De frases i cartells

Em va caure, pel feisbuc, el cartell que una colla de dones, penso que deuen ser infermeres o metgesses, sosté durant el que sembla una reivindicació laboral. El contingut escrit de la pancarta és brutal, bèstia ofensiu i fóra de lloc. Fins i tot indignant, diria. Si jo fos una víctima, o familiar d’una víctima, dels camps d’extermini nazis, posaria una querella criminal contra aquestes dones per banalitzar el genocidi. Com es pot comparar un fet tan inhumà com salvatge com va ser l’holocaust amb les retallades del govern? No fotem. Hem deixat l’enteniment a la vorera i ens hem llençat a dir incongruències i solemnes bestieses com aquesta? Com es pot acusar algú d’assassí i quedar impune? Ni que sigui en bé dels altres. Perquè sembla que aquestes noies facin tot això per salvar els “seus” malalts. No, no penseu pas que ho fan per egoisme, per salvar el seu lloc de treball: ho fan per nosaltres! I la prova n’és la darrera frase en minúscules: és el “ja t’ho deia” tant prepotent i desagradable, tant humiliant que algunes mares i alguns pares utilitzen per renyar els fills rebecs.

No s’hi val tot, ni que sigui per salvar malalts. I és que ja començo a estar una mica tip de les frases bíbliques, solemnes, messiàniques, que cada vegada apareixen més per internet. Normalment damunt o al costat d’una imatge, que hi fa més o menys referència, salten arreu com volent deixar empremta eterna en les ments pobres d’esperit que busquen redempció desesperadament. Que fàcil que és agafar la foto d’un negret mocós i plantificar-hi al damunt quatre paraules colpidores. D’aquí que la imatge que hi ha sota la pancarta em sembli extremament encertada, malgrat la ironia. Si us plau: abans de reproduir estúltiques imbecilitats a tort i a dret, pensem-ho una mica. Gràcies.

A cagar a la vinya!

Durant anys i panys he escoltat gairebé cada dia, a la cua de les notícies esportives, les gestes americanes d’aquesta baluerna de carn que es diu Pau Gasol. Sempre amb samarreta imperi, amb uns calçons que servirien per un cavall gros (no l’he vist mai vestit de persona) es passeja pel món cregut que és una gladiator del bàsquet. Ara no en té prou amb promocionar el seu ego, que li vessa per tot arreu, sinó que a més es dedica a donar-nos lliçons i declara a la Vanguardia que “España no se arregla de brazos cruzados”. I no solament això sinó que en una el·lipsi ovoide carpeto-esferoide li fot aquesta: “Yo nunca he sido partidario de llevar muchas banderas, pero esto es muy especial”. Sí, sí, especial.

A veure, que carai es pensa que fem aquí, esperar que ell, el gran Gasol ens ho vingui a arreglar? Ell, que viu als USA i paga els seus impostos, o no, allà? Em sembla que de salvadors de despatx ens en sobren i que el Gasol podria estalviar-se alguna estupidesa. Com estupidesa és dir que no li agraden les banderes per, encantat de la vida, acceptar portar l’espanyola tot dient que ell se sent tan espanyol com català. No sé però em sona a buit això, a poc compromís, a fugir d’estudi, quan el que ens cal és gent arrelada al país, capaç de liderar projectes productius. El Gasol està fora de la realitat de Catalunya, viu la seva vida USA, cosa que no critico, però em rebenta que, des de la ignorància i una certa prepotència, vingui a dir-nos que som uns ganduls. “A cagar a la playa!” que diria el gran Rubianes.

Marejar la perdiu

Ara, a  don Alberto Ruiz-Gallardón li han dit des del PP: “Et toca marejar la perdiu. Inventa’t alguna cosa, vinga!”. I s’hi ha posat amb aplicació: ha decidit modificar la llei de l’avortament. D’aquesta manera aconsegueix tres objectius: distreure el personal, tocar de mort una victòria del progressisme polític i del feminisme i acontentar l’església integrista espanyola. Sobretot, però, es tracta d’organitzar força fressa a una banda dels país perquè molts girin la cara cap a aquest moviment pervers. Evidentment, aquest tema entrarà en el debat polític i manllevarà importància a les retallades i al suïcidi econòmic cap al que marxem a pas lleuger sota les ordres de don Mariano Rajoy. Aquesta és una trampa en que ni l’esquerra ni el feminisme poden caure. Cal deixar cridar un noi que ha ajuntat els dos cognoms paterns per no dir-se Alberto Ruiz Jiménez, (curiós que molts espanyols optin per obviar cognoms massa concorreguts), un gest vulgar.

Amb aquest gest, el PP enceta maniobres de distracció perquè la ciutadania s’oblidi de les plantofades que ens han clavat i, sobretot, per les que ens clavaran, perquè encara no s’ha acabat. Per això llençaran iniciatives parlamentàries panfletàries i que toquen el voraviu; però no ens deixem enredar i combatem el què de debò importa. D’aquests cants de sireno ja ens n’ocuparem quan sigui l’hora.

La cultura del diner o el diner de la cultura

El dia 10 d’aquest mes escrivia sobre els cooperants de cap de setmana, com Ana Belén i Víctor Manuel, que una vegada aconseguit el bany popular se’n tornen a casa a banyar-se a la piscina i a prendre’s el whisky amb gel del Perito Moreno. Ara cal tornar al món autodenominat de la cultura, perquè sembla que aquesta és patrimoni solament d’uns quants privilegiats que surten dia si dia també als diaris. I hi tornem perquè han aixecat el crit al cel quan se’ls ha anunciat que apujaran l’IVA, es a dir, quan els han tocat la butxaca a ells. No en tenen prou amb rondinar a decibels exorbitants, sinó que personatges com un tal Ricardo Romanos escriu: “Pero don Mariano y su derecha mamporrera se han empeñado en devolvernos a las cavernas. Dicen que confían en "la mayoría silenciosa" para que no se desborden las calles. ¿Y tú? ¿Te vas a poner un parche en la boca?”. Quan se senten tocats, hem d’anar tots a salvar-los. Mentrestant, a través de subvencions ingents, els contribuents hem estat finançant les seves obres tan si ens agradaven com si no. Potser en lloc de queixar-se tant, caldria que es posessin a pensar si ells no s’haurien d’abaixar els sous també, vist com viuen molts dels culturalistes del país. Posar-se a pensar com abaratir els espectacles, fent-los més modestos, menys pirotècnia inútil, més adaptats a les circumstàncies i al moment que ens toca de viure. Sinó, fa l’efecte que la cridòria va més destinada a mantenir privilegis que no pas a defensar la cultura.

P.D. Per cert, on és el senyor Boadella, no el veig, no el sento...

Experiments estúpids

Cliqueu damunt la fotografia
per ampliar i llegir.

Elaine Fox és una neurocietífica dublinesa que parla, a la Contra de La Vanguardia del dia 20.07.2010, de l’optimisme i el pessimisme. Així, diu que la sensació de control de la pròpia vida és clau per a ser optimista i ens explica que ho demostra un estudi, fet als USA naturalment, que es va fer en una residència d’avis. Consistia en fer dos grups de persones: els uns podien decidir quan i com fer una tasca i als altres se’ls imposava. Doncs bé, després de tres anys de control van veure que els del primer grup eren més feliços.
Bé, d’antuvi diguem que els avis en una residència, sigui als USA o a la lluna, exerceixen més aviat poc control de la seva vida; tenen horaris estrictes, activitats limitades, infermeres que diuen “eh que ara serem bons minyons?” i prohibicions a manta. El fet que puguin tenir cura d’una torratxa o anar al cinema lliurement no em sembla gaire engrescador.
D’altra banda, no m’explico com una persona humana pot tenir putejats un grup de pobres ancians durant tres anys només per satisfer les seves ànsies científiques. I em pregunto què deuen fer els “científics”, com ara la senyora Fox a les residències, amb els avis que hi viuen. Els fan servir de conillets d’índies?, de debò que són capaços de tenir-los tres anys amargats amb una planteta i una peli? Em sembla una pocasoltada que no justifica cap estudi, i si fos un familiar d’aquells avis la portaria als tribunals per conducta impròpia i maltractament continuat. Què carai s’ha cregut la senyora Fox? No té cap més feina? A mi el seu estudi no m’aporta cap mena d’utilitat, tant se me’n donen les conclusions, són diners i temps malgastats. Això no és experimentar amb crueltat amb éssers humans?  Bona fox està feta l’Elaine!

L’art de vendre

En els anys d'estudiant vaig tenir un company que es va fer ric venent pedres de rebuig procedents d’una cantera que hi havia prop del poble. Havia arribat a un acord amb el propietari, que li cedia gratis la pedra a canvi de deixar l'espai lliure d'aquelles restes inútils. Així, cada vegada que barrinaven, el meu company llogava una excavadora i un camió i se n’enduia unes quantes tones, les rentava i les ficava en sacs de vint-i-cinc quilos. La cosa consistia en vestir el producte amb una capa que li donava l'aire d'excepcional: original, innovador, natural, guai, modern, txutxipandi, trencador, ecològic, sostenible, etc., etc. Calia també ser un bon venedor per tal de què la capa fos creïble. El meu company era un gran engalipador: sense mentir, dient la veritat sobre el que venia, sense enredar, amb una habilitat admirable convencia els seus clients de què aquells rocs tenien milions d'anys d'antiguitat, que havien estat recollits amb cura i triats especialment per a la funció que havien de desenvolupar: ornament creatiu per a jardins i peixeres. Aquestes pedres deixaven anar una energia especial i contenien un fotimer de materials que beneficiaven directament plantes i peixos. El meu amic es va pagar la carrera, vivia com un senyor, tenia un empleat i del sis-cents inicial amb què repartia els seus sacs, va passar a tenir un 1430 –un luxe per l'època– i un Mehari –enveja de tothom–. La papanateria d'uns fa viure, molt bé!, a d'altres.
Moltes vegades hem vist com els administradors públics, sempre assedegats de grandesa, es llencen com folls darrera d'idees tan grandioses com pelegrines. Recordeu els famosos arbres “sostenibles” de la senyora Imma Maiol que han acabat essent “insostenibles”. Durant la meva carrera professional sempre m'ha atret el misteri de la gent com aquell company capaços de vendre merda, amb perdó, i que els compradors pensessin que compraven qui-sap-què. Avui he vist en un reportatge de TV3 que l'ajuntament de l'Estartit ha posat un jardí damunt de la teulada d'un bus, per tal de guanyar zones verdes a la vila i fer pedagogia mediambiental. Immediatament, he recordat el meu amic espavilat.

Hi torno

Fa uns dies vaig publicar una fotografia on es veia el cotxe de la Guàrdia Municipal aparcat en una plaça per a persones amb dificultats. Sembla que va fer efecte i per això hi torno. Per això i per altres motius. Si ara les nostres autoritats, de tota mena, es dediquen a assetjar-nos amb multes i prohibicions, penso que nosaltres tampoc no els en podem deixar passar ni una. Si més no així estarem en pau. La deixadesa tampoc no es pot tolerar. A Torelló, el cotxe de la policia municipal encara aparca a la parada dels taxis de la plaça Pujol, quan a 50 metres hi ha l’aparcament del mercat municipal; allà hi ha lloc de sobres. Avui, és al carrer sant Miquel. Com en una persecució d’aquelles de pel·lícula, els guàrdies fan aturar una furgoneta, baixen del cotxe-patrulla, deixen la porta oberta i aparquen de qualsevol manera. Pel que es veia no es tractava de cap servei urgent i tenien temps i manera de deixar el cotxe millor, però no: mig entravessat per fer una bona nosa als que circulen.
Solament demano més cura, més respecte i més exemple... i caminar una mica, que no fa mal. Això em va aconsellar un guàrdia a mi.

Si feu gran la foto clicant damunt, ho veureu millor.

Excepcionals, però amb sort

A vegades es confonen les qualitats de les persones, sobretot en els intents de ressaltar-les. Aquesta confusió la devem, moltes vegades als periodistes, uns professionals als qui suposem –a vegades ells mateixos s’atribueixen– la capacitat d’entendre de tot. L’anàlisi que fan dues periodistes de La Vanguardia –Maite Gutiérrez i Sara Sans– sobre la importància de les notes a l’hora de triomfar laboralment, està prou bé. Però a l’hora de valorar què han aportat personatges com Steve Jobs, que no va acabar la seva carrera, crec que no l’encerten. Possiblement Jobs no va inventar, en el sentit estricte de la paraula, cap dels aparells que li atribueixen: l’iPod, l’iPhone o l’iPad. Si més no, ell sol no. De ben segur que totes aquestes andròmines van tenir un bon nombre de ments creadores que les van fer possibles. Si no, de què necessitaria Jobs equips de tècnics al seu servei? Perquè fitxaria cervells creatius? Els mèrits indiscutibles de Jobs són dos. El primer, saber motivar i dirigir els seus equips creatius. El segon, tenir la intuïció prou aguda com per endevinar a cada moment quina era la decisió encertada. I dic endevinar expressament, perquè les decisions finals encertades també depenen en una bona part de la sort. Tan si agrada com si no, el factor atzar intervé, i molt, a l’hora de llançar un producte o una idea. Sinó resultaria que sí que els estudis són determinants. Cal reconèixer que, manta vegades, tenir molts estudis no és garantia de res i, en canvi, naixent amb la flor al cul es té molt de guanyat.

Abusananos

Durant nou anys vaig ser alumne dels hermanus de La Salle, a la Garriga, i vaig tenir la oportunitat d’assaborir el seu mètode pedagògic, que no era d’altre que fotre’t un clatellot cada vegada que els veia de gust. El cert és que alguns rebien més que els altres i això li passava al meu company Andreu (nom suposat, evidentment). Duia ulleres, gruixudes i cares. L’Andreu era el típic vailet que, quan hi havia un merder, sempre hi era pel mig. No pas perquè hi participés directament, sinó per autèntica mala sort. Un dels hermanus, un tal Víctor, li va agafar una mania especial i les plantofades li queien a l’Andreu cada dos per tres. El cas és que, en un d’aquells atacs de violència que afectaven amb freqüència a l’hermanu Víctor, li va caure un mastegot i les ulleres van sortir disparades trencant-se en mil bocins. Després de dos o tres dies, l’Andreu anava amb les seves ulleres noves i flamants, quan va rebre altra vegada la carícia del religiós i les ulleres van volar de nou estavellant-se contra la pissarra: el tros més gros era de la mida d’un botó de la sotana –“aquella bragueta immensa, de cap a peus”, segons la genial interpretació de la Trinca–. L’endemà, a l’hora del pati, el pare de l’Andreu va aparèixer i es va dirigir de dret i sense engaltar cap l’inefable Víctor. Era un home gran i gros com un armari que feia respecte. En arribar l’alçada del frare, el va agafar per sota les aixelles, el va aixecar un pam de terra i mirant-lo de fit a fit li va engegar: “Si tornes a pegar a l’Andreu et fotré un clatellot que la paret te’n tornarà quatre. M’has sentit bé!?”.  El Víctor, sacsejat com un ninot, vermell com una brasa, va moure el cap amunt i avall i el pare de l’Andreu el va deixar suaument a terra. Les aixelles de la sotana eren totalment descosides. Des d’aquell dia l’hermanu no va tocar mai més l’Andreu.

Explico aquesta història per dir que aquell pobre frare era un pinxo estúpid i violent que solament gosava ventar patacades als més dèbils que ell. A tota aquesta mena de gent els passa, un dia o altre, que en troben un de més fort i acaben estossinats ells mateixos víctimes de la seva agressivitat. D’un personatge cretí com l’hermanu Víctor en dèiem un abusananos: aquell que, recolzat en la seva superioritat física, aprofita per estomacar tothom. Doncs, a partir d’aquest exemple, donaria un humil consell al senyor Montoro, Ministre d’Hisenda del Gobierno de España: un dia o altre es trobarà al pati el pare de l’Andreu i aleshores algú li haurà de recosir les aixelles de la sotana.

Que Déu l’empari, imbècil

Ahir vaig veure el President del Gobierno, don Mariano Rajoy, tancar per sorpresa el congrés del seu partit a Sevilla. Es veu que hi havia un problema de seguretat. Desmillorat, amb el cabell tenyit, un President demacrat defensava, no pas les mesures que havia pres, sinó la imatge del seu partit dient que podien sortir al carrer amb al cap ben alt. De nou, una pluja, gairebé una pedregada, d’aplaudiments de part dels seus animant-lo, de moment, a continuar amb la seva suposada valentia. Recordo que a l’exèrcit es posava allò famós en l’apartat del “valor”: “se le supone”, tota vegada que no ens havien pogut provar. Doncs a don Mariano el mateix, perquè encara no sabem fins a quin punt decideix ell o l’obliga Berlín. De fet, continuant amb la pràctica militar, els comandaments engegaven un tret a aquells, covards, que no volien sortir de la trinxera. Probablement és això el que li passa al Presidente: si no fa el què li diuen, el defenestraran. La veritable valentia la demostraria don Mariano executant, políticament, donya Andrea Fabra, il·lustre diputada on n’hi hagi. El seu “que se jodan” donarà per molt, ja ho veureu. És una d’aquelles frases que encenen revoltes, perquè escupen directament la cara del poble i menystenen la dignitat dels pobres. L’excusa de l’exabrupte: “ha començat ell”. Allò que, de nens, dèiem a l’escola per a treure’ns la culpa de sobre. Molt infantil, massa per una dona adulta, diputada i representant dels seus votants.
El títol d’aquesta opinió l’he manllevat d’un llibre de l’Álvaro de Laiglesia que es diu “Dios le ampare, imbécil”. El va escriure per allà el 1955 i se’n van fer 13 edicions. Ara no ve al cas el seu contingut, solament el títol. És el que jo diria a la senyora Fabra: que Déu l’empari, imbècil!, perquè si no és així li’n faran l’aresta, ni que sigui la política.

“¿Qué jaleaban ustedes?”

La frase la va pronunciar la Pilar Manjón davant de la comissió del Congrés de diputats que investigava els errors de l’11M. Es referia als diputats del PP que havien aconseguit deixar en res la feina d’aquella comissió i s’aplaudien ells mateixos. A la fotografia es poden veure els Diputats del mateix partit aplaudint el Presidente del Gobierno després de pronunciar el seu discurs davant de l’assemblea. Un discurs que contenia l’enèsima garrotada damunt del poble a causa de la crisi. Se’ls podria preguntar el mateix: “Qué jaleaban ustedes?”. Perquè, què aplaudeixen ses senyories? La pujada de l’IVA?, La rebaixa dels sous dels funcionaris? O les reduccions a les prestacions de l’atur? Doncs no fa gràcia, senyories. No en fa gens. Haurien de guardar-se les felicitacions per quan les coses vagin d’una altra manera i, fins aleshores, captenir-se una mica més, mostrar-se més continguts i no tant grollers: sembla que es fotin dels pobres, la veritat. Perquè mentre ells s’”autojaleaban” a fora la policia estossinava els miners.

Per “una ciutat bonica”?

Carles Ribas (CiU), portaveu de l'equip de govern de l’Ajuntament de Girona, s’expressa amb la frase del títol per justificar la nova ordenança municipal segons la qual es multarà amb 300 € als menors que fumin o beguin pel carrer, i 150 € a tothom qui tiri una burilla a terra. Encomiable mesura que vetlla per la salut dels nostres menors, per la netedat dels carrers i la imatge de la ciutat. Segons Ribas, “la policia hi és per garantir el civisme; el civisme no apareix per generació espontània”. O sigui, que el civisme s’ha d’imposar a cops de multa. Molt bé home. Tornem a suposar que el ciutadà és indolent i pecador per vocació, i per això l’Ajuntament necessita “eines” per a posar-lo a ratlla. No discutiré ara sobre la llibertat, ni que sigui la dels menors, d’emmetzinar-nos amb el què ens doni la gana, sinó l’oportunitat i la lògica de la mesura.

De debò que es multarà al menor? O més aviat serà el pare del menor qui s’endurà la clatellada, almenys l’econòmica. En un moment en què les coses no estan per a bromes, em sembla fora de lloc, extemporània, una mesura que castiga la butxaca de les famílies. L’economia familiar no està com per pagar 300 € perquè l’adolescent rebel ha fumat al carrer. Es dirà que els pares haurien de vetllar pels seus fills, però els pares no són la policia municipal i tampoc van darrera del fill dia i nit procurant que no fumi (res).

Hi ha també una certa redundància diabòlica en aquesta norma. A veure, des de fa molts anys hi ha cartells arreu on es prohibeix vendre tabac als menors. On l’aconsegueixen, doncs? El roben, potser?. L’agafen de casa? Potser en alguns casos sí, però en la majoria el compren als establiments ad hoc, que són els qui haurien de controlar l’edat dels compradors. No hi ha ja aquesta norma? Doncs a vigilar estancs, bars i gasolineres, que sempre serà més fàcil i efectiu que no pas empaitar adolescents pel carrer. Ja coneixem però, l’”eficàcia” de l’Administració, que consisteix a clavar garrotada al cap del més dèbil i a deixar sense càstig al culpable de debò.

Voldria advertir que posar més sancions, constriccions, sancions, en temps de crisi porta a la crispació dels Administrats, sobretot dels qui tenen menys a perdre, i que això pot dur a estats d’ànims pròxims a la rebel·lió. Sí, sí, rebel·lió; amb tota intenció, no he volgut usar aquell eufemisme, que ara els pseudoesquerranistes i pseudopacifistes, d’ICV i altres, usen: insubmissió, que em sembla un mot certament tou, enganyós i happy-hippie-flower.

Els cooperants caragirats

Hi ha dues menes de cooperants: els qui van a fer el paripé i els compromesos. Els primers són aquesta mena de gent que s’apunten a unes vacances solidàries, que consisteixen bàsicament en una visita guiada per un país del tercer món per, en tornar, dir que aquesta experiència “els ha canviat la vida”; l’endemà es desplaçaran al col·legi amb el seu 4x4 enorme. Els segons són mossèn Jordi Mas. Al seu blog, que els amics mantenen viu, hi escriuen: “aquest capellà de la Garriga va dedicar 50 anys al Camerun ajudant al desenvolupament d’una de les regions més pobres de l’Àfrica. Va fer centenars de pous, va fer hospitals, va crear escoles i sales polivalents per als habitants de la zona, majoritàriament musulmana. El treball ingent d’aquest home perseverant li va valer, al 2007, el primer Premi de Cooperació Internacional per al Desenvolupament Humà, que atorga el Consell Comarcal del Vallès Oriental, i, al 2008, el Premi Josep Parera, que atorga Caixa Penedès. Aquest bloc vol compartir amb tothom els escrits, fotografies i vídeos dels amics de 'Baba' Georges, que és tal i com el coneixen al Camerun”. Els garriguencs recorden mossèn Mas perquè, quan tornava al seu poble –sempre per pocs dies, o per necessitat–, en marxava amb unes maletes enormes plenes d’objectes “vitals”. S’havia de discutir, a la facturació de l’aeroport, pel sobrepès ingent: i se’n sortia. Aquest home, ja amb molts anys a l’esquena, agafava el seu cotxe malgirbat, recorria 150 km per anar a buscar una bombona de butà; la hi robaven i tornava enrere per comprar-ne una altra, sense diners i sense gasolina, i arribava a casa amb dues bombones plenes i el dipòsit fins dalt de tot!

A la portada de l’ABC veiem un exemple de dos pàjarus de la primera espècie. El Víctor Manuel i l’Ana Belén només surten a fer el vol per la “causa”. Després, ell defensa a tort i a dret els drets d’autor i ella pontifica sobre la vida per entrevistes i revistes vàries. La recordo a ella declarant que “en ese momento no me apetecia tenir un hijo” com si els fills fossin el resultat d’una apetència i no el fruit d’un sentiment profund. Ara, guitarra a la falda, van a veure els miners que lluiten per la feina. Hi aniran de nit, quan no fa calor, estrenyeran unes quantes mans negres, cantaran alguna cançó emotiva, faran declaracions i se’n tornaran a casa, a la seva vida regalada, mentre els homes de la mina caminen cap a la inutilitat sota el sol de l’estiu: calent i abrusador. Aquest és l’efecte que em fan: genteta que més que donar la cara, la giren.

El preu de les coses

Avui he hagut d’anar al metge i m’ha renovat la recepta electrònica. Normalment es tractava d’un sol paper on s’hi especifica el medicament, o medicaments, que et prens. Però avui m’han donat dues fulles i la sorpresa ha estat en veure com l’Honorable Conseller de Sanitat, Boi Ruiz, m’informa del què li costa anualment la meva recepta al seu departament. La veritat és que un trobo d’un mal gust i una barra que m’ho sé acabar. Segurament i sempre pel nostre bé –perquè l’Administració sempre fa les coses pel nostre bé– és que el Conseller vol que sapiguem el què costa la nostra malaltia al Govern i fer-nos conscients de la càrrega que signifiquem per l’erari públic. Potser ens vol fer veure lo generosos que arriben a ser, que fins i tot ens paguen una part del medicaments. Acceptem, doncs, que les intencions siguin a fi de bé, pedagògiques que diuen ara. Tot i així no puc acceptar que em refreguin pels morros allò que ja he pagat, amb escreix. Per tant, el dia que en el mateix full m’hi posin el què jo pago anualment al sistema, acceptaré que hi imprimeixin el què em paguen. Perquè hem de dir les coses pel seu nom: jo no costo un duro a la sanitat pública; cost no és correcte. Jo rebo visites i medicaments com a contraprestació pel ja he avançat en diners, i que durant molts anys he infrautilitzat. Jo pago, cada mes, el doble del què ells em diuen que gasto cada any. Si publiquen quant els pago estarem tants a tants, i a l’Honorable Ruiz també li servirà per recordar-li, i fer-li pedagogia, dels diners que aportem tots i cada un de nosaltres i que els ha d’administrar amb cura i seny. Perquè si no ho fa així li picaré la cresta i li faré pam-pam al cul. Que a més de perdre qualitat i prestacions ens hagin d’escopir una factura és una barroeria. Que ja està bé, home, que ja està bé!

Publicat a La Vanguardia del dia 12 de juliol de 2012.

La música que no ens toca

Ara, a l’estiu, quan les nits són curtes, obrim les finestres perquè algun bri de vent misericordiós ens refresqui la casa. És l’hora de la calma, d’asseure’t una estona al jardí, de deixar la feina enrere i de parlar. Aleshores comença el festival. Un cotxe s’atura sota la finestra amb el volum de la música pumba-pumba a tot drap i fa tremolar els vidres; el veí jove ha reunit una colla per assajar amb el seu grup, amb els watts a tota castanya: música en directe. Si vas a sopar a fora, el restaurant no es descuida del fil musical anodí a vegades, d’altres anul·lador de converses. Quan compres a la botiga (sobretot si és de roba), el propietari, frisós de vendes, posa CD’s per la tremuja electrònica. I així anar fent: sempre escoltant la música dels altres, tant si en tens ganes com si no. Cal una mica més de respecte per les nostres orelles, pel nostre gust, per la nostra dignitat de pacients oïdors.

No demanaré ajut a les autoritats competents, que ja haurien d’haver actuat d’ofici contra aquesta intromissió a les meves vexades orelles. Solament reivindicar el dret al silenci, a la quietud. El silenci, allò que produeix un gran desassossec a molts ciutadans d’avui, que per això, per combatre la seva picor graten l’orella dels altres.






Publicat a la Vanguardia del dia 9 de juliol de 2012

El tango de la carmanyola

Fotografia procedent del web e-bay. Algú la
posa a la venda com a objecte de col·lecionista.

Ja fa dies que balla; vull dir l’afer de la carmanyola a les escoles, una qüestió que ha adquirit el rang de Nacional. Algú va descobrir, fa unes setmanes, que existia aquest estri capaç d’estalviar dinerons a les famílies, que podrien així reduir la seva despesa escolar. Imagino que els experts es van esverar de seguida; els experts i les empreses de càtering que subministren a moltes escoles del país. Aquests experts van afanyar a trobar problemes a l’adminicle, o, més ben dit, al seu possible contingut.
Després de descriure problemes de conservació, de trasllat, d’elaboració, de contribució a l’obesitat, etc., troben els veritables culpables del problema: els pares. Els pares són aquells éssers malèvols que a més de maleducar els fills, consentir-los, assassinar-los al cotxe i altres menudeses, ara resulta que també els alimentem malament, fatal vaja, i aquests experts no poden deixar en mans d’inconscients les generacions futures. Ja fa temps que al voltant de l’educació dels fills van sorgint més i més experts que no responen a cap demanda social, sinó més aviat al push de professionals que s’han hagut de reinventar per trobar feina. Aquesta tendència, lluny de resoldre problemes en crea, al meu entendre. Si hi ha experts és que potser no ho faig bé, reflexionen els pares. I és així que allà on no hi havia dubtes ara n’hi ha i a molts els cal recórrer a uns suposats experts que, al capdavall, no en saben pas més que nosaltres. És més, alguns ens venen la idea de què si no recorrem a ells estem negant possibilitats, fins i tot drets, als nostres fills. Galdosa manera de promocionar-se! Ara toca carmanyola i institucions i experts el llancen damunt de la probabilitat de què els progenitors, que no volen altra cosa que maltractar els fills amb menges indigestes i greixoses, es dediquin a omplir-la de menjar porqueria. Al capdavall, després de tan debatre, estudiar, analitzar i conferenciar, el cost econòmic i social de la fiambrera serà tan elevat que més valdria no haver tret el tema i que seguíssim pagant el dinar de l’escola.
Sí, fiambrera, perquè és així com anomenàvem aquell estri d’alumini, rodó o quadrat, consistent en un recipient amb tapa més o menys hermètica que s’usava per traginar menjar. Era simple i rudimentari, possiblement no massa higiènic, però útil i simple. Dic això perquè ara els pares tindran el problema afegit de triar quin model de fiambrera hauran de proporcionar als seus fills. Per curiositat, he teclejat “carmanyola” al Google. Esperverant: 28.800.000 resultats! N’hi ha de totes menes, materials, colors, sistemes de tancament, mides, formes, dissenys flipants i decoracions majestuoses. Espatarrant. Evidentment, molts hauran de recórrer a l’expert; no fos cas que compressin una “Capsa de llauna, de plàstic, etc., per a portar vianda, ordinàriament cuita” (sic, IEC) inadequada.



P.D. Per cert, un expert és una persona que ha adquirit el coneixement (del què sigui) a través de la pràctica. M’agradaria saber quants dels qui es dediquen a pontificar expertament tenen més pràctica que no pas jo. Apa.

POURQUOI le jus de citron est fait de saveurs artificielles et le liquide à vaisselle est fait de vrais citrons ?

Sempre m’he preguntat on collo... para l’ànima nacional dels socialistes catalans, i ara, el seu secretari general, Pere Navarro, es despenja de la figuera per dir que (sic): “El PSC és un partit amb fort suport popular, que ha presentat el seu projecte però no estem per adhesions ni per espectacles ni per frivolitats”, i que “si algú vol aixecar banderes per distreure a la població, ja s'ho faran”. Ho diu davant les peticions d’ERC perquè s’uneixen al projecte del concert econòmic. Es veu que amb un 51% de catalans a favor de la independència no en tenen prou i no estan per adhesions frívoles. Deduïm doncs d’aquestes paraules que l’opinió de més de la meitat del país és frívola?

A mi els milions d’euros que ens escagoten un any rere l’altre no em semblen cap frivolitat, ben al contrari crec que es tracta d’una munyida que des de Madrid han fet eterna. Mai han trobat els socialistes catalans la seva ànima catalana. Ja ho vaig veure clar en un reportatge de TV3 de fa uns anys. Es veu que els del comitè central feien unes reunions anuals, amb glamour polític, a la casa d’algun d’ells, evidentment a l’Empordà. Bo i asseguts al jardí, amb molta gespa, un got a la mà i paisatge obert, pontificaven Maragall, Obiols, Montilla, Chacón, etc. La veu original dels assistents no se sentia. Solament durant uns segons, la veu en off es va extingir deixant en primer pla la conversa: clarament i diàfana, aquella colla parlaven en castellà! Aquesta és la misèria política del PSC: dir blanc a Catalunya i votar negre al Congrés; defensar l’estat federal i cagar-se a les calces quan el PSOE es gira; oblidar el català per abdicar en la llengua  de les espanyes. Vegeu la senyora Chacón: quan s’ha de presentar a les eleccions ho fa a Catalunya, en català, per anar a Madrid a trair el poble com una vulgar botiflera. És per això que, com un babau, el partit encara es va preguntant com és que la caiguda encara no s’ha aturat. Els adverteixo que a baix no hi ha cap àngel del senyor amb les ales esteses per parar la patacada.

I jo he posat el títol que he posat a aquestes ratlles per veure si distrec el personal del PSC, deixen així de fer el papanates i es posen a treballar d’una punyetera vegada pel país.