 |
La fotografia és de l’any 1993. Està tirada al Cañón del Río Lobos, al peu de l’om, mort, que hi ha davant mateix de l’església de San Bartolomé. D’esquerra a dreta, la Carme, la meva dona; l’Ignasi, el meu fill; la M. Ángeles, cosina de la Carme; i el Virgi.
|
Vaig conèixer a Virgilio Carazo
Sánchez el dia del seu casament amb la M. Ángeles Ortí Sorribas, cosina de la
meva dona. Ella de las Parras de Castellote i ell de Sòria, que s’havien
conegut per un d’aquelles casualitats impossibles que la vida ens prepara d’amagat.
Nosaltres ens havíem casat l’octubre del 1978, i tres mesos més tard, pel gener
del 79, vam sortir cap a Sòria: anàvem de casori.
Allò no va començar bé: amb les
presses ens havíem oblidat de l’adreça de casa dels nuvis. No havíem estat mai
a Sòria i la Carme només recordava el nom del carrer, Avenida de Valladolid.
Jo, amb la supèrbia pròpia de qui va a provincias, vaig pensar que amb
aquella dada n’hi hauria prou i que preguntant als veïns ens en sortiríem. A
més, què coi, a Sòria no es casava tanta gent en un dia, algú en sabria alguna
cosa. Cras error: el carrer té més 2 km de llargada i a banda i banda blocs de
pisos amb desenes de veïns. Impossible.
Vam pensar aleshores que bé
podíem anar a la Casa de la Vila i preguntar, però tampoc va ser fàcil. Ningú
semblava saber-ne res d’aquell casament i ja perdíem l’ànim. Llavors un jove, darrere el taulell de recepció, va sentir els nostres darrers
precs i va deixar anar:
– ¿Cómo dicen que se llama? ¿Virgilio? Sí, joder,
si es el Virgi, el del Kansas.
– Joder, claro el Virgi y la M. Ángeles.
Mira que no caer.
Tot l’Ajuntament
semblava conèixer aquell Virgi i el Kansas. Sorpresos, i amb l’adreça
ben guardada a la butxaca, vam trobar el pis on vivien. Aleshores ja plovia a
bots i a barrals i vam arribar amarats. Per cert, el Kansas va ser el
bar dels pares del Virgi durant un pilot d’anys.
L’endemà, el dia seguia plujós
i fred, rúfol i desagradable. L’ermita de San Saturio, al costat del Duero,
penjada sobre un gran roc sobre el riu, se’ns va presentar com un paisatge
espectral molt d’acord amb el clima. Com que sóc curiós de mena, havia buscat
informació sobre aquest sant de nom estrany i de gran veneració a la ciutat. I
va resultar que a Sant Feliu de Codines en veneren una imatge a la parroquial:
al s. XVIII van tenir un rector sorià que va endur-se amb ell la devoció al
sant. Fins es conservava un cant, potser uns goigs, en català i escrits en
vers. Mira tu!
Tota la cerimònia va ser un
espectacle orquestrat pels amics dels nuvis que va acabar en el convit. Ja cap
al final de la festa, vaig coincidir amb el Virgi en un racó del menjador i la
vam fer petar una estona. La seva veu esquerdada i el seu castellà perfecte i
net m’atreien i l’escoltava amb atenció. M’assenyalava els seus germans i germanes,
els seus pares, els seus amics i em malparlava d’uns tal Marichalar. Vaig xalar
de veres en aquells vint minuts, bo i asseguts en dues grans butaques de castellana
mida. Ja al final de la conversa, amb la sornegueria displicent que duia a la
genètica, em va dir gairebé a cau d’orella:
– De
todos estos que ves aquí pocos darían ni cinco por M. Ángeles y por mí. Pero
nos conocen poco o nada. Al final vamos a dar una zurra en el trasero de
muchos.
De primer
no el vaig entendre massa, però amb els anys, la claredat d’idees del Virgi i
la seva profunda coneixença de l’ànima humana, li van donar la raó i jo el vaig
admirar sempre per la gran qualitat del seu pensament i la seva crítica clara
del temps i la societat on ens havia tocat viure.
L’endemà,
enmig d’una gran nevada que ho anava cobrint tot de mica en mica, vam travessar
el Puerto del Madero de tornada a casa.
El
coneixement humanista del Virgi no li venia de la ciència infusa, sinó de la
feina que va desenvolupar durant anys a la seva terra. Com a funcionari de l’Estado
es va dedicar a la concentració parcel·lària de la província. Aquesta activitat
vol agrupar finques petites en d’altres de més grans a base de l’intercanvi de
terres entre propietaris per fer-les més rendibles i de cultiu més fàcil. Per
fer aquesta feina cal molta mà esquerra, perquè els pagesos són molt susceptibles
a l’hora de cedir terres, ni que sigui a canvi d’altres. I el Virgi estava fet
per a això, pel tracte humà, per reduir friccions i desconfiances, per facilitar
acords difícils. Ell en va aprendre molt de la naturalesa d’homes rudes, criats
en terres aspres i ronyoses, roïnes. Va conservar l’amistat de molts d’ells per
sempre. En puc donar fe, perquè en una freda Setmana Santa de 1983 vam tornar a
Sòria i el Virgi ens va ensenyar la seva terra. No hi havia poble, vil·la o
ciutat on algú no cridés “¡hombre, si es el Virgi!” i ens convidés a torreznos
i una cervesa. De Tajueco a el Burgo de Osma, de Gormaz, de Calatañazor a
Golmayo, Vinuesa, Abejar, la Cuerda del Pozo, la Laguna Negra... i molts d’altres
sempre hi havia algú cridant “¡Virgi!”. Aquells dies van ser un plaer al
costat d’aquell home de bigoti generós i gestos tranquils.
Ens veiem
amb certa freqüència a la Torre de Vilella, a Terol, on vivien els pares de la
M. Àngeles. Eren els estius d’un temps que es va anar fonent pels trasbalsos vitals
de tots. Coincidíem en bodes i batejos i, naturalment, en funerals. Sempre trobàvem
temps per fer la xerrada, a vegades temes banals, d’altres familiars, de
política i, sobretot, de justícia social. Sempre eren converses amables i de to
mesurat.
La malaltia
el va enxampar de repent i ja no el va abandonar. Una setmana abans del seu
traspàs el vam visitar a l’hospital, on vam poder conèixer una mica als seus
germans i germanes, persones que se l’estimen, d’ànima bona i sentida. Tot va
ser massa ràpid, o massa lent segons es miri, i el Virgi ens va dir adéu. Pel
cel net de Numància em van venir a la memòria les seves paraules: “...Al final vamos a dar una zurra en el
trasero de muchos”.
Tornaré a
Sòria qualsevol dia, perquè m’agrada aquella terra i la seva gent castellana. I
correré per pobles i llocs entre pedres medievals i escenaris de batalles entre
moros i cristians. Tot serà allà encara, com fa centenars d’anys, tot excepte
la veu trencada del Virgi i sense aquell crit de “¡Virgi, coño, qué haces
por aquí!” Allò no ho sentiré pas. Potser contemplant el Valle de la
Sangre des del castell de Calatañazor, el vent glaçat de Sòria me’n torni
el seu eco que jo, enyorat, agrairé.
