Salvador Cardús defensa Raimon a la contraportada de l’Ara d’avui,
13 de maig. Més que defensar Raimon, reivindica el dret a la discrepància;
absolutament d’acord: ni tan sols els catalans tenim la raó absoluta. Cert
també que devem molt als nostres veïns per les seves aportacions a la cultura i
la política catalanes; però compte, que també els catalans hem contribuït, i
molt, a mantenir vives les seves. Però, bé, no es tracta de passar comptes. Volia
dir que ni tan sols un homenot com el cantautor xativí ho fa tot bé, i jo ja li
vaig retreure, no pas la seva discrepància, sinó el moment i la oportunitat de
les seves paraules. Raimon no és oportú en manifestar els seus dubtes en un
moment tan delicat per a Catalunya –potser ell, personalment, també té algun
deute amb la seva terra d’acollida–. I, crec, que no endevina el moment perquè
ja feia temps que molts esperàvem un pronunciament; jo personalment anys i li
ho havia demanat més d’una vegada. En realitat, tan me feia el què digués, però
el silenci prolongat m’ha agrejat l’espera. Resumint: no he volgut mai que
Raimon pensi com jo, però m’hagués agradat que caminés amb mi. Explico tot
això, benvolgut Salvador, perquè sóc dels qui ha criticat Raimon, però no en el
sentit que dones al teu article i perquè no m’agradaria passar per d’intolerant
o unanimitarista només perquè no n’aprovo
les formes.
Quan a la merda... confesso que sóc renegaire de mena i en
dic un sac de paraulotes, cada dia. Ben al contrari del Salvador, jo no puc pas
comptar quantes vegades l’he escrita: una feinada. Però si li molesta, doncs
que no em llegeixi (tot sigui dit amb respecte).
