El pati de l’escola

 

Parlón i Trapero han sortit dir-nos que “ells no han sigut”, que no hi eren, que ha estat “un altre”. Com dos nens enxampats en plena malifeta s’han afanyat a demanar perdó per evitar la pena d’estar-se una bona estona de cara a la paret. És ridícul i infantil no assumir cap responsabilitat i derivar tota la culpa als subordinats, al manxaire, vaja. Per sortir a fer el pallasso d’aquesta manera, no calia: fent mutis n’hi hauria hagut prou. Al pati d’una escola hi ha molta més noblesa.

Però no només és aquesta actitud infantil la que indigna, sinó el fet d’admetre explícitament que aquests actes il·lícits són habituals en la policia catalana: espiar els ciutadans “per si de cas”. És tractar col·lectius civils, en aquest cas els docents, d’enemics, de delinqüents en potència que cal vigilar. Parlen de protegir la ciutadania de possibles actes violents, quan el que fan és allò de la “investigació prospectiva”; en definitiva, investigar ciutadans sense que existeixi cap mena de denúncia o sospita raonable. Omplir informes amb noms, amb etiquetes polítiques, amb opinions personals que serviran, en algun moment, per a ficcionar denúncies.

A tot això s’hi afegeix la burda execució d’una operació “d’intel·ligència policial”, el nyap que representa que t’assenyalin a la primera gent que no pertanyen, precisament, al contraespionatge. Un altre gall ens cantaria si aquesta intel·ligència, molt més elaborada, tingués sucursal a Madrid.

No sé si recordareu aquell ridícul personatge sortint de l’hospital amb crosses i cara estúpida i falsament compungida: “lo siento mucho, me he equivocado, no volverá a ocurrir”. I tots sabíem que se’ns pixava a la boca. A mi, Parlón i Trapero m’han fet el mateix efecte, amb l’agreujant de traïdoria al poble. Que déuipareomnipotent els agafi ben confessats, perquè rebran.

Anna Grau i Àrias, àlies Ana Grau Arias

 

Ana Grau Arias és una gironina, de mirada altiva i barbeta legionària, que un bon dia va dir que “hi ha una plataforma subvencionada per la Generalitat que espia els nens si parlen o no català al pati”. Després es va queixar que la insultaven i amenaçaven a “les xarxes”. Ex-parella de l’ínclit Sánchez Dragó, que un bon dia va deixar anar “haver mantingut relacions sexuals amb dues nenes menors d'edat, de tretze anys”. Aquesta perla va ser presidenta de Sociedad Civil Catalana, es va presentar per Ciutadans en diverses ocasions i va arribar al Parlament de Catalunya. Una fracassada sense excusa, va renunciar a la política –o li van fotre una cossa al cul– el 2024 amb el desastre del seu partit de l’ànima.

Aquest petardo ultradretà és avui tertuliana de Catalunya Ràdio al programa del titafreda de l’Ustrell, i deixa anar la seva bilis des dels micròfons de la ràdio pública d’aquest país. Ens mereixem, de veres aquest fantasma? No en tenim algun de més empàtic? De veres que l’hem de pagar nosaltres?

Avui, 12 de maig de 1926, ha defensat la infiltració de dues policies en una assemblea de mestres, en plena crisi dels ensenyants amb el “Govern de tots”.  Ultramuntana com una castellanota rendida al Cid, no té cap vergonya en justificar que la policia, amb traïdoria i mala llet, es dediqui a espiar-nos “per la nostra pròpia seguretat”. No solament això, sinó que diu que a ella també l’han escoltada i seguida –és mentida, segur– i escup que no li molesta i que creu que és així com els agents compleixen amb el seu deure.

Personatges com aquesta escurçona es mouen per viure de la moma mentre ens donen pel sac a nosaltres, que som els qui esquitxem; i se’ns pixen a la boca mentre ens diuen que plou. D’altres, com l’Ustrell, els donen corda admetent-los en tertúlies que anomenen “plurals”. Aquest mateix periodista traça línies vermelles a l’extrema dreta; i aquesta quilla  què cony és, una germaneta de la caritat civil catalana?

De veres que indigna i emprenya haver de sentir una veu que, per femenina que sigui, només embruta i empudega la societat tot venent-los la impunitat policial. Que déunostresinyormisecordiós t’agafi confessada, perquè, així i tot, t’enviarà a l’infern dels miserables i bruts de cor.

 

Nota de l’autor: en el meu temps de soldat d’Espanya, a Madrid, vaig tenir de cap de cuina el brigada Arias. Pel qui no entenguin en coses de l’exèrcit, el brigada és un sotsoficial de l’escala de xusqueros, una mica més que un sergent. Aquest home, un tap de bassa, era un borratxo franquista que ja es llevava mamat. Per aquelles coses del destí, no m’estranyaria que l’Anita fos descendent d’aquell pobre home.

Qui paga la “flotilla”?

Avui, a Cat Ràdio, es parlava a la tertúlia de la “flotilla”. La catedràtica Montserrat Nebrera, professora de dret constitucional, ha expressat el seu desacord amb aquesta mena d’accions i ha fet la pregunta de Josep Pla que ningú no contesta: “I tot això, qui ho paga”. Immediatament, una coral de veus se li ha tirat al damunt i l’han acusada de tot el que han pogut: de conspiranoica, paranoica, d’insinuar aportacions irregulars o públiques i gairebé d’inhumana. L’amic Ustrell, atent a la cosa, li ha dit textualment: “si no t’importa la ‘flotilla’ potser millor que no opinis”.

Avui, qui no està d’acord amb certes accions de bonisme inútil, de propaganda woke, és acusat de poc menys que de traïdor a la causa, la seva causa, i és defenestrat al submón dels empestats. En un exercici d’intolerància, qui no està a favor de Gaza, o bé hi està en contra o bé està a favor d’Israel, que és molt pitjor. Ets automàticament estigmatitzat i llençat al foc etern.

Amb tot això, cap dels participants, ni el mateix Ustrell, ha estat capaç de respondre a la pregunta que ha fet Nebrera. Tan sols uns minuts abans, el mateix Ustrell, ha entrevistat l’esposa de Saif Abukeshek, portaveu de l’excursió, i li ha preguntat en què treballava el seu marit. La resposta ha estat que “ara mateix no treballa”, que es dedicava a la seva activitat d’organitzador de la “flotilla”. Aleshores, de què viu aquest senyor? Com es pot permetre mesos d’inactivitat laboral?

La pregunta de Nebrera, no solament és pertinent, sinó de resposta obligada, potser tema d’una investigació periodística i qui sap si d’un altre nivell. Mantenir un centenar de vaixells navegant per mar, amb centenars de persones a bord –que mengen, es vesteixen, es comuniquen, cada dia–, uns vaixells que gasten un munt de combustible i empastifen el mar, que duen, en teoria, ajut material pels palestins... jo també pregunto: “I tot això, qui ho paga?”

D’altra banda vull denunciar la intransigència d’Ustrell i de la resta de contertulians que ni tan sols han escoltat Nebrera, que no han respost la pregunta directa i clara. Ben al contrari, s’han dedicat a disparar contra la professora com si hagués comés el “pecat” de demanar claredat. Aquests mateixos contertulians –ignorants molts d’ells, que opinen de tot sense saber de res–  criticaran Trump pel seu “o esteu amb mi o esteu contra mi” quan ells, avui, l’han aplicat a Nebrera.

Jo també penso que cal aclarir qui finança aquestes accions que no tenen altra finalitat que el que avui se’n diu “visibilitzar” un problema, que ja  està dia sí dia també, en primera plana de diaris i telenotícies. Actes certament frívols, innecessaris, un dispendi de recursos, a major glòria dels qui els organitzen i poca cosa més. 

Paneque i l’orxata

Aquests dies la senyora Sílvia Paneque i Sureda, Consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, i portaveu del Govern, té feina i molta. El gloriós desastre que ha afectat la mobilitat de tot el país l’han feta saltar de la cadira i moure el paner (no és riota).

Quan passen fets greus, els ciutadans esperem una reacció proporcionada i enèrgica dels nostres pagats governants, però la senyora Paneque sembla l’antítesi d’aquesta qualitat que la gent entenem que forma part del currículum de qui ens representa. Lluny d’això, la Consellera amb veu monòtona, i amb to de tant-se-me’n-fot, desgrana declaracions que fan pena i donen un espectacle vergonyós. Dir que el Govern “ha fet tot el que podia dins de les competències que té”, no és altra cosa que reconèixer la total inoperància, impotència i la manca total d’autoritat que té, i ha tingut, la nostra Generalitat. A Madrid, com sempre, se’ns pixen a la boca i ens van dient que plou, mentre els nostres governants ens ho venen alegrement com pluja daurada. La realitat és que no fem por a ningú gràcies al servilisme del PSC a la capital. Mentrestant, als ciutadans en van donant per l’oremus. Amén.

Amb els usuaris humiliats una vegada i una altra, les sangs (com diria la meva tieta) de la senyora Paneque no es caracteritzen per bullir: més aviat semblen aquella mena de fluid dolcenc, sorrenc i fred que anomenem orxata. Amb aquesta actitud passiva i apallissada no fa altra cosa que malmetre, encara més, la maltractada autoestima catalana. En les seves declaracions no s’aprecia ni un gram d’empatia i molt menys de mala guixa en defensa nostra. Només hi veiem una submissió absoluta. Com un gos moll sota la pluja s’arrossega pel fang sense bordar un trist lladruc.

Deixi l’orxata, senyora Paneque. Foti’s una copa d’orujo, o de conyac, o, si molt convé, de ratafia i alci la veu d’una vegada o se’ns menjaran de viu en viu. Collons!

Recordant Climent Forner

Climent Forner i Dídac Faig a Olot.

Vaig conèixer Climent Forner ja fa uns quants anys en la presentació d’un llibre (no recordo quin era)  del gran amic Dídac Faig, a Bigues i Riells, d’on en Dídac n’era rector i vicari de la Garriga. Climent, un home de gran bonhomia, acabava aleshores de traduir de l’occità l’obra Guillem de Berguedà. Tots tres vam tenir una llarga conversa sobre poesia i poetes que va marcar amb força la meva pobra obra poètica.

Per atzars del destí, el vaig tornar a veure pel març del 2007 en una altra presentació, la del llibre Retorn a la vall també de l’amic mossèn Dídac Faig, aquesta vegada a Olot. Era el cinquè poemari d’aquest poeta d’Anglès. De nou, la conversa va ser, malgrat el temps passat, llarga i engrescadora. De fet, amb en Climent només es respirava optimisme salpebrat amb una fina ironia. D’ell recordo especialment les seves obres L’Ull de Taüll i la satírica Arondeta (versos perversos), que vaig llegir amb avidesa.

En Dídac va morir el 2023 i aquest gener de 2026 l’ha seguit en Climent. Hauré d’afegir al meu enyor pel Dídac el d’en Climent, dos poetes, dos patriotes catalans, que em van instruir en el difícil art d’escriure poesia i d'estimar el país. Ja els veig, en algun racó de cel, encaterinats en algun sonet. Que us ho passeu la mar de bé!