dilluns, 29 d’octubre del 2018

Lacicos amarillos

El PSOE no es nacionalista en Cataluña ni en España. Es tan malo el nacionalismo catalán como el nacionalismo casposo de Pablo Casado”. És el que ha dit Carlos Pérez Anadón, portaveu socialista a l’Ajuntament de Saragossa. El ple –escriu M. López al diari Heraldo– “ha aprobado este viernes una moción de Ciudadanos que ‘condena rotundamente’ las acciones de colocación de lazos amarillos en distintos puntos de Zaragoza por parte de los autodenominados CDR Aragón”. Es pot llegir la crònica sencera a l’edició digital del diari, un relat que escenifica amb exactitud i candidesa l’actitud política que tenen els espanyols respecte a Catalunya.
És curiós constatar en escrits com aquest, publicat en un diari de difusió limitada a un àmbit i un territori molt concrets, la certesa de fins on està arrelat l’anticatalanisme a Espanya. No és una banal aversió merament competitiva, sinó una profunda convicció de que soms els dolents de la pel·lícula, el dimoni, l’esca del mal. Aquest ple no és el de las Cortes, allà al centre a la capital, no: es el ple d’una ciutat de provincias. Són polítics de segona, tercera o quarta fila des de la visió radial imperial dels madriles. D’aquí ve la sensació d’impunitat que es donen els uns als altres, de que l’arrel de la mandràgora arriba al moll més profund i recòndit de l’Espanya de la boina. Fa bé llegir la premsa de segona regional, la que no es veu als quioscs ni d’aquí ni de Madrid, però que diu les mateixes bestieses i repeteix les consignes perquè arribin arreu.
S’assoleix tal nivell de misèria informativa que s’atribueix la col·locació de llaços a Saragossa a uns desconeguts CDR Aragón: ni tan sols admeten que una iniciativa en favor dels presos polítics pugui sorgir de la seva pròpia societat.
Fa uns dies, algú va pintar de groc la creu de l’Aneto i el mateix Heraldo va atribuir immediatament el fet als independentistes catalans, sense cap prova evident, sense cap mena d’aportació ni d’evidència. “Lacicos” o pintades, tan se’ls en dóna: si són grocs, són vandalismo catalán.

dijous, 25 d’octubre del 2018

Wertgalló?

Ja sé que la broma és fàcil i que fa de tot menys gràcia, però no ho he pogut evitar en sentir i llegir el gir que Josep Bargalló vol donar al model d’immersió lingüística. L’afició desmesurada que Ministres i Consellers d’ensenyament tenen per deixar petjada del seu pas per la Conselleria o Ministeri, és proverbial i fa tremolar un col·lectiu, el dels ensenyants, prou putejat per totes bandes. Sembla mentida que en aquest país, en el qual el tema de la llengua és especialment sensible, hi hagi potiners que facin propostes il·luminades sense tenir en compte per a res els professionals que exerceixen cada dia la seva professió de mestre. Així, posar en dubte que a Catalunya s’ha d’ensenyar en català, no pot aixecar res més que un estat d’opinió irritat i belicós. D’altra banda, la interpretació que en fan els cavernaris espanyols no s’ha fet esperar i el Mundo proclama en portada que “La Generalitat admite ya que la ‘catalanización total’ amenaza el espanyol”.
Està bé que la Conselleria bargalloniana vulgui aportar el seu granot de sorra a la línia educativa actual, però quan es toquen els voravius dels fonaments del sistema, que afecten directament al col·lectiu d’ensenyants i ciutadans, cal ser curós i no entrar borratxo al cal vidrier. És més, donar arguments als detractors de la immersió lingüística és una punyalada per l’esquena als qui durant dècades han, i hem, defensat un model d’èxit i de consens social majoritari.
No tracto aquí de discutir si el que proposa Bargalló és adequat o no, sinó de la facilitat amb que es llencen els màxims responsable d’ensenyament a reformes profundes sense encomanar-se ni a déu ni al dimoni i engegar debats que acaben enfrontant opinions superades. Llegir avui que “en molts entorns, el castellà és la llengua majoritària dels alumnes del centre educatiu i té una presència social molt alta. En aquesta situació, el castellà s’ha d’ensenyar com a llengua primera dels alumnes” aixeca molta polseguera, perquè és desterrar totalment el català dels ambients on fa més falta. La coda del paràgraf confirma la dimissió en la defensa de la llengua catalana quan diu que es tindrà en compte “especialment amb parlants que provenen de l’Amèrica llatina”. L’experiència de cada dia demostra que els sud-americans són un col·lectiu que no mostra cap mena d’interès en el català. Gloriós, benvolgut Conseller: no faci el wert, sisplau. Més ens valdria a tots que s’ocupés de procurar recursos materials a les escoles, que bona falta els fa, i deixar estar elucubracions impertinents.