Segueixo amb atenció la resolució de la clatellada que una
senyora de mitjana edat li va clavar al Pere Navarro i constato amb curiositat
la intensitat de la policia per investigar un clatellot mal donat. El Navarro
no es podrà queixar: ara, mig centenar de famílies terrassenques seran visitades
per un parell de mossos i interrogades a casa seva, a veure si troben la senyora
amb un vestit de tal color. Sort que no s’ha de presentar per alcalde: potser n’hi
fotrien un munt de calbots. Ara, sembla que s’ha ordenat al capellà de la catedral
lliurar la llista de les famílies assistents a l’acte i facilitar la tasca
policial; una tasca que, es veu, no és gens fàcil perquè segons publica Nació
Digital “fonts de la investigació es
queixen de la ‘poca col·laboració’ del primer secretari del PSC i el seu entorn
a l'hora de trobar indicis sobre l'agressora”.
La misèria que excreta tot l’afer de la plantofada
crispadora és extraordinàriament pudent, perquè el seu protagonista no ha fet
altra cosa que aprofitar un fet banal per convertir-lo en sentència. Una acció
mal calculada perquè les conseqüències que pot tenir la resolució del cas són,
ara per ara, funestes sigui quin sigui el resultat. Si és cert que la bufa va
ser independentista, tot s’acabarà amb una estirada, benèvola, d’orelles per a
la senyora i deixarà el fet en el que és: una fotesa. I si la castanya va tenir
una altra intencionalitat, no política, aleshores comenceu a fer comptes perquè
el final pot ser de bombo i platerets amb festival de focs inclòs.
Jo, si voleu que us digui què en penso, crec com Sala i
Martín que es tracta d’una amant emprenyada. És el més plausible, i tan creïble
com la versió “oficial”. Passa que una amant no crispa gens.
Per cert: tot buscant una foto del Pere Navarro m’he fixat
que el seu nas té tendència a envermellir per la punta. Curiós.
