dimarts, 13 de maig de 2014

Jo dic merda sovint

Salvador Cardús defensa Raimon a la contraportada de l’Ara d’avui, 13 de maig. Més que defensar Raimon, reivindica el dret a la discrepància; absolutament d’acord: ni tan sols els catalans tenim la raó absoluta. Cert també que devem molt als nostres veïns per les seves aportacions a la cultura i la política catalanes; però compte, que també els catalans hem contribuït, i molt, a mantenir vives les seves. Però, bé, no es tracta de passar comptes. Volia dir que ni tan sols un homenot com el cantautor xativí ho fa tot bé, i jo ja li vaig retreure, no pas la seva discrepància, sinó el moment i la oportunitat de les seves paraules. Raimon no és oportú en manifestar els seus dubtes en un moment tan delicat per a Catalunya –potser ell, personalment, també té algun deute amb la seva terra d’acollida–. I, crec, que no endevina el moment perquè ja feia temps que molts esperàvem un pronunciament; jo personalment anys i li ho havia demanat més d’una vegada. En realitat, tan me feia el què digués, però el silenci prolongat m’ha agrejat l’espera. Resumint: no he volgut mai que Raimon pensi com jo, però m’hagués agradat que caminés amb mi. Explico tot això, benvolgut Salvador, perquè sóc dels qui ha criticat Raimon, però no en el sentit que dones al teu article i perquè no m’agradaria passar per d’intolerant o unanimitarista només perquè no n’aprovo les formes.

Quan a la merda... confesso que sóc renegaire de mena i en dic un sac de paraulotes, cada dia. Ben al contrari del Salvador, jo no puc pas comptar quantes vegades l’he escrita: una feinada. Però si li molesta, doncs que no em llegeixi (tot sigui dit amb respecte).