Una noia surt en un anunci ficant-se un coixí sota les
faldilles per veure com es veuria si estigués embarassada. Suposo que és un
gest que moltes joves han fet: una visió d’estètica diferent. Després, aquesta
noia decideix que s’agrada amb la panxeta –o panxota, que per a algunes tot és diminutiu–
i, agafant un paquet de preservatius, comença a punxar-los amb una agulla. Les
reaccions es van fer esperar una mica; segur que si s’hagués tractat d’un
anunci masclista la reacció hagués estat fulgurant. I tiro dards contra el
feminisme mal entès, que jo anomeno femellisme, amb tot el propòsit. Tant les
autoritats sanitàries com altres col·lectius es van esverar perquè... era una
temptat contra la salut pública en la prevenció de malalties de transmissió
sexual.
Hi he reflexionat i he trobat almenys dos grans grups humans
que resulten menystinguts i ignorats.
Primer els homes, possibles pares de criatures fruit de preservatius
trucats. La dona, en aquest cas, prescindint de la voluntat del company,
decideix tenir un nen perquè li està bé l’estilisme maternal. Això em porta a
reflexionar quantes vegades ha passat que una dona ha decidit, per ella mateixa
i per motius diversos i espuris, convertir la parella en pares. Quina reacció
és la del company? L’embaràs convertit en un xantatge, emocional o material, en
una arma de dominació femellista? En una frivolitat passatgerament estètica?
Segon i principal perjudicat: el nen. Què en farem del fruit
de l’estètica panxeta –o panxota– quan, al cap de nou mesos, es desinfli? Serà
una nosa que ens endurem al bar de copes fins a la matinada? En donarem la
culpa al mascle –sempre amb ganes– d’haver-se posat el preservatiu malament? Li
direm a la criatura, quan sigui gran, que va ser fruit d’un rampell de estètic?
Ja és misèria, perdoneu, i una falta de respecte que em fa bullir les neurones;
una banalitat que pot determinar la vida d’una persona.
Potser les meves reflexions es poden veure desproporcionades,
exagerades, però no volen ser altra cosa que una provocació que ens dugui a
reflexionar en la cultura del “tot s’hi val”, fins i tot punxar condons per
aconseguir ja no un embaràs, sinó la panxeta –o panxota– que provoca, per una
estètica de nou mesos. És una cosa de dones.
