Els anys del cristo

Des del parvulari fins l’oblidat COU –successor del “preu”– vaig tenir la desgràcia de patir l’educació catòlico-franquista més furibunda. Els anys que ens van tornar a tots cecs només movent la mà. Miracle! En aquell temps, els bisbes panxacontents, que passejaven impúdicament el criminal Franco sota el pali de Crist, podien viure tranquils en la vagància: tota la feina de proselitisme i adoctrinament els la feien a l’escola. Mestres depurats, hermanos trempats –o trempant– ens mantenien espantats i reprimits, si més no a cops de creu.

Amb els anys se’ls va girar una feinada que mai van voler fer, acostumats com estaven, vivint a la inòpia, profanant una vegada i una altra els principis més elementals del cristianisme. Ara s’han trobat amb les esglésies i els seminaris buits i senten l’alè de la solitud al seu clatell greixós. Per això no han parat fins trobar un pòtol de barraca anomenat Wert que els ha fet la rosca i ha tingut els sants pebrots de publicar al BOE un currículum merdós.

No hi ha cap manera més bona de fer enemics que imposar lleis potineres: jo en sóc una prova evident. Després de 15 anys d’adoctrinament franquisto-catòlic, aquí em teniu, mesell, maleint encara aquells mamons de la Salle i la mare que els va parir. Ja els dic ara a werts i bisbots que patinen, i la merda és seva.

Intent de robatori

La setmana passada vaig haver d’enviar un fax al Marroc, a la ciutat de Tetuan. Fa anys que vaig desmuntar aquest aparell, perquè ja no l’utilitzava: els e-mails el van substituir definitivament. Com que les circumstàncies no permetien altra forma, vaig dirigir-me a la botiga que sé que, per una petita quantitat, envien fax encara. Allà, però, em van dir que nacionals sí, però que a l’estranger no i que podia anar a Correus, que allà n’enviaven a tot arreu. Com que l’oficina és molt a prop, vaig anar-hi a l’acte, vaig entrar i els vaig manifestar el que necessitava. La noia que em va atendre es va capbussar a la seva pantalla d’ordinador cercant no sé què. Com que no se’n sortia, va cridar la “jefa”, aquesta li va indicar què calia fer i ella, ah, sí, que ja ho veig. La “jefa”, que si li has dit a aquest senyor quan val enviar aquest fax, i ella que no i, mirant-me a mi, li costarà 20 euros. Em devia quedar cara d’idiota, perquè es va fer un silenci a l’oficina fins que vaig reaccionar i vaig dir això és una presa de pèl. I ella, la “jefa” una mica picada, home una presa de pèl no, que són sis pàgines i a l’estranger. I jo, doncs torneu-me els papers que no us regalaré pas 20 euros així com així. I la noia, la del mostrador, es que ja he fet la factura... i jo doncs te l’hauràs de menjar amb patates. Em tornen els documents i me’n vaig.

Renegant com un oriol, me’n torno a casa pensant que bé, que ja has fet el milhomes i ara com l’enviaràs el fax? Vaig pensar de seguida que aniria a casa d’un amic i que des d’allà el podria enviar. En arribar a l’oficina, però, se’m va ocórrer que bé que en tenia un de fax i que el podia aprofitar. Em va costar una mitja hora instal·lar l’aparell, llegir-ne les instruccions i enviar els documents. Cap problema. Després, com que la tecnologia ho permet, consulto el meu compte de consum a telefònica quant m’ha costat l’operació: 0,77 € + 0,09 € (IVA) = 0,86 €. Redéu!

Com que a la vida no saps mai amb què et pots trobar, he deixat la baluerna del fax connectada, per si de cas, no fos que hagués de tornar a Correus. A robar a la vinya, home!

Sobre responsabilitats i culpes

Aquests dies d’atemptats jihadistes la nostra societat europea es flagel·la de nou amb la tralla de la culpa: som responsables de la deriva mortal dels joves immigrants; no hem sabut donar-los un acolliment prou eficient. I és així que em ve a la memòria una història que he viscut en directe.

Fa uns deu anys la meva dona, mestra, i jo mateix vam ajudar una família marroquina en les seves passes per casa nostra. Per no allargar-me en les mil-i-una vicissituds, resumiré dient que un bon dia la dona, aleshores amb un fill i una filla, ens va venir a veure plorosa explicant que el seu marit l’havia estovat. Vam fer totes les passes necessàries i el poca-solta va ser detingut i ella protegida. En qüestió d’un any, ella va marxar a Barcelona, va trobar feina i va refer la seva vida mentre el marit els feia  visites esporàdiques. El manso va acabar a París i, fa més o menys un any, els va proposar anar-hi a viure. Ella ha deixat una feina segura i ben remunerada, el seu pis i la seva vida, i amb els fills se n’ha anat cap allà. Sabem per familiars que és possible que acabin a Holanda abans d’acabar l’any.

Bé. Vam fer el possible per regularitzar-los i ho vam aconseguir. L’escola els va acollir i educar tenint en compte les seves particularitats. Les entitats locals van fer el possible per procurar-los benestar. Quan la violència es va fer present, ho vam denunciar i la justícia va actuar. Li vam donar feina i llar. I quan va decidir marxar, ho va poder fer sense retrets. Però, i els dos fills? En el moment de deixar Catalunya eren dos adolescents que dominaven l’àrab, el castellà el català i prou d’anglès; tenien amics i costums propis i es relacionaven amb una societat que ja els era propera. No cal ara insistir en el dolor que produeix arrancar del seu entorn joves d’aquesta edat. Ara, hauran d’aprendre una nova llengua, nous costums, fer front a una societat diferent i interactuar amb nous amics. Els exigeixen un esforç descomunal i probablement enyoraran durant anys la seva primera terra d’acollida. I vindrà el dia –potser a Holanda– en què es preguntaran d’on són, quins són els seus orígens, i si no troben resposta potser s’adheriran a l’EI o a qualsevol altra secta que els respongui. Seran uns desarrelats a la recerca d’una identitat.

En serem culpables les societats d’acollida? Potser, certament, no hem fet prou bé la nostra feina, però és veritat que entre molta gent ens hem esforçat perquè una família, i moltes altres com aquesta, tiri endavant i se sentin de gust entre nosaltres. Però també ells tenen la seva responsabilitat: amb la ciutadania que els acull i, sobretot, amb els seus fills. Tenir una vida millor no és gratis, calen renúncies i compromís. Si l’entorn més proper dels joves fills de la immigració no entenen que han de procurar als seus fills una identitat en la terra d’acollida, nosaltres ja podem anar picant ferro fred.

No sé qui va dir: un hom no està arrelat en la societat d’acollida quan hi té els seus fills, sinó quan hi enterra els seus morts. Tot per dir-vos que jo no em sento gens culpable, sinó més aviat creditor.

El Perich i l’ “Autopista”

Magnífic homenatge el de l’Ara a l’edició d’ahir diumenge al gran Perich. Una acurada tria dels seus ninots ens mena per un recorregut antològic per l’obra d’aquest geni de l’humor. Recordo també el genial “Concert per a timbre i orquestra”, interpretat per la Trinca i el Jaume allà pel 1987 al “No passa res”. Us en recomano una revisió.

En alguns dels comentaris que es fan a la figura del ninotaire, es fa referència al seu llibre “Autopista”. Només voldria recordar que el Jaume no hi va posar aquest títol per casualitat. Recordem que Josemaría Escrivá de Balaguer, fundador de l’Opus Dei, tenia la seva pròpia bíblia, un llibre anomenat “Camino”. Tota vegada que el Jaume tenia especial fixació en el sant (tanta com en el cantant Perales) no se n’hi va acudir d’altra que titular la seva (de bíblia) “Autopista”, tot significant que la seva via cap al cel era molt més plaent i ràpida que la del prescriptor de les dutxes fredes i el cilici.

Sia per sempre beneït

el Gran Perich!