dijous, 15 de setembre de 2022

El sexe fracassat

 

Aquests dies estic en la feina de catalogar la biblioteca de casa, que ahir va arribar als 2.200 llibres enregistrats (i encara me’n queda un bon pilot). És una feina que m’agrada i que faig amb molt de plaer. Un altre dia en parlaré del goig de remenar els llibres, però avui toca un altre tema.

Durant aquest procés de documentar la matèria escrita visites totes les matèries que t’han interessat al llarg de més de 40 anys de lectures. A casa jo hi tinc llibres d’economia i finances, perquè és exercint d’economista com m’he guanyat la vida. La meva dona se l’ha guanyada fent de mestra molts anys (45) i tenim, per tant, moltes publicacions de pedagogia. També hi ha una gran quantitat de contes infantils i de literatura juvenil. Mentre catalogava aquesta matèria, sense reflexionar-hi massa, pensava que més del 95% d’aquesta classe de publicacions estaven escrites i il·lustrades per dones. I també he constatat que no és pas un fenomen dels darrers anys, un impuls del feminisme dominant, sinó que ve de lluny. Les edicions que tenim a casa arrenquen de l’any 1969. O sigui que ja fa anys que la base de l’ensenyament és eminentment femenina.

Avui, a la pàgina 15 del diari ARA, Laia Vicens escriu un article titulat així mateix “Per què el fracàs escolar s’acarnissa amb els nois?”. Mira tu, un article dedicat a un problema masculí, m’he dit. Un estudi d’EsadeEcPol ha arribat a la conclusió de que l’abandonament dels nois es deu a tres factors: [sic] “la poca satisfacció amb l’escola, la menor dedicació als deures i els pocs referents mestres masculins”. Mira tu, que dic, això quadra amb lo dels llibres i la prèdica que vinc fent sobre l’excés de dones als col·legis i instituts. Que es veu que és efectivament així perquè al final de l’article la periodista dona la dada següent: [sic] “Es calcula que a Espanya gairebé el 100% de mestres d’infantil, el 80% de primària i el 72% d’ESO són dones.”

Tot plegat fa pensar en si el model feminitzant i femení de l’escola no està sent un fracàs, senzillament perquè no compleix amb les expectatives de, almenys, la meitat de l’alumnat. Mentre hi anem pensant, hi ha cada any molts nois que no han pogut trobar el seu encaix en l’estructura educativa. Però cal actuar, perquè sinó perdrem una generació darrere l’altra d’estudiants que podrien haver estat brillants. O potser això és el que pretén el feminisme: que el coneixement, que és el que ens allibera, sigui exclusiu de la dona i dominar així la ciutadania sota el que, al meu entendre, és una ideologia política que pretén el poder. Ei, absolut, si por ser.

diumenge, 15 de maig de 2022

A punt de petar

Deu ser angoixant tenir “molta gent al voltant” petant. Compadeixo de veres la senyora Sònia Pau Cortada, periodista. Lo de que poder-ne parlar és “bo per a totes” (i tots, suposo) ja són figues d’un altre paner. La mirada de gènere, que sempre és femenina, es dirigeix a les dones, a qui parlar dels seus mals els agrada i les consola. No ho és tant pels homes, a qui no ens plau tant de fer partícips als altres de les nostres penes. Moltes vegades preferim passar-ho sense molestar massa. Bo o no, que cadascú s’ho passi com vulgui o com pugui.

El que m’indigna santament és que la senyora Pau digui, amb aparent frivolitat i com a remei universal, que “és bo saber parar i reposar”. No és una qüestió de saber o no saber, sinó de poder. Una tenista de primer nivell diu que no pot més i que plega, i al periodisme femení li falta temps per emprendre la glorificació de l’esportista, a qui lloen davant dels seus companys masculins. Aquests, empesos per la denigrada testosterona, som incapaços d’un gest que implica una debilitat mal vista, evidentment, pel patriarcat. La tenista “pot” plegar perquè el seu nivell d’ingressos ha estat descomunal, pot fer altres feines no tant estressants i pot tornar sense massa entrebancs. Ara bé, quan qui “peta” és un pare de família amb tres fills i la dona que no treballa, aquest pobre, si “para i reposa” deixarà a la inòpia els seus, serà durament recriminat, i ja pot cridar ous a vendre si vol tornar a la feina  després d’ ”agafar-se temps”.

Els meus pares van estar més d’una vegada “a punt de petar”, segur. Però mai se’ls va ocórrer d’agafar-se un sabàtic, perquè senzillament no podien. La meva mare va tenir sis fills, que mantenia el meu pare amb jornades de dotze hores. Els meus pares, com tots els altres, tenien una capacitat de sacrifici i de renúncia que avui la gent com la senyora Pau i els del seu “voltant” són incapaços d’imaginar, són gent “dèbil i vulnerable” que s’allunya dels compromisos com el gat de l’aigua tèbia.

Sí, seria bo aturar-se quan la vida ens supera, però l’egoisme que impera no ens permet de mesurar les conseqüències dels nostres actes: sí, “dèbils i vulnerables”.

diumenge, 10 d’abril de 2022

Vergonya, de què?

Gairebé cada diumenge llegeixo la columna que Lluís Gavaldà escriu al suplement “Criatures”. Gavaldà té el cap ben moblat i el seu pensament, quan a l’educació dels fills, és sempre ple de sentit comú, lluny de la tonteria que presideix el pensament políticament correcte.

Al seu escrit d’ahir ens explica que la seva dona els recomana, a ell i al seu fill, que mirin un documental titulat Tóda las mulleres que coñezo. Va sobre “el terror quotidià que viuen les dones pel simple fet de ser-ho”, en paraules del mateix Gavaldà. En acabar de veure la peli, el pare li pregunta al fill que què li ha semblat i el vailet contesta: “Que em fa molta vergonya ser home, papa”.

He pogut comprovar així que fins i tot en Gavaldà no ha reeixit en alguna cosa en l’art de ser pare, cosa que m’ha reconfortat enormement. Que algú s’avergonyeixi de la seva condició humana es la prova de que alguna cosa no hem fet bé. Potser no li ha ensenyat a distingir la part del tot? L’anècdota de la categoria?

Ningú hauria d’avergonyir-se de ser home, o dona, perquè una colla de desgraciats no tinguin consciència del mal. I he de dir que és un sentiment, el de la vergonya de ser home, que des de molts àmbits –el feminista i fins i tot l’institucional– es va introduint entre els joves. Si per empoderar la dona denigrem l’home, no hi hem guanyat gaire. I si un jove treu aquesta conclusió després de la visió d’un reportatge, és que el missatge que volia transmetre la seva autora era aquest.

A totes aquestes només puc dir: gràcies Lluís Gavaldà per la teva humanitat.

dissabte, 9 d’abril de 2022

De qui és la merda?


He llegit en diferents mitjans que l’Ajuntament de Torelló ha optat pels contenidors dotats d’un xip per a la recollida d’escombraries al poble. Què voleu que us digui: més feina i més cost pel ciutadà per un benefici directe dubtós. Perquè, quina utilitat real en traiem els contribuents?

Al meu entendre, la major part del residu no el generem les persones, sinó la indústria que ens fa arribar els productes que adquirim. És aquesta indústria qui per motius diversos –màrqueting, publicitat, prestigi, conservació...– embolcalla molts articles amb plàstics, cartrons i llaunes que només arribar a casa llencem a les deixalles. És cert que alguns són necessaris perquè protegeixen la mercaderia per tal de que ens arribi en òptimes condicions, però d’altres són totalment inútils. Us heu fixat en tota la “porqueria” amb que ens “obsequien” quan comprem unes sabates? Una capsa, cartrons de forma a l’interior, paper per separar les dues peces, etiquetes i encara una bossa per a traginar-les. Tot plegat excessiu, car i inútil.

Per a les empreses aquests residus no tenen cap cost; ben al contrari, en estar inclosa la despesa als seus escandalls, ens ho cobren i encara hi fan benefici. Una vegada venut el producte ens arriben a nosaltres, que hem d’emmagatzemar-los, n’hem de fer la tria i llençar-los on correspongui. Però aquest gest de triar no és banal, perquè hem de dedicar-los temps i un espai on ecabir-los, un temps i un espai que hem de restar del nostre lleure i del nostre habitatge.

Tampoc és menyspreable l’evidència de que amb la tria fem la feina a les empreses que tracten les deixalles, no fos cas que haguessin d’aplanar lo llom . No solament això, sinó que faran negoci amb el que els triem nosaltres. I, per acabar, després de tot aquest procés no tenim pas cap prova de que els residus siguin tractats com cal i que no siguin enterrats en espera de temps millors.

Ara ens xiparan, a nosaltres i als contenidors, perquè ens puguin identificar quan llencem la brossa, renyar-nos si ho fem malament i fins i tot multar-nos. Ens limitaran els dies en que puguem llençar les bosses, obligant-nos a destinar un espai per emmagatzemar-les, un espai que molts no tenim. I si put, ens aguantem i santespasqües. És així com el control de l’administració sobre l’administrat es va estrenyent, munyint-lo fins esgotar-li els bemolls i la paciència. És així com l’administració és l’ull vigilant que ens grata la butxaca i ens redueix a éssers sospitosos permanents.

La responsable original, la indústria, va fent la seva mentre l’administració mira cap a nosaltres, que sempre som més fàcils d’obligar i dominar. I, no cal dir-ho, no convé incomodar els empresaris, que ja tenen prou feina. Si bé es cert que es fan alguns esforços per a millorar els embolcalls i envasos per fer-los més ecològics, això en no limita el volum a tractar que és el problema estructural real. Però ja se sap: al ric no se l’incomoda.

Finalment no cal dir que xipar no és gratis, com tampoc ho és el control de les dades que s’obtinguin del sistema, controlar els infractors i, esclar multar-los. Ja se sap: quan es dicta una obligació cal posar el guardià que la faci complir; i el guardià cobra. La implantació d’aquests sistemes no és gens barata. Desconec el cost de la inversió. Sembla que a Torelló la modernor de l’escombriaire intel·ligent (?) ens costarà 1,6 M€ cada any. No sé si hi ha algun retorn per a el calaix municipal, però de no ser així a cada torellonenc (no pas cada llar) el festival li pot costar més de 100 € cada any. Afegits a l’actual cànon de recollida, ens clavaran cada any 300 € de l’ala. Maria Calaf Forn, ambientòloga actualment a ENT medi ambient i gestió, diu:

Darrerament, s’està apostant més fortament per aquests models de tancament de contenidors. És més còmode políticament no haver de justificar el canvi de model cap a porta a porta; poder seguir amb el mateix servei de recollida (o molt similar). No obstant, no s’han de perdre de vista varis aspectes: es tracta d’un model encara força nou, amb poques experiències al nostre voltant amb suficient rodatge, amb uns costos d’inversió elevats (entre 350 i 1.400 € per contenidor) i també de manteniment, unes despeses en personal de gestió de les dades i de gestió del manteniment més elevades, unes dificultats en trobar la tecnologia que encaixi bé amb el model de contenidors del municipi, entre d’altres.

Ja es pot veure que no és cap bicoca. La mateixa ambientòloga afirma que aquest sistema “aconsegueix nivells de recollida selectiva de 10 a 20 punts per sobre dels nivells inicials”. La inversió no sembla, amb aquests números, gaire justificable.

Ja sabem que quan es collen els cargols a l’administrat, aquest mira de fer la pirula tant com pot a l’administració. Així és com, amb uns contenidors controladors, el veí espavilat deixarà la bossa a terra, o la llençarà per la finestreta del cotxe, o... a la porta de l’alcalde. Ja vindrà el moment de retorçar el control i posar una càmera al costat dels contenidors. Més cost, més guardians.

Llegint sobre el tema, trobo que la majoria d’articles parlen de la generació de residus, i que tots apunten com a generador al ciutadà. Aquest és l’error: l’únic residu generat directament per un humà és la merda que caga (disculpeu), la resta són residus que la indústria ens deixa a casa passant-nos la responsabilitat de la seva gestió i tractament.

És així que els ajuntaments, empesos per una preocupació constant pels seus veïns, s’empesca sistemes que ens dificulten la vida a desdir, sota uns principis hippie-happy-flowers que els permetin passar a posteritat com a defensors incansables per un món “sostenible”.

I tot sigui pel nostre bé. Amèn.

 

dilluns, 28 de març de 2022

“M’he enfadat”

Així titula Thaïs Gutiérrez una nota publicada a l’Aradiumenge d’ahir, 27 de març de 2022. I s’enfada per: “…les crítiques que ha rebut ‘Red’, la nova pel·lícula de Pixar, que aborda el tema de la pubertat a través d’una noia de 13 anys. Alguns crítics s’han queixat que ‘només representa l’experiència femenina d’aquesta etapa’. Després d’anys d’empassar-nos pel·lícules, sèries i llibres on només hi havia experiències masculines, ¿de debò que hem de suportar això per una pel·lícula sobre una nena?”.

Jo no he vist aquesta peli, però sí que rebo, dia sí dia també, missatges, articles i opinions on exclusivament es parla de problemes femenins, o des de l’òptica femenina, on els homes ja no solament en són exclosos, sinó que directament se’ls ignora. Ara hi ha guerra a Ucraïna i molts civils es presenten voluntaris per defensar el país. Entre ells, també hi ha dones, però són una minoria irrellevant i, malgrat tot, són les protagonistes que surten a les fotos i reportatges de la TV o els diaris. Per cada dona que mor a la guerra hi ha cent homes que hi deixen la vida, i em quedo curt. Tot i així, d’ells gairebé ni se’n parla. Només ens ensenyen corrues de dones i criatures fugint del país. És injust i un biaix conscient de la informació que compleix escrupolosament amb la norma del que és políticament correcte.

Seguint amb la guerra, fa poques setmanes a TV3 van fer un reportatge sobre les dones ucraïneses que agafen les armes. En la presentació, es deia textualment que elles “van a la guerra per defensar allò que més s’estimen”. Es veu que els homes hi van a passar l’estona. Amb aquest argument podríem fins i tot justificar la guerra; això sí, mentre la facin les dones.

I així passa amb tantes altres coses: la tan esbombada “mirada de gènere” només és, en exclusiva, femenina. Cometent un greu error, el feminisme cau en aquesta exclusivitat tal i com van fer els seus companys masculins durant tant de temps, i han oblidat fàcilment que uns i altres som la meitat de la humanitat. Jo pensava que el feminisme el que pretenia era l’equilibri, no pas crear avantatges i posicions de domini. I jo també em pregunto si hem de suportar-ho, ells i elles, perquè el feminisme, i menys aquest, no representa pas totes les dones i el moviment no pot atribuir-se la representativitat absoluta.

Si la periodista està enfadada, jo també. I no pas per una pel·lícula, sinó perquè al darrere de les feministes no hi veig res més que una lluita pel poder.

dilluns, 24 de gener de 2022

No és or tot lo que lluu

Bellmunt de Mesquí. Un carrer.
Monforte de Moyuela és un poblet petit que solament té una setantena d’habitants. Està situat a la comarca aragonesa del Jiloca, a més de mil metres d’alçada. La seva alcaldessa, Paula Delmás, va fer una conferència ahir 23 de gener a un altre poble, també petit, aquest de la comarca del Baix Aragó. Es diu Belmonte de San José (Bellmunt Mesquí en català) i ara, una empresa “verda” que es diu Forestalia, vol instal·lar-los una quinzena de molins de 200 m d’alçada per a produir energia “verda”. No conec Monforte, només hi he estat de passada, però sí que sé coses de Bellmunt, un llogarret que conserva molt bé el traçat medieval que els seus veïns s’han afanyat a conservar. Això sí: entre ametllers i oliveres els seus carrers s’han anat buidant de gent i d’activitat.

Paula Demás va anar a Bellmunt a explicar-los què significa dir que sí a projectes de centrals eòliques com el que ara pertorba el poble del Mesquí, perquè ella, a base de mitges paraules i promeses incertes ha après amargament el pa que s’hi dóna. A Forestalia li van assegurar que, si la gent del territori està en contra de les instal·lacions, desisteixen. Diu Delmás: “Els vaig explicar que no, que vam fer una reunió veïnal i va sortir la negativa per majoria, però ells van continuar i ara estem al·legant. Diuen que on la gent estigui en contra no es posen i com veieu, és fals”. Quan l’empresa els presenta el projecte, ja fa mesos que l’han elaborat, els terminis d’al·legacions fan via, i quan els veïns volen recórrer ja no hi ha temps.

Però el més important és quan Paula Delmás els parla dels diners, sumes enlluernadores que els prometen i, per descomptat, paguen. En aquest sentit, el discurs de l’alcaldessa és alliçonador, clar i colpeja ambicions incertes: “Una vegada a dins [del consistori] sóc conscient que un ajuntament no necessita aquests diners perquè el que necessita el poble és tenir col·legi, unes carreteres ben arreglades i metges que vulguin venir. La realitat és que el col·legi el tancaran perquè no hi ha més nens i que les metgesses deixaran de venir perquè no hi ha gent. Pel que fa a carreteres, tenim de les pitjors de la província, però, això sí, tenim diners al compte”. No tothom té la clarividència d’aquesta dona ni el valor de reconèixer els errors i Forestalia, i d’altres, s’aprofiten d’aquests petits ajuntaments enlluernant-los amb uns diners que no necessiten i que seran el seu final. En realitat, aquesta energia “verda” matarà el poble i acabarà amb els pocs recursos que tenen, com a Monforte on ara als camps “ja no hi ha guatlles des que hi ha els aerogeneradors, i des de dalt del castell només es veuen molins per tot arreu. Els diners no ho són tot, si marxem les persones, què en queda? Només ferralla al voltant”. Aquesta és la trista i miserable realitat de les energies verdes, renovables, que potser sí que ho renoven tot; tot excepte la vida humana que es veu expulsada, denigrada i empobrida en benefici de les grans corporacions. Tot sota la benedicció dels nostres governants que, agenollats davant l’altar de l’ecologisme, abaixen la testa davant la potada dels quartos. S’omplen la boca de grans paraules mentre paguem els mateixos de sempre i omplen les butxaques dels de sempre. Que déu els agafi confessats.

Joan Timoneda, escriptor i editor valencià que visqué al s. XVI, escrivia això:

Preniu, dama, mon consell,
encara que us semble cru:
Que tot lo novell és bell
i no és or tot lo que llu.

Als nostres governants, i als ecologistes recalcitrants i catastrofistes, els agrada el que és nou, modern, ecològic i sostenible, que compra vots i voluntats capgirades per gretes quinzeneres. Però s’haurien de gravar tots plegats a ferro damunt la testa que no és or tot lo que llu, que els nostres vells ja ho sabien i sembla que ells ho han ben oblidat.