Dels cristians bons

 

Entre els meus amics hi compto uns quants capellans i fins a alguna monja. Han estat, i són, grans persones, amb un elevat respecte per tot i per tothom i que han dedicat la seva vida, tota i sense recança, als altres. Entre ells hi ha rectors, vicaris, frares, un bisbe, missioners i ensenyants. A tots ells els dec respecte i agraïment.

He de dir que de la meva tradició cristiana en queda poc, només uns quants principis. No sóc practicant i m'hauria de definir com a escèptic, i fins agnòstic, respecte a l'autoritat romana. Amb tota sinceritat no mereixen pas la meva atenció. I encara afegiré que els anys de la meva educació primera els vaig passar amb els hermanus de La Salle, de qui tinc un record nefast. Resumint, al catolicisme no li dec pràcticament res més que no siguin retrets.

En defensa d'aquestes persones que he esmentat, he de dir que em dol i que em sap greu quan se'ls fica manta vegada al mateix sac dels violadors, abusadors, sectaris i altres horrors que han comès individus sense ànima. Massa savis de Vilatrista parlen de col·lectius com si tots els seus integrants fossin culpables de crims innombrables. Aquells, no s'ho mereixen.

El cristianisme s’ha convertit en l’ase dels cops, en el “fot-li que és de Reus” i rep batzegades de totes bandes: tothom s’hi veu amb cor perquè hi posen l’altra galta. I si bé molts s’ho mereixen pels crims horribles que han comés homes i dones d’entre els seus representants —recentment a Irlanda s’ha descobert un crim execrable de monges contra infants i mares—, també és cert que un bon nombre han estat bons homes i bones dones que han dedicat la seva vida als altres, amb una dedicació absoluta.

Aquests valents que vomiten odi sobre tot el col·lectiu cristià no tenen, en canvi, el mateix esperit crític quan es tracta de denunciar els crims de l’islam, que n’ha comès molts i molt horrorosos en mom d’Al·là. Això és perquè aquests no hi posen l’altra galta, sinó que decreten una fàtua i et fan la vida, i si poden te la prenen. I és que el mico islàmic no és de goma i el seu llibre els insta a acabar per la via criminal amb els eventuals enemics de la mitja lluna. En aquest cas, a aquells valents vomitius, la covardia els fa porucs i fins traïdors a les seves arrels.

El cristianisme ha tingut, té i tindrà molts elements defectuosos; entre els seus creients hi haurà cràpules indecents que embrutin i fins rebreguin els principis essencials de les seves creences. Però també ha tingut i tindrà a les seves files molt bona gent, i és en la seva memòria, la dels bons, que vull reivindicar-los i dir als qui empastifen a palades a tota cuca que belluga que no, que no és just.

Escric això aquests dies en què fa dos anys ens va deixar el benvolgut Dídac Faig, del qual vaig escriure al seu dia: “I era BO. Perquè estimava tot el que existia damunt la terra, tot excepte la maldat i la injustícia que el treien de polleguera i l’indignaven. Però dels actes dels homes, de les seves febleses, n’evitava fer-ne judicis, concedint sempre el benefici del dubte. Tenia conviccions fermes i arrelades a la seva fe, però no mai condemnes que ell deixava a la mà del Creador.”

Sant Jordi mata l’aranya

 

D’uns anys ençà. Sant Jordi ha anat perdent el seu esperit popular, la seva ànima de poble. Sant Jordi era el dia en què la GENT era la protagonista per un dia, només un dia. Sense saber com, els carrers s’omplien de ciutadans que fent campana de la feina acudia per un moment a la llibreria o a les parades a comprar un llibre i una rosa. Ho feien amb subrepció, si voleu, per no ser descoberts fora de l’obligació. I ho feien amb alegria, contents de viure, orgullosos d’una tradició que els distingia, però també amb la discreció que sempre hem usat els catalans.
Hi ha hagut, però, dos fets que malmeten i empudeguen la festa del poble. D’una banda, el periodisme, i de l’altra el femellisme. El periodisme ha convertit la festa en una competició de vendes i signatures i ha tret el protagonisme a la gent per donar-lo als autors —massa vegades patums mediàtiques— i a la quantitat d’exemplars venuts. I ells mateixos, els autors, amb l’ego crescut, encantats d’haver-se conegut, surten somrients als mitjans per mostrar la cua de paó. Centrant la festa a la Rambla de Barcelona, s’han menjat la resta del país, convertint la gran “perifèria” que és la resta de Catalunya en una mera anècdota folklòrica. Aquest any, per acabar-ho d’adobar, estem a tocar de les eleccions, i el periodisme, sempre atent, ha prestat una atenció exagerada als polítics que, amatents, s’han deixat veure amb capa i espasa per les parades dels llibreters. El poble hi perd de nou, com sempre. Amics periodistes, baixeu del ruc i deixeu de tocar l’ase.
L’altre element erosionant ha estat el femellisme. Aquest moviment polític femení, en exclusiva, s’ha llançat a destruir qualsevol figura masculina que pugui destorbar el seu camí cap al poder. Així, s’han inventat la figura de Santa Jordina —que no ha existit mai ni en l’imaginari més ranci— i convertint el drac en la víctima, la princesa en l’heroïna i deixant el pobre Sant Jordi a la paperera de la memòria popular. A les femellistes els molesta ser salvades, els molesta que el salvador sigui un home i els molesta no ser protagonistes: la ferum d’home les posa histèriques. No saben, no poden entendre, que una llegenda no és altra cosa que un conte i ho converteixen en un greuge. Per reivindicar-se elles destrueixen allò que no els fa gràcia. No és aquesta una reacció adulta, raonable, sinó una rebequeria pueril. Tot sigui dit de pas, Santa Jordina no ha existit mai al santoral cristià. Jordina no és altra cosa que la feminització del masculí Jordi, com passa amb molts altres noms.
Sant Jordi, el guerrer de Capadòcia, va néixer a la ciutat de Kayseri i va morir a Lydda a Israel: era turc i no pas grec. Potser aquesta confusió dels seus orígens, no gens clars, ha enredat uns i altres (periodistes i femellistes) i els ha permès de modelar-ne una imatge feta a mida, mastufejant fins i tot el seu sexe. Aquesta apropiació indecent d’unes i altres ha robat allò que era popular, del poble, a benefici d’uns elements interessats i perversos. M’agrado de recordar el poema de Josep M. de Sagarra: Sant Jordi té una rosa mig desclosa, / pintada de vermell i de neguit; / Catalunya és el nom d'aquesta rosa, / i Sant Jordi la porta sobre el pit. / La rosa li ha contat gràcies i penes /i ell se l'estima fins qui sap a on, / i amb ella té més sang a dins les venes /per plantar cara a tots els dracs del món.


Femellistes, periodistes: sou el drac!

Igualtat feminista, amb mirada de gènere (el meu)

En un article a l’Ara, Marta Rodríguez Carrera analitza acríticament les dades d’una enquesta del CIS sobre “la percepció de les polítiques d’igualtat i els estereotips de gènere, a partir de 4.500 persones entrevistades de més de setze anys”. No conté, l’article, cap dada tècnica de l’estudi ni la periodista es preocupa per tenir-les en compte. En aquest sentit, és que he escrit “acrítica”, però també en un altre de més profund.

Sostinc que el feminisme no és altra cosa, i no poca, que un partit polític no inscrit ni declarat que no busca la igualtat entre homes i dones, sinó el poder polític i social. Aquest article afirma, amb dades de l’enquesta del CIS que el 44,1% dels homes considera que la igualtat entre homes i dones “ha anat massa lluny”. La periodista, en lloc de preguntar-se per què els homes “se senten ara discriminats” es dedica a exaltar les dades que li interessen. Perquè no es pregunta com és que després d’anys de polítiques feministes, fins a arribar a criminalitzar els homes pel sol fet de ser-ho —recordem aquell anunci de la Generalitat en què un noi deia “em fa vergonya ser home”—, no s’ha aconseguit l’objectiu. Potser és que, després de pressionar tots els estaments del poder públic, per fer lleis de “protecció” per a la dona ara resulta que deixem els homes desprotegits? I si no, per què té més valor la paraula d’una dona que la d’un home? Per què davant de la justícia es “creu” la dona més que a l’home? Aquesta és la igualtat que volien? I, ara bé, i s’estranyen, les feministes, del rebuig masculí, i encara els cou més que siguin els joves els qui més s’apunten al carro.

Podrien reflexionar també sobre la responsabilitat de les dones en les relacions entre gèneres, que elles també interactuen per interessos, bons i no tan bons, i són perfectament conscients de les conseqüències dels seus actes. Potser la victimització, la defensa de “LA víctima” no és la millor manera de resoldre un problema que és elementalment social. I així criminalitzen accions com les “floretes” —cito textualment: “una conducta d’assetjament que penalitza expressament la nova llei integral de garantia de llibertat sexual”— quan no són altra cosa que paraules que poden ser ofensives, però que no passen d’aquí. I si la “floreta” la llença una dona, el Codi Penal també serà tan sever? Amb vores d’intolerància tan primes no anirem enlloc. En aquest sentit, l’excés de protecció infantilitza les dones i les presenta com éssers innocents en origen. Aquesta tutela quadra amb la política feminista, que persegueix, entre altres molts objectius, el control sobre les mateixes dones.

Vull insistir en l’autocrítica, perquè en el feminisme aquesta pràctica és zero, inexistent. Així, en el mateix article es diu que “en una escala de feminisme del 0 al 10, els homes se situen en el 5,77 i les dones en el 6,74”. No arriba a un punt de diferència. No es fan cap pregunta en aquest sentit? Si més no, és estrany.

Per acabar, i en l’àmbit més polític del feminisme, mirant les fotografies de les manifestacions d’aquest partit observo la seva espanyolitat: en aquesta imatge puc llegir 14 cartells i cap en català. Tot plegat, em porta a preguntar-me si a més de tota aquesta ideologia de poder no hi ha al darrere un atac subliminal al català i a Catalunya, una pràctica a la qual els catalans hauríem de ser sensibles.

Instal·lades en la queixa, en la victimització, en el i “tu més” i en el “i tu menys” no es farà altra cosa que impedir el diàleg entre gèneres. O potser aquest és un altre dels punts del programa feminista?

El patrimoni de la violència

 

Avui, dia 3 de desembre de 2023, al diari ARA la sociòloga Marina Subirats, parla de la “violència de gènere masculí”. En el seu article ens dona una xifra que no es cita gairebé mai en articles sobre violència i mai, mai, en aquells escrits per activistes, simpatitzats i “correctes” defensors del feminisme: el 68% de morts violentes que passen al país tenen per víctima un home. Tot sigui dit de passada, d’un temps ençà sembla que només morin violentament dones a mans d’homes, quan no és així.

Com sol passar sempre, quan es parla de violència d’un gènere vers l’altre, s’oblida indefectiblement la que exerceixen les dones sobre els homes. Possiblement la causa sigui perquè la violència femenina no sigui tan evident ni els seus resultats tan espectaculars. És natural que les dones, amb un físic en general més dèbil que els homes, hagin desenvolupat sistemes de defensa, control, atac i eliminació de l’”enemic” alternatius. No per això han de ser oblidats ni menyspreats.

No recordo haver llegit cap estudi, ni tan sols un article, que analitzi la violència femenina exercida sobre els homes –aprofito per dir que si algú dels qui em llegeix en coneix algun, estaré molt agraït si me’n dona les dades–. Crec que seria interessant que algun dels nostres sociòlegs, psiquiatres, psicòlegs i demés estudiosos de la conducta humana, s’hi posés i ens oferís una visió diferent. Potser això ens faria entendre millor el fenomen de la “violència masclista”, una explicació que no fos la de donar les culpes al patriarcat, un ens que ningú no sap ben bé qui és exactament.

Entenc que en el moment que travessem, en què no estar d’acord amb una dona significa indiscutiblement ser un “masclista impenitent” –vegeu el cas Madaula– sigui difícil ser valent, o agosarat, encetar un diàleg des d’aquest punt de vista. Però el crec convenient, perquè no veig que les mesures punitives, cada vegada més dures, la propaganda oficial, els atacs gratis contra la masculinitat, facin disminuir la violència contra les dones. Pensem-hi?

Aquesta setmana, a la secció “El comunista” de CatRàdio, Jair Domínguez deia textualment que “darrera d’un gran home hi ha una gran dona, i darrera d’una gran dona hi ha un subnormal”. Dit a la inversa, que la subnormal fos la dona, hauria provocat una reacció, violenta, del club feminista. Dit així,  ni ta sols va merèixer un toc d’atenció per part del presentador del programa Roger Escapa. On hem arribat que la pressió femenina ha provocat un efecte autodestructiu del gènere masculí, fins i tot en un personatge tan “trencador” com el de Domínguez, que aquest cas l’humorista s’alinea totalment amb la cançó pensant i estètica dominant.

Em repeteixo: penso que valdria la pena d’enfocar el tema de la violència masclista des d’un altre punt de vista que no sigui el de culpabilitzar indiscriminadament els homes i victimitzar indefectiblement les dones.

Desintegrats

 

Rosa Rodon fa una entrevista a Basha Changue, candidata de la CUP a l’Ajuntament de Barcelona. Aquesta noia, filla de pare guineà i mare cordovesa, ha triat un restaurant de cuina senegalesa, que es veu que és el més barceloní que ha trobat: l’Abarka; ho fa perquè a “Black-celona City vivim així”. Així mateix avisa a l’entrevistadora que els plats del restaurant són “immensos”, que “no són racions de blancs”. Malgrat que no sol menjar peix fora de casa perquè té dubtes sobre la seva frescor, però que “aquí sí, perquè conec la cuina”. Encara que no es digui enlloc de l’entrevista, entenc que ella és nascuda aquí.

Imaginem que fan l’entrevista a una altra candidata amb vuit cognoms catalans, que el restaurant és a Can Culleretes i que el motiu és que a “White-celona som així”, que els plats són “catalaníssims” i que les racions no són per a negres”; afegiríem “aquí hi menja peix” perquè són de confiança, son d'aquí.

La manca d’empatia amb la ciutat i la seva gent que mostra la senyora Changue són notables. El que és interessant, però, és que una persona nascuda a casa nostra, que es presenta com a representant de més d’un milió i mig de barcelonins mostri tan poca consideració i arrelament amb la terra que vol governar. Tot plegat em fa pensar que el sentiment de culpa que ens volen inocular per ser poc acollidors, no és només responsabilitat nostra: també ho és dels qui venen.

Sabeu que els musulmans del meu poble gairebé no compren al petit comerç d’aquí? Que llegeixen totes les etiquetes per assegurar-se de que el que compren és halal? No visiten els nostres restaurants, ni que sigui per menjar-se una bona llagosta, tampoc compren la roba a botigues del país: ho fan majorment a mercats, a paisanos i al Decathlon. No van als sopars d’empresa, no assisteixen als actes culturals, o de qualsevol altra mena que es fan al poble. I és que en un poble es veuen molt millor certes coses: les dones es relacionen només entre les de la seva comunitat; rares vegades les veus parlar amb gent d’aquí. Van vestides amb llargues sotanes i grans mocadors per diferenciar-se clarament. I quan sento a dir a una nena de 10 anys que “nosaltres això no ho fem” em ve una tristesa immensa. Aquest “nosaltres” implica un “vosaltres” que ens foragita del seu món.

També sóc observador de primera fila com els pares, a mesura que les seves filles es fan grans, les van adoctrinant: nenes de 6, 7, 10 anys no van mai amb pantalons curts pel carrer “perquè al papa no li agrada”. Van amb una mena de leguins que els arriben més enllà dels genolls i duen samarretes que els tapin el cul. Com a infants que són, ho assimilen ràpidament i ho fan seu incloent-ho en aquell “nosaltres”. I així tot...

D’això no se n’ocupa ningú, i fins i tot el feminisme fa els ulls grossos en bé d’una suposada llibertat cultural de les dones, sobretot. Tampoc ningú s’ocupa dels homes perquè deuen formar part del patriarcat demoníac i no mereixen cap mena d’atenció: són el mal. No us enganyeu: sense homes, les dones musulmanes no guanyarien gran cosa, perquè elles són guardianes del “nosaltres” amb tant o més fervor que els seus companys masculins.

Fa uns anys pensava que tot això ho arreglarien els adolescents, sempre rebels, però a cada any que passa la fe se’m fa més petita.

El sexe fracassat

 

Aquests dies estic en la feina de catalogar la biblioteca de casa, que ahir va arribar als 2.200 llibres enregistrats (i encara me’n queda un bon pilot). És una feina que m’agrada i que faig amb molt de plaer. Un altre dia en parlaré del goig de remenar els llibres, però avui toca un altre tema.

Durant aquest procés de documentar la matèria escrita visites tots els temes que t’han interessat al llarg de més de 40 anys de lectures. A casa hi tinc llibres d’economia i finances, perquè és exercint d’economista com m’he guanyat la vida. La meva dona se l’ha guanyada fent de mestra molts anys (45) i tenim, per tant, moltes publicacions de pedagogia. També hi ha una gran quantitat de contes infantils i de literatura juvenil. Mentre catalogava aquesta matèria, sense reflexionar-hi massa, pensava que més del 95% d’aquesta classe de publicacions estaven escrites i il·lustrades per dones. I també he constatat que no és pas un fenomen dels darrers anys, un impuls del feminisme dominant, sinó que ve de lluny. Les edicions que tenim a casa arrenquen de l’any 1969. O sigui que ja fa anys que la base de l’ensenyament és eminentment femenina.

Avui, a la pàgina 15 del diari ARA, Laia Vicens escriu un article titulat així mateix “Per què el fracàs escolar s’acarnissa amb els nois?”. Mira tu, un article dedicat a un problema masculí, m’he dit. Un estudi d’EsadeEcPol ha arribat a la conclusió de que l’abandonament dels nois es deu a tres factors: [sic] “la poca satisfacció amb l’escola, la menor dedicació als deures i els pocs referents mestres masculins”. Això quadra doncs amb lo dels llibres i la prèdica que vinc fent sobre l’excés de dones als col·legis i instituts. Que es veu que és efectivament així perquè al final de l’article la periodista dona la dada següent: [sic] “Es calcula que a Espanya gairebé el 100% de mestres d’infantil, el 80% de primària i el 72% d’ESO són dones.”

Tot plegat fa pensar en si el model feminitzant i femení de l’escola no està sent un fracàs, senzillament perquè no compleix amb les expectatives de, almenys, la meitat de l’alumnat. Mentre hi anem reflexionant, hi ha cada any molts nois que no han pogut trobar el seu encaix en l’estructura educativa. Però cal actuar, perquè sinó perdrem una generació darrere l’altra d’estudiants que podrien haver estat brillants. O potser això és el que pretén el feminisme: que el coneixement, que és el que ens allibera, sigui exclusiu de la dona i dominar així la ciutadania sota el que, al meu entendre, és una ideologia política que pretén el poder. Ei, absolut, si por ser.

Vergonya, de què?

Gairebé cada diumenge llegeixo la columna que Lluís Gavaldà escriu al suplement “Criatures”. Gavaldà té el cap ben moblat i el seu pensament, quan a l’educació dels fills, és sempre ple de sentit comú, lluny de la tonteria que presideix el pensament políticament correcte.

Al seu escrit d’ahir ens explica que la seva dona els recomana, a ell i al seu fill, que mirin un documental titulat Tóda las mulleres que coñezo. Va sobre “el terror quotidià que viuen les dones pel simple fet de ser-ho”, en paraules del mateix Gavaldà. En acabar de veure la peli, el pare li pregunta al fill que què li ha semblat i el vailet contesta: “Que em fa molta vergonya ser home, papa”.

He pogut comprovar així que fins i tot en Gavaldà no ha reeixit en alguna cosa en l’art de ser pare, cosa que m’ha reconfortat enormement. Que algú s’avergonyeixi de la seva condició humana es la prova de que alguna cosa no hem fet bé. Potser no li ha ensenyat a distingir la part del tot? L’anècdota de la categoria?

Ningú hauria d’avergonyir-se de ser home, o dona, perquè una colla de desgraciats no tinguin consciència del mal. I he de dir que és un sentiment, el de la vergonya de ser home, que des de molts àmbits –el feminista i fins i tot l’institucional– es va introduint entre els joves. Si per empoderar la dona denigrem l’home, no hi hem guanyat gaire. I si un jove treu aquesta conclusió després de la visió d’un reportatge, és que el missatge que volia transmetre la seva autora era aquest.

A totes aquestes només puc dir: gràcies Lluís Gavaldà per la teva humanitat.

De qui és la merda?

He llegit en diferents mitjans que l’Ajuntament de Torelló ha optat pels contenidors dotats d’un xip per a la recollida d’escombraries al poble. Què voleu que us digui: més feina i més cost pel ciutadà per un benefici directe dubtós. Perquè, quina utilitat real en traiem els contribuents?

Al meu entendre, la major part del residu no el generem les persones, sinó la indústria que ens fa arribar els productes que adquirim. És aquesta indústria qui per motius diversos –màrqueting, publicitat, prestigi, conservació...– embolcalla molts articles amb plàstics, cartrons i llaunes que només arribar a casa llencem a les deixalles. És cert que alguns són necessaris perquè protegeixen la mercaderia per tal de que ens arribi en òptimes condicions, però d’altres són totalment inútils. Us heu fixat en tota la “porqueria” amb que ens “obsequien” quan comprem unes sabates? Una capsa, cartrons de forma a l’interior, paper per separar les dues peces, etiquetes i encara una bossa per a traginar-les. Tot plegat excessiu, car i inútil.

Per a les empreses aquests residus no tenen cap cost; ben al contrari, en estar inclosa la despesa als seus escandalls, ens ho cobren i encara hi fan benefici. Una vegada venut el producte ens arriben a nosaltres, que hem d’emmagatzemar-los, n’hem de fer la tria i llençar-los on correspongui. Però aquest gest de triar no és banal, perquè hem de dedicar-los temps i un espai on ecabir-los, un temps i un espai que hem de restar del nostre lleure i del nostre habitatge.

Tampoc és menyspreable l’evidència de que amb la tria fem la feina a les empreses que tracten les deixalles, no fos cas que haguessin d’aplanar lo llom . No solament això, sinó que faran negoci amb el que els triem nosaltres. I, per acabar, després de tot aquest procés no tenim pas cap prova de que els residus siguin tractats com cal i que no siguin enterrats en espera de temps millors.

Ara ens xiparan, a nosaltres i als contenidors, perquè ens puguin identificar quan llencem la brossa, renyar-nos si ho fem malament i fins i tot multar-nos. Ens limitaran els dies en que puguem llençar les bosses, obligant-nos a destinar un espai per emmagatzemar-les, un espai que molts no tenim. I si put, ens aguantem i santespasqües. És així com el control de l’administració sobre l’administrat es va estrenyent, munyint-lo fins esgotar-li els bemolls i la paciència. És així com l’administració és l’ull vigilant que ens grata la butxaca i ens redueix a éssers sospitosos permanents.

La responsable original, la indústria, va fent la seva mentre l’administració mira cap a nosaltres, que sempre som més fàcils d’obligar i dominar. I, no cal dir-ho, no convé incomodar els empresaris, que ja tenen prou feina. Si bé es cert que es fan alguns esforços per a millorar els embolcalls i envasos per fer-los més ecològics, això en no limita el volum a tractar que és el problema estructural real. Però ja se sap: al ric no se l’incomoda.

Finalment no cal dir que xipar no és gratis, com tampoc ho és el control de les dades que s’obtinguin del sistema, controlar els infractors i, esclar multar-los. Ja se sap: quan es dicta una obligació cal posar el guardià que la faci complir; i el guardià cobra. La implantació d’aquests sistemes no és gens barata. Desconec el cost de la inversió. Sembla que a Torelló la modernor de l’escombriaire intel·ligent (?) ens costarà 1,6 M€ cada any. No sé si hi ha algun retorn per a el calaix municipal, però de no ser així a cada torellonenc (no pas cada llar) el festival li pot costar més de 100 € cada any. Afegits a l’actual cànon de recollida, ens clavaran cada any 300 € de l’ala. Maria Calaf Forn, ambientòloga actualment a ENT medi ambient i gestió, diu:

“Darrerament, s’està apostant més fortament per aquests models de tancament de contenidors. És més còmode políticament no haver de justificar el canvi de model cap a porta a porta; poder seguir amb el mateix servei de recollida (o molt similar). No obstant, no s’han de perdre de vista varis aspectes: es tracta d’un model encara força nou, amb poques experiències al nostre voltant amb suficient rodatge, amb uns costos d’inversió elevats (entre 350 i 1.400 € per contenidor) i també de manteniment, unes despeses en personal de gestió de les dades i de gestió del manteniment més elevades, unes dificultats en trobar la tecnologia que encaixi bé amb el model de contenidors del municipi, entre d’altres.”

Ja es pot veure que no és cap bicoca. La mateixa ambientòloga afirma que aquest sistema “aconsegueix nivells de recollida selectiva de 10 a 20 punts per sobre dels nivells inicials”. La inversió no sembla, amb aquests números, gaire justificable.

Ja sabem que quan es collen els cargols a l’administrat, aquest mira de fer la pirula tant com pot a l’administració. Així és com, amb uns contenidors controladors, el veí espavilat deixarà la bossa a terra, o la llençarà per la finestreta del cotxe, o... a la porta de l’alcalde. Ja vindrà el moment de retorçar el control i posar una càmera al costat dels contenidors. Més cost, més guardians.

Llegint sobre el tema, trobo que la majoria d’articles parlen de la generació de residus, i que tots apunten com a generador al ciutadà. Aquest és l’error: l’únic residu generat directament per un humà és la merda que caga (disculpeu), la resta són residus que la indústria ens deixa a casa passant-nos la responsabilitat de la seva gestió i tractament.

És així que els ajuntaments, empesos per una preocupació constant pels seus veïns, s’empesca sistemes que ens dificulten la vida a desdir, sota uns principis hippie-happy-flowers que els permetin passar a posteritat com a defensors incansables per un món “sostenible”.

I tot sigui pel nostre bé. Amèn.

 

“M’he enfadat”

Així titula Thaïs Gutiérrez una nota publicada a l’Aradiumenge d’ahir, 27 de març de 2022. I s’enfada per: “…les crítiques que ha rebut ‘Red’, la nova pel·lícula de Pixar, que aborda el tema de la pubertat a través d’una noia de 13 anys. Alguns crítics s’han queixat que ‘només representa l’experiència femenina d’aquesta etapa’. Després d’anys d’empassar-nos pel·lícules, sèries i llibres on només hi havia experiències masculines, ¿de debò que hem de suportar això per una pel·lícula sobre una nena?”.

Jo no he vist aquesta peli, però sí que rebo, dia sí dia també, missatges, articles i opinions on exclusivament es parla de problemes femenins, o des de l’òptica femenina, on els homes ja no solament en són exclosos, sinó que directament se’ls ignora. Ara hi ha guerra a Ucraïna i molts civils es presenten voluntaris per defensar el país. Entre ells, també hi ha dones, però són una minoria irrellevant i, malgrat tot, són les protagonistes que surten a les fotos i reportatges de la TV o els diaris. Per cada dona que mor a la guerra hi ha cent homes que hi deixen la vida, i em quedo curt. Tot i així, d’ells gairebé ni se’n parla. Només ens ensenyen corrues de dones i criatures fugint del país. És injust i un biaix conscient de la informació que compleix escrupolosament amb la norma del que és políticament correcte.

Seguint amb la guerra, fa poques setmanes a TV3 van fer un reportatge sobre les dones ucraïneses que agafen les armes. En la presentació, es deia textualment que elles “van a la guerra per defensar allò que més s’estimen”. Es veu que els homes hi van a passar l’estona. Amb aquest argument podríem fins i tot justificar la guerra; això sí, mentre la facin les dones.

I així passa amb tantes altres coses: la tan esbombada “mirada de gènere” només és, en exclusiva, femenina. Cometent un greu error, el feminisme cau en aquesta exclusivitat tal i com van fer els seus companys masculins durant tant de temps, i han oblidat fàcilment que uns i altres som la meitat de la humanitat. Jo pensava que el feminisme el que pretenia era l’equilibri, no pas crear avantatges i posicions de domini. I jo també em pregunto si hem de suportar-ho, ells i elles, perquè el feminisme, i menys aquest, no representa pas totes les dones i el moviment no pot atribuir-se la representativitat absoluta.

Si la periodista està enfadada, jo també. I no pas per una pel·lícula, sinó perquè al darrere de les feministes no hi veig res més que una lluita pel poder.

No és or tot lo que lluu

Bellmunt de Mesquí. Un carrer.

Monforte de Moyuela és un poblet petit que solament té una setantena d’habitants. Està situat a la comarca aragonesa del Jiloca, a més de mil metres d’alçada. La seva alcaldessa, Paula Delmás, va fer una conferència ahir 23 de gener a un altre poble, també petit, aquest de la comarca del Baix Aragó. Es diu Belmonte de San José (Bellmunt Mesquí en català) i ara, una empresa “verda” que es diu Forestalia, vol instal·lar-los una quinzena de molins de 200 m d’alçada per a produir energia “verda”. No conec Monforte, només hi he estat de passada, però sí que sé coses de Bellmunt, un llogarret que conserva molt bé el traçat medieval que els seus veïns s’han afanyat a conservar. Això sí: entre ametllers i oliveres els seus carrers s’han anat buidant de gent i d’activitat.

Paula Demás va anar a Bellmunt a explicar-los què significa dir que sí a projectes de centrals eòliques com el que ara pertorba el poble del Mesquí, perquè ella, a base de mitges paraules i promeses incertes ha après amargament el pa que s’hi dóna. A Forestalia li van assegurar que, si la gent del territori està en contra de les instal·lacions, desisteixen. Diu Delmás: “Els vaig explicar que no, que vam fer una reunió veïnal i va sortir la negativa per majoria, però ells van continuar i ara estem al·legant. Diuen que on la gent estigui en contra no es posen i com veieu, és fals”. Quan l’empresa els presenta el projecte, ja fa mesos que l’han elaborat, els terminis d’al·legacions fan via, i quan els veïns volen recórrer ja no hi ha temps.

Però el més important és quan Paula Delmás els parla dels diners, sumes enlluernadores que els prometen i, per descomptat, paguen. En aquest sentit, el discurs de l’alcaldessa és alliçonador, clar i colpeja ambicions incertes: “Una vegada a dins [del consistori] sóc conscient que un ajuntament no necessita aquests diners perquè el que necessita el poble és tenir col·legi, unes carreteres ben arreglades i metges que vulguin venir. La realitat és que el col·legi el tancaran perquè no hi ha més nens i que les metgesses deixaran de venir perquè no hi ha gent. Pel que fa a carreteres, tenim de les pitjors de la província, però, això sí, tenim diners al compte”. No tothom té la clarividència d’aquesta dona ni el valor de reconèixer els errors i Forestalia, i d’altres, s’aprofiten d’aquests petits ajuntaments enlluernant-los amb uns diners que no necessiten i que seran el seu final. En realitat, aquesta energia “verda” matarà el poble i acabarà amb els pocs recursos que tenen, com a Monforte on ara als camps “ja no hi ha guatlles des que hi ha els aerogeneradors, i des de dalt del castell només es veuen molins per tot arreu. Els diners no ho són tot, si marxem les persones, què en queda? Només ferralla al voltant”. Aquesta és la trista i miserable realitat de les energies verdes, renovables, que potser sí que ho renoven tot; tot excepte la vida humana que es veu expulsada, denigrada i empobrida en benefici de les grans corporacions. Tot sota la benedicció dels nostres governants que, agenollats davant l’altar de l’ecologisme, abaixen la testa davant la potada dels quartos. S’omplen la boca de grans paraules mentre paguem els mateixos de sempre i omplen les butxaques dels de sempre. Que déu els agafi confessats.

Joan Timoneda, escriptor i editor valencià que visqué al s. XVI, escrivia això:

Preniu, dama, mon consell,
encara que us semble cru:
Que tot lo novell és bell
i no és or tot lo que llu.

Als nostres governants, i als ecologistes recalcitrants i catastrofistes, els agrada el que és nou, modern, ecològic i sostenible, que compra vots i voluntats capgirades per gretes quinzeneres. Però s’haurien de gravar tots plegats a ferro damunt la testa que no és or tot lo que llu, que els nostres vells ja ho sabien i sembla que ells ho han ben oblidat.

 

Sobre amor i pertinença

 

El meu amor per la Carme, la meva dona, és incondicional, com ho és pel meu fill, dels qui en seré company i pare fins que em mori (si és que em moro). Us recomano que llegiu "L'art d'estimar", d'Erich Fromm. I també "La por a llibertat", del mateix autor. Entre altres moltes coses fonamentals, Fromm explica com la por a ser lliures ens fa esclavitzar els qui tenim a prop, entre ells els fills. És una etapa que, en el camí cap a la maduresa, les mares han d'enfrontar: cal tallar d'una vegada el cordó umbilical i deixar que els fills volin. La por a ser lliures fa que tinguem por de la llibertat dels altres, i tendim a confondre amor amb pertinença, amb possessió. A la frase a què fem referència es diu textualment que "un hombre es tuyo hoy y mañana es de otra". En ella es manifesta aquest sentit de possessió ("es tuyo") i també el supòsit d'infidelitat com a mancança de l'altre. A més, s'estableix una societat exclusiva de la mare amb els fills que exclou el pare.

Bé, disculpeu el rotllo mandanguero, però és de veres que trobo aquesta frase terriblement inhumana i fora dels principis del que és l'amor, l'amor madur, l'amor adult. I on també es dona per segur l'amor dels fills vers la mare. I en aquesta vida, perdoneu, no hi ha res segur. Un amic savi diu que "acostuma a ser un càncer per als fills plantejar l'amor matern en aquests termes".

A la Natza se li veu la natja

El premi Planeta, el més ben dotat del món, poca broma, a caigut damunt de tres autors: Jorge Díaz, Antonio Mercero i Agustín Martínez, que escriuen, oh  sacrilegi!, sota el pseudònim de Carmen Mola. Tot i que ells consideren que “Les novel·les s’han de defensar soles. Què hi fa si l’autor és home o dona?”, la periodista Laura Serra considera a l’Ara que “La polèmica, però, ha vingut del fet que avui en dia tres homes s’amaguessin rere un nom de dona”. Amagar-se? Doncs ells, ben somrients, expliquen sense embuts i amb naturalitat que la decisió va ser tan senzilla i sense “polèmica” com dir durant una conversa “Carmen mola? Carmen Mola!”. I afegeixen que també podien haver triat Daniel Cervera, mira. Enmig d’una orgia de guanyadores de premis de tota mena, el fet de que tres homes, tres, hagin guanyat un guardó de tant de prestigi irrita el feminisme més femellista. 

I això arriba a oïdes de la periodista i guionista Natza Ferré, ben coneguda per la seva animadversió a tot al que s’ensumi, ni de lluny, als homes. Muntant el seu cavall –perdó, que deu ser una euga– engrapa el Twitter amb la boca i mentre esperona la bèstia escriu que “tres homes no fan una dona”. Ella es creu, posseïdora de les veritats absolutes de gènere, que pot dir el que li doni la gana impunement. I deu ser així, perquè cap dels seus companys de professió diu ni mu, i deixen que una estultícia d’aquest calibre circuli sense resposta.

Sí, a la senyora Natza se li veu la natja, la natja de l’enveja, la pataleta, el cruixir de dents, la frustració, perquè el patriarcat, que té la culpa fins dels peus plans, ha gosat donar el Planeta a tres homes, tres! I amb nom de dona! Fa vergonya, i ràbia també, que la bel·ligerància extrema de dones com na Farré contribueixin tan poc al diàleg i a l’entesa. Sembla mentida que no siguin conscients de la seva pròpia violència, que no va de mastegots, no, però sí de la tralla de les paraules que fereixen i menystenen. Una pena, sí. Potser és que na Natza s’havia presentat al premi, segura de que, pel sol fet de ser dona, li donarien a ella i no. Com bé diuen el guanyadors “les novel·les s’han de defensar soles”. La bona literatura, Natza Ferré, no té quotes. Tres dones tampoc valen un home.

La lleugeresa de les paraules

A l’Ara d’avui, 3 d’octubre de 2021, na Mònica Planas Callol escriu un article sobre violència masclista, un dels pocs problemes que pateix avui la humanitat. En un moment del seu escrit diu així referint-se a la protagonista: “L’única manera que trobarà de sobreviure serà netejant cases”. La periodista dóna a entendre que aquest ofici, el de “netejar cases” és el darrer que algú pot fer en aquesta terra, el més baix: una feina que només volen fer els qui només aspiren a sobreviure. Una manera com una altra de menysprear una feina honorable.

Fa més de 40 anys que tenim una persona que ens fa la feina de la casa, perquè fa més de 40 anys que treballem tots dos durament. En tot aquest temps només hem tingut dues persones en qui hem confiat. Ens hem trobat bé amb elles i elles s’han trobat bé a casa perquè hem observat un principi elemental: el respecte. Així, hem valorat la seva feina, els hem mostrat confiança, els hem obert la casa i la nostra vida; quan han tingut algun problema personal els hem facilitat temps per a la seva resolució i, si ha calgut, les hem acompanyat. Sempre hem pagat amb dignitat. Si la persona que treballa a casa ho fes durant 8 hores cada dia –com fa qualsevol treballador– 5 dies la setmana cobraria més de 2.000 € (bruts) al mes. Crec que hi ha molta gent que voldria “sobreviure” en aquestes condicions. Són, i han estat, persones que estimen la seva feina, que estan contentes de fer-la, que mostren interès en fer-la i en fer-la bé. Que ens demanen mitjans per millorar els resultats, i nosaltres procurem donar-los-hi. Ha estat i són, persones lleials a qui hem correspost en la mateixa mesura.

Amb tot això voldria traslladar a la senyora Planas dues coses. Primer, l’ofici de “senyor-a de fer feines” no és per “sobreviure”, sinó per viure dignament, si qui l’exerceix fa bé el treball que se li encomana, el fa amb ganes i n’està orgullós. Segon: cal posar atenció en l’ús de les paraules i expressions, que cap no és innòcua ni gratuïta. Qualificant la feina d’empleada de la llar com una manera menystenible de sobreviure no fa altra cosa que degradar una feina tan necessària i digna com totes.

Aprofitant que el Ganges passa per Radhakantapur

La senyora Mònica Planas Callol ens explica avui a l’Ara diumenge la història i vida de Margarete Steiff (ho podeu llegir aquí El sexe dels peluixos). La senyora Steiff, nascuda el 1847, va ser una emprenedora alemanya que va tenir la sort de trobar en una revista nord-americana un patró per cosir un elefant de roba. El va fer, el va regalar als seus nebots i com que va veure l’èxit que tenia entre ells, es va posar a fer-ne en sèrie, sempre copiats de patrons de revistes. La senyora Steiff no va inventar res de res, sinó que va copiar un disseny de bestioles que farcia amb “pèl de xai”, o sigui llana (no havia sentit mai l’expressió “pèl de xai”). Per molt que s’esforci na Planas a presentar-nos frau Steiff com una persona digna de la història, jo no hi veig res més que una empresària disposada a fer diners amb la il·lusió de les criatures. De fet, va tenir èxit en això: Planas ens indica que “Steiff continua sent una de les més selectes del món en fabricació de joguines, fins i tot amb una selecció especial per a col·leccionistes”.

Està bé que ens expliquin una història d’èxit, ni que aquest èxit s’hagi obtingut copiant el que altres havien concebut abans. És producte de l’estiu, sens dubte, que algunes periodistes no sàpiguen què escriure i aprofitin qualsevol història que els cau sota els ulls. Aquesta, la de la senyora Steiff és prou curiosa, si més no. Ara bé, si un hom vol escriure sobre el sexe dels peluixos estaria bé que ho fes directament, sense recórrer a subterfugis espuris, aprofitant un èxit industrial que no té res a veure amb el fons de l’article. Si anem a filar prim, la senyora Steiff, que en pau descansi, es podria enfadar amb l’articulista per fer un ús indegut i esbiaixat del seu nom. Jo ho faria: a veure si en trec algun duro.

La pregunta és: si s’atribuís “tradicionalment” als peluixos el sexe femení, la senyora Planas Callol hauria escrit el que ha escrit? No. Ara està de moda, per part dels periodistes, introduir el gènere de qualsevol cosa en qualsevol article, perquè els fa guais i à la mode, fashions. Però el seu raonament es buit. Quin mal és que s’atribueixi el gènere masculí a una joguina? Si l’atribució fos al femení seria bo? Perquè ja se sap: el que és bo, positiu, natural, ecològic i sà és del gènere femení; i el que és dolent, negatiu, artificial i destructiu és masculí.

La mandra estiuenca fa que alguns membres del col·lectiu articulista es dediquin a redactar tonteries, com la que ens delecta avui amb aquest article na Planas. És així com es vulgaritza i es degrada el feminisme, amb excuses agafades amb pinces, amb contes de rius incògnits passant per contrades tan llunyanes que no ens sentim identificats amb el paisatge, aprofitant estultícies per escriure inutilitats.

Les rates del carrer Puigdassalit de Torelló

Ja he indicat més d’una vegada a aquest Ajuntament de Torelló de la falta de neteja que experimentem els veïns del carrer Puigdassalit a la parada del bus. És cert que ha millorat en les darreres setmanes, però s’obliden sistemàticament netejar sota les trapes metàl·liques practicables que faciliten l’accés a la plataforma. He de recordar que a sota hi ha un embornal de claveguera que hauria d’engolir l’aigua quan plou, però hi ha tanta porqueria que aquesta fa de tap i forma un bassal considerable.

Ahir, 24 de juliol, tornàvem a casa a les 11 de la nit, i en obrir la porta ens vam topar cara a cara amb una ratota d’uns 30 cm de llarg i una cara de mala llet que corprenia. Naturalment, es va escapar cap al garatge. Un amic que ens acompanyava, sense mandra ni respecte, va agafar un bastó d’avellaner i no va parar fins que la va enxampar. Li va clavar un sol cop de pal que la va deixar estassada a terra. Morta i tot, aquell animalot feia respecte. Fa dies que fem obres a casa i les portes són obertes moltes hores per facilitar la feina dels paletes. Per tant, és fàcil que la bestiota es colés.

No hi ha dubtes d’on veia la rata: de sota les trapes de la parada del bus. Els veïns estem tips de veure aquests animalots sortir d’aquell lloc ple de merda damunt de la claveguera. Les veiem rondar, sobretot de nit quan el carrer està més tranquil. Però als responsables de la salut municipal sembla que se’ls en foti: mentre posen menjadores pels gats, que haurien d’empaitar les rates, elles se’ns menjaran a nosaltres.

Per les obres que he esmentat hem pagat una pasterada de diners a la caixa pública: permisos, llicències, ocupació de la via pública, gual. Un dineral. Però no obtenim cap mena de compensació, ni per aquest diners ni per haver de suportar una parada de bus. A part de la molèstia de gent mal educada, hem de patir que ens empastifin la paret, s’hi pixin, ens omplin els ampits de les finestres amb tota mena de merda, ens despertin a les 5 del matí a crits, que el bus ens ompli el carrer d’oli de motor i que encara haguem de demanar permís per entrar a casa.

Mentre no se solucioni el problema i no es tingui consideració pels veïns, haurem de matar rates a deshora, i si convé algun gat, perquè a més de no menjar-se els rosegadors, se’ns fiquen pel jardí i ens l’omplen de pixum i merda. Això sí, amb els diners dels nostres impostos se’ls fan menjadores, pobrets.

Demano per enèsima vegada i amb tota la vehemència que, si us plau, vulgueu netejar la claveguera d’una puta vegada i tingueu una mica de consideració pels veïns que han de suportar incomoditats, collons!

D’embarassos i menstruacions

Ja fa anys, uns quants, estudiava a Barcelona i per anar a la facultat havia d’agafar l’autobús 33. Com que jo era de “poble”, els primer dies no sabia massa de què anava tot allò, i la gent m’empenyia quan comprava el bitllet perquè anava lent, o s’emprenyava a l’hora de baixar perquè no coneixia les parades i feia nosa. Jo venia amb aquella mentalitat de que a Barcelona tothom era “un senyor”, o “una senyora”, i per això em mirava a tothom amb contenció.

Quan agafava aquell autobús era al matí, abans de les 8, aquella hora en que tothom va una mica adormit i amb l’automàtic posat. Aquell dia –no en recordo la data, però era a l’hivern perquè em pelava de fred– quan vaig pujar a la baluerna hi havia, cosa estranya, seients buits i em vaig asseure. L’autobús va anar fent el seu trajecte, i jo, amb els ulls mig clucs, ficat en la meva bombolla, estava absent del meu voltant. De cop, més desvetllat, vaig veure’m davant del nas, a tocar, la panxa d’una noia embarassada. Amb la meva mentalitat “poblesca” em vaig aixecar de cop i li vaig dir si volia seure. Aquella noia, que era molt jove, em va enviar una mirada assassina i cridant molt em va dir que què m’havia pensat, que si em pensava que estava malalta, que si m’havia cregut que una dona embarassada era un objecte dèbil, que allò seu era natural, normal, etc. I així anar fent fins que em va avergonyir i em vaig tornar a asseure, incapaç de dir ni fava. Eren els temps hippies, les primeres grans passes de l’alliberament femení i jo no estava al lloro. Em vaig sentir humiliat i ningú no va tenir pietat de mi.

Ara, aquell feminisme ha “evolucionat” i l’embaràs –millor dir maternitat– reclama protecció, atenció i remuneració. No m’hi he trobat –fa anys que no agafo un autobús– però avui, si em quedés assegut davant d’una embarassada m’emportaria una bona estirada d’orelles. La diferència seria que ara, amb els anys i l’experiència, us puc ben assegurar no m’avergonyiria cap noieta panxuda. En fi, que es recuperen estats femenins perquè representen un avantatge comparatiu i permeten situacions de superioritat o de simple comoditat. Ara, les dones menstruants, podran quedar-se un dia al mes a casa quan els baixi la regla, tant si tenen dolor com no –qui ho posarà en dubte?–. De moment, hauran de recuperar aquest dia, però una intersindical de “noséquè” ja demana que aquest dia sigui no recuperable i retribuït. Allò que era una funció natural del cos femení i que no interferia per a res en la vida habitual d’una femella, ara és una dolència que cal reconèixer i l’haurem de pagar socialment i econòmica.

Sobre aquesta protecció, a les menstruants només els vull fer una reflexió. Que pensin que aquell dia en que no aniran a treballar, els seus companys, i companyes!, hauran de fer la seva feina, tan si volen com si no. Ja veureu que contentes que estaran.

Santa Mercè i sant Marçot

Diu la GEC que sant Jordi fou un “màrtir cristià oriental, martiritzat probablement a Lydda (actualment Lod, Israel), l’antiga Diòspolis dels grecoromans”, però que “la manca de fonts documentals i hagiogràfiques certes ha fet dubtar de la seva existència”. Existí sí, un “bisbe Jordi de Capadòcia, amb qui no s'ha de confondre”. Per tant, aquest sant Jordi que venerem és més una llegenda que cap altra cosa, però una llegenda simpàtica i bonica que ha arribat fins avui arrelada en la nostra tradició. I dic fins avui perquè aquell pobre guerrer grecoromà va perdent de mica en mica els seus orígens, i es va tornant un invent de sexe indefinit i d’intencions disperses.

Pel que fa a en Jordi no hi ha cap mena de dubte: era un home amb tots els atributs, perquè la llegenda ho diu així i prou. Era un home, llegendari, però un home com Ulisses o Agamèmnon o fins Aquil·les. Ningú no ha posat mai en dubte que cap d’aquests herois fos un mascle ni se’ls han cercat un corresponent femení: no s’ha gosat mai inventar-se una Ulissa ni una Agamèmnona i tampoc una Aquíl·lea. Però d’uns anys ençà al pobre Jordi l’aparellen, si vols si no, amb una Jordina que, aquesta no, no ha existit mai ni tan sols en la imaginació dels paleocristians més procaços.

Però, ah! Ha arribat a casa el feminisme hippie-happy-guai i s’ha tret del barret, op-là, aquesta Jordina –que sembla més una conseqüència de l’enveja del penis, que explicava el venerable Sigmund Freud en les reflexions de la seva psicoanàlisi– que no cap altra cosa. Com pot ser que els homes tinguin penis i nosaltres no? I així arriben a construir, elles, una sobrellegenda perquè la festa de sant Jordi deu ser un invent del patriarcat cruel i sanguinari que les margina i les aparta del món del poder: no és igualitari ni paritari que ells tinguin sant Jordi i nosaltras no. No en tenint-ne prou amb això, les artistes del reinvent, converteixen el pobre drac en una bestioleta inofensiva, que en lloc de vomitar foc aboca allò de la llet i la mel per la seva boqueta de pinyó. I ja no és en Jordi que mata l’aranya, sinó que és la princesa que l’amanseix amb sex-appeal i una rosa de color de gos-quan-fuig. I tararit-tararat la papanatada s’ha acabat, amb en Jordi que s’ho mira amb un pam de nas.

Algú de la confraria femellista és capaç d’entendre una figura en la representació d’una llegenda? Tornant a la GEC ens explica, a elles també, que “el tema de sant Jordi matant el drac pot tenir l’origen en el déu ‘cavaller’ dels perses matant l’esperit del mal, que, recollit a Egipte pel tema d’Horus matant el cocodril, es confon ja en l’art copte i en la pintura etiòpica”. Així doncs, amigues i amics, el drac –que els dracs no existeixen, carai! són un invent, són mitologia– no és un animaló ni bo ni dolent; és la representació de l’”l’esperit del mal”. Això és: en Jordi no és un cruel assassí de bèsties inofensives, sinó una representació del bé vencent el mal! Que s’entén això? Que estic dient que tot plegat és una llegenda, ben bonica per cert, un conte, una narrativa imaginativa i antiga que no pretenia altra cosa que dir-nos que la bondat triomfa sobre la maldat.

I ara tenim ajuntaments que s’apunten alegrament a allò del hippie-happy- guai i s’inventen pamflets com el que aquest any ens endinya, sense engaltar, l’Ajuntament de Torelló. I aquí ho tenim “Sant Jordi i Santa Jordina”. Que inclusiu, oi? I ens dibuixen una rosa de color indefinit damunt la qual hi tenim una noia –perquè només llegeixen elles– amb les cames peludes i un llibre a les mans. Idò: si hi ha sant Jordi i na Jordina, perquè no hi ha un lector i una lectora? Ah, és allò de la discriminació positiva!

Per això ara reivindico que per la Mercè també s’inclogui un sant Marçot, què carai! Que no ha existit mai? No hi fa res, santa Jordina tampoc. I totes contentes mentre ens riem de la pobra Eulàlia relegada a patrona de segona. Us prego que, els qui tingueu màniga, vulgueu fer-li arribar la meva proposta a na Colau, que ara que ha deixat de piular potser li caldrà ensenyar la ploma d’alguna altra manera.

Tota aquesta tonteria em sembla un immens despropòsit, una rebequeria feminista i femellista sense vergonya ni raó que no ens porta enlloc. Bé, sí, a la destrucció progressiva d’una tradició bella i heretada. Comptat i debatut només em queda per dir, a totes les rampoines cobejoses, que no cal fer d’un pet set-mil esquerdes: que en Jordi i el drac només són una llegenda, collons!

Lo tio Fresco

Agafo el diari avui al matí i llegeixo a primera plana que Pablo Hasél ja és a la presó, mentre el Gobierno calla rere els murs de la Moncloa. A la pàgina 3 una fotografia de la senyora Calvo, vicepresidenta, que diu que això del 51% està bé, però que de referèndum ni parlar-ne. Al costat, un titular que diu que Espanya lidera la destrucció de llocs de treball a Europa: el 25% (!) de les fallides europees són espanyoles. Les pàgines 4, 5 i 6 estan dedicades als aldarulls provocats per la detenció de Hasél i als atacs a la llibertat d’expressió practicats per jutges i fiscals. Per si no n’hi hagués prou, la delegació del Gobierno a Madrid –ja té nassos aquesta institució– autoritza una manifestació neonazi per homenatjar la Divisió Azul, que revifa la polèmica amb Rússia i provoca la protesta d’Israel pels crits antisemites i les consignes hitlerianes que s’hi van sentir. La fiscalia ho “investiga”. Com també “investiga” si Vox practica l’odi contra l’islam per la campanya Stop Islamización. Mentrestant, el PP fuig de l’edifici del carrer de Gènova a Madrid amb el cul i la cua cremats per una corrupció que el fa assemblar-se més a una associació de malfactors que a un partit polític: lo tio Fresco els ha atrapat. El silenci de la Moncloa ressona fins el cul de l’infern.

Totes aquestes notícies funestes per la ciutadania passen amb un Gobierno “d’esquerres i progressista” a Madrid, mentre a Catalunya el pitjor ministre de sanitat a l’Europa de la pandèmia ve a redimir els catalans de la seva dèria independentista, i marca un cordó sanitari al voltant de la ideologia que no li fa el pes. Salvador Illa ha vingut des de la metròpoli a dir-nos amb els altaveus a tot drap que arriba per “passar pàgina”. No voldria semblar maleducat però es necessiten penques per venir a explicar-nos el seu programa a Barcelona mentre a Madrid li cremen la cua: juguen al tio Fresco. Si deixar córrer nazis per la capital i ficar rapers a la presó és “passar pàgina” anem ben arreglats.

 Què en queda del socialisme de Suresnes: em temo que un tio Fresco cremat, pudent. Només per fer memòria, recullo (Wiquipèdia) “la Resolució Política” aprovada al Congrés:   

• Llibertat de tots els presos polítics i sindicals.
• Devolució de tots els seus drets a les persones que hagin estat desposseïdes per les seves actuacions polítiques i sindicals contra la dictadura.
• Dissolució de totes les institucions repressives.
• Reconeixement i protecció de les llibertats mitjançant:
• Llibertat de partits polítics.
• Llibertat sindical.
• Llibertat de reunió i expressió.
• Dret de vaga i manifestació.
• Restitució del patrimoni espoliat a les organitzacions polítiques i sindicals suprimides per la dictadura.
• Convocatòria d'eleccions lliures en termini no superior a un any a fi que el poble manifesti sobiranament la seva voluntat.
• Reconeixement del dret d'autodeterminació de totes les nacionalitats ibèriques.

Si confrontant els actuals dirigents del PSOE –el PSC fa anys que no existeix, que és una sucursal del PSOE i gràcies– no els cau la cara de vergonya és que a més de no tenir-ne són uns caragirats amb tots els ets i uts. Tots i cada un dels postulats que va predicar l’ínclit Felipe González, avui un garrí grassonet engreixat al ventre de les elèctriques, tots queden en paper mullat en 6 pàgines de diari del dia 17 de febrer de 2021. Aviat podran celebrar el 50è aniversari d’aquella aixecada de camisa monumental.

La federació catalana del PSOE encara té el pebrots de voler vendre’ns la victòria a les eleccions catalanes i dir que han guanyat (en vots) “les esquerres”. No es pot atribuir la victòria tan sí com no al PSOE quan ha perdut clarament, i a més amb una correlació de forces que fan impossible que arribi a tenir cap presència al govern. Qui, celebrades les eleccions, no pot governar ha perdut i ja està. No vulguem, com ha fet sempre el socialisme català, fer passar el clau per la cabota. “És que hem guanyat en vots”, va repetir Obiols una vegada i una altra, però mai, mai, va presidir la Generalitat. Ergo, va perdre, va fracassar. Ja no diguem que Illa  no té la més mínima possibilitat de presidir l’executiu. La seva tossuderia en “passar pàgina”, la pretensió genocida d’acabar amb l’independentisme, s’haurà d’esperar i que sigui pels segles dels segles. Al PSOE l’únic que ha guanyat és Iceta, que com a bon professional, va acceptar un canvi de cromos que ha deixat Illa en segon pla i sense càrrecs i l’ha elevat a ell a l’altar del ministeri. En Pilotilla encara dóna guerra, salta, balla i fa el que vol, com el rector de Vallfogona. Les riallades que se senten des de la capital d’Espanya ja arriben al Sènia i aviat ressonaran a sant Jaume: en Pilotilla s’ha menjat l’Illa.

El darrer punt de Suresnes diu: “Reconeixement del dret d'autodeterminació de totes les nacionalitats ibèriques”. I la senyora Calvo, ben seriosa i amb cara de funeral, ens diu sense immutar-se que sí, que molt bé, però que la Constitució tal i qual. Bona excusa, com la del malalt que es pixa al llit i diu que sua. Pretendre que Illa hagi causat algun efecte a Catalunya és com pensar que si el pollastre mou molt, però que molt, les ales potser aconseguirà el vol del falcó. Trist i de vergonya aliena; és aquell “hem guanyat una copa de conyac” que cantàvem quan perdíem quan érem criatures. Quin ridícul marededéusenyor!

Si l’actual socialisme –inclòs aquest invent de Podem– només ens pot oferir titulars com els d’avui només puc exclamar: quina merda! I del tio Fresco no en queden ni les cendres per poder-les escampar a l’era dels penjats.

 

Les armes i les dones

Fotografia apareguda a l'edició digital del diari La Comarca amb un peu que diu:
 "Laura Biurrun lleva nueve años como Policía Local de Alcañiz / L.B.".

Aquesta noia somrient que apareix a la fotografia és instructora de tir. Ella, amb un altre company, té el projecte de “crear un departament d'armes dins de la Policia. S'encarregaria del control i manteniment dels mitjans, des de les armes a la munició, les armilles de protecció balística, els grillons,...”. Apunta coses com aquesta: “El més important és la seguretat, es treballa molt a l'igual que els primers auxilis”. Com que les situacions en que cal fer ús d’una arma de foc són “d’estrès extrem”, ella apunta que “cal ser conscient que un policia és una persona de carn i ossos i té respostes emocionals i innates igual que qualsevol altre”. En l’article, es destaca que és una dona, que a Aragó només el 10% de policies ho són i que ella ha trencat un sostre de vidre.

Que la noia aparegui amb una arma i la seva munició en una fotografia ben explícita ja és prou xocant, però si observem el conjunt de la imatge ja resulta preocupant: per molt que somrigui, el que té al davant i que està disposada a utilitzar quan li sembli necessari, és una pistola capaç de treure la vida a una persona amb un lleuger moviment de l’índex. D’altra banda, pretendre igualar la seguretat en l’ús d’armes mortals amb la que s’imposen els serveis sanitaris em sembla, si més no, fora de lloc: mentre que el propòsit dels actes dels uns és salvar la salut i la integritat de les persones, les actuacions, amb armes, dels altres és deixar-les literalment fora de combat, amb un resultat de mort més que probable. Només cal recordar els fets que van ocórrer a Andorra (Terol) ben a prop d’Alcanyís: una dotació de la guardiacivil va disparar contra un malalt mental “en defensa pròpia” amb resultat de mort. Moment abans, un company de l’homicida havia ventat una cossa al cap de la víctima “de manera accidental”.

Que un policia no és pas millor que un ciutadà del carrer en situacions d’estrès ja ha quedat demostrat en innombrables ocasions. Jo diria que fins i tot és pitjor, quan abusa de l’ús de la força que li atorga la llei i atonyina persones sense mesura. Justificar accions violentes amb un “és de carn i ossos” no és el que s’espera d’algú format que du a sobre un instrument mortal.

No deixen de sorprendre’m les al·lusions als “sostres de vidre” que eviten que les dones arribin a certes professions. No entenc com es pot considerar una victòria que una femella arribi a ser especialista en disparar armes letals i en formar a d’altres per a aquesta tasca. No vull dir que una dona no pugui fer aquesta funció, però, sisplau, que periodistes, feministes i femellistes deixin de considerar un fet com aquest un pas endavant per a les dones i la societat. Que la meitat de la humanitat no tingués la missió de la violència segurament ens salvava d’alguna cosa; ara, amb el 100% no crec que haguem guanyat res que no sigui un traspàs de poder. Una dona pot desenvolupar qualsevol tasca que es proposi i vulgui sense entorpiments legals o socials, només faltaria; però això no converteix aquella tasca en una cosa necessàriament positiva ni millor per a la humanitat. Les dones cuiden, però també maten.
 

La culpa serà del manxaire

El manxaire, en altres dies, era un aprenent de ferrer. Durant el temps d’aprenentatge, una de les seves feines era ben senzilla: accionar la manxa que avivava la fornal. Això, escombrar i fer de camàlic, era tot el que feia en els primers temps a la ferreria. Quan passava alguna cosa, com que era el que no tenia cap feina compromesa, se li donava la culpa del que sortia malament i així tothom es quedava tranquil. Mig en broma mig en serio, així és com anava la cosa.

A Andorra –una població de Terol de poc més de 7 mil habitants– el jove esquizofrènic Joel García Balaguer va ser assassinat (segons paraules del seu pare) per efectius de la guardiacivil quan intentaven reduir-lo després de patir un brot. Es veu que els pares, esporuguits per la violència amb què els va amenaçar, van creure que avisar la benemèrita seria el millor. El jove, armat amb un matxet i un tornavís, després de dues hores de negociació, els va atacar i no en van tenir d’altra que engegar-li tres trets –tres– per aturar-lo. A més de causar-li la mort –dos li van impactar al tòrax i un altre al ventre– van ferir el seu germà a una cama.

En un primer moment, un equip de sanitaris va intentar calmar el jove, fins que van arribar els números, van “prendre el control” i la cosa va anar pel pedregar. Ara tot és dir que “actuaron con proporcionalidad”, “que no les quedó otra”, “que era su vida o la nuestra”, etc. Tot excuses sense cap mena d’autocrítica. Ben al contrari, els sindicats del cos s’ha afanyat a dir que ells ja havien advertit que aquestes situacions eren imprevisibles i que una Tasser hauria evitat la mort d’un innocent.

Probablement va ser la imperícia dels guardiacivils el que va complicar una situació que és molt probable que s’hagués resolt amb paciència. Desconec la formació que es dóna al cos de la benemèrita, però la negociació i la calma no sembla que en formin una part essencial. Ara, als familiars els queda la penosa etapa de presentar denúncia, de sentir-se pressionats, d’haver d’enterrar un fill, d’escoltar que la culpa és seva pels pecats comesos i d’acabar davant d’un jutge que dictaminarà que els agents van fer el que calia i que a cagar a la via.

I aquí s’acabarà la història, donant la culpa al manxaire que ni tan sols voltava per la ferreria aquell dia, als guardiacivils els canviaran de destí i continuaran la seva “faena” i aquí no ha passat res. La mort d’aquest pobre noi en un cul de món i el patiment dels seus pares no mereixerà l’atenció de ningú.