Mig marejat llegeixo això: “La 'troica' acusa els bancs espanyols d'invertir en deute públic en
lloc de donar crèdits”. I no un deute públic qualsevol, és deute públic del
Reino de España. Em sembla que això ja comença a ser la perversió suprema.
Fixem-nos bé en el que significa: vam rescatar els bancs amb diner públic,
diner que ha sortit directament de les nostres butxaques. Aquests diners,
havien de servir per a revitalitzar el crèdit, impulsar l’economia real i
facilitar la recuperació de l’ocupació i del consum. Però no, la banca –ja es
necessiten pebrots– agafa els nostres diners, aquells que els vam regalar, ens
els presten a través de l’Estat i ens en cobren interessos! La ignomínia no pot
ser més gran: se’ns pixen a la boca i encara ens diuen que plou. Una colla de
barruts és el que són, uns pocavergonyes i uns mamons! Com pot l’Estat tolerar un robatori tan descarat? Això és l’estat
del benestar que ens espera: un Estat en mans del poder bancari, de carmelluts com el Fainé o el Botín. A
més a més, el senyor Montoro té la gran barra de dir-nos que ens deixa els
diners als catalans perquè els mercats no ens volen finançar. Però quins
mercats financen España, Montoro? Els mercats “espanyols”? N’hi hauria per
clavar-te una puntada de peu al cul: rata de claveguera, mentider
! Aquesta és l’España que “va bien”? Au home: a cagar a la vinya. I amagueu-me les xurriaques
perquè n’estovaré algun.
D’una temporada ençà, Europa no deixa de clavar calbots a la
gran democràcia espanyola. Jo els suggereixo el següent: deixeu que Catalunya
sigui independent i, en lloc de deixar-nos fora als catalans, claveu un coça al
cul a España. Estareu més tranquils, creieu-me.
