diumenge, 3 de desembre del 2023

El patrimoni de la violència

 

Avui, dia 3 de desembre de 2023, al diari ARA la sociòloga Marina Subirats, parla de la “violència de gènere masculí”. En el seu article ens dona una xifra que no es cita gairebé mai en articles sobre violència i mai, mai, en aquells escrits per activistes, simpatitzats i “correctes” defensors del feminisme: el 68% de morts violentes que passen al país tenen per víctima un home. Tot sigui dit de passada, d’un temps ençà sembla que només morin violentament dones a mans d’homes, quan no és així.

Com sol passar sempre, quan es parla de violència d’un gènere vers l’altre, s’oblida indefectiblement la que exerceixen les dones sobre els homes. Possiblement la causa sigui perquè la violència femenina no sigui tan evident ni els seus resultats tan espectaculars. És natural que les dones, amb un físic en general més dèbil que els homes, hagin desenvolupat sistemes de defensa, control, atac i eliminació de l’”enemic” alternatius. No per això han de ser oblidats ni menyspreats.

No recordo haver llegit cap estudi, ni tan sols un article, que analitzi la violència femenina exercida sobre els homes –aprofito per dir que si algú dels qui em llegeix en coneix algun, estaré molt agraït si me’n dona les dades–. Crec que seria interessant que algun dels nostres sociòlegs, psiquiatres, psicòlegs i demés estudiosos de la conducta humana, s’hi posés i ens oferís una visió diferent. Potser això ens faria entendre millor el fenomen de la “violència masclista”, una explicació que no fos la de donar les culpes al patriarcat, un ens que ningú no sap ben bé qui és exactament.

Entenc que en el moment que travessem, en què no estar d’acord amb una dona significa indiscutiblement ser un “masclista impenitent” –vegeu el cas Madaula– sigui difícil ser valent, o agosarat, encetar un diàleg des d’aquest punt de vista. Però el crec convenient, perquè no veig que les mesures punitives, cada vegada més dures, la propaganda oficial, els atacs gratis contra la masculinitat, facin disminuir la violència contra les dones. Pensem-hi?

Aquesta setmana, a la secció “El comunista” de CatRàdio, Jair Domínguez deia textualment que “darrera d’un gran home hi ha una gran dona, i darrera d’una gran dona hi ha un subnormal”. Dit a la inversa, que la subnormal fos la dona, hauria provocat una reacció, violenta, del club feminista. Dit així,  ni ta sols va merèixer un toc d’atenció per part del presentador del programa Roger Escapa. On hem arribat que la pressió femenina ha provocat un efecte autodestructiu del gènere masculí, fins i tot en un personatge tan “trencador” com el de Domínguez, que aquest cas l’humorista s’alinea totalment amb la cançó pensant i estètica dominant.

Em repeteixo: penso que valdria la pena d’enfocar el tema de la violència masclista des d’un altre punt de vista que no sigui el de culpabilitzar indiscriminadament els homes i victimitzar indefectiblement les dones.

dimarts, 4 de juliol del 2023

Al molt estimat amic Dídac Faig

Divendres passat, 30 de juny de 2023, vaig rebre una notícia trista: el vell i bell amic Dídac Faig i Vinyes va morir a Girona a la residència sacerdotal Bisbe Sivilla. Ahir el vam enterrar al seu estimat poble natal, Anglès.

No sé per on començar a parlar d’en Dídac: hi ha tant per explicar, tantes anècdotes, tantes vetllades, tantes xerrades... Resumiria la seva personalitat, la que coneixo, amb dues paraules: en Dídac va ser un HOME BO. Ho escric en majúscules perquè voldria donar als dos mots els seu significat ple, amb tota la càrrega que comporten.

Primer era un HOME, que responia a l’Oratio de hominis dignitate de Giovanni Pico della Mirandola que allà pel s. XV va escriure:

No t’hem creat ni celestial ni terrenal, ni mortal ni immortal, per tal de que puguis ser lliure segons la teva voluntat i el teu honor, perquè esdevinguis el teu propi creador i constructor. Només a tu hem concedit el poder de créixer i desenvolupar-te: exercir-lo només depèn de tu i de la teva llibertat per fer-ho. Portes en tu els gèrmens d’una vida universal.

Més terrenal que celestial, va ser un esperit lliure i essencialment feliç, desprès, humil, que es va fer a ell mateix teixint un entramat de profunda amistat amb tots aquells que el van conèixer. Optimista, positiu i proactiu en totes les circumstàncies que va haver de viure.

I era BO. Perquè estimava tot el que existia damunt la terra, tot excepte la maldat i la injustícia que el treien de polleguera i l’indignaven. Però dels actes dels homes, de les seves febleses, n’evitava fer-ne judicis, concedint sempre el benefici del dubte. Tenia conviccions fermes i arrelades a la seva fe, però no mai condemnes que ell deixava a la ma del Creador.

En els llargs anys que va passar com a vicari de la Garriga i rector de Bigues, venia sovint per casa i el rebíem com al bon amic de qui esperem sempre la visita. A vegades només per xerrar una estona, d’altres amb alguna preocupació que necessitava compartir. La meva mare li havia sargit més d’una camisa i s’ocupava pel seu aspecte que sempre era, diguem-ne, despreocupat.

Sempre enyorat de la seva terra gironina, mai va perdre el seu accent i va dedicar la seva obra poètica a la seva terra. En temps del bisbe Camprodon, va demanar de tornar a les arrels. Veïns de Torelló que som, veiem sovint mossèn Jaume en les seves visites als seus germans i un bon dia no vam poder evitar d’intercedir pel Dídac. El bisbe, sempre amb la seva bonhomia, ens va contestar: “digueu-li que no passi ànsia, que aviat podrà tornar”. I així va ser.

Mil històries explicaria del vell amic, com la del dia que va perdre el cotxe; o quan, estant amb els escoltes a la Vall de Boí, es va “oblidar” de la festa major sant Gaietà; i també quan, amb el meu germà Toni, es van comprar una casa –més aviat un munt de runa– a Guils del Cantó. I encara recordem el dia que de nit, mirant el far de Sant Sebastià, va descobrir que l’encenien de nit i l’apagaven de dia. I moltes més que donen un dibuix de la candidesa d’una ànima neta i sincera.

Del llibre No tot encar ho és tot, que publicà el 1997, un dels seus treballats poemes:



I ANIRÉ PER LES VALLS I LES MUNTANYES,
i ploraré amb el plor d’aquell vellet
que al pedrís resta mut, si no fa fred,
i amb la mà diu adéu a veus estranyes.

I aniré per les valls de les entranyes
que engendraven el poble i el seu dret;
de la fe i l’esperit aquell esplet
que bastia topants sense migranyes.

I al cel entonaré un Veni Creator
d’albors de verge bruna i Pantocràtor.
I tornarà la vida als vells escons.

I s’ompliran de fills tots els racons.
I abans que aquell vellet s’envoli al cel,
veurà rajar la terra llet i mel.


Fins sempre benvolgut Dídac.

diumenge, 21 de maig del 2023

Desintegrats

 

Rosa Rodon fa una entrevista a Basha Changue, candidata de la CUP a l’Ajuntament de Barcelona. Aquesta noia, filla de pare guineà i mare cordovesa, ha triat un restaurant de cuina senegalesa, que es veu que és el més barceloní que ha trobat: l’Abarka; ho fa perquè a “Black-celona City vivim així”. Així mateix avisa a l’entrevistadora que els plats del restaurant són “immensos”, que “no són racions de blancs”. Malgrat que no sol menjar peix fora de casa perquè té dubtes sobre la seva frescor, però que “aquí sí, perquè conec la cuina”. Encara que no es digui enlloc de l’entrevista, entenc que ella és nascuda aquí.

Imaginem que fan l’entrevista a una altra candidata amb vuit cognoms catalans, que el restaurant és a Can Culleretes i que el motiu és que a “White-celona som així”, que els plats són “catalaníssims” i que les racions no són per a negres”; afegiríem “aquí hi menja peix” perquè són de confiança, son d'aquí.

La manca d’empatia amb la ciutat i la seva gent que mostra la senyora Changue són notables. El que és interessant, però, és que una persona nascuda a casa nostra, que es presenta com a representant de més d’un milió i mig de barcelonins mostri tan poca consideració i arrelament amb la terra que vol governar. Tot plegat em fa pensar que el sentiment de culpa que ens volen inocular per ser poc acollidors, no és només responsabilitat nostra: també ho és dels qui venen.

Sabeu que els musulmans del meu poble gairebé no compren al petit comerç d’aquí? Que llegeixen totes les etiquetes per assegurar-se de que el que compren és halal? No visiten els nostres restaurants, ni que sigui per menjar-se una bona llagosta, tampoc compren la roba a botigues del país: ho fan majorment a mercats, a paisanos i al Decathlon. No van als sopars d’empresa, no assisteixen als actes culturals, o de qualsevol altra mena que es fan al poble. I és que en un poble es veuen molt millor certes coses: les dones es relacionen només entre les de la seva comunitat; rares vegades les veus parlar amb gent d’aquí. Van vestides amb llargues sotanes i grans mocadors per diferenciar-se clarament. I quan sento a dir a una nena de 10 anys que “nosaltres això no ho fem” em ve una tristesa immensa. Aquest “nosaltres” implica un “vosaltres” que ens foragita del seu món.

També sóc observador de primera fila com els pares, a mesura que les seves filles es fan grans, les van adoctrinant: nenes de 6, 7, 10 anys no van mai amb pantalons curts pel carrer “perquè al papa no li agrada”. Van amb una mena de leguins que els arriben més enllà des genolls i duen samarretes que els tapin el cul. Com a infants que són, ho assimilen ràpidament i ho fan seu incloent-ho en aquell “nosaltres”. I així tot...

D’això no se n’ocupa ningú, i fins i tot el feminisme fa els ulls grossos en bé d’una suposada llibertat cultural de les dones, sobretot. Tampoc ningú s’ocupa dels homes perquè deuen formar part del patriarcat demoníac i no mereixen cap mena d’atenció: són el mal. No us enganyeu: sense homes, les dones musulmanes no guanyarien gran cosa, perquè elles són guardianes del “nosaltres” amb tant o més fervor que els seus companys masculins.

Fa uns anys pensava que tot això ho arreglarien els adolescents, sempre rebels, però a cada any que passa la fe se’m fa més petita.

dimarts, 25 d’abril del 2023

Amb el Virgi a la memòria

 


La fotografia és de l’any 1993. Està tirada al Cañón del Río Lobos, al peu de l’om, mort, que hi ha davant mateix de l’església de San Bartolomé. D’esquerra a dreta, la Carme, la meva dona; l’Ignasi, el meu fill; la M. Ángeles, cosina de la Carme; i el Virgi.





Vaig conèixer a Virgilio Carazo Sánchez el dia del seu casament amb la M. Ángeles Ortí Sorribas, cosina de la meva dona. Ella de las Parras de Castellote i ell de Sòria, que s’havien conegut per un d’aquelles casualitats impossibles que la vida ens prepara d’amagat. Nosaltres ens havíem casat l’octubre del 1978, i tres mesos més tard, pel gener del 79, vam sortir cap a Sòria: anàvem de casori.

Allò no va començar bé: amb les presses ens havíem oblidat de l’adreça de casa dels nuvis. No havíem estat mai a Sòria i la Carme només recordava el nom del carrer, Avenida de Valladolid. Jo, amb la supèrbia pròpia de qui va a provincias, vaig pensar que amb aquella dada n’hi hauria prou i que preguntant als veïns ens en sortiríem. A més, què coi, a Sòria no es casava tanta gent en un dia, algú en sabria alguna cosa. Cras error: el carrer té més 2 km de llargada i a banda i banda blocs de pisos amb desenes de veïns. Impossible.

Vam pensar aleshores que bé podíem anar a la Casa de la Vila i preguntar, però tampoc va ser fàcil. Ningú semblava saber-ne res d’aquell casament i ja perdíem l’ànim. Llavors un jove, darrere el taulell de recepció, va sentir els nostres darrers precs i va deixar anar:

  ¿Cómo dicen que se llama? ¿Virgilio? Sí, joder, si es el Virgi, el del Kansas.
  Joder, claro el Virgi y la M. Ángeles. Mira que no caer.

Tot l’Ajuntament semblava conèixer aquell Virgi i el Kansas. Sorpresos, i amb l’adreça ben guardada a la butxaca, vam trobar el pis on vivien. Aleshores ja plovia a bots i a barrals i vam arribar amarats. Per cert, el Kansas va ser el bar dels pares del Virgi durant un pilot d’anys.

L’endemà, el dia seguia plujós i fred, rúfol i desagradable. L’ermita de San Saturio, al costat del Duero, penjada sobre un gran roc sobre el riu, se’ns va presentar com un paisatge espectral molt d’acord amb el clima. Com que sóc curiós de mena, havia buscat informació sobre aquest sant de nom estrany i de gran veneració a la ciutat. I va resultar que a Sant Feliu de Codines en veneren una imatge a la parroquial: al s. XVIII van tenir un rector sorià que va endur-se amb ell la devoció al sant. Fins es conservava un cant, potser uns goigs, en català i escrits en vers. Mira tu!

Tota la cerimònia va ser un espectacle orquestrat pels amics dels nuvis que va acabar en el convit. Ja cap al final de la festa, vaig coincidir amb el Virgi en un racó del menjador i la vam fer petar una estona. La seva veu esquerdada i el seu castellà perfecte i net m’atreien i l’escoltava amb atenció. M’assenyalava els seus germans i germanes, els seus pares, els seus amics i em malparlava d’uns tal Marichalar. Vaig xalar de veres en aquells vint minuts, bo i asseguts en dues grans butaques de castellana mida. Ja al final de la conversa, amb la sornegueria displicent que duia a la genètica, em va dir gairebé a cau d’orella:

   De todos estos que ves aquí pocos darían ni cinco por M. Ángeles y por mí. Pero nos conocen poco o nada. Al final vamos a dar una zurra en el trasero de muchos.

De primer no el vaig entendre massa, però amb els anys, la claredat d’idees del Virgi i la seva profunda coneixença de l’ànima humana, li van donar la raó i jo el vaig admirar sempre per la gran qualitat del seu pensament i la seva crítica clara del temps i la societat on ens havia tocat viure.

L’endemà, enmig d’una gran nevada que ho anava cobrint tot de mica en mica, vam travessar el Puerto del Madero de tornada a casa.

El coneixement humanista del Virgi no li venia de la ciència infusa, sinó de la feina que va desenvolupar durant anys a la seva terra. Com a funcionari de l’Estado es va dedicar a la concentració parcel·lària de la província. Aquesta activitat vol agrupar finques petites en d’altres de més grans a base de l’intercanvi de terres entre propietaris per fer-les més rendibles i de cultiu més fàcil. Per fer aquesta feina cal molta mà esquerra, perquè els pagesos són molt susceptibles a l’hora de cedir terres, ni que sigui a canvi d’altres. I el Virgi estava fet per a això, pel tracte humà, per reduir friccions i desconfiances, per facilitar acords difícils. Ell en va aprendre molt de la naturalesa d’homes rudes, criats en terres aspres i ronyoses, roïnes. Va conservar l’amistat de molts d’ells per sempre. En puc donar fe, perquè en una freda Setmana Santa de 1983 vam tornar a Sòria i el Virgi ens va ensenyar la seva terra. No hi havia poble, vil·la o ciutat on algú no cridés “¡hombre, si es el Virgi!” i ens convidés a torreznos i una cervesa. De Tajueco a el Burgo de Osma, de Gormaz, de Calatañazor a Golmayo, Vinuesa, Abejar, la Cuerda del Pozo, la Laguna Negra... i molts d’altres sempre hi havia algú cridant “¡Virgi!”. Aquells dies van ser un plaer al costat d’aquell home de bigoti generós i gestos tranquils.

Ens veiem amb certa freqüència a la Torre de Vilella, a Terol, on vivien els pares de la M. Àngeles. Eren els estius d’un temps que es va anar fonent pels trasbalsos vitals de tots. Coincidíem en bodes i batejos i, naturalment, en funerals. Sempre trobàvem temps per fer la xerrada, a vegades temes banals, d’altres familiars, de política i, sobretot, de justícia social. Sempre eren converses amables i de to mesurat.

La malaltia el va enxampar de repent i ja no el va abandonar. Una setmana abans del seu traspàs el vam visitar a l’hospital, on vam poder conèixer una mica als seus germans i germanes, persones que se l’estimen, d’ànima bona i sentida. Tot va ser massa ràpid, o massa lent segons es miri, i el Virgi ens va dir adéu. Pel cel net de Numància em van venir a la memòria les seves paraules: “...Al final vamos a dar una zurra en el trasero de muchos”.

Tornaré a Sòria qualsevol dia, perquè m’agrada aquella terra i la seva gent castellana. I correré per pobles i llocs entre pedres medievals i escenaris de batalles entre moros i cristians. Tot serà allà encara, com fa centenars d’anys, tot excepte la veu trencada del Virgi i sense aquell crit de “¡Virgi, coño, qué haces por aquí!” Allò no ho sentiré pas. Potser contemplant el Valle de la Sangre des del castell de Calatañazor, el vent glaçat de Sòria me’n torni el seu eco que jo, enyorat, agrairé.