Inconsciència informativa, o de com destrossar el poc que ens queda invocant l’ecologisme de cadira

Ahir, l’Alcalde de sant Pere de Torelló publicava aquest comentari a la seva pàgina del facebook. Encara em ressonen a les orelles les paraules de l’ínclit Tomàs Molina pronunciades durant el telenotícies de TV3. Deia, el Tomàs, que aquest era el cap de setmana òptim per a visitar les fagedes amb el seu color de tardor i que, a part de la d’en Jordà, a Catalunya n’hi havia d’altres, com la de la Grevolosa. Doncs bé, els resultats d’aquesta crida han estat els que descriu l’Alcalde: destrosses quantioses i fins i tot un concert sense ni demanar permís, que és com que es fan les coses al bosc, oi.

He escrit ja diverses vegades sobre la inconsciència informativa de l’equip del temps de TV3, i també sobre les seves imprecisions i manca de rigor. El campió n’és el seu cap, Tomàs Molina, que ens en dóna mostres dia sí dia també en el seu programa privat: Espai terra. En una ocasió li vaig fer notar a ell mateix, enviant-li un email, els errors comesos en un dels espais, i em va contestar, literalment, que era un tiquis-miquis.  Ara hi torno per fer notar que les paraules que es diuen des d’un mitjà com és la televisió, des d’un dels programes amb més audiència com és el del Telenotícies de TV3, s’han de mesurar molt bé perquè tenen efectes multiplicadors. Així, durant anys, s’ha impulsat la cacera dels bolets i han aconseguit que ara haguem de pagar tots per la inconsciència d’uns quants. Després es va promocionar la visita als salts d’aigua glaçats a l’hivern amb conseqüències funestes. Lo de les fagedes ja fa anys que dura, i la d’en Jordà s’ha convertit en una mena de parc temàtic on cal demanar hora per entrar. I ara, per descongestionar-la, esmenten la Grevolosa per abocar-hi la resta de badocs. D’altra banda, el Francesc Mauri ha endegat una campanya infumable a favor del cotxe elèctric, demonitzant la resta amb dades i dades sobre la contaminació. Potser el senyor Mauri no sap que per carregar bateries cal electricitat, que amb la producció d’ara no n’hi ha ni per fer ballar un cec si tots els cotxes esdevenen elèctrics. I ens amaga que per produir aquesta electricitat cal contaminar: noves preses, noves centrals nuclears, milions de plaques solars i la natura (que tan defensa) sembrada de bonics aerogeneradors que ens alegren la vista i les orelles. No res, home, uns defensors del medi ambient que es passegen pel país en helicòpter omplint de fum i soroll les valls de les muntanyes mentre espanten ramats de cabirols amb la seva baluerna informativa. Les expressions que usen aquest comunicadors tampoc no tenen pèrdua. Així, ara s’ha posat de moda la paraula rovinada –que per cert, es pot escriure rubinada– i s’usa a tort i a dret i s’explica i repeteix mil vegades. O el terme “anomalia de temperatura” per descriure diferències amb la mitjana, perquè sembla que tota cosa que no s’acosti a la mitjana ha de ser necessàriament anòmala.

I acabo amb dos principis. El primer va per nosaltres mateixos: no, no tenim dret a turistejar qualsevol racó del planeta, ni que ho diguin en Mauri o en Molina; no passa res si no anem a veure una fageda just el dia en què el groc està al punt, i no serem més savis ni més feliços si anem a veure un eclipsi a Austràlia. Mesurem el desig i no el confonguem amb la necessitat. El segon va pels ecologistes de cafè, especialment per Molina i companyia: mesureu molt bé les paraules que deixeu anar i no sigueu bocamolls. I, sobretot, deixeu-me descobrir els secrets del món per mi mateix, conserveu-me la capacitat de sorprendre’m: no teniu cap dret a prendre-me-la. Quan viatjo, no hi ha pocs plaers com quan, en remuntar un coll, descobreixes a l’altra banda allò que no havies llegit en cap guia i que el Molina no hagués promocionat per la tele. A voltes la informació és no dir,  és saber estar ben calladet. 

Christine Lagarde i el CO2

Quan veig un article signat per Christine Lagarde les cames em tremolen i els pels de tot el cos se’m posen de punta. L’article que publicava ahir (21.10.2015) al diari ARA no és per quedar-se tan panxo. Parla de posar preu a les emissions de CO₂ i ho fa amb una proposta tan original com aquesta: “reformar els sistemes fiscals dels seus estats membres per incrementar la recaptació procedent d’impostos sobre els combustibles amb un alt contingut carbònic i reduir la procedent d’altres tributs perjudicials per a l’activitat econòmica, com els impostos sobre el treball i el capital”. Això sí: “les reformes hauran d’anar acompanyades d’ajustaments del sistema fiscal i de la xarxa de seguretat del sistema de protecció social, entre altres elements, per garantir que no es perjudica els més desafavorits”. Ha!

O sigui, que com sempre, s’apujaran els impostos a les classes mitjanes i pobres, i es rebaixaran a les grans corporacions i als alts directius: quina clepsa, senyor! Gran intel·ligència la de la senyora Lagarde, miss foulards Vuitton, fent pagar la festa als de sempre, això sí: els fa la caritat d’incloure’ls als sistema de protecció social, que no és altra cosa que la caritat estatal.

Em fa fàstic vostè, senyora Lagarde, perquè mostra sense vergonya la insensibilitat de l’FMI i la seva, i també la seva pròpia misèria intel·lectual amb propostes com aquesta. De veritat que al món no hi ha ningú més que aquesta cretina dama per dirigir l’FMI? Acaba l’article amb el xantatge emocional de sempre, dient amb tota la barra que “com més esperem, més costós i més difícil ens resultarà protegir el planeta, a nosaltres i als nostres fills i néts”. Que déunostrosenyor-i-totselssantsdelcel, ens protegeixin de tu i dels teus acòlits, Lagarde.

Per a don Pablo, el de “las iglesias”

Els meus beaux-parents –dit així, en francès, sona millor que "els meus sogres"– van ser immigrants. Van arribar a Catalunya els anys 50 i va estar a punt de ser retornats a casa per la guàrdia civil quan arribaven a Barcelona. Duien dues maletes de cartró per tota hisenda, quatre duros mal estalviats, una joventut perduda i una il·lusió que no els cabia al cos. Fa més de 60 anys que són aquí, a Torelló, i a voltes fan memòria i repeteixen: “si els pares ens veiessin...”.

Ell, l’Antonio, és de Forcall, prop de Morella, i es guanyava la poca vida fent soles de cànem per un amo que els pagava en negre, sense assegurança i estaven 16 hores amarrados al duro banco -perquè les soles es fan ajupint l’esquena damunt d’un banc-. Però avui no toca parlar d’ell, sinó d’ella, la Carmen. Ella és aragonesa, d’un poblet que gairebé ha desaparegut dels mapes perquè ja no hi queda gent. I ja se sap, on no hi ha gent no hi ha vida. Va viure la infantesa amb la guerra civil en ple front de l’Ebre, a la rereguarda, veient passar morts i ferits pel portal de casa. Després va venir a fer de minyona a Barcelona, 12 anys, fins que es va casar. Va treballar durament en molts oficis i amb pocs beneficis, fins que va trobar una bona feina que li va permetre de, ara sí, guanyar-se molta vida fins que es va jubilar.

Ara, la Carmen està a punt de fer 89 anys al costat de l’Antonio. La Carmen, ahir plorava. Plorava perquè sentia com per TV3 algú explicava la seva història, que és la de milers i milers d’espanyols que van arribar a Catalunya amb una mà al davant i una altra al darrera i aquí hi van trobar acolliment i feina. I plorava pels miserables i pobres d’esperit que menyspreen el seu país.

La Carmen, el 27S anirà a votar i votarà Sí a la independència de la seva terra.

P.D. La Carmen és la nena petita a l’esquerra de la fotografia. Imatge del 1930-1931~, a la porta de casa seva, a las Parras de Castellote, Teruel.

Oh, Europa!

Encara que no ens ho sembli, Europa, la vella Europa, ens està donant una lliçó de política universal i ens senyala el camí als catalans. Amb tots els seus defectes, amb personatges no sempre edificants ni actituds i positures molt estètiques, se’ns mostra el nord. Europa brama, a catalans i espanyols, que tot, absolutament tot s’acaba negociant. Ho he vist ben clar en llegir unes paraules de la inefable Soraya Sáenz de Santamaria que publicava això en una piulada: “El resultat del referèndum a Grècia no canviarà les regles en el conjunt europeu, que regeixen per a tots”. Una estupidesa més del Gobierno de Rajoy, un president que ens ha demostrat no saber ni el deute del seu país.

I tant si canviaran les regles, és a dir la refotuda llei que tant defensen ella i el PP! Canviaran i ràpid. I si no canvien és igual. Europa sap que la qüestió grega és política, no és legal, i sap que qualsevol altra solució perjudicaria tant al conjunt dels països com a la pròpia Grècia. No Soraya: Europa no enviarà mai la guàrdia civil a “pacificar” la pàtria de Plató, no durà tot un poble a un Tribunal Constitucional ad hoc perquè li piqui la cresta. La voluntat d’un poble no es pot tòrcer i Europa ho sap. Milions de morts inútils són al pensament de tots aquests negociadors, de tots.

En canvi a España, ells, el PP i acòlits, tenen la raó la llei els recolza: són els vencedors. I així els anirà. Han de saber que Europa  mai no renunciarà a Catalunya, mai no deixarà la veu d’un poble sense resposta perquè sap que el cost és molt elevat. Els catalans hem de conèixer i aprofundir en les debilitats enormes de l’Estat espanyol, que rectifica avui sí demà també, segons els clatellots que els foten des de Brusel·les. Només hem d’estar decidits i ferms, com els grecs. Ni més ni menys. És així que guanyarem.

Esfereïdor... o no

Fa uns dies el Dani Ramírez, un dels meteoròlegs de TV3, ens obsequiava amb una demostració sobre la formació del vent. Al Port de la Selva, regne de la tramuntana, el Dani pretenia demostrar-nos amb un muntatge de sorra com naixia el vent a partir de la diferència de pressions. El cas és que allò que havia de ser una lliçó de meteorologia va acabar en un monumental bunyol: la sorra no feia el què s’havia previst i la cosa va quedar ridícula, per dir-ho suau. Ahir, el mateix Dani, ens mostrava una llista de les elevades temperatures que aquests dies suportem a Catalunya i les va qualificar d’ ”esfereïdores”. Em va fer un bot el cor, francament, perquè a mi no em van esfereir. Tots hem estat a més de 40°C i hem sobreviscut sense gaires problemes que no fossin les incomoditats que comporta una calor d’aquesta mena. És a dir, crec que al Mediterrani, valors entre 40°C-45°C, no són esfereïdors. Poden ser anormalment alts, però mai ens han de “colpir d’espant” (definició del DIEC).

No és la primera vegada que parlo de la manca de rigor en el llenguatge dels meteoròlegs de TV3 a l’hora de donar les notícies del temps. Els qualificatius que empren a l’hora qualificar fenòmens naturals –“caiguda en picat”, “rècord polvoritzat”,  etc.– no responen a la realitat i provoquen en l’espectador sensacions exagerades que poden arribar a perilloses. De nou, demanaria més cura en l’ús dels mots i un major capteniment.

P.D. No estaria de més pensar en renovar el personal d’aquest espai.

On s’han ficat les farmacèutiques, Teresa?

Llegeixo en diferents mitjans que sor Teresa Forcades s’exclaustra per poder presentar-se a les eleccions al Parlament el 27 de setembre. El Papa i el bisbe li han donat un any de permís, que poden arribar a tres. Ho trobo bé. Espero que aquesta llicència inclogui que na Forcades pugui llevar-se la toga, i que aquesta peça deixi així de ser un instrument. Però no va per aquí la meva reflexió. A ran de l’aparició d’un cas de diftèria, han sortit a la llum organitzacions que defensen la no vacunació –organitzacions que, per cert, no han dit pràcticament ni mu–. Aquestes, tenen un dels seus arguments en què les vacunes són un negoci per a la indústria farmacèutica, que només volen fer diners al darrera dels calendaris de vacunació. Això m’ha fet pensar en que Teresa Forcades va saltar als mitjans per les seves crítiques ferotges a les farmacèutiques.

Aquest record dels inicis de Forcades m’ha sorprès no pas per l’altaveu que aleshores va fer-la ben visible, sinó ben al contrari pel seu silencia d’ara. Fa molts mesos que la germana Forcades no diu res de res de les farmacèutiques. Em pregunto: perquè?

Administració propera

No sé si és una percepció meva, fruit de la perversa ment de l’administrat, però tinc la sensació de que cada vegada és més difícil accedir al personal dels serveis públics. Si els has de veure personalment, concertar una cita es fa impossible; si els has de telefonar, sempre comuniquen o bé, directament, sents una veueta que et diu que “no atenen per telèfon”. Si aconsegueixes que algú despengi i li demanes el nom per preguntar per la mateixa persona si hi ha algun problema, no te’l volen donar deixant anar que “qualsevol companys el pot atendre”. Curiosament, en temes locals, d’ajuntament, també em passa. Així, pregunto el nom, a posta, a qui ja conec d’anys i em diu el mateix, com si la seva veu em fos prou coneguda.

Internet procura un apropament que només és virtual, perquè el contacte en directe és un compromís massa evident pel funcionari i significa encarar-se amb el problema a flor de pell. El contacte, sigui a través de la veu telefònica o de la presència física, significa massa compromís en les respostes. Més quan avui, empreses i ens públics, graven les converses “per millorar la qualitat del servei”, amb la qual cosa queda enregistrada l’atenció prestada. I això, repeteixo, és un compromís massa pesat.

Ovidi Montllor, a la seva cèlebre “La fera ferotge”, diu: “Els guàrdies que la veuen / la volen atacar, / la fera es defensa, / no la deixen parlar. / Com són molts i ella és sola, / no pot i me l'estoven. / I emprenyats per la feina, a la gàbia me la tornen”. És fàcil, pel funcionari acomodat, omplir volants i estadillos, o posar segells i tampons a instàncies inútils, o arxivar polsosos lligalls. No vol un gran esforç. Com diu l’Ovidi, la feina els emprenya i, com diu la cançó, garrotada i a la gàbia. El mal és que la feina veritable, que és la d’atendre a l’administrat com es mereix, ningú no els l’ensenya. La feina, la de debò, en realitat els emprenya.

Mal periodisme, el de la Còppulo

Aquest matí he anat a fer benzina. Com que al dial hi tinc CatRadio per defecte, em tornen a xerricar les orelles amb la veu de la doctora Cóppulo: patam! Ahir, un terratrèmol va sacsejar el Nepal i va fer més de 2000 morts i la doctora Cóppulo se n’ocupa. Se n’ocupa intentant, si vols si no, fer un drama de la situació que viuen Núria Picas i el seu company a pocs quilòmetres de l’Éverest. La pròpia Núria malda per deixar la seva situació en el què és: la mala sort de dues persones aventureres que voluntàriament se’n van anar a fer una travessa que els ha sortit, involuntàriament, perillosa. Picas insisteix una vegada i una altra en què estan bé, acollonits, però bé i que no necessiten res. Solament una mica de sort, que no els caigui cap roc al cap o que una allau no els enterri, per tornar a casa. M’ha semblat admirable l’assumpció sense fissures que ha fet la Núria del què els passa, mentre que m’ha semblat miserable aquest intent persistent de la doctora per engroguir la situació fins els límits de la sobreactuació.

Compte, doctora Cóppulo: algun dia “el terra se li pot obrir sota els peus”. El terra periodístic naturalment, perquè, francament, no la veig com una Núria Picas qualsevol.

Periodisme àvid

Com va passar amb l'accident dels Alps, els periodistes van córrer ahir a explicar-nos el què no sabien. Com que una ballesta és una arma prou exòtica, algú a CatRàdio en va fer de seguida notícia i li va faltar temps per entrevistar un sergent de la Guàrdia Civil per saber què calia per posseir-ne una. Indirectament, inculpava l'entorn: com és possible que un menor tingués una ballesta? Quin horror! Quin descontrol! Poc després sabíem que la famosa ballesta era de construcció casolana i que, en realitat, el mal més gran el va causar un ganivet. Adéu al romanticisme ballestil, benvingut a la crua realitat.

No n’aprenen. Gens. I avui, el professor d’educació física surt a tota plana a El Periódico com l’heroi de la jornada esmentant, en una evident ostentació personal, que és un especialista en tals situacions i que té una empresa especialitzada en formar policies per aquestes situacions. Segons el periodista “ahir, el professor es va limitar a posar en pràctica tot allò que durant anys ha estat ensenyant i aprenent”. Gràcies pel seu acte, senyor professor, i vergonya pel seu exemple d’humilitat impostada. Per cert, la fotografia que acompanya l’article és impagable. En fi, que el “win-to-win” ha funcionat: tu tens l’article i jo propaganda pel negoci.

Avui, passada la febre, els periodistes ens conviden a reflexionar. Potser a ells els caldria més fer-ho i aprofitar per fer neteja.

Ula

Ella va arribar diumenge, el dia 5 d’abril. L’Ignasi la va anar a buscar a Sants. Venia de Lisboa. Ell havia estat a casa seva, a Taiwan i ara li tocava fer d’amfitrió. La vam rebre encantats i durant la setmana que ha estat amb nosaltres ha omplert la casa amb la seva aroma i, sobretot, amb la seva presència. Amb una mica d’esforç i el nostre escàs i pobre anglès, ens hem entès perfectament. Hem menjat ostres de la Boqueria, li hem cuinat cassola d’arròs i ella ens ha delitat amb un deliciós curri japonès que recordarem: l’olor de l’espècia encara corre per la cuina.

L’Ula va marxar dissabte cap a Birmingham, on estudia, i tornarà després al seu país. A nosaltres ens ha deixat una mica sols: sembla mentida l’enorme espai que ocupen les persones senzilles! La seva aroma encara se sent per la casa, cada dia una mica més tènue, fins que d’aquí uns dies s’esvairà de les parets, però no del nostre cor. Ara, esperem el dia del retrobament. Que tinguis molta sort Ula!

Estrategues de cafè

Absent uns dies de la realitat del país, una absència higiènica diria jo, torno a la feina i, en la primera conversa amb un vell conegut surt el “full de ruta” del procés. Me’l llegeixo. No em sorprèn, en contraposició de les impressions expressades pel meu amic. Acusa als seus signants d’ambigüitat i de continuar amb la fraseologia de sempre. I és que l’estratègia és l’estratègia, sí. I la primera norma del bon estratega és definir què, però amagar el com. Perquè el com és la mare dels ous de la victòria i això val tan per negociar una compra com per generar processos. És cert que els qui estem fora dels centres de decisió voldríem tenir més element de judici per a recolzar, o no, un determinat objectiu. Però com en tota bona estructura organitzativa hi ha algú que pren la decisió final, i aquesta, moltes vegades, no estava prevista en cap pla de contingència, no hi havia pla B.

En el transcurs d’un procés concorren multitud d’actors i factors imprevisibles i que exigeixen agafar per sorpresa i sense arguments al rival. És per això que no es pot anar al lliri a la mà i mostrar el primer dia totes les cartes, perquè aquesta és la millor manera de perdre. Per tant, a tots els estrategues de cafè, la primera lliçó: al rival, ni aigua. Aquest és un principi objectiu. La subjectivitat entra quan juga la confiança en qui mena el procés, però aquest ja és un altre tema.

Amorrats al sistema

El senyor Fernando Sánchez Costa, diputat pel PP al Parlament, va intervenir per interpel·lar al Govern sobre la política universitària. El va contestar, brillantment i sense escarafalls, la diputada per Esquerra Republicana Marta Vilalta. Don Fernando va fer referència, com si fos una gran i original aportació, a la possibilitat de substituir el sistema de beques, o una bona part, per préstecs per pagar-se els estudis concedits per entitats privades, que els estudiants tornarien en acabar la carrera. Primer, dir-li que això fa quaranta anys que existeix: jo em vaig pagar la carrera així. Per tant, una vella idea. Segon, allà pels anys 70 d’aquest sistema se’n deia “préstec a l’honor”, no generava interessos mentre s’estudiava, aquests interessos eren molt, molt baixos, i l’estudiant començava a pagar en acabar els estudis. Podia fer-ho en els mateixos anys que havia durat la carrera, o bé negociar-ho amb l’entitat.

Em sembla que ara les condicions no serien ben bé aquestes, vista la voracitat del sistema bancari, que no deixa tonto per pelar. En definitiva, el que pretén Don Fernando en realitat, és hipotecar els estudiants des del principi, de manera que ja sigui deutor del sistema fins i tot abans de començar la seva vida professional: amorrat al sistema (el seu, per descomptat). No solament deutor en sentit monetari, sinó en sentit moral en establir el xantatge del “gràcies a mi” com a fórmula pels pobres. Com bé diu Marta Vilalta en la seva intervenció, això indigna i posa en evidència un cinisme del PP que no té límits. Misèria.

Els anys del cristo

Des del parvulari fins l’oblidat COU –successor del “preu”– vaig tenir la desgràcia de patir l’educació catòlico-franquista més furibunda. Els anys que ens van tornar a tots cecs només movent la mà. Miracle! En aquell temps, els bisbes panxacontents, que passejaven impúdicament el criminal Franco sota el pali de Crist, podien viure tranquils en la vagància: tota la feina de proselitisme i adoctrinament els la feien a l’escola. Mestres depurats, hermanos trempats –o trempant– ens mantenien espantats i reprimits, si més no a cops de creu.

Amb els anys se’ls va girar una feinada que mai van voler fer, acostumats com estaven, vivint a la inòpia, profanant una vegada i una altra els principis més elementals del cristianisme. Ara s’han trobat amb les esglésies i els seminaris buits i senten l’alè de la solitud al seu clatell greixós. Per això no han parat fins trobar un pòtol de barraca anomenat Wert que els ha fet la rosca i ha tingut els sants pebrots de publicar al BOE un currículum merdós.

No hi ha cap manera més bona de fer enemics que imposar lleis potineres: jo en sóc una prova evident. Després de 15 anys d’adoctrinament franquisto-catòlic, aquí em teniu, mesell, maleint encara aquells mamons de la Salle i la mare que els va parir. Ja els dic ara a werts i bisbots que patinen, i la merda és seva.

Intent de robatori

La setmana passada vaig haver d’enviar un fax al Marroc, a la ciutat de Tetuan. Fa anys que vaig desmuntar aquest aparell, perquè ja no l’utilitzava: els e-mails el van substituir definitivament. Com que les circumstàncies no permetien altra forma, vaig dirigir-me a la botiga que sé que, per una petita quantitat, envien fax encara. Allà, però, em van dir que nacionals sí, però que a l’estranger no i que podia anar a Correus, que allà n’enviaven a tot arreu. Com que l’oficina és molt a prop, vaig anar-hi a l’acte, vaig entrar i els vaig manifestar el que necessitava. La noia que em va atendre es va capbussar a la seva pantalla d’ordinador cercant no sé què. Com que no se’n sortia, va cridar la “jefa”, aquesta li va indicar què calia fer i ella, ah, sí, que ja ho veig. La “jefa”, que si li has dit a aquest senyor quan val enviar aquest fax, i ella que no i, mirant-me a mi, li costarà 20 euros. Em devia quedar cara d’idiota, perquè es va fer un silenci a l’oficina fins que vaig reaccionar i vaig dir això és una presa de pèl. I ella, la “jefa” una mica picada, home una presa de pèl no, que són sis pàgines i a l’estranger. I jo, doncs torneu-me els papers que no us regalaré pas 20 euros així com així. I la noia, la del mostrador, es que ja he fet la factura... i jo doncs te l’hauràs de menjar amb patates. Em tornen els documents i me’n vaig.

Renegant com un oriol, me’n torno a casa pensant que bé, que ja has fet el milhomes i ara com l’enviaràs el fax? Vaig pensar de seguida que aniria a casa d’un amic i que des d’allà el podria enviar. En arribar a l’oficina, però, se’m va ocórrer que bé que en tenia un de fax i que el podia aprofitar. Em va costar una mitja hora instal·lar l’aparell, llegir-ne les instruccions i enviar els documents. Cap problema. Després, com que la tecnologia ho permet, consulto el meu compte de consum a telefònica quant m’ha costat l’operació: 0,77 € + 0,09 € (IVA) = 0,86 €. Redéu!

Com que a la vida no saps mai amb què et pots trobar, he deixat la baluerna del fax connectada, per si de cas, no fos que hagués de tornar a Correus. A robar a la vinya, home!

Sobre responsabilitats i culpes

Aquests dies d’atemptats jihadistes la nostra societat europea es flagel·la de nou amb la tralla de la culpa: som responsables de la deriva mortal dels joves immigrants; no hem sabut donar-los un acolliment prou eficient. I és així que em ve a la memòria una història que he viscut en directe.

Fa uns deu anys la meva dona, mestra, i jo mateix vam ajudar una família marroquina en les seves passes per casa nostra. Per no allargar-me en les mil-i-una vicissituds, resumiré dient que un bon dia la dona, aleshores amb un fill i una filla, ens va venir a veure plorosa explicant que el seu marit l’havia estovat. Vam fer totes les passes necessàries i el poca-solta va ser detingut i ella protegida. En qüestió d’un any, ella va marxar a Barcelona, va trobar feina i va refer la seva vida mentre el marit els feia  visites esporàdiques. El manso va acabar a París i, fa més o menys un any, els va proposar anar-hi a viure. Ella ha deixat una feina segura i ben remunerada, el seu pis i la seva vida, i amb els fills se n’ha anat cap allà. Sabem per familiars que és possible que acabin a Holanda abans d’acabar l’any.

Bé. Vam fer el possible per regularitzar-los i ho vam aconseguir. L’escola els va acollir i educar tenint en compte les seves particularitats. Les entitats locals van fer el possible per procurar-los benestar. Quan la violència es va fer present, ho vam denunciar i la justícia va actuar. Li vam donar feina i llar. I quan va decidir marxar, ho va poder fer sense retrets. Però, i els dos fills? En el moment de deixar Catalunya eren dos adolescents que dominaven l’àrab, el castellà el català i prou d’anglès; tenien amics i costums propis i es relacionaven amb una societat que ja els era propera. No cal ara insistir en el dolor que produeix arrancar del seu entorn joves d’aquesta edat. Ara, hauran d’aprendre una nova llengua, nous costums, fer front a una societat diferent i interactuar amb nous amics. Els exigeixen un esforç descomunal i probablement enyoraran durant anys la seva primera terra d’acollida. I vindrà el dia –potser a Holanda– en què es preguntaran d’on són, quins són els seus orígens, i si no troben resposta potser s’adheriran a l’EI o a qualsevol altra secta que els respongui. Seran uns desarrelats a la recerca d’una identitat.

En serem culpables les societats d’acollida? Potser, certament, no hem fet prou bé la nostra feina, però és veritat que entre molta gent ens hem esforçat perquè una família, i moltes altres com aquesta, tiri endavant i se sentin de gust entre nosaltres. Però també ells tenen la seva responsabilitat: amb la ciutadania que els acull i, sobretot, amb els seus fills. Tenir una vida millor no és gratis, calen renúncies i compromís. Si l’entorn més proper dels joves fills de la immigració no entenen que han de procurar als seus fills una identitat en la terra d’acollida, nosaltres ja podem anar picant ferro fred.

No sé qui va dir: un hom no està arrelat en la societat d’acollida quan hi té els seus fills, sinó quan hi enterra els seus morts. Tot per dir-vos que jo no em sento gens culpable, sinó més aviat creditor.

El Perich i l’ “Autopista”

Magnífic homenatge el de l’Ara a l’edició d’ahir diumenge al gran Perich. Una acurada tria dels seus ninots ens mena per un recorregut antològic per l’obra d’aquest geni de l’humor. Recordo també el genial “Concert per a timbre i orquestra”, interpretat per la Trinca i el Jaume allà pel 1987 al “No passa res”. Us en recomano una revisió.

En alguns dels comentaris que es fan a la figura del ninotaire, es fa referència al seu llibre “Autopista”. Només voldria recordar que el Jaume no hi va posar aquest títol per casualitat. Recordem que Josemaría Escrivá de Balaguer, fundador de l’Opus Dei, tenia la seva pròpia bíblia, un llibre anomenat “Camino”. Tota vegada que el Jaume tenia especial fixació en el sant (tanta com en el cantant Perales) no se n’hi va acudir d’altra que titular la seva (de bíblia) “Autopista”, tot significant que la seva via cap al cel era molt més plaent i ràpida que la del prescriptor de les dutxes fredes i el cilici.

Sia per sempre beneït

el Gran Perich!

La culpa és negra i no la vol ningú (2)

Avui me la jugo, perquè parlar de certes coses, com la culpa d’un determinat estat de coses, sempre és arriscat. I quan hi entra una visió de gènere encara més. Dic això perquè certs moviments feministes i femellistes tenen la tendència innata a desfer-se de la part de responsabilitat que els pertoca pel sol fet de pertànyer a una o altra meitat de la humanitat. Per aquests col·lectius, la culpa sempre, sempre, sempre és masculina. I és que “la culpa és negra i no la vol ningú”.

Ahir vaig llegir que el groguet The Sun, pamflet anglès del defenestrat Rupert Murdoch, deixarà de publicar l’etern topless a la seva pàgina 3. Es veu que la controvèrsia feia temps que durava i ara sembla que fins i tot diputades com Caroline Lucas se’n feliciten: “no more page three” diu la seva samarreta, promotora d’una campanya contra aquesta pàgina. Mentrestant, Jodie Marsh, una de les protagonistes de la Pàgina 3 piula: “Em va encantar sortir a la pàgina 3 i van ser uns bons diners. Em vaig sentir empoderada i clarament estava en control de la situació. Dir a les noies que no haurien de sortir a la Pàgina 3 no és ser feminista. Les dones haurien de poder fer el que volguessin¹”. Fot-li!

Aleshores estic per pensar que hi ha campanyes que, sota l’etiqueta de feministes, l’únic que pretenen és restringir la llibertat de les dones? Potser hi ha dones que es consideren amb una superioritat moral tal que gosen dir a les altres que no poden ensenyar els pits a la pàgina 3? La senyora Marsh ho diu ben clar: encantada, diners, empoderada, controlant i, finalment, lliure. És tonta la senyora Marsh? La mirada dels qui, siguin ells o elles, escruten la pàgina tres es redueix a contemplar un objecte de desig? O busquen la bellesa, la forma, l’art del fotògraf? Qui és la senyora Lucas per jutjar el voyeur i l’exhibicionista? A finals dels anys setanta va començar la moda de no dur sostenidors: era un signe d’alliberament de la dona i la prèvia del topless a les platges. Aleshores, exhibir els pits, fos a la platja o en qualsevol altre lloc, era progre i trencador, símbol de l’alliberament femení. No van ser elles que van decidir desprendre’s del que en castellà se’n diu sujetador?

A mi, francament, m’és igual si treuen o no la pàgina 3 del The Sun. El que em dol i preocupa és aquesta mena de neovictorianisme que algunes dones exerceixen en nom de la feminitat, aquesta mena d’autoritat que desprenen alguns col·lectius i que dicten que han de fer i què no han de fer les dones. Cal, a més, que s’assumeixin responsabilitats i acceptar que si hi ha pitreres a l’aire és perquè alguna dona la vol ensenyar. De la mateixa manera que algú diu que no hi hauria prostitució si no hi hagués clients, també podríem dir que no hi hauria pàgines 3 si no hi haguessin dones disposades a mostrar els seus pits. I és que la culpa és negra i...

¹sic diari Ara, 21/01/2015

Productivitat?

Llegeixo que els salaris avui són els de fa vint-i-cinc anys, una greu constatació. I dic greu perquè l’Estado español ens ven com a gran victòria de la sortida de la crisi l’augment de la productivitat. Cras error. La productivitat no és altra cosa que el valor de la producció dividit pel cost. Perquè augmenti el quocient, es pot fer augmentant el valor del producte o bé abaixant el cost. Dins del conjunt de costos, hi ha el dels salaris que sol ser un percentatge considerable. Per tant, el mal empresari procura pagar poc perquè el divisor sigui ben petit. Per contra, el bon empresari sap que salaris precaris procuren resultats incerts i la seva política és la de procurar uns bons mitjans i mobilitzar la motivació.

La gran fal·làcia, una d’elles, de la minsa recuperació espanyola està en vendre'ns el miratge de que mantenir els sous baixos és la solució. Cras error, repeteixo, perquè això afecta directament la demanda de les famílies, que lluny de recuperar-se es deteriora i, per més mal, procura una lenta però persistent deflació. Com en temps de la bombolla, ens venen una solució estúpida, perquè està arrelada al curt termini i oblida, una vegada i una altra, que les grans solucions són, sempre, a llarg termini. Són lentes, ferregoses i necessiten sacrificis per part de tots: treball i capital. Per ara, només hem engreixat les grans fortunes, obrint inexorablement més i més la bretxa de les desigualtats. Auguro trompades.

No voldria parlar-ne, però...

Joan Majó escriu un curiós article al diari ARA del dia 15/01/2015 titulat “Preguem que disculpin les molèsties”. Dic curiós perquè està format per 740 paraules, de les quals 242 (un 33%) estan dedicades a explicar que no vol parlar del procés per acabar queixant-se de les obres eternes a les ciutats. Ens fa viatjar fins a Brussel·les, on va viure-hi uns quants anys, per dir-nos que va canviar de casa i de com els belgues, l’acudit d’Europa, són destres en allargassar les feines públiques per tal de donar la impressió d’activitat. Està bé. Així, fa visible una figura ben present: la del jubilat que, sense massa feina urgent, s’entreté remirant l’anar i venir de màquines i homes a qualsevol obra del país, donant la seva opinió gratis, augurant problemes o aventurant solucions.

Molt bé, benvolgut Joan Majó: ens has donat una imatge tan perfecta d’aquest personatge que em fa pensar que tu mateix t’has convertit en un d’ells i que, camuflat, convenientment disfressat per no ser reconegut, ara et dediques, “sense massa feina urgent”, a vigilar que tot es faci com cal. 

Respecte

Ahir van retransmetre per TV3 el partit Elx-Barça, un partit sense massa transcendència perquè l’equip català havia guanyat per 5-0 el partit d’anada. De tota manera, el fet que l’onze titular fos substituït per gent suplent i del planter, nois com Adama o Halilovic, semblava prou atractiu com per asseure’s i veure’l. A mi no em van pas decebre, si bé cal dir que jo no sóc cap expert. La intensitat del joc, les ganes i el trenat, malgrat ser un conjunt no rodat, em van agradar prou. Exceptuant l’excessiva individualitat, va ser un partit senzill però entretingut.

Com sempre, vaig posar la TDP per escoltar la locució de CatRàdio. Ja vaig escriure sobre la necessitat de millorar el català dels col·laboradors del programa (que J.M. Puyal va tenir a bé llegir per antena aleshores). Assumint el risc de convertir-me en mosca collonera, ara torno a rondinar –ja em disculpareu–. Aquest cop és demanar respecte per uns jugadors que ahir, n’estic segur, es van deixar la pell al camp per tal de demostrar al seu entrenador que estan preparats per les exigències que comporta jugar amb el primer equip del barça: en cada partit com aquest, els va el futur. L’equip de la TDP no va trigar a manifestar el seu avorriment pel partit, no solament amb manifestacions explícites, sinó amb el dissentiment total pel què passava al camp en molts moments: estaven més interessats en la solitud de la periodista i el seu fred als “peuets” que no pas en bones jugades que, si bé no acabaven en gol, donaven fe de la qualitat dels seus autors.

Entenc, i agraeixo, que en algunes etapes d’un partit es recorri a l’anècdota perquè l’espectacle no dóna per més, però ahir calia una mica més de grandesa i procurar a aquells nois el seu minut de glòria. Ells treballen cada dia, molt dur, per aquest moment.

Cordialment.