Ahir, a TV3, van estrenar programa. Roger de Gràcia presenta “No me la puc treure del cap”, que vol analitzar perquè una cançó esdevé himne i resideix permanent en la nostra memòria. En diferents moments, diferents personatges opinen sobre la cançó “L’Empordà” dels “Sopa de Cabra”. Un d‘aquests personatges és Llucia Ramis. Com aquell qui res, deixa anar aquestes paraules (sic): “A mi em fa molta gràcia, perquè totes les cançons aquestes del rock català, sembla que els homes siguin uns perduts i uns borratxos, i sempre estan tristos, i sempre se volen suïcidar i sempre volen fer coses bàrbares, i no fan mai res! I això és una cosa que me molesta molt, no? Perquè podrien actuar una mica”. Profunda reflexió.
Agatha Christie (és una novel·lista anglesa), a qui he llegit profusament, en un dels seus llibres, propícia una discussió entre dos dels seus personatges: el detectiu Hercule Poirot i el seu amic, el capità Hastings. Hastings és l’home d’acció, mentre que Poirot és l’home de la meditació. Per això el primer li recrimina al segon que no es mogui de la seva butaca mentre fa treballar les seves “petites cèl·lules grises”. Aleshores Poirot li contesta que, a voltes, actuar no és sempre el més convenient i el convida a reflexionar amb calma. El cert és que, en la ficció de Christie, Poirot sempre té molt més èxit que Hastings.
Deixant a part l’oportunitat del comentari de Llucia Ramis en el context en què es fa, em serveix per a posar de relleu aquelles persones que necessiten reivindicar-se sempre, sigui on sigui i com sigui. A mi no “me molesta molt”això, més aviat em desconcerta i m’impulsa a pensar que la reafirmació gratuïta de les idees, a voltes esdevé ridícula; sobretot quan s’utilitzen tòpics.
Mentre la senyora Ramis actua, suïcidant-se amb determinació, jo prefereixo dir que a la matinada em mataré i contradir-me, formidablement, anant ben torrat al migdia. I somriure sorneguerament i dir que bé, que no tinc pressa i que visca l’Empordà! Que la Llucia m’esperi, si vol allà dalt, mentre jo dormo la mona a la vora del Ter i ho deixo (allò del suïcidi...) per demà.
l'empordà
(lletra de la cançó)
Nascut entre Blanes i Cadaquès
molt tocat per la tramuntana
d'una sola cosa pots estar segur
quan més vell més tocat de l'ala.
Sempre deia que a la matinada es mataria
però cap el migdia anava ben torrat
somriu i diu que no té pressa
ningú m'espera allà dalt
i anar a l'infern no m'interessa
és molt més bonic l'Empordà.
Varen passar ampolles i anys
i en Siset encara aguantava,
dormint la mona a la vora del Ter
però ell mai no si tirava.
Sempre deia que a la matinada es mataria
però cap el migdia anava ben torrat
somriu i diu que no té pressa
ningú m'espera allà dalt
i anar a l'infern no m'interessa
és molt més bonic l'Empordà.
I quan veig la llum de l'alba
se'm treuen les ganes de marxar
potser que avui no em suïcidi
potser ho deixi fins demà.
flagel de periodistes i mitjans; tralla de polítics, martell d'hipòcrites i mentiders; fornal d'idees emprenyadores... el poema.
divendres, 22 d’octubre del 2010
diumenge, 10 d’octubre del 2010
Vargas Llosa
Com la Flora, la noia que fa la neteja a casa de l’escriptor, he de confessar que no he llegit ni una de les obres del Sr. Vargas, malgrat d’haver estat temptat de fer-ho en diverses ocasions al llarg dels meus 56 anys. I el motiu és simple: cada vegada que en veia un llibre i la tenia a les mans em venia a la memòria la persona, l’arrogància del seu gest. I així és com, un any rere l’altre, ho he anat deixant.
Per tant, no opinaré aquí d’una cosa que desconec, i accepto que els suecs que concedeixen aquest premi han fet bé la seva feina i que el Sr. Vargas se’l mereix. Felicitats. Segur que escriu meravelles com diuen tots els seus crítics al diari d’avui, 8 d’octubre. El personatge, però, bé mereix consideració i sempre he sentit aquest escriptor pontificar, més que opinar, posseïdor intemporal de la veritat.
Podria ara reproduir i analitzar algunes de les seves frases cèlebres, però em conformaré amb la que reprodueix l’entrevista que li fa Xavi Ayén (sic): “Nunca dejo de trabajar, ni siquiera en vacaciones. Discrepo con el cristianismo: el trabajo no es una maldición”. Des d’un pis 46 a Manhattan és fàcil dir paraules com aquestes. Primer expressar-li la meva pena per no poder reposar mai: el dolce far niente sempre és recomanable, que també és vida. Després li suggeriria al Sr. Vargas que escoltés l’opinió del Pepe Rubianes sobre el treball que, en un dels seus impagables monòlegs, descrivia amb molt més realisme la cara de la gent a les 6 del matí al metro. Més humana, més real, i, sobretot, gens grandiloqüent.
Per tant, no opinaré aquí d’una cosa que desconec, i accepto que els suecs que concedeixen aquest premi han fet bé la seva feina i que el Sr. Vargas se’l mereix. Felicitats. Segur que escriu meravelles com diuen tots els seus crítics al diari d’avui, 8 d’octubre. El personatge, però, bé mereix consideració i sempre he sentit aquest escriptor pontificar, més que opinar, posseïdor intemporal de la veritat.
Podria ara reproduir i analitzar algunes de les seves frases cèlebres, però em conformaré amb la que reprodueix l’entrevista que li fa Xavi Ayén (sic): “Nunca dejo de trabajar, ni siquiera en vacaciones. Discrepo con el cristianismo: el trabajo no es una maldición”. Des d’un pis 46 a Manhattan és fàcil dir paraules com aquestes. Primer expressar-li la meva pena per no poder reposar mai: el dolce far niente sempre és recomanable, que també és vida. Després li suggeriria al Sr. Vargas que escoltés l’opinió del Pepe Rubianes sobre el treball que, en un dels seus impagables monòlegs, descrivia amb molt més realisme la cara de la gent a les 6 del matí al metro. Més humana, més real, i, sobretot, gens grandiloqüent.
dijous, 7 d’octubre del 2010
Calavera atònita...?
(Prèvia: Manllevo la formidable expressió del recordat Jesús Moncada). La “calavera atònita” de la diputada Montserrat Tura és el paradigma del polític evadit de la realitat a qui toca, ara, baixar del núvol. Es sorprèn la senyora Tura de què l’obra de govern socialista no estigui prou valorada, i troba injust que no se li doni el valor que té.
Quan s’és pare cal pensar que el mínim que hem de donar als fills és la cobertura de les necessitats materials: menjar, vestir, sanitat... Però això no deixen de ser mínims, obligacions legals, deures elementals, generalment fàcils de complir. Ja no són tan fàcils d’assumir, i més difícils de regalar les necessitats immaterials: afecte, temps, dedicació, valors, autoestima, etc. Ras i curt: molts pares pensen que havent canviat el bolquer, endollat el biberó i vestit el camacurt amb Cati-Mini ja està tot fet. I no.
Doncs el socialisme català, potser en record del vell materialisme històric, encara pensa que havent fet carreteres, línies de metro i convertit Barcelona en un monstre, els catalans ja hauríem d’estar contents i agraïts. Des de temps pretèrits fa que dura aquesta postura, de quan el benaurat Obiols ja pretenia destronar l’incombustible Pujol amb atacs inútils a l’obra del seu oponent. Creure que l’ànima del país no mereix atenció, que un president que s’entrebanca quan diu més de tres paraules en català, quan algú esmenta com si res una “crosta catalanista”, quan personatges com Celestino Corbacho són el número tres, quan professionals de la política com Miquel Iceta, amb una cara que no s’aguanta, ens escup que “volem un debat en castellà perquè volem que arribi a tothom”... tot fa pensar que les dones i homes d’aquest govern no han entès res.
Ometen fàcilment que una obra monumental, com és el TGV, s’oblida ràpidament quan es rebaixen els sous dels mestres, per exemple. Perquè? Doncs perquè el TGV no beneficia ni al 30% de la ciutadania, i la rebaixa és permanent a la butxaca. Quan ens venen una pel·lícula d’esquerres, i apliquen penalitzacions als menys afavorits. Gestos com l’augment dels trams de l’IRPF no deixen de castigar rendes del treball, mentre les de capital continuen sense contribuir al repartiment efectiu de la riquesa generada. Quan ens diuen que mai havíem tingut tant autogovern com ara, es pregunten si aquest és tot l’autogovern que volem els catalans? Perdoneu, algú ho havia de dir: “el més”, “més que mai”, “mai com ara”, és com no dir res.
A tot això cal afegir l’estranya actitud de la Diputada: quan ens diu que és injust que no se la valori, ho fa amb una impostació de retret, com renyant-nos per la nostra pobra visió. Aquesta forma de tractar-nos, com si fóssim criatures que no entenem allò que es fa “pel nostre bé”, és una actitud paternalista ridícula i macarrònica que no escau a socialistes que es diuen ser una opció de progrés. Aquesta actitud mostra descarnadament la manca total d’autocrítica que llueix el socialisme català (no fos cas que caiguéssim en un revisionisme antirevolucionari!). El mateix president engega tots els coets de l’orgull per l’obra feta, mentre nega l’evident guirigall del tripartit.
Amiga Montserrat: autocrítica, país, independència (ni que sigui federal), orgull català, autoestima dels ciutadans, grup parlamentari propi, menys corbachos i chacons i icetes. Més atenció a l’ànima del poble, a les arrels del territori. I, sobretot, replantegeu els gastats principis del socialisme utòpic.
Quan s’és pare cal pensar que el mínim que hem de donar als fills és la cobertura de les necessitats materials: menjar, vestir, sanitat... Però això no deixen de ser mínims, obligacions legals, deures elementals, generalment fàcils de complir. Ja no són tan fàcils d’assumir, i més difícils de regalar les necessitats immaterials: afecte, temps, dedicació, valors, autoestima, etc. Ras i curt: molts pares pensen que havent canviat el bolquer, endollat el biberó i vestit el camacurt amb Cati-Mini ja està tot fet. I no.
Doncs el socialisme català, potser en record del vell materialisme històric, encara pensa que havent fet carreteres, línies de metro i convertit Barcelona en un monstre, els catalans ja hauríem d’estar contents i agraïts. Des de temps pretèrits fa que dura aquesta postura, de quan el benaurat Obiols ja pretenia destronar l’incombustible Pujol amb atacs inútils a l’obra del seu oponent. Creure que l’ànima del país no mereix atenció, que un president que s’entrebanca quan diu més de tres paraules en català, quan algú esmenta com si res una “crosta catalanista”, quan personatges com Celestino Corbacho són el número tres, quan professionals de la política com Miquel Iceta, amb una cara que no s’aguanta, ens escup que “volem un debat en castellà perquè volem que arribi a tothom”... tot fa pensar que les dones i homes d’aquest govern no han entès res.
Ometen fàcilment que una obra monumental, com és el TGV, s’oblida ràpidament quan es rebaixen els sous dels mestres, per exemple. Perquè? Doncs perquè el TGV no beneficia ni al 30% de la ciutadania, i la rebaixa és permanent a la butxaca. Quan ens venen una pel·lícula d’esquerres, i apliquen penalitzacions als menys afavorits. Gestos com l’augment dels trams de l’IRPF no deixen de castigar rendes del treball, mentre les de capital continuen sense contribuir al repartiment efectiu de la riquesa generada. Quan ens diuen que mai havíem tingut tant autogovern com ara, es pregunten si aquest és tot l’autogovern que volem els catalans? Perdoneu, algú ho havia de dir: “el més”, “més que mai”, “mai com ara”, és com no dir res.
A tot això cal afegir l’estranya actitud de la Diputada: quan ens diu que és injust que no se la valori, ho fa amb una impostació de retret, com renyant-nos per la nostra pobra visió. Aquesta forma de tractar-nos, com si fóssim criatures que no entenem allò que es fa “pel nostre bé”, és una actitud paternalista ridícula i macarrònica que no escau a socialistes que es diuen ser una opció de progrés. Aquesta actitud mostra descarnadament la manca total d’autocrítica que llueix el socialisme català (no fos cas que caiguéssim en un revisionisme antirevolucionari!). El mateix president engega tots els coets de l’orgull per l’obra feta, mentre nega l’evident guirigall del tripartit.
Amiga Montserrat: autocrítica, país, independència (ni que sigui federal), orgull català, autoestima dels ciutadans, grup parlamentari propi, menys corbachos i chacons i icetes. Més atenció a l’ànima del poble, a les arrels del territori. I, sobretot, replantegeu els gastats principis del socialisme utòpic.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)