La Federació del Consell Islàmic de Catalunya i l’imam Laarousi

El comunicat de la Federació del Consell Islàmic de Catalunya, publicat al seu web, mereix una anàlisi de contingut, un contingut que fa referència a la recent imputació de l’imam de Terrassa. Hi ha tres punts en aquest escrit que semblen, més que respectar la llei, concedir un vot de confiança amb recança a les institucions democràtiques del país. I semblen fer-ho des d’una posició superior de poder. És inquietant.

El primer diu (sic): “Respectem la investigació del cos policial de la Generalitat de Catalunya”. Això ni s’hauria de dir. Naturalment que ho respecten. Em poden explicar què significaria no respectar-ho? Quines mesures adoptaria la Federació? Haver de reafirmar aquest “respecte” no sembla gaire normal.

Segon (sic): “Confiem en la neutralitat i l'eficàcia judicial per tractar temes sensibles tal com ho és el cas de l'imam de Terrassa”. Ah! Així el tema sensible és l’imam? Jo em pensava que era el respecte a les dones el què era sensible. El senyor imam, amb tot el respecte que pugui merèixer, és una sola persona; en canvi el col·lectiu femení em sembla molt més important.

Tercer (sic): “...que aquest cas no sigui un motiu de desprestigi del col·lectiu dels imams  que adeqüen  els seus sermons a la realitat  social i cultural del país d'acollida”. O sigui, el pensament continua essent el mateix, però els imams, en públic, adapten els seus sermons. És que les admonicions en privat són d’un altre caire?

Tot això es diu en aquest comunicat, però em somou més el que no es diu. El silenci és clamorós pel que fa a mesures que aquesta organització prendrà en el futur contra aquells personatges que gosin promoure la violència i el menyspreu contra qui sigui. Enlloc no s’aprecia la voluntat d’actuar contra els membres musulmans que gosin transgredir valors que afecten els drets humans. És aquesta inactivitat, la manca d’actuació el què preocupa.

Perquè aquesta Federació sigui creïble ha de prendre decisions actives, que desautoritzin imams i falsos profetes que no fan altra cosa que emmerdar la convivència. Mentre no sigui així haurem de mantenir comunicats com aquest entre parèntesi. Sembla talment que no hagin entès res.

Davant dels casos de corrupció, com el que s'ha destapat ara amb les ITV, voldria demanar al President del País el Senyor Artur Mas que sigui inflexible, dur, cruel si convé.
És la manera, la única, de ser creïble: destituir immediatament els presumptes culpables. Solament així veurem els ciutadans que no hi ha perdó pels qui són sospitosos de frau públic.

Externalitzant la crisi

Mentre escric aquestes vel·leïtats sento per la ràdio el plor de l’inefable Enric Reyna (president de l'Associació de Promotors de Barcelona) ..., pobret. Plora desesperat, desconsolat, perquè no té finançament. Hi perd, pobret.

Aquest any en fa 60 que les cartilles de racionament van ser desades a Catalunya. Si hom visita el Google encara pot veure imatges d’aquells documents que algú, previsorament, va guardar a les golfes... mai se sap. Jo, que vaig néixer el 1954, ja no vaig haver de racionar-me, però encara vaig poder viure el zel amb què avis i pares tractaven aliments tan bàsics com el pa com si fossin or. Un tros de pa a les escombraries era un delicte de cangrí i, abans d’encetar-lo, hom dibuixava una creu sobre el revers de la peça en senyal de devoció, no pas sempre i necessàriament religiosa. Moniatos en lloc de patates, xicoira en lloc de cafè, fulles de patata per tabac i pa negre.

D’aquella societat en va sortir la generació dels meus pares, una gent que va treballar de sol a sol durant tota la joventut, que sobrevivia amb sous de misèria i que fumava burilles. El divertiment era mínim. La meva mare explica que algun diumenge anaven a peu de Taradell a Tona per ballar cinc sardanes i tornar a casa. Entre els dos pobles hi deu haver uns 8 km, una hora i mitja de camí. Feu-vos una idea de la proporció entre l’esforç i el premi. Aquella gent va lluitar deixant-hi la pell per tirar endavant la família i, a Catalunya, homes i dones sense distinció, es llevaven cada matí a toc de sereno i de sirena i anaven a la fàbrica quan hi havia feina. Aleshores l’hedonisme no es coneixia però hi havia alegria, optimisme, la seguretat de què, amb coratge i esforç personal i, a través d’aquest, el col·lectiu, les coses anirien millor.

Avui sembla que tornem al racionament, que aquella cartilla que l’avi va desar, per si de cas, revifa amenaçadora i molta gent se sent frustrada i es deprimeix i plora (com el Reyna). I què fan per sortir del pou? Externalitzar la culpa, traspassar-la a qui sigui per tal de poder continuar plorant i que sigui algú altre que es posi a barrinar. Mentre no ens hi posem, hi haurà gent (com el Reyna) que farà l’estraperlo i ens passarà al davant deixant aquest país a les mans dels miserables (com el Reyna) i no pas dels ciutadans. Vinga home, pit i collons!, que dèiem al pati del col·legi.

L’estupidòmetre

Els amics periodistes de TV3 continuen amb el seu mal gust i la imitació permanent de la caverna mediàtica madrilenya. Potser a ells els fa molta gràcia, però a mi no gens. Ben al contrari el gest em sembla una cretinesa imperdonable. Així també ho expressa Ramon Solsona al seu article d’avui a La Vanguardia. L’incombustible Xavier Valls continua empastifant el periodisme d’esport català amb acudits sense gràcia. Ja sorprèn que en molts programes es dediqui més temps als rivals que no pas als equips propis.
Ja fa temps que predico contra les maneres poc serioses que practiquen des de Esport Club. La mofa indiscriminada, a més, no contribueix gens a calmar uns ànims que ja estan prou exaltats, que fa altra cosa que establir una competició inútil, estèril, que no fa altra cosa que posar-los a l’alçada d’aquells a qui critiquen, això sí “sense acritud” com deia ahir el senyor Valls. No caldria reflexionar una mica i deixar-nos de cançonetes insultants, d’imitacions sense solta i anar a la nostra? Amb tot ens ha de passar que necessitem enfonsar el contrari per poder treure el cap a fora? Em sembla que no és manera. Algú haurà de posar un mesurador de l'estupidesa.

Messi versus Nadal

“No accepto que em diguin que em dopo, treballo milers d’hores cada punyetero dia”. Aquesta frase la vaig llegir al diari i la pronunciava Rafael Nadal, un dels millors tenistes del món. Em va fer pensar. Sempre havia defensat que sense un  talent innat era impossible ser un crack a la vida. Però darrerament, el culte indiscutible a l’esforç, m’havia fet creu que potser sí, que allò del “tu pots, si vols” podia tenir contingut. Però la frase de Nadal i els darrers èxits de Messi em demostren que no: amb molt d’esforç, persistència i patiment es pot arribar a ser molt bo; però per a ser el millor, calen, a més, habilitats innates. Els gestos de Messi i Nadal em fan pensar que el primer no necessita esforç afegit per a ser el número u; però al segon se li veu el patiment a la cara. Fins i tot quan somriu, a Nadal se li escapa un rictus de dolor profund que no li permet comptar les victòries com a triomfs. A Messi, se’l veu relaxat i segur, a Nadal dubtós i crispat. Messi triomfa, Nadal guanya; Messi és s’ho passa bé jugant, Nadal pateix quan juga.

En un dels gols que va fer en el darrer parit hi ha una imatge que no té preu: Messi, amb una vaselina, bat el porter del Granada i, mentre els companys ja celebren el gol i els contraris reclamen un possible fora de joc, ell segueix la pilota amb la mirada i no esclata fins que és dins.

No resto cap mèrit a Nadal. Només constato la diferència entre ser natural o ser artificial.

José Mário dos Santos Mourinho Félix, o la desgràcia del Real Madrid

A voltes l’atzar et proporciona imatges que no esperaves veure. Ahir, després de veure una peli i abans d’apagar el televisor, vaig pensar: a veure que fa el Madrid? Veig que guanya al Vila-real 0-1 i que el partit és clarament del líder. Ja tancava quan xiulen una falta a ran d’àrea. Ep! A veure que passa i xuta en Senna i pam!, fa gol. Impressionant. No em vaig fer il·lusions. Vaig pensar que quedava massa partit, més de 10 minuts, i que el Madrid, aculat com tenia al rival, remuntaria. Aleshores es produeixen una sèrie de fets insòlits: Mourinho perd el cap i Sergio Ramos comet una falta amb una violència inaudita. El partit esdevé un caos. Mentre els jugadors del Vila-real s’ho miren astorats, els homes del Madrid, banqueta inclosa, es llencen sobre els àrbitres i els omplen d’improperis: ells solets s’han fet el llit. Qüestions esportives a part, no entenc com es pot tolerar que un equip de professionals que cobra un dineral es comportin de manera tan irresponsable i barroera provocant pèrdues ingents a una entitat com és el Real Madrid. El senyor Pérez va fer un galdós negoci quan va fitxar Mou, a qui el barça havia rebutjat per Pep. Són les gangues de jugar a la contra.

Cretins UNNITS, colla de malparits

Fa uns dies, el meu germà i jo, ens vam assabentar que la nostra mare havia estat obsequiada per la seva entitat bancària amb una bonica llibreta de participacions preferents galdosa denominació. El meu germà Ramon va escriure una carta de queixa a l'entitat sublim a la qual, algun cervell privilegiat, va donar aquesta gloriosa resposta (sic, copy-past):

Benvolgut Sr. Molsosa,

Ens posem en contacte amb vostè en resposta a la seva comunicació amb aquest Servei d'Atenció al Client del passat 10 de març, en relació a unes emissions institucionals subscrites per la seva mare amb la nostra entitat.

En primer lloc, li agraïm la confiança que ens ha dipositat com a client i que ens hagi traslladat les seves inquietuds en relació a aquest assumpte.

Volem posar en el seu coneixement que la normativa vigent no permet que les entitats financeres mantinguin una auto-cartera dels títols emesos per l'entitat i, per tant, no és possible la recompra.

Al rebre el seu escrit vam contactar amb la seva oficina de La Garriga, i hem estat informats pels nostres col·laboradors que han mantingut una entrevista amb vostè, en la qual han tingut l'oportunitat d'informar-li de totes les gestions que l'entitat està portant a terme per tal de donar una solució satisfactòria.

Per part nostra, li demanem que accepti les nostres disculpes si considera que, en aquesta ocasió el servei rebut així com les explicacions aportades no han resultat d’acord a les seves expectatives i confiem que aquest assumpte quedi solucionat en un termini breu de temps.

Aprofitem l'ocasió per a saludar-lo atentament,

Servei Atenció al Client

Unnim

Amb dos pebrots! Podeu observar que hi ha tres ratlletes amb tipologia diferent: és el que han afegit a una carta pre-redactada. Vist el respecte amb que ens tracten, hem redactat la contesta, que us oferim tot seguit. Si us heu trobat en aquesta galdosa circumstància, esteu plenament autoritzats a usar-ne el contingut fent-hi els canvis que considereu oportú; sense comissions! Vamos allà!, com diu en Pujol:

_________________________________________________________________

Unnim

La Garriga, 16 de març de 2012

Benvolgut senyor Servei Atenció al Client, Unnim,

Ens dirigim a vostè en aquest terme perquè la potineria de resposta a la nostra carta del passat dia 10 de març està signada així. Com que no és una persona humana a qui ens dirigim, ens prendrem la llibertat d’usar el llenguatge groller que ens doni la gana: si vostè no ha tingut la valentia i la delicadesa de posar un nom a la carta, no ens sentim gens obligats a respectar la més mínima urbanitat.

Primerament es permeten el cinisme de trigar sis dies a respondre, com fent veure que han meditat la contesta. Una falsedat que no ens empassem, que considerem una presa de pèl i un insult a la nostra intel·ligència, molt més preclara que la seva. Les dues neurones que li queden al cervell ranci no hi ha manera que es trobin per donar respostes coherents, ni tan sol en la forma. A una carta prefabricada, es limiten a afegir-hi dues ratlles i no tenen ni la decència ni la vergonya de redactar-les en el mateix tipus de lletra que la resta del text (oti, l’hem cagada!). Si creuen que som tant necis, a nosaltres aquesta badada ens sembla d’una estultícia preocupant. Amb cervells d’aquesta envergadura no ens estranya gens que l’entitat hagi arribat on ha arribat, senyor Servei Atenció al Client, Unnim. Per no posar, com si no hi cabés, ni tant sols hi poden escriure “d’Atenció”; això sí, tot en majúscules, que es vegi que som LACAIXAUNNIM; no, perdó, del BANCUNNIM. Sempre amb dues “ennes”per allò de l’autobombo.

A fe de Déu que per escriure aquesta carta que hem rebut, no calia que s’esforcés tant: collons que pesats aquests desgraciats! Fot-li un pre-redactat i avall; per uns quants euros de merda...! Com que ara vindrà els senyor BBVA és com dir: “para lo que me queda de estar en el convento, me cago en dentro”, o “marica l’últim”, com es deia abans de la nyonyeria regnant; fórmules escatològiques de dir que ja ho arreglarà qui vingui després de mi. Ho expliquem perquè a vegades, pels curts de gambals sobretot, és complicat d’entendre això del “me cago” i del “convento”.

Ja no ens mamem el dit, senyor Servei Atenció al Client, Unnim, fa molts anys que ens afaitem, i l’experiència i la intel·ligència ens demostren que serveis d’Atenció (quins nassos!) com el seu són una enganyifa macarrònica que només serveix per a irritar als qui s’hi dirigeixen esperant una solució al seu problema. La mala llet que ha demostrat la seva entitat enredant, enganyant amb veritats a mitges, apel·lant a la confiança deguda, amb arguments de punyetera i retorçada fidelització, a persones amb mitjans limitats atacant la rel de l’estalvi popular, els fa mereixedors de la repulsa més vil: “Escupiu la closca pelada dels cretins!”, exclamava emprenyat el poeta Salvat-Papasseit a començaments de segle. Doncs seguirem la  consigna, insigne cretí, colossal miserable.

Per acabar i no allargar-nos massa (“Lo Bueno, si breve, cojonudo!”, em sembla que era així, més o menys) dir-los que amb la seva carta demostren un grau de testosterona digne d’un semental de pura raça. Permetin-nos felicitar-los: tenen un pebrots com un toro!

Per part nostra, li demanem que accepti les nostres disculpes si considera que, en aquesta ocasió el servei rebut així com les explicacions aportades no han resultat d’acord a les seves expectatives i confiem que aquest assumpte quedi solucionat en un termini breu de temps.

Aprofitem l'ocasió per a saludar-lo atentament,

(Aquests darrers paràgrafs han estat copiats vulgarment i sibil·lina, de la seva pròpia carta: a nosaltres també ens molesta haver de pensar a causa de la incompetència de tòtils i gamarussos. Està en cursiva perquè es noti).

Signem, sense ganes i emprenyats,

Viuda que cobra el quaranta per cent de la pensió d’un marit que va treballar més de quaranta anys per a mantenir cinc fills que ha estalviat quatre duros perquè se’ls foti un malparit, qui signa així per a seguir amb la venerable tradició del senyor Servei Atenció al Client, Unnim,...

i els seus fills

Ramon i Jaume Molsosa i Carrera

persones humanes

La invisibilitat de les dones, o la immaduresa femenina

L’article que la Cristina Sen titulat “Seduir passats els 50” conté un munt d’arestes embotxades en poques ratlles i es fa difícil de pair. El subtítol no dóna pas pistes: “La dona a la maduresa es rebel·la contra l’estereotip d’una societat que la invisibilitza”. I posa com a exemple d’aquesta rebel·lia Madonna. Aquesta senyora, que no es vol fer gran ni a tiros, ha tret una nova producció discogràfica titulada “Girl Gone Wild”, un títol prou més descriptiu. Més descriptiva és la imatge que Madonna dóna d’ella mateixa a les fotografies de la promoció, de les quals forma part la que veieu aquí.

Jo no sóc gaire fisonomista i em costa de fixar les cares, però quan he vist la foto, sense saber qui era, he pensat que es tractava d’una dona jove, d’uns 25 anys. Quan sé que és Madonna, de seguida li poso els 54 anys que té (quatre menys que jo) i no em crec que si me la trobo un dia qualsevol al matí abans de sortir al carrer, tingui aquesta pinta; efectivament, és una dona increïble. Com a objecte de seducció ha perdut tota la força, perquè és una mentida amb potes, i com a persona madura que busca “respecte i reconeixement per part dels homes” no té opcions. La Madonna que apareix a les fotos és doncs una dona que potser no és invisible, però és inexistent. On és doncs la culpa de la invisibilitat? En els homes que, segons les feministes, només miren les jovenetes? O en elles mateixes, que amb més de 50 volen seguir, tan sí com no, sent jovenetes? De debò als 50 una dona vol continuar seduint amb les mateixes propostes que quan en tenia 20?

Jo crec que la pretesa màgia de l’home madur (que, paradògicament, atrau jovenetes) està precisament en no voler aparentar el que no és. Crec que l’home madur en general, fins ara, ha fet ben poc per modificar la seva imatge, per semblar seductor i per això triomfa: perquè exhibeix la seva natural Vellesa, perquè no s’amaga darrera maquillatges photoshopats, faixes reductores, pits de silicona o sostenidors up. L’home madur sedueix per la seva autenticitat. L’enveja femenina està en què, per a ser seductor, un home madur ha de fer poc més que mostrar-se com és, mentre que elles, per ser-ho, s’han d’omplir de maquillatges diversos que exigeixen esforços considerables; en definitiva, mostrar-se com no són. Quan una dona com Madonna es despulla davant del seduït, què en queda de la seva realitat física? Un penjarella, ben poca cosa. No podria que és pel temor a aquesta frustració que un home s’estima més mirar noietes, que quan es treguin la roba siguin el què semblaven? A la mateixa pàgina de l’article de Cristina Sen, María-Paz López diu: “els més madurs comencen a viure la pressió social del culte al cos i la por a fer-se vells”. Potser sí, però qui és “la pressió social”? Les mateixes dones que exigeixen a l’home certes enganyifes físiques? Hi ha algun estudi?

Jo mateix tinc 58 anys, faig panxa, sóc calb i no passo del metre setanta. No faig massa per semblar atractiu, la veritat, però tot i així les noies joves em tracten de tu i em miren amb un cert interès; si s’escau i els he de dir l’edat, s’admiren. Penso que els homes tenim més clara la diferència entre la bellesa física i “la intel·lectual, emocional, que té un recorregut més ampli”, com diu Sen. En canvi les dones volen ser madures sense semblar-ho, i aquesta, crec, és una tasca impossible. I ens volen arrossegar a aquesta turbulència? No, gràcies! Tan els costa d’acceptar que el cos femení és més atractiu de jove i el masculí de madur? No es pot tenir tot, i el problema femení està en no voler acceptar el que la naturalesa (tan lloada al món de les femelles!) és així de cruel? Aquest és el punt en què les dones no maduren, ni han madurat al llarg dels segles: hi són immadures permanents. Ja m’ho deixareu dir: aquí els mascles som molt més evolucionats.

Acaba Sen donant la benvinguda a Madonna, que ve a Barcelona al juny a exhibir el seu cos de broma, “a demostrar que la seva vida és seva”. Si? De debò? És seva o de les exigències mercadològiques? O fruit d’una immaduresa que l’obliga a aparentar vint-i-cinc anys menys? Dones, reflexioneu i no us cregueu tots els oratoris feminoides. No accepteu que algú us obliga a ser belles: sigueu vosaltres mateixes, sense up’s.

Rasquera pica

Rasquera és a la Ribera d’Ebre, ben a prop del gran riu, i té poc més de nou-cents habitants i un alcalde trempat que es diu Bernat Pellisa. Un alcalde que juga fort. Immergit en la noble tasca de salvar el poble de la ruïna, no ha dubtat en plantejar als seus conciutadans la possibilitat de plantificar al municipi un camp immens de maria per a subministrar a l’Asociación Barcelonesa Cannábica De Autoconsumo (ABCDA) les fulles de la seva addicció. Presumeix de tenir 25 propietaris que han ofert les seves finques pel cultiu (quin propietari amb terres a guaret no ho faria) i 250 persones que ja han presentat sol·licitud de feina a l’explotació (amb sis-cents mil aturats, no és estrany). Ha portat al poble uns advocats mudats, sense corbata, que, a porta tancada, han explicat als rasquerans els beneficis que els durà el cultiu de la maria. A més, promou una fundació per a l’estudi d’aquesta meravella de la natura que, sembla, menys els peus plans ho cura tot.

El bon Pellisa, amb un esperit democràtic lloable, va convocar un referèndum per a decidir si es posa en marxa l'empresa; caldria el 75% de “sis” per a tirar-la endavant. Ara, es dona compte que el 75% serà difícil d’assolir, ha dimitit del Consell Comarcal i s’ha donat de baixa d’ERC “per no polititzar l’afer”. Com que no n’hi ha prou ara ha amenaçat amb dimitir, ell i tot l’equip de govern.

Només dos apunts. Caldria que un procés com el que ha engegat l’amic Pellisa fos molt i molt transparent i el debat obert. Reunir els vilatans en un lloc tancat i clavar-los un rentat de barret a càrrec dels defensors del projecte, em sona a mètode sectari, immoral. Fiar el futur de Rasquera, un poble amb cabra pròpia, al consum addictiu d’una colla de fumats em sembla més aviat pervers. D’altra banda, l’amenaça de dimitir és rastrera. Al senyor Pellisa no l’han escollit per a plantar cànnabis a les eixutes terres del seu poble, sinó per regir el seu destí global durant quatre anys: i doncs, a treballar. Si no pot plantar la maria, que planti faves. L’endemà del “no”, de la derrota, com a bon català ha d’agafar l’eina i tornar al tros. Dimitir en aquest cas és cosa de covards innobles. Amic Pellisa, quan a un hom li pica es rasca, però penca.

Entre poc i massa, solament una passa

El doctor Valentí Fuster és una eminència en malalties cardiovasculars, una activitat molt lloable. D’un temps ençà, i a través de la fundació SHE que presideix, es dedica a difondre la necessitat de cuidar la salut coronària. Fins aquí tot va bé i és d’agrair que ens vulguin donar eines que podem utilitzar en el nostre benefici.

El doctor Fuster diu: “No som conscients de fins a quin punt som vulnerables”. Ja he dit que la labor preventiva d’aquest científic és lloable. Però quan vol convertir a cops de creu, això ja no ho és tant. M’explico: quan algú et dona un consell, l’agraeixes, reflexiones i prens la decisió de seguir-lo, o no. Si el conseller afegeix que de no seguir la seva recomanació no aniràs bé, aleshores el consell es converteix en amenaça, ens irritem i engeguem consell a conseller pel pedregar.

Doctor Fuster, realment creu que no som conscients de la nostra vulnerabilitat? No som pas necis i és per tenir-nos per ben poc. El què passa és que no seguim els seus consells i vostè ens renya per no fer-ho? Un elenc de patums són o han estat pacients seus, i ens els posa com a exemple de la bondat de les seves admonicions. No som comparables, ni en mitjans ni en possibilitats. Som qui som i prou.

Gràcies pel seu capteniment, doctor Fuster, però sóc amo de la meva salut i en tindré cura fins on pugui, fins on em sigui possible i, sobretot, fins on vulgui. I, sisplau, no m’amenaci ni em tingui per un enze que ja fa anys que m’afaito.

Una bona fotografia

A vegades he criticat algunes fotografies que es publiquen als mitjans. Avui toca felicitar. Felicitar a David Airob per l’esplèndida imatge de Teresa Pàmies que es publica avui a la portada de La Vanguardia. Un personatge com la Teresa, amb mil facetes, és difícil de copsar. Asseguda en un banc d’algun passeig, la Teresa mostra la serenitat dels anys viscuts, la seva determinació i, amb un mig somriure, la satisfacció de la feina ben feta. Tots aquests trets em sembla veure en aquesta formidable imatge. De nou, felicitats.






Publicat a La Vanguardia el 15.03.2012

L’hora del pati

A ran d’un article de MaiteGutiérrez a La Vanguardia del dia 12 de març m’han vingut a la memòria els anys d’escola, i sobretot “l’hora del pati”. He de dir que jo no tinc un record gaire agradable dels meus anys escolars; més de dotze cursos amb els “hermanos” de La Salle i la dissort d’ensopegar professors no massa lúcids i violents m’han marcat la memòria. Només se salven els patis, carrer a part. Allà sí que era feliç jugant al què fos, lluny de la mirada torquemadiana del frare de torn, procuràvem esbravar-nos de mala manera. S’hi valia tot, dintre de les normes que nosaltres mateixos dictàvem i qui si no les respectava era bandejat sense massa miraments. I ens barallàvem i muntàvem guerres a cops de roc, aprenent així que les guerres poden deixar-te ferides i que t’hi pots fer mal. Solucionàvem conflictes, a les bones o a les males, i respectàvem els qui posaven pau. Si jugàvem a futbol, a “taqui gol” perquè calia repartir el camp, ho fèiem sense àrbitres ni senyos, i funcionava: “falta, falta!”, cridava algú, i es plantava la pilota. Si jugàvem a flèndit, calia no travessar les ratlles i respectar les distàncies i, sobretot, no llaurar. Si era a cavall-fort, s’admetien les patacades de tota mena i potència: el què comptava era ensorrar-lo i no s’hi valien els ais i uis d’alguns gallines. I així vam créixer, i ens vam fer grans. A mi, us ho puc ben assegurar, em va fotre més la classe que el pati.

Ara resulta que hi ha pedagogs que volen posar mà als patis. Què coi és això de què els nens juguin al què els agrada? No pot ser, cal posar-hi ordre , regular-ne els jocs i revifar-ne d’antics (a mi m’agrada molt de jugar a caliues, però potser als nens d’avui no gens). Per a arribar a conclusions certament discutibles, l’article no dubta en fer diferències sexuals i divideix el pati entre masculí i femení i, tota vegada que el Ges passa per Torelló, la periodista aprofita per dir-nos que les pobres nenes queden relegades i els seus jocs es fan “invisibles”! Grandiosa hipèrbole! Si les dones ja són invisibles al pati de l’escola i a partir dels 30... Bé, deixem-ho córrer. Solament dir que per la majoria dels homes no hi ha dona invisible i en canvi si que hi ha dones invisibles per a les pròpies dones. Però això es un altre tema. Tornem al pati, que és més divertit. A l’escola Thau, de Barcelona, fan experiments que no van:

“...la filosofia que també segueixen al centre Thau: convivència i diversitat. Ja fa tres cursos que van retirar la pilota de l'esbarjo els dijous. Què va passar llavors? "Els nens jugaven a imitar personatges de sèries de dibuixos, a tocar i parar o a fet i amagar, però no sortien d'aquí. Els alumnes deien que el dia sense pilota era el pitjor de la setmana i d'alguna manera ens vam adonar que hi havia un punt de creativitat soterrat”.

Creativitat soterrada, carai quin concepte pel pati! Com que la cosa no tenia futur ha provocat “que aquest curs hagin iniciat un projecte educatiu entorn del joc. Han recuperat activitats tradicionals amb l'ajuda de l'expert Oriol Ripoll, els tutors i els professors d'educació física s'hi han implicat i treballen aquests aspectes amb els alumnes, i els monitors del pati i de l'hora del menjador també han estat formats i aprofiten el material de gimnàstica”. Ara, “surten al pati i formen diversos grups de manera espontània”, tal com es pot veure a la fotografia en la qual un “grup espontani”, ordenadet i ben format, practica el noble i creatiu esport de la cursa de sacs, sota l’atenta mirada de la senyo.

És lloable, evidentment, l’esforç dels mestres, però estèril i el què és pitjor gens bo pels alumnes. El pati és quan tens l’oportunitat d’allunyar-te de l’autoritat, de decidir les teves regles, d’exercir el poder, de posar pau i treva als conflictes, d’aprendre que sempre n’hi ha una de més valenta que tu i tot, tot, tot, sense la intervenció dels adults. El pati no és una extensió de la classe, del món del mestre, sinó l’espai on aprenem a viure autònomament. Ara, quan algú es fa una rascada al pati, se’n va corrents al la senyo que li curi i aprofita per queixar-se si ha estat culpa d’algú; nosaltres acompanyàvem el ferit a la font, li rentàvem la rascada i aprofitàvem per avisar de que ser un xivato era mala cosa.

El pati en definitiva, era l’espai de l’anarquia escolar absoluta, on unes regles mai escrites i que tothom sabia, el feien extremament disciplinat. Nanos del país, aixequeu-vos! Per un pati lliure i sense baldes!

Mal, senyor Rivera, em fa mal

Les declaracions del senyor Albert Rivera sobre la sentència del català, m’han fet mal. Si les hagués dit un neci, no n’haguera fet ni cas, però el senyor Rivera és un llicenciat a qui “sólo le importan las personas”.

Algú recorda els fundadors d’aquest grupuscle polític? Allà pel 2006, membres del Foro Babel, intel·lectuals d'esquerra contraris a la política de normalització lingüística, va proclamar el seu manifest. Hi havia Albert Boadella, Francesc de Carreras, Félix de Azúa, Arcadi Espada i Xavier Pericay. On són ara tots aquells venerables dinosaures? No crec ni que es dignin a militar a Ciutadans. Senzillament, com a progenitors immorals, després del part, van abandonar la partera deixant el seu fruit en mans de gestors arribistes i trepes, entre els quals va destacar l’Albert Rivera, antic militant pepista. Ja aleshores vaig escriure sobre la retirada d’aquells excelsos fundadors i vaig fer de profeta: la vaig clavar. Ara, qui fa de profeta és el senyor Rivera i ens diu que el nostre sistema d’ensenyament té els dies comptats. I ho fa amb el desvergonyiment que proporciona la ignorància i l’estultícia de la seva joventut estúpida, de la seva ambició política i, perquè no, des del seu odi profund al poble de Catalunya. Ja no em queda res més per pensar que hi ha mala fe, no en les paraules, que fóra disculpable atenent la ignorància, sinó en el pensament. I no descontextualitzo: el senyor Rivera ha dit el què ha dit i prou.

Per acabar-ho d’adobar, només cal escoltar les declaracions de la senyora Consuelo Santos Neyra al Matí de Catalunya Ràdio, comparant el tracte que es dóna al castellà amb el que rebien els negres dels anys setanta als EEUU. Cuca Santos, madrilenya, 42 anys, militant del PP té la barra de dir que la seva actitud no és política i presumeix de tenir el nivell A de català (és el primer que diu a totes les entrevistes). El nivell A són les beceroles de la llengua i no contempla l’expressió escrita. La senyora Cuca diu que “no habla catalán porqué no se siente cómoda”. Aquest és el sostre d’aquests paladins de la justícia.

Però tornem al senyor Rivera, aquell a qui “no le importa qué lengua hablas”, el profeta de la llengua. Les seves paraules són ofensives per mi i per tots aquells que vam haver d’aprendre la nostra llengua materna a la clandestinitat. Que potser no sap que escriure Vic en lloc de Vich era pena de clatellada i presó?

Pobre senyor Rivera. Em permetré una petita llicència amb la frase de Francesc Pujols: “La llengua catalana rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”. No es faci il·lusions don Albert, no es faci il·lusions. Per molt despullat que vagi, se li veu la ploma.

A rebolcades amb l’herència, encara, o Rigoberta Menchú, maia

Em van sorprendre les declaracions de Rigoberta Menchú a Catalunya Ràdio del passat 2 de març; sorprendre i entristir pel fet de què una Premi Nobel de la Pau hagi derivat cap a postures que entenc no gaire modèliques. De primer carrega contra occident amb una crítica oberta al sistema democràtic, segons ella implantat pels europeus al seu país, i expressa obertament els seus dubtes sobre la seva idoneïtat  per a conduir el seu poble, un poble indígena diu ella. Diria que, o bé a la senyora Menchú no li agrada ara la democràcia o bé la confon amb el sistema polític. Res a veure una cosa amb l’altra. Es pot no estar d’acord amb el capitalisme però, això no ens ha de fer dubtar de la democràcia. Entenc certament perillosa aquesta deriva.

Després, contempla la realitat des de dues endogàmies: la de les dones i la del poble maia. Si es vol governar un país, si es vol influir al món, un Premi Nobel ha de tenir la capacitat de no quedar-se en cercles reduïts; no pot limitar-se a problemes tribals (amb tot el respecte), sinó que la seva mirada ha d’anar molt més enllà: una dona sàvia ha de parlar per tots, les que són dones i els que no i els que són maies i els que no.

Finalment, parla de l’herència que occident els ha deixat. En un text anterior ja parlava jo d’herències, en concret la que deixem als nostres fills, i deia aleshores que tothom ha de carregar amb la deixa dels antecessors. Sigui bona o dolenta. Ara la senyora Menchú sembla espolsar-se, excusar-se, en occident per a justificar un fracàs personal polític. En les dues ocasions que s’ha presentat a les eleccions al seu país, Guatemala, ha obtingut uns resultats mediocres; a les darrers del 2011, amb una coalició de diversos partits, va quedar en sisena posició amb un 16,16% dels vots. No és massa enraonat donar la culpa ara a una història que va acabar ja fa uns quants lustres. Amb això no vull exculpar als “conquistadores” de les bestieses que van cometre estossinant i convertint a cops de creu. El que entenc és que cal aixecar-se d’una vegada, deixar de llepar-se les ferides i moure’s. Tenim el què tenim i prou. Es pot mantenir memòria històrica, es poden honorar avantpassats i reivindicar l’orgull de poble. Però cal caminar i deixar de banda raonaments que no duen enlloc més que a disquisicions estèrils. Occident té la culpa que té i el poble maia i la senyora Menchú tenen el dret i l’obligació de posar-se en marxa i de lluitar pel futur. Transmetre laments no ens ho podem permetre. El que calen són missatges de confiança i fe en les possibilitats pròpies i, sobretot, en les dels nostres fills.

Per tot això m’han sorprès i inquietat les paraules de la senyora Menchú, que, penso, han estat pronunciades no des d’una defensa del poble, dels febles, sinó des del fracàs personal. Una postura certament gens noble, o Nobel.

Podeu sentir l'entrevista completa.

Atraquem BP

Espaterrant:

Fa uns dies sentia que a Espanya calia un ajustament de 40.000 milions d'Euros.

Ahir llegia que BP (British Petroleum) ha pagat 19.000 milions d'Euros pel desastre petrolier al golf de Mèxic.

Que una sola companyia privada pugui pagar la meitat del problema de tot un país em sembla vergonyós.

Jo, de l'Estat, atracaria directament BP i la meitat del problema solucionat! Sense remordiments.

La mare de totes les rotondes

Voldria felicitar l’Antoni Puigverd pel seu article de divendres 2 de març a La Vanguardia. La seva anàlisi del PSC usant l’analogia rotondística em sembla magnífic i encertat. A mi em passa alguna cosa semblant amb les rotondes: el seu excés demostra que l’ésser humà és l’únic animal capaç de complicar les coses més fàcils. Aquesta habilitat és d’una profunditat inesgotable. Deixant a part el símil polític, voldria aportar la meva pròpia experiència sobre aquestes monstruositats arquitectòniques.

Hi ha, resumint, dues menes de rotondes: les petites i les grans. Les de diàmetre petit són inútils perquè no deixen espai a la maniobra; les útils són les grans, que permeten les incorporacions i sortides amb la superfície suficient com per no entretenir el tràfic i aportar seguretat. Fins aquí bé, però quan la rotonda deixa de ser gran i es converteix en enorme la seva inútil fastuositat és manifesta. De primer, la rotonda no era més que una plaça al voltant de la qual els conductors miraven d’endevinar, en un amena de joc, la sortida adequada. De mica en mica, ministeris i ajuntaments van anar transformant la seva funció merament ordenadora en una mena de galeria d’exposicions artístiques de la mena més diversa. Autèntics i mastodòntics espantalls ha aparegut per les carreteres del país. D’altres vegades, la vegetació que s’hi planta és paradoxal: a Osona, prop de sant Hipòlit, de primer hi van posar palmeres, arbres típics de la regió. Quan algú els va dir que bé, però que potser a l’hivern la seva salut se’n ressentiria ho van canviar de seguida: oliveres, també arbres molt propis del país.

Per motius personals visito amb certa freqüència la ciutat d’Alcanyís. Fa uns anys va començar la construcció del que de bon primer es va anomenar Ciudad del Motor i que ha acabat amb el bonic i nostrat Motorland, per allò de la globalització lingüística. En definitiva, un circuit automobilístic que per sí mateix ja mereixeria un tractat. Per a facilitar els accessos a la instal·lació als aficionats, responsables i polítics van prémer l’accelerador perquè el Ministerio construís la demandada variant, d’altra banda necessària. Es va aconseguir i, per posar la cirereta al pastís hi van construir dues rotondes formidables. Són dos cercles de més de 15o m de diàmetre de terra argilosa i desèrtica al mig dels quals s’hi ha plantat mitja dotzena de miserables oliveres i, evidentment, dues “escultures” informes de pare desconegut. En total, cada rotonda significa un recorregut de gairebé mig quilòmetre, per la qual cosa si un hom les ha de travessar totes dues dona una volta (mai més ben dit) de més d’un quilòmetre. Quan comences el recorregut, uns grans rètols indiquen les diferents sortides, però, com que el desplaçament s’allarga, quan hi arribes ja no et recordes d’on passes i amb cartells tan aclaridors com “camino” no et faciliten les coses.

Us recomano que si aneu per Alcanyís, ni que sigui per curiositat malsana, feu un volt per aquestes superbes rotondes. La panoràmica circular és espectacular. Això sí, no us distragueu excessivament: us podríeu trobar encantats, marejats i esmaperduts en un cercle diabòlic infinit. Rotund!

P.D. Malgrat que he recercat per tot l’espectre www no he pogut trobar una imatge millor. Prometo que quan vagi per Alcanyís hi faré una fotografia, panoràmica per descomptat.

L’herència dels nostres fills

A ran de les protestes d’estudiants, hi ha veus que es pregunten per l’herència que deixarem als nostres fills. I s’ho pregunten de manera acusadora: ben bé podrien dir “quina porqueria d’herència” i sonaria igual. Jo no hi estic pas d’acord: tots rebem l’herència que rebem i prou; totes les generacions han rebut l’herència que els ha tocat, i prou. Aquesta herència no pot ser mai una excusa. Pobrets, els nostres fills, què els deixarem? Com s’ho faran, de tan malament que ho hem fet nosaltres? A totes les generacions els ha tocat viure el moment que sonava, ningú no l’ha triat; nosaltres tampoc.

Els meus avis van deixar als meus pares una postguerra terrible, amb fam i misèria, i amb una dictadura que va durar quaranta anys. Semblaria aquesta una herència gaire galdosa? Van voler els meus avis aquesta deixa, en van ser responsables potser? Ningú no ha donat mai la culpa a ningú, tothom s’ha carregat a l’esquena el passat de la humanitat i ha tirat endavant. Aquesta és la vocació que ens cal. No podem caure de nou en la sobreprotecció nefasta dels nostres fills, sinó que els hem d’educar (o els hauríem d’haver educat) en la lluita persistent de la humanitat per sobreviure amb la major dignitat possible; sense excuses. Que si el desig no s’acosta a la realitat, no ha de ser frustrant. Anem malament si, en lloc de desig, els transmetem abatiment.

Els nostres fills, com nosaltres, com els nostres pares, com els avis, s’hauran d’espavilar, lluitar, avançar, ensopegar i aixecar-se tal i com ho ha fet el gènere humà des dels l’inici del temps fins avui. I ells són prou valents i prou capaços, preparats; també tenen el llibre dels errors i la llista de greuges; posseeixen més experiència col·lectiva que ningú. En lloc de lamentar-me i llepar-los la ferida abans d’hora, jo prefereixo transmetre’ls l’esperança que ells ho faran millor que jo. En lloc de les meves llàgrimes, del meu plany, tindran tota la força, tota la fe, que jo encara em veig capaç de transmetre.

Publicat a La Vanguardia del 04.03.2012.

Responsabilitats

Ja fa dies que sento parlar de responsabilitat. La responsabilitat que demanen els polítics, i d’altres actors socials, al poble per enfrontar les mesures econòmiques extremes que ens proposen. En aquest cas, responsabilitat vol dir: accepteu les nostres mesures perquè són les úniques; no protesteu gaire, o gens; no sortiu al carrer; accepteu una reforma laboral que fa somriure als patrons, etc. Em sona a d’altres temps.

A tots ens demanen responsabilitat. Però quina ha estat i és la nostra responsabilitat? Jo mateix m’he passat trenta anys treballant, pagant els meus impostos, reciclant, circulant a 80 km/h, posant filtres ignominiosos a les aixetes de casa, pagant els serveis públics cars, cotitzant a la seguretat social, suportant reduccions del sou, estalviant, pujant un fill sense ajuts, pagant la universitat, pagant la mútua... i així anar fent. També he ajudat als meus conciutadans, he participat en projectes de la comunitat, he fet la feina ben feta, he usat poc els serveis sanitaris, no he abusat de la cosa pública i he respectat el comú de tots. Cert és que no sempre ho he aconseguit i alguna vegada m’he saltat els 80 o he gastat un mica massa d’aigua, però en general em poso un més que acceptable aprovat en tota la meva responsabilitat. I pregunto: què cony més havia de fer, per ser responsable? Ho dic amb tot l’orgull: jo he complert amb la meva responsabilitat.

Aquesta genteta que ara em demanen ser responsable, ho han estat ells? Han administrat els nostres polítics la riquesa generada pel treball amb responsabilitat? Tenen el dret de demanar-nos, quan no exigir-nos, que siguem responsables?

És solament una pregunta, potser retòrica?