Sobre beques i deutes

Diu la senyora Ana González Hernández en la seva carta a La Vanguardia d’ahir, 27.06.2013, (sic): “Es necesario desterrar la idea de que las becas son una suerte de servicio estatal que proporciona estudios gratuitos para todos. En absoluto. Quizás el receptor, o becado, no tenga que reembolsar el capital invertido en él, pero tiene la obligación moral a largo plazo de devolver al Estado esa inversión en cualquier otra forma”. Que les beques no són per a tothom ja ho hauria de saber la senyora González. Jo, que ja tinc una edat, vaig haver de fer la carrera amb un “préstec a l’honor” perquè el meu pare allà pels anys 70, amb cinc fills i un sou modest, guanyava massa diners per a obtenir una beca. Jo vaig haver de reemborsar el capital, i els interessos corresponents, i ho vaig fer amb molt de gust. Per tant no dec res a ningú. Una altra cosa és el que ella anomena “obligación moral”. Això no ho puc acceptar. Ningú té cap obligació, ni moral ni material, de retornar res a l’Estat. No entenem encara que l’Estat és un mer administrador dels diners, no pas de la moral, dels seus administrats; uns diners que de sobres hem pagat amb els nostres impostos. No hem entès que “invertir” en formació no és un terme econòmic, sinó social: invertim en ensenyament per tal d’avançar cap a una societat més justa i intel·ligent, no pas perquè esperem un retorn de la inversió en forma de beneficis dineraris. I encara diria més, com en Dupont: és que els pobres han de començar la seva vida post-formació endeutats, ni que sigui moralment, mentre que els rics ho poden fer lliures d’obligacions? No em sembla just, senyora González. La societat ha de donar oportunitats, no pas exigir que se li tornin deutes espuris.


Publicat a La Vanguardia 29.06.2013

Paraules gruixudes

Tothom contra el pobre Duran. Embolicat en una espiral  conspirativa on veu papus per tot arreu, no s’està de res i engega pestes a tort i a dret. El to i les paraules que va usar divendres davant de 200 militants d’unió no són propis d’una persona escollida pel poble. Un hom recorre a l’atac indiscriminat i indecent quan es veu acorralat, i no precisament per l’enemic. Josep A. Duran i Lleida s’ha begut el seny d’un sol glop i repapieja. Postures de baixa estofa com les seves en els darrers mesos, traint el programa de govern que va acordar i rebaixant les esperances del país i la seva gent a l’alçada dels beneits, aquestes postures, deia, només mereixen el cognom de l’estultícia. Les paraules gruixudes, senyor Duran, no el faran més home. En canvi, l’autocrítica i la reflexió li farien molt de bé, però no sé si encara és a temps de rectificar: molts n’estem tips. La culpa és negra i ningú la vol, senyor Duran, ni vostè.

Quan la guineu...

Aquesta setmana passada, Pere Navarro ha criticat d’una banda la Cadena Humana per la Independència i el Concert per la Llibertat. No deixa de ser curiós que ho faci des de l’esquerra: contra la independència i la llibertat? Bé, segons l’original pensament perenavarrià, aquests conceptes varien segons la posició de l’espectador; això ja ho va demostrar Einstein. És evident que tothom entén que idees tan importants i bàsiques com aquestes tenen diferents accepcions i poden suscitar, i han suscitat durant segles, discussions i controvèrsies inacabables. Però ara no estem discutint l’accepció original, Pere. Vostè es queixa perquè la seva idea de llibertat i independència no suscita tanta acceptació com la dels seus rivals polítics i, davant d’un èxit cantat de les dues convocatòries, es dedica al noble art de la destrucció. Quan la guineu no les pot haver, diu que són verdes, diu la parèmia popular que no sé si vostè recorda. És aquella faula segons la qual una guineu prova d’abastar unes magnífiques figaflors. En no aconseguir-ho, davant la burla dels congèneres, diu que com que eren verdes no valien la pena. Com que vostè (la guineu) no és capaç d’organitzar una cadena o un concert prou exitosos (les figaflors) per la federalització es dedica a desprestigiar-ho. Per acabar, n’hi engego una altra: se li veu el llautó, Pere.


Publicat a La Vanguardia

L’IVA de Na Teresa

En una intervenció de Teresa Forcades, al fòrum “Enciende la Tierra”, organitzat per la Fundació CajaCanarias, fa el que ella en diu una “crítica ètica” al capitalisme. En una part del seu discurs explica que s’entén que l’activitat econòmica, sigui quina sigui, genera un benefici que està gravat per un impost, i que aquest impost és l’IVA. Error: l’IVA no grava el benefici sinó el valor afegit, i no el paga l’empresari sinó el consumidor. El que grava el benefici és l’Impost de Societats. Tal vegada Na Teresa sigui una experta en farmacèutiques, però és evident que en economia li falta formació. A voltes, un hom es llença, amb bona fe, a opinar sobre temes que coneix poc i corre el risc evident de deixar anar bunyols dialèctics. Tota vegada que a Na Teresa, per la seva condició de religiosa, se li suposa la bona fe, també cal recordar-li que la humilitat forma part de la regla de sant Benet. Que si pretén transformar la societat des de la base, cal que informi bé els seus oients. La moto, Teresa, ja ens l'ha venut el capitalisme.

El vídeo complet de la conferència a YouTube.

Quatre dies

José de la Cavada, responsable de relacions laborals de la CEOE, pensa que quatre dies de permís són massa dies quan se’t mor el pare. Pensa que com que ara es viatja a velocitats vertiginoses ja no cal tant de temps per enterrar-lo. Diu que “S'ha d'aconseguir que l'absentisme no tingui cap justificació a la qual acollir-se”. O sigui que ara resultarà que la mort del pare és una justificació per l’absentisme. Dit amb tots els respectes: desitjo que al seu enterrament no hi vagi cap dels seus fills, no fos el cas que els fotessin de potes al carrer. Amb l’enterramorts n’hi haurà prou i de sobres. Fins i tot, tal com deia el gran Capri, el podrien deixar a la porta, en una bossa d’escombraries, i que el llencessin a l’abocador. Directament.

Aquest és un personatge que l’any 2010 va ser condemnat per una falta molt greu per la Inspecció de Treball i a pagar una multa de 25.000 €. Aleshores, el diari El País (edició del 4 d’octubre de 2010) va publicar que (sic) “...someter a prácticas humillantes a sus subordinados. ‘Todos los trabajadores entrevistados por la comisión de investigación manifiestan haber sufrido alguna vez un trato humillante por parte del director del departamento. [...]. Los testimonios son contundentes, reiterados, coincidentes y claros’”. Aquesta és la mena de personatge que la CEOE té com a responsable de relacions laborals, contra el qual la direcció de Juan Rosell no va prendre cap mesura, segons el mateix diari (sic): “La inspección también acredita la nula voluntad de la patronal para solucionar este problema. De hecho, el secretario general de la CEOE, José María Lacasa, recibió una denuncia interna de los trabajadores contra De la Cavada” i “ante una situación conflictiva de tales características, la empresa está obligada a intervenir, cosa que no hizo suficientemente pese a la queja de los trabajadores [...]”.

Amb aquests antecedents doncs, no ens ha d’estranyar l’extraordinària empatia, el respecte immaculat que aquest home té per les persones i els seus sentiments. Quan es mori, diré aquella frase de pronunciaven els avis quan traspassava algú especialment cretí: Déu l’hagi perdonat.

Mester d'amor

Avui, endreçant papers, he trobat aquest poema de Salvat-Papasseit picat amb una antiga màquina d'escriure, d'aquelles que més que picar havies de colpejar. Sempre m'ha agradat molt perquè m'inspira tendresa.

Si en saps el pler no estalviïs el bes

que el goig d'amar no comporta mesura.

Deixa't besar, i tu besa després

que és sempre als llavis que l'amor perdura.

No besis, no, com l'esclau i el creient,

mes com vianant a la font regalada;

deixa't besar —sacrifici fervent—

com més roent més fidel la besada.

Què hauries fet si mories abans

sense altre fruit que l'oreig en ta galta?

Deixa't besar, i en el pit, a les mans,

amant o amada —la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:

besa en el coll, la més bella contrada.

Deixa't besar

i si et quedava enyor

besa de nou, que la vida és comptada.

Joan Salvat-Papasseit

Mester d'amor

No anem pa bé

Pere Navarro dixit (sic): “A tots aquells, de dins i de fora del socialisme, que parlen de la falsa insolidaritat catalana els demano que m’acompanyin en la proposta d’eliminar el privilegi que suposen els sistemes de concert basc i navarrès”. Benvolgut Pere, de tant pixar i pixar fora de test, la teva tita ha perdut el nord (perdoneu). O sigui que, segons tu, per arribar a una hipotètica i onírica federació ens cal tornar al “café para todos” tan castís i que tant de gust ens ha donat, sobretot als catalans. Deixa tranquils als pobles que tenen una major llibertat: lluita per ser com ells, i no pas per empetitir-los a la nostra miserable mida.

La llei del senyor Francesc de Carreras

Es pot desobeir la llei? És el títol de l’article d’ahir del catedràtic Francesc de Carreres (La Vanguardia, 12.06.2013, pàg. 17), contestant una carta del lector Marc Franco i Puig. El seus raonaments legals són impecables; no admeten grans discussions. Pressuposo, això sí, que les dades i dates que aporta sobre la legislació americana són certes: per alguna cosa deu ser catedràtic. El seu raonament està destinat a demostrar que l’acció de Rosa Parks, que va gosar asseure’s en un seient d’autobús reservat als blancs (ella era negra), en realitat no va ser un acte de desobediència civil. Però jo el vull interpel·lar per la seva afirmació darrera. Diu (sic): “Si jo hagués estat a l'autobús de l'entranyable Rosa Parks, no dubti, senyor Franco i Puig, que l'hagués acompanyat asseient-me al seu costat”. La qüestió per tant és: Senyor de Carreras, si Rosa Parks hagués desobeït la llei, també s’hauria assegut al seu costat?

En cap CAP cap el què cap en aquest CAP

Aquest matí he anat al CAP a buscar l’alta de la meva dona. M’han dit que o bé hi anava ella en persona o em calia un permís d’ella per escrit. M’han donat un imprès de l’ICS de la Gerència Territorial-Catalunya Central i cap a casa falta gent. Al peu del document hi diu clarament que (sic) “La persona autoritzada haurà de portar, a més d’aquest document d’autorització, el DNI o targeta sanitària del pacient”. He emplenat l’imprès, la Carme me l’ha signat i sant tornem-hi. En arribar de nou al taulell, oh, sorpresa!, la noia em demana el meu carnet d’identitat i el DNI i la targeta sanitària de la pacient! Jo només duia la targeta. Li he ensenyat l’autorització i ella es gira i em mostra un cartell penjat al suro del seu darrera on diu que calen els dos documents. Una mica mosca, li he dit que o una cosa o una altra i que, essent que el que està escrit escrit està, li he fet saber que ja era la segona vegada que hi anava, que ja havia perdut una hora i que no pensava moure’m d’allà sense l’alta. Llavors, com fent-me el favor de la meva vida, m’ha concedit la gràcia de fer-me a mans la tant desitjada alta.

Però ah, la gràcia no acaba aquí! Una vegada complimentat el tràmit, la noia em torna l’autorització signada! M’he quedat de pasta de moniato. Si em demanen una autorització per escrit, penso jo, deu ser per guardar-la per si mai algú els demana responsabilitats per haver lliurat un document privat a un tercer. O sigui que demà la meva dona podria anar al CAP i demanar l’alta i, en dir-li que ja l’havien anat a buscar amb una autorització, ella els podria dir que no havia autoritzat ningú i muntar-los un pollastre de pebrots. Em pregunto: com provarien la gent del CAP que, efectivament, algú autoritzat ja se l’havia endut? M’ha passat pel cap de provar-ho a veure si faig alguna pela (els temps no estan per perdre oportunitats), però he pensat que la gent de la nostra sanitat ja té prou problemes, a menys que ara, per a ser administratiu de l’ICS, s’exigeixi ser notari i així poder donar fe. 

Sobre renúncies i sacrificis

Sempre he combatut –amb certa bel·ligerància, tot sigui dit de pas– la cultura de l’esforç, la màxima del “si vols pots” i aquella que pretén inculcar-nos que el que no s’aconsegueix amb sacrifici no té valor. En canvi, defenso –amb prou contundència– les renúncies. Sembla que hem oblidat quina cosa és un sacrifici (sic, segons el DIEC): Ofrena d’una víctima o d’un do a un déu o a Déu, per honorar-lo, regraciar-lo, aplacar-lo. /  Privació, concessió onerosa, dolorosa. Tan l’esforç com el voler són absolutament inútils, descoratjadors, castrants i fins humiliants quan, al capdavall, tota aquesta energia no ha servit absolutament per a res perquè el nostre desig, el nostre objectiu, era absolutament inassolible des del principi. Així, no tothom pot ser emprenedor ni és capaç de reinventar-se, com ara pretenen poders públics i periodistes espavilats. Per triomfar en qualsevol projecte calen tres coses: treball, capacitat i sort. Sense treballar no es crea res, tampoc riquesa. No pas el treball com a maledicció bíblica, sinó com la necessitat de posar la nostra energia al servei del que pretenem. La capacitat compren les aptituds naturals i els coneixements adquirits. Així, per exemple, un hom pot aspirar a ser un gran músic (o un gran empresari), però per molt de treball que hi posi, sense una habilitat innata i, no passarà mai de la mediocritat. I, finalment, ens cal “un poc de sort”, com diu Lluís Llach, perquè sense una mica de fortuna, el destí ens durà per rials absents. Tant el treball, com el desenvolupament de la capacitat o la recerca de la sort, poden significar renúncies, però mai sacrificis; perquè aleshores el triomf mai no ens farà feliços, sinó pobres ànimes amargades. Perquè el que volem és ser feliços, no?

La deriva infatigable del PSC

Llegeixo aquí i allà que el PSC fa campanya a diversos municipis, amb alcaldes afins, contra la independència; tots ells del Baix Llobregat, naturalment. Posar la tirita abans de la rascada sol provocar que te la facis, la rascada, en un altre lloc. No deixa de ser curiosa aquesta actitud. Ja que el PSC-PSOE tenen un projecte propi que pretén convertir l’Estat espanyol en una feliç federació, em sorprèn que es dediqui a destruir la idea de l’enemic en lloc de donar valor a la seva. Potser és que allò de la confederació ja no s’ho creu ningú (ni ells), dades canten, i s’estan omplint els dits de tirites a veure si ensopeguen on caurà la rascada. A mi em sembla que continuar parlant de dues catalunyes, dividint el país en els que miren Telecinco i pengen la rojigualda al balcó (Puigverd díxit), és un error d’amidament sociològic . Ja no existeixen aquestes dues ànimes al país, però el PSC s’entesta en mantenir-les. La nostra societat ha evolucionat i el que existeix els qui volen ser independents i els qui no; sense tenir en compte la tele que miren o de la bandera que pengen. Mentre el socialisme català (?) no evolucioni el seu pensament cap a aquesta concepció del país assumida pels seus ciutadans continuarà a la barricada.


Publicat a la secció de Cartes de La Vanguardia el 08.06.2013
Citat a la secció l'Opinió dels lectors de La Vanguardia el 21.07.2013

L’ofici de la víctima

A Bilbao, un personatge mestre en arts marcials, ha confessat haver matat una dona  i deixat una altra en estat de coma. M’ha sorprès la manera en que TV3 s’ha referit en diverses ocasions a aquesta segona dona com a “una prostituta” en els seus telenotícies. Em pregunto si, en el cas de que aquesta persona hagués estat una microbiòloga, es referiria a ella com a tal. Perquè a la prostituta la identifiquem per l’ofici i a la microbiòloga no? En boca de Raquel Sans encara sona pitjor. Deu ser cosa dels redactors, però crec que haurien de tenir una mica més de respecte i consideració per les víctimes, sigui quin sigui el seu ofici. I el de prostituta no és menys que el de microbiòloga.

El banc de què?

Hi ha institucions que no serveixen absolutament per a res, perquè el pas del temps i les noves organitzacions de la societat les superen i les converteixen en dinosaures que només engoleixen velles glòries, panxes a atipar. No solament això, sinó que la poca feina que han de fer la fan malament. Segurament és el cas del Banco de España, una institució inútil que, de ben segur, ens costa als contribuents una pasta gansa, gansa. I no tan sols inútil, sinó funesta. Ara, Luís Mª Linde, el governador de tal baluerna, es despenja dient-nos als ciutadans que hem de renunciar al salari mínim per tal de què els rics puguin ser més rics i els pobres més pobres. Res de l’altre món, una apunt per qui es vulgui afegir a la processó. El bo del Linde oblida que som nosaltres, els administrats, qui li paguem el sou ben sucós que s’embutxaca cada més, i que ens mereixem més respecte. Però, repeteixo, ell en el fons del fons és bo: ens vol donar feina a qualsevol, preu!