Les motos a les Rondes

No sóc un visitant habitual de Barcelona, on solament hi vaig quan és necessari. Avui m’ha tocat anar al metge i a dos quarts de nou era a la Ronda de dalt enmig del tràfic de gent, que suposo que es dirigien majoritàriament a la feina. No hi havia retencions, la circulació era ben fluida i sense aturades. De cop i volta m’apareix una moto que m’avança per la dreta, entre el meu cotxe i el del carril contigu, se’m posa al davant i frena. Ha anat d’un badall de grill que no li claves una bona garrotada, perquè la seva maniobra ha estat tan inesperada, com ràpida i he tingut el temps imprescindible per frenar. Ja amb les orelles ben dretes, he hagut d’estar alerta de totes les motos que efectuaven maniobres semblants o més arriscades encara, com la d’una noia que, calçada amb talons exagerats, ha estat a punt de caure’m davant del cotxe en aturar-se al semàfor de la sortida de Balmes. Ha posat el peu a terra, però la seva sabata, en no ser apropiada, li ha gastat una mala jugada.

Com es diu sempre, hi ha motoristes bons, dolents i nefasts, però avui m’ha fet l’efecte que tots amb els qui m’he topat eren de la darrera categoria. Els qui conduïm cotxes hem de respectar la debilitat del motorista, però tinc la sensació que molts no en són conscients de la seva fragilitat i arrisquen inútilment la seva salut efectuant maniobres que no ens permeten ni tan sols reaccionar: volen ser i són tan ràpids que, ni que circulis amb mil ulls, seràs sempre capaç d’evitar-los. Aleshores, la culpa és meva. Els motoristes haurien de pensar també en els altres conductors i no fer-los responsables de la seva conducció, temerària a voltes.

Sobre nens i nenes, nois i noies, homes i dones

Aquests dies es discuteix vivament als mitjans sobre l’educació segregada per sexes. Tots els arguments que llegeixo a favor fan referència als resultats acadèmics superiors que s’aconsegueixen quan tornem a l’escola de nens i a l’escola de nenes. Sembla que hi ha estudis que demostren que això és cert. No ho discutiré: segur que els “experts” ho han fet molt bé i han sumat i restat correctament. Tampoc posaré en dubte avantatges pedagògics o processos de maduració diferents entre els sexes. Solament voldria reflexionar sobre si a la vida solament compten els resultats numerals, l’eficàcia i l’eficiència dels recursos, els resultats acadèmics finals. No compten també les relacions entre les persones, aprendre que som essencialment diferents i a comprendre i a acceptar aquestes diferències? El coneixement acadèmic no implica necessàriament saviesa. De nena a noia i de noia a dona hi va un pam enorme que cal anar vivint, a poc a poc: també a l’escola. Potser en lloc de competir a córrer més que els altres cal esperar al qui va coix i junts fer el complex i alhora formidable camí de la vida. Potser és una mica menys “eficaç”, però és més bonic, molt més bonic, fer-lo tots plegats.

De Soria a Montoro

En una coincidència còsmica, d’aquelles que es donen solament quan les gallines pixen (perdoneu l’expressió), he fet vacances interiors segons la recomanació del ministre Soria. No és que m’hagi agafat la vena de l’obediència, senzillament és que uns dies a l’estiu solem anar al Baix Aragó i aquest no ha estat una excepció. I també per un altre designi de l’atzar, vaig visitar els anomenats Órganos de Montoro. Aquests són unes formacions rocoses, prop de Villarluengo, que s’eleven uns centenars de metres sobre el riu Guadalope gairebé en vertical. A mi, amb tota sinceritat, mai se m’ha fet fàcil reconèixer en aquell rocam els tubs d’un orgue i per això tinc tendència a buscar-hi altres semblances cada vegada que hi vaig. Havent-hi, com hi ha, al govern espanyol un ministre que es diu Montoro, Cristóbal, i uns órganos del tal sembla inevitable de fer-hi alguna semblança i, francament, m’he deixat portar. Davant d’aquella expressió  pètria de la naturalesa, els deixonses d’en Montoro semblarien fets a mida: xulesc, cara de ratolí, dents de tal, estatura reduïda, veu de flautí, expressió adusta i uns bons dallonses penjant a l’entrecuix. Perquè això és el què es necessita per tirar endavant un retrocés social i econòmic com el que ell mateix ens endinya per supositori.

Però per més que m’esforço en veure-li uns grans atributs, uns órganos bestials, els de Montoro se’m resisteixen, la meva ment va ideant altres visions i al capdavall guanya la del Rubianes: veig en Montoro, el ministre, penjat pels órganos a la punta d’un dels tubs de l’instrument gegantí; mentrestant, el seu company Soria el fa girar a dreta i esquerra, amunt i avall, davant d’una gernació de turistes, nacionals, que aplaudeixen amb ràbia i sinceritat. El Montoro xiscla: “flautas pitos, pitos flautas!”.

El que té l’estiu: miratges tendres.

P.D. Pel gran Soria, a qui mai no agrairem el seu interès pel nostre bé, informar-lo que al Baix Aragó no hem estat ni a 35° ni hem patit mosquits, però hem arribat a 41° i les mosques gairebé se’ns mengen.

La Jonquera, la frontera

No m’havia passejat mai per la Jonquera, però aquest estiu una llarga cua tornant de Perpinyà ens hi va portar gairebé per accident. Després de dubtar una mica ens vam de decidir d’entrar en un dels grans supermercats que son ran de l’avinguda. Només entrar la visió de la nau espanta: un moviment constant i frenètic de persones que van amunt i avall dels passadissos estrets i atapeïts de productes. Molts estan ficats en envasos de mides gegants de marques desconegudes i semblen els preferits dels compradors.

D’estre totes les estibes predominen les d’alcohol: vins, licors i altres líquids dubtosos omplen metres i metres de prestatges, que són reomplerts contínuament per empleats esverats, suats, cansats. Els carros, tots amb sobrecàrrega, empesos per homes i dones amb sobrepès, avancen amatents i agressius empesos pels futurs propietaris de la mercaderia. El noranta nou per cent dels compradors són francesos baladrers i mal educats que han passat la ratlla per a comprar mam més barat. I dic mam perquè el noranta nou per cent del contingut és alcohol de qualitat i marca desconeguts. Enormes ampolles de pastís, grans garrafes de whyskey, barrils de cervesa i botes de ginebra són dirigits a la caixa per ser adquirits. Finalment, seran entaforats a les maletes de cotxes atrotinats que emprendran la tornada a casa.

Tot plegat amb va produir una sensació apocalíptica difícil de pair. Aquella gent semblaven personatges estranyament afamats de consum que saquejaven, més que visitaven, aquell nau immensa plena de consumibles. A la sortida de la població, una noia de cames llargues i shorts mínims, ínfims, oferia els seus serveis per si algun client no havia quedat prou satisfet amb la compra al súper. Tot plegat penós.

Duraaaaan

Ja n’estic tip del senyor Duran: sempre aigualint la festa, sempre amb la covardia de la prudència estúpida i estúltica. El senyor Duran s’ha proposat passar al davant, i de llarg, a Jordi Pujol en la permanència al capdavant d’UDC, sense adonar-se que mentrestant el país avança i l’avança a una velocitat considerable. Em sembla que les constants amenaces de la senyora Sánchez-Camacho menyspreant el Govern i el President, reduint la Generalitat en una sucursal del PP, mereixen una resposta contundent i un trencament correctiu. El PP demostra un dia rere l’altre la seva voluntat de convertir Catalunya en conquerida “habiendo conseguido los últimos objetivos”, o sigui: acabar amb la llengua i la cultura del país i absorbint-nos fins convertir-nos en mamella permanent de l’Estat. Crec que ERC és encara un partit prou immadur a qui cal deixar evolucionar, però potser és més patriota que el PP. Potser si donem als republicans una altra oportunitat d’exercir de soci milloraran la seva actuació i tindrem una alternativa prou sòlida pel país que no siguin els altaveus del gran i prepotent Montoro.

I si lo del senyor Duran no és ni covardia ni estultícia, aleshores hauré de pensar que darrera de tot això solament persisteix l’ambició personal de perpetuar-se i esdevenir, un dia o altre, ministre, sinó president, del govern de l’imperi. Bon profit, senyor Duran!

La ploma del Basté

En veure la cara del Basté a la signatura d’articles esportius a La Vanguardia m’ha vingut a la memòria la lectura que va fer d’un text seu en l’època a Catalunya Ràdio. Aleshores em va sorprendre que el protagonista d’aquell text fos “l’home de l’esquena com una taula de surf”. Crec recordar que es tractava d’un jugador de bàsquet. Vaig pensar que era una manera de descriure una persona força desafortunada: em sonava a definir-la com un objecte. Curiosament, els títols dels dos articles que n’he llegit parlen de “Les ulleres de mister Phelps” i de “El valor de la nena de la gorra”; he quedat de nou sorprès. Ni la de la gorra és una nena ni Phelps és unes ulleres, dos objectes a l’entorn dels quals giren ambdós escrits.

Deixant a part que “ell” és el centre real amb un protagonisme exagerat –el “jo” es repeteix contínuament– pretendre que una gorra i unes ulleres s’adhereixin a la persona i les defineixin em sembla una hipèrbole literària injusta. La foto, de fet, ja dóna una idea del personatge: amb un posat pretesament pensatiu, en realitat no deixa de transmetre una agressivitat incerta, potser temorenca. Reconec que des que vaig sentir allò de “l’home de l’esquena com una taula de surf” tinc una opinió possiblement esbiaixada sobre en Basté, però veig que amb els anys no ha canviat. Potser el “locutor amb la boca permanentment oberta” haguera estat un bon títol per aquestes ratlles...

La noia d’Ipanema (i II)

Algú s’ha decidit a escriure a la Vanguardia sobre els 50 anys de Garota de Ipanema: Fernando Garcia, el corresponsal del diari a São Paulo. Fernando mira de desfer, inútilment, el mite de la cançó composada, segons la tradició, quan els seus autors van veure passar Helô Pinheiro camí de la platja. Ell ens transporta a la visió que té un extraterrestre, eixint d’arribar a la terra, de la noia en qüestió, però cap marcià seria capaç d’admirar la bellesa d’Helô i transportar-la a la lletra d’una cançó; per això s’ha de ser un home i ben terrestre. Està bé per la pretesa comèdia, però gens per la realitat que van veure Jobim i Moraes al Veloso.
Em sembla barroer qualificar el cos d’Helô de monument i els seus moviments de remenades, o de menjar-se amb els ulls la bellesa de la noia. Per si queda algun dubte, Fernando posa, entre parèntesi l’edat dels dos músics per deixar-ne clara la visió lasciva. No hi estic d’acord, gens. Són aquelles descripcions típiques de mascle que només tenen una visió genèricament malaltissa de la bellesa femenina i que ens converteix en bàrbars. Una dona no és un monument , ni remena ni ens la mengem com si fos un gelat. És un ésser que, a voltes, és tocat per una perfecció que la mirada masculina, la més lleugera, converteix en bellesa humana digna de contemplació. Com un quadre de Manet o Renoir que, no saps perquè, penses que representa la realitat millor que cap altre pintor, usant solament uns quants pinzells, una tela i una dotzena de colors. En Helô és un cos daurat enfundat en un vestit senzill que camina cap a Ipanema. Res més. Això és més que suficient per desvetllar qualsevol inspiració.

Shorts

Havia de sortir algú a aigualir la festa del short. Carmen Villar sembla haver vist l’ull sàtir del mascle lasciu en dues lleugeres i gentils referències als pantalons curts que aquests estiu llueixen les jovenetes. Em sembla mentida que una dona usi qualificatius com cimbreantes cinturas, sinuoses posaderas i buenas piernas. Reduir la bellesa, masculina o femenina, a la mostra de més o menys quantitat de la pell que es mou cimbreante o sinuosa, em sembla que és no entendre res. La senyora Villar faria bé mirant d’entendre la complexitat de l’apreciació masculina de la bellesa femenina i no reduir-la a un simple objecte de desig. Opinions com les d’ella em fan pensar en que la guineu, quan no les pot haver, diu que són verdes. Bon estiu a totes!