Lo tio Fresco

Agafo el diari avui al matí i llegeixo a primera plana que Pablo Hasél ja és a la presó, mentre el Gobierno calla rere els murs de la Moncloa. A la pàgina 3 una fotografia de la senyora Calvo, vicepresidenta, que diu que això del 51% està bé, però que de referèndum ni parlar-ne. Al costat, un titular que diu que Espanya lidera la destrucció de llocs de treball a Europa: el 25% (!) de les fallides europees són espanyoles. Les pàgines 4, 5 i 6 estan dedicades als aldarulls provocats per la detenció de Hasél i als atacs a la llibertat d’expressió practicats per jutges i fiscals. Per si no n’hi hagués prou, la delegació del Gobierno a Madrid –ja té nassos aquesta institució– autoritza una manifestació neonazi per homenatjar la Divisió Azul, que revifa la polèmica amb Rússia i provoca la protesta d’Israel pels crits antisemites i les consignes hitlerianes que s’hi van sentir. La fiscalia ho “investiga”. Com també “investiga” si Vox practica l’odi contra l’islam per la campanya Stop Islamización. Mentrestant, el PP fuig de l’edifici del carrer de Gènova a Madrid amb el cul i la cua cremats per una corrupció que el fa assemblar-se més a una associació de malfactors que a un partit polític: lo tio Fresco els ha atrapat. El silenci de la Moncloa ressona fins el cul de l’infern.

Totes aquestes notícies funestes per la ciutadania passen amb un Gobierno “d’esquerres i progressista” a Madrid, mentre a Catalunya el pitjor ministre de sanitat a l’Europa de la pandèmia ve a redimir els catalans de la seva dèria independentista, i marca un cordó sanitari al voltant de la ideologia que no li fa el pes. Salvador Illa ha vingut des de la metròpoli a dir-nos amb els altaveus a tot drap que arriba per “passar pàgina”. No voldria semblar maleducat però es necessiten penques per venir a explicar-nos el seu programa a Barcelona mentre a Madrid li cremen la cua: juguen al tio Fresco. Si deixar córrer nazis per la capital i ficar rapers a la presó és “passar pàgina” anem ben arreglats.

 Què en queda del socialisme de Suresnes: em temo que un tio Fresco cremat, pudent. Només per fer memòria, recullo (Wiquipèdia) “la Resolució Política” aprovada al Congrés:   

• Llibertat de tots els presos polítics i sindicals.
• Devolució de tots els seus drets a les persones que hagin estat desposseïdes per les seves actuacions polítiques i sindicals contra la dictadura.
• Dissolució de totes les institucions repressives.
• Reconeixement i protecció de les llibertats mitjançant:
• Llibertat de partits polítics.
• Llibertat sindical.
• Llibertat de reunió i expressió.
• Dret de vaga i manifestació.
• Restitució del patrimoni espoliat a les organitzacions polítiques i sindicals suprimides per la dictadura.
• Convocatòria d'eleccions lliures en termini no superior a un any a fi que el poble manifesti sobiranament la seva voluntat.
• Reconeixement del dret d'autodeterminació de totes les nacionalitats ibèriques.

Si confrontant els actuals dirigents del PSOE –el PSC fa anys que no existeix, que és una sucursal del PSOE i gràcies– no els cau la cara de vergonya és que a més de no tenir-ne són uns caragirats amb tots els ets i uts. Tots i cada un dels postulats que va predicar l’ínclit Felipe González, avui un garrí grassonet engreixat al ventre de les elèctriques, tots queden en paper mullat en 6 pàgines de diari del dia 17 de febrer de 2021. Aviat podran celebrar el 50è aniversari d’aquella aixecada de camisa monumental.

La federació catalana del PSOE encara té el pebrots de voler vendre’ns la victòria a les eleccions catalanes i dir que han guanyat (en vots) “les esquerres”. No es pot atribuir la victòria tan sí com no al PSOE quan ha perdut clarament, i a més amb una correlació de forces que fan impossible que arribi a tenir cap presència al govern. Qui, celebrades les eleccions, no pot governar ha perdut i ja està. No vulguem, com ha fet sempre el socialisme català, fer passar el clau per la cabota. “És que hem guanyat en vots”, va repetir Obiols una vegada i una altra, però mai, mai, va presidir la Generalitat. Ergo, va perdre, va fracassar. Ja no diguem que Illa  no té la més mínima possibilitat de presidir l’executiu. La seva tossuderia en “passar pàgina”, la pretensió genocida d’acabar amb l’independentisme, s’haurà d’esperar i que sigui pels segles dels segles. Al PSOE l’únic que ha guanyat és Iceta, que com a bon professional, va acceptar un canvi de cromos que ha deixat Illa en segon pla i sense càrrecs i l’ha elevat a ell a l’altar del ministeri. En Pilotilla encara dóna guerra, salta, balla i fa el que vol, com el rector de Vallfogona. Les riallades que se senten des de la capital d’Espanya ja arriben al Sènia i aviat ressonaran a sant Jaume: en Pilotilla s’ha menjat l’Illa.

El darrer punt de Suresnes diu: “Reconeixement del dret d'autodeterminació de totes les nacionalitats ibèriques”. I la senyora Calvo, ben seriosa i amb cara de funeral, ens diu sense immutar-se que sí, que molt bé, però que la Constitució tal i qual. Bona excusa, com la del malalt que es pixa al llit i diu que sua. Pretendre que Illa hagi causat algun efecte a Catalunya és com pensar que si el pollastre mou molt, però que molt, les ales potser aconseguirà el vol del falcó. Trist i de vergonya aliena; és aquell “hem guanyat una copa de conyac” que cantàvem quan perdíem quan érem criatures. Quin ridícul marededéusenyor!

Si l’actual socialisme –inclòs aquest invent de Podem– només ens pot oferir titulars com els d’avui només puc exclamar: quina merda! I del tio Fresco no en queden ni les cendres per poder-les escampar a l’era dels penjats.

 

El país que no volia

El cas de Jordi Arasa, un inspector dels mossos que apallissava a tort i dret gent pacífica, m’ha fet reflexionar sobre el meu país. L’han condemnat, al mosso, a més de dos anys de presó i, tot i estar processat, ha estat ascendit. Eduard Sallent, cap dels mossos, justifica aquest ascens dient que és “un procés reglat en el qual ell fa uns exàmens, supera unes proves i respecte a la borsa total dels aspirants surt o no surt”. Doncs ja em perdonareu, però aquest “procés reglat” no està ben reglat i s’ha de canviar ja.

No hauria de ser possible a casa nostra que un agent dels mossos sigui protegit pels seus superiors, que els mecanismes interns no hagin detectat un personatge violent i venjatiu que ha mostrat aquests defectes inacceptables en diverses ocasions. Que el propi Sallent hagi demanat “que els partits deixin els Mossos ‘al marge de la batalla política’”. La policia és i ha de ser un organisme controlat pel govern i sotmès a debat permanentment, perquè el monopoli de la violència institucional i el seu exercici no poden estar de cap manera al marge de l’escrutini social.

Tot aquest putiferi em porta a reflexionar, com ja deia, sobre el país i plantejar-me si les nostres estructures no són una còpia de les espanyoles. Així, estic segur que els mossos estan plens d’abusananos de cervell de mosquit, d’ex-grisos i d’ex-guàrdiacivils que van dur amb ells tots els defectes de la policia franquista que persisteix a les espanyes. Quan escoltes les comunicacions entre agents durant una operació, només sentiràs parlar castellà. La pressa per crear i omplir el cos que tenien els polítics de l’època, ens ha dut un ens que no és model de res ni per a ningú. Sempre cal salvar les excepcions, però, insisteixo, només són excepcions. Cada vegada que veig un agent dels mossos a la carretera amb les cames obertes, pelat al zero, amb ulleres fosques i posat de xulo-putes, em cau l’ànima als peus.

Penso que els mossos no són l’única còpia que es va fer de l’estat espanyol, sinó que totes les estructures de la Generalitat, totes, no són més que la miniatura de les castellanes, que es van reproduir tots els mecanismes que les governen i que s’han corromput de la mateixa manera. Podria enumerar una llarguíssima llista de greuges que ho proven, però només esmentaré la darrera: aquest famós contracte amb Ferrovial, una empresa de l’Ibex35, que ha estat beneficiada per un contracte delicat, en temps delicats, de manera obscura i al marge del concurs públic. Un contracte, que com els espanyols típics i tòpics, contempla indemnitzacions pel contractat en cas de rescissió unilateral, que es pagaran amb diners que són públics, nostres. Igual que el cas Castor. Els gestors públics, a Catalunya, actuen a imatge i semblança dels Gobiernos, ens xuclen i ens tracten de babaus, igual que els Gobiernos.

No, aquest no és el país que jo creia que es construïa, no són les estructures que jo pensava que ens governaven. Tinc la sensació de que tot allò que era un orgull íntim de ser català va sent destruït sistemàticament. Ens hem convertit en un país de joguina, en la cuineta de la señorita Pepis, tot gràcies als nostres polítics. Sentint les paraules buides, intranscendents, idiotitzadores del vi-cepresident que ens ha tocat a la tómbola, Pere Aragonès, només sento baladreries de models purament hispànics, ultramontans, viriàtics. Una perversa i gran enredada.

Un govern progressista a Catalunya podria encetar...

El titular de l’entrevista que l’Antoni Bassas (diari Ara de 22/12/2019) fa a Jéssica Albiach, Presidenta de Catalunya en comú-Podem, és: “Si vols ser la Dinamarca del sud, no pots convertir Catalunya en un paradís fiscal”. I quina és la recepta que la senyora Albiach fa per evitar que siguem aquesta arcàdia fiscal? (una qualificació força enginyosa i perversa). Doncs reformar l’IRPF i apujar l’impost de successions. Es necessita ser molt d’esquerres, i tenir molts de bemolls, per gosar castigar els assalariats i els petits propietaris. Això sí que és una autèntica reforma progressista, carai! (tornem a Obiols). Ben amanit, els qui propiciem aquest paradís fiscal que treu la son a n’Albiach som els treballadors que cobrem un sou.

Només de pensar en mans de qui tenim els pressupostos d’aquest país –el Sr. Pere Aragonès García i la Sra. Jéssica Albiach Satorres– em vénen calfreds per tot el cos i una suor freda que no presagia res de bo. Pretendre que els treballadors, per més alts que siguin els seus salaris, siguin els qui han de procurar que l’economia vagi com cal, és gratar el cap de l’ase. Per si no ho saben aquests dos cracs de l’economia jo els explicaré què és un salari. El salari és allò que un hom rep a canvi del seu treball. Si aquest treball té una gran responsabilitat i s’executa amb eficiència és lògic que la paga sigui alta. Però per molt alta que sigui, no deixarà de ser un salari. La persona que rep un salari alt se l’ha de guanyar cada minut, ha de sacrificar hores i família i patir pressions a voltes insostenibles: qui té un salari alt, paga un preu elevat. I el dia que l’amo cregui que aquesta persona no compleix les seves expectatives, li clavarà una cossa al cul i el fotrà de potes al carrer. I al darrera venen l’Albiach i Aragonés i li diuen que guanya massa i que ha de contribuir molt al benestar comú. Gloriós.

Pel que fa a l’impost de successions, torna a castigar els mateixos, els assalariats que han estalviat una bona part del que han guanyat treballant, o bé ho han invertit en un petit patrimoni. Sí, petit –Albiach i Aragonés–, obrin bé els narius. Que els patrimonis de debò, els que castiguen el bé comú, estan ben protegits per lleis que els permeten evadir el 90% dels guanys i que van criant pel a l’ombra d’una llei injusta que els protegeix. Sicaps, societats interposades, martingales més o menys legals, inventades per experts ben pagats que els procuren la vertadera immunitat fiscal.

Que ens prenen per enzes –Albiach i Aragonés–? Que potser no tenen pebrots d’atacar el que és realment el càncer de la societat actual: l’apropiació del benefici desproporcionat que obtenen els grans capitals, la impunitat dels qui estafen sense mesura les arques públiques alimentades pels qui treballen cada dia, cobrin molt o poc. El senyor Aragonès, responsable final del pressupost, un senyor “progressista i d’esquerres”, ens vol, endinyar amb vaselina o sense, la gran reforma “progressista i d’esquerres” (Obiols dixit) que és recaptar dels treballadors 18,6 milions d’euros addicionals, amb aquesta espectacular reforma impositiva (xifra calculada per Cambra de Comerç de Barcelona). Sense exagerar puc afirmar que això és la xocolatina del lloro, que ni a xocolata arriba. Pel que fa a la part baixa de les rendes, el benefici que representarà la pujada del mínim exempt, percebran de mitjana una reducció de –atenció bombos i platerets– 72 € per persona! (dada aportada per Gestha). Per comprar-se un Ferrari, vaja. L’economista Miren Etxezarreta ho diu ben clar, i jo hi combrego: “Per millorar els efectes redistributius del sistema fiscal cal tocar altres impostos. El que realment falla és l’impost de societats”.

El cartell de la imatge que il·lustra aquestes ratlles ho proclama amb paraules planes: “Vivim en un món on els qui guanyen 100.000.000 € al mes fan creure als qui en guanyen 1.800 € que tot va malament per culpa dels qui viuen amb 535 €. I s’ho creuen”. Senyora Albiach, Senyor Aragonés, que ja no ens mamem el dit, i si així s’ho pensen tinguin presents les paraules sàvies de Pere Quart:

Quan jo m'esmerço en una causa justa

com mon Tell sóc adusta i arrogant:

prou, s'ha acabat! Aneu al botavant

vós i galleda i tamboret de fusta.

···································································

Que jo mateixa, si no fos tan llega,

en lletra clara contaria el fet.

Temps era temps hi hagué la vaca cega:

jo só la vaca de la mala llet.

I vagin preparant el cul senyor i senyora, perquè a cosses o a envestides els el deixarem, tard o d’hora, com un tomàquet (això no ho va dir l’Obiols).

El PSC progressista, de què nano?

Raimon Obiols és el pare de la paraula progressista (metàfora). Des de finals dels 70 fins que es va jubilar, aquest mot apareixia desenes de vegades en els seus discursos, sempre associat al seu partit. I és amb el suposat progressisme d’Obiols que Pujol el va apallissar cada vegada que es va presentar a presidir la Generalitat: en cinc ocasions. O no era tan progressista o els votants no se’l creien; sembla evident, perquè ell mai no va guanyar unes eleccions a Catalunya.

De fet, el PSC no n’ha sigut mai de progressista, sinó baixllobregatista. És a dir, ha orientat els seus discursos ignorant olímpicament els catalans d’arrel; van fer una aposta pel xarneguisme i van perdre, perquè ni tan sols tots els qui el PSC anomenava alegrament xarnegos escarnint cruelment els catalans, votaven socialista. El socialisme paternalista català sempre es va sentir còmode en aquest fangar.

Ara, el Baix Llobregat l’ha superat per la dreta i votants fidels voten VOX; sí, VOX. I la deriva d’Iceta és intervenir barroerament en allò que la ultradreta, Cs i el PP han estat intentant durant 40 anys: la llengua. No hi ha darrera d’aquest atac un desig de millorar el sistema d’immersió, sinó de recuperar impúdicament el votant immigrant –el PSC, en el seu fur intern, encara considera els andalusos dels anys 60 com a immigrants– que els ha fet el salt.

Al PSC parlen d’adaptar l’ensenyament a la realitat. Des de quan aquesta idea és progressista? Jo sempre havia pensat que el progressisme consistia precisament en transformar la realitat per a construir-ne una altra de millor pels ciutadans. I Obiols, ara sí, s’hauria d’aixecar de la seva tomba política i ventar-los una bona clatellada. Aquí no es tracta de fer una societat plurilingüe –que ja ho som, collons!– sinó de construir una nova realitat en que el català, la nostra llengua, la que ens és pròpia i ens identifica, sigui la llengua franca del país i que deixi de ser-ho el castellà. La vella aspiració de poder viure en català a Catalunya. Aquesta sí que era una veritable progressió. El que proposa ara l’icetisme és una involució descarada.

He de dir que no em sorprèn aquesta tonteria, perquè com ja deia, mai he vist el PSC progressista. Tota vegada que sempre ha estat esclau del xarneguisme, deutor del baixllobregatisme, ara es veu abocat a cometre de nou un altre error històric volent adaptar-se (?) a la realitat, en lloc d’evolucionar-la. Repeteixo: cras error.

Recordo vivament un reportatge emès per TV3 ja fa anys, en plena eufòria del tripartit, en que es veien les patums del PSC fent cada estiu un suquet, o alguna altra forma d’esnobisme classista, en algun lloc de l’Empordà –havia de ser a l’Empordà, que és on emigrava l’itel·lectualisme progre de l’època, refugiats en antics masos caríssimament restaurats­–. En aquest aquelarre que mostrava el reportatge, podies veure i sentir Obiols i Maragall parlant entre ells en castellà. A mi em va produir una tristesa infinita, veient els qui havien de defensar la llengua, humiliant-la en la seva estúpida festa privada i patumera. I ara volen que ens creiem que la seva proposta és desinteressadament positiva en favor del català i, sobretot, que és progressista. El pobre Obiols no ho hauria fet millor...

Sí, senyora Chacón: la independència té un cost

La Consellera Àngels Chacón a la piscina Bernat Picornell.

Fotografia de La Vanguardia.

No m’agrada gens citar-me, però avui no me’n queda una altra. El dia 15 de setembre jo mateix escrivia en aquest bloc sobre una vaga general a Catalunya: “I sí, nosaltres en pagaríem les conseqüències, ben cert. Però jo no he vist mai una independència, una evolució, una revolució, sense ferides. I si la que hem de pagar és la de l’economia jo estic disposat a fer-ho”. Ara, l’ex-conseller Comín ho proposa i diu, molt encertadament que “el preu de la independència el posa l'Estat” i que si el preu és sacrificar l’economia, també la nostra, no tindrem altre remei.

Sense despentinar-se, surt del cau la senyora consellera d'Empresa i Coneixement, Àngels Chacón, i etziba que “no podem pensar en perjudicar-nos a nosaltres mateixos”. I doncs què, amiga Chacón, continuem pensant que Espanya ens concedirà la independència resant a la mare de déu dels babaus? Que ens sortirà gratis? Potser es tracta de triar: el cost serà en euros, o en garrotades i potser vides? És cert, com diem Comín i jo (i disculpi’m senyor Comín) que l’economia és una de les poques armes pacífiques que tenim els catalans davant d’una Espanya armada de guardiacivils disposats a obrir-nos el cap a cops de porra. Tan difícil és de veure, benvolguda Chacón, que a l’enemic ni aigua, i molt menys euros? No hi falta el republicà Bosch que, en una reacció escagarrinada, diu que “el que hem de fer des del govern de Catalunya és acció. Per exemple, ahir vam nomenar tres nous delegats del govern de Catalunya...”. Això, a Madrid, no els fa ni pessigolles. Si tota l’acció que prepara el Govern és aquesta ja ens hi podem anar posant fulles, perquè a l’altra banda l’inefable Borrell és un guardiacivil prou eficaç. Després de veure com les seves joventuts defensen la revolució maoista ja no m’estranya res d’ERC.

Senyora Chacón, espero no haver-li de donar una lliçó per tal de que aprengui a diferenciar entre cost i inversió: a veure, vostè creu que una aturada general, amb l’objectiu d’aconseguir la independència, amb totes les conseqüències econòmiques que pugui comportar és un cost o una inversió? No s’han omplert vostès la boca asseverant que una Catalunya independent seria “rica i plena”? En què collons quedem?

I, acabo tornant-me a citar: “[···] si d’alguna cosa estic convençut és del cabàs de resiliència que tenim els catalans i de que serem capaços de recuperar-nos en molt poc temps. Espanya, en canvi, s’afonaria en la misèria. Tot, això sí, a mig i llarg termini i fugint de la miopia dels nostres polítics, que no hi veuen, com les dones del temps, més enllà de demà passat (i encara)”.

Apa, bon profit li faci, senyora Chacón.

Vaga general?

Observo, veig, escolto, aquests dies veus que es pregunten, amb més o menys rigor, de què serviria una vaga general a Catalunya. S’entén una vaga de veres, indefinida i, si convé, salvatge. Els qui s’ho pregunten ho fan en molts cassos des del sarcasme i vénen a dir que no tindria cap utilitat, que danyaria l’economia catalana, que només perjudicaria el petit empresari i, al capdavall, el ciutadà i la seva pròpia butxaca.

Tots aquests efectes són certs, però també ho és que l’insaciable bocassa de la caixa espanyola també se’n ressentiria i fort del sotrac perquè, cal no oblidar-ho, som el 25% de l’economia ibèrica. Espanya en sortiria tocada per la imatge internacional que presentaria: un quart del país aturat per la intransigència dels seus governants, una vegada més.

I sí, nosaltres en pagaríem les conseqüències, ben cert. Però jo no he vist mai una independència, una evolució, una revolució, sense ferides. I si la que hem de pagar és la de l’economia jo estic disposat a fer-ho. Primer perquè la decisió és meva i són els meus diners, i perquè estic a punt per perdre-hi el que calgui per la meva llibertat. I segon, perquè si d’alguna cosa estic convençut és del cabàs de resiliència que tenim els catalans i de que serem capaços de recuperar-nos en molt poc temps. Espanya, en canvi, s’afonaria en la misèria. Tot, això sí, a mig i llarg termini i fugint de la miopia dels nostres polítics, que no hi veuen, com les dones del temps, més enllà de demà passat (i encara).

És així que convido als pacifistes irredempts i radicals que pretenen guanyar la república tocant la flauta que s’ho pensin bé, i que sí volem guanyar cal arriscar, perquè qui no arrisca no pisca.

Ens enganyaran amb qualsevol cosa

Avui, 6 de febrer, al diari Ara a la seva secció vistaltwitter, podem llegir una piulada de Mireia Boya que diu: “Parlar de requisar revistes i peces de color

groc o del trasllat porta el debat públic on l’Estat vol. Qüestions jurídiques i procedimentals, i no les polítiques i fonamentals. Dret a l’autodeterminació #JoAcuso”. Té tota la raó: ens perdem en els detalls, que si el trasllat és més o menys còmode, en si els requisen “El Jueves” i si els han col·locat en aquest o aquell mòdul de la presó; en si passen fred o en si tenen per veí un o altre delinqüent. Fem descripcions periodístiques ploramiques i mel·líflues, escrivim si aquest o aquell van somicar o en sí els nostres presos tenen un estat d’ànim així o aixà. Ens expliquen on seran els acusats a la sala, si aniran emmanillats i com serà el procediment formal del judici.  I, com bé diu na Boya, així ens tenen distrets de la qüestió principal que no és altra que el dret a autodeterminar-nos.

Els mitjans de comunicació, inclosos els catalans, sembla que han enfocat el judici més com un esdeveniment social, com un espectacle del circ legal, que no pas com el judici de la lluita del poble i els seus representants per esdevenir lliures d’una España carrinclona, feixistoide, negra i abocada al fracàs. Efectivament, som “on l’estat vol”, parlant de tafaneries inútils i desviant l’atenció dels actors, els acusats els acusadors i els jutges.  No ens hem de deixar manipular per cap mitjà i exigir-los que se’ns relati el fons, que arribin al moll de l’os de la injustícia, de la repressió i de la mentida d’un estat fallit.

L’any 1979 Raimon va escriure la cançó No el coneixia de res. Una de les estrofes diu així: “ens enganyaran amb qualsevol cosa: / unes mamelles en cromo, / uns culs fotografiats, / quatre paraules solemnes / i un futbol manipulat”. 40 anys després, l’Estado ens ensenya el cul i les mamelles perquè perdem de vista l’escena. I nosaltres piquem!

Lacicos amarillos

“El PSOE no es nacionalista en Cataluña ni en España. Es tan malo el nacionalismo catalán como el nacionalismo casposo de Pablo Casado”. És el que ha dit Carlos Pérez Anadón, portaveu socialista a l’Ajuntament de Saragossa. El ple –escriu M. López al diari Heraldo– “ha aprobado este viernes una moción de Ciudadanos que ‘condena rotundamente’ las acciones de colocación de lazos amarillos en distintos puntos de Zaragoza por parte de los autodenominados CDR Aragón”. Es pot llegir la crònica sencera a l’edició digital del diari, un relat que escenifica amb exactitud i candidesa l’actitud política que tenen els espanyols respecte a Catalunya.

És curiós constatar en escrits com aquest, publicat en un diari de difusió limitada a un àmbit i un territori molt concrets, la certesa de fins on està arrelat l’anticatalanisme a Espanya. No és una banal aversió merament competitiva, sinó una profunda convicció de que soms els dolents de la pel·lícula, el dimoni, l’esca del mal. Aquest ple no és el de las Cortes, allà al centre a la capital, no: es el ple d’una ciutat de provincias. Són polítics de segona, tercera o quarta fila des de la visió radial imperial dels madriles. D’aquí ve la sensació d’impunitat que es donen els uns als altres, de que l’arrel de la mandràgora arriba al moll més profund i recòndit de l’Espanya de la boina. Fa bé llegir la premsa de segona regional, la que no es veu als quioscs ni d’aquí ni de Madrid, però que diu les mateixes bestieses i repeteix les consignes perquè arribin arreu.

S’assoleix tal nivell de misèria informativa que s’atribueix la col·locació de llaços a Saragossa a uns desconeguts CDR Aragón: ni tan sols admeten que una iniciativa en favor dels presos polítics pugui sorgir de la seva pròpia societat.

Fa uns dies, algú va pintar de groc la creu de l’Aneto i el mateix Heraldo va atribuir immediatament el fet als independentistes catalans, sense cap prova evident, sense cap mena d’aportació ni d’evidència. “Lacicos” o pintades, tan se’ls en dóna: si són grocs, són vandalismo catalán.

A cagar!

Sí, a cagar us en podeu anar tots: Puigdemont, Torra, Buch, Torrent, Aragonès, Borràs i tota la patuleia que ens governa. Com se’ns pot dir que ens necessiten al carrer, que ens volen desperts, drets i “tossudament alçats”, si ens treuen els gossos a estovar-nos? Sí, sí, a estovar-nos a tots, als qui són d’Arran i als qui són de la CUP o dels CDR: perquè ells? També són nosaltres, ells sí que són la base. Com es pot tractar així a una ciutadania que es va partir literalment la cara ara fa un any, que va arriscar llibertat i hisenda per posar les urnes de la república? És que no vam complir? Què mes voleu, sangoneres?

Es poden buscar moltes raons per justificar l’aturada de burro a què ens han obligat els polítics, però el que no és just ni té perdó és que se’ns torni a atonyinar per ordre dels mateixos a qui vam defensar i pels nostres propis cossos de seguretat. Com collons es vol fer una república d’aquesta manera? Res-publica, la cosa del poble, això és el que significa literalment república. És “la cosa” del poble, no la dels qui governen. Tan difícil és d’entendre? Ni tan sols els presos haurien de ser cap obstacle per combatre l’estat espanyol; tots som adults i hem pres les decisions que ens han semblat millors. Uns han escollit l’exili i d’altres han decidit quedar-se. No és hora de llàgrimes: que ja traurem els presos quan siguem independents, perquè si no ho som ja us asseguro que no en sortiran en molts anys. O és que hem de confiar en els espanyols, que en som de babaus, altra vegada?

Quan veig polítics com Aragonès negociant de nou engrunes a Madrid, o quan reunim la faràndula de l’empresariat per escoltar, del ministro de torn, per centèsima vegada que el corredor mediterrani ja ve i fer-li la gara-gara, em cau l’ànima, i d’altres coses, als peus. Quina merda, senyors, quin gran cagarro que ens esteu donant per esmorzar!

No entenc com es pot autoritzar una manifestació política! de policies. Com és possible que els qui exerceixen legalment la violència contra els ciutadans puguin sortir al carrer cridant consignes d’una determinada opció? Ser policia et dona el poder de clavar clatellots, però té servituds com la de veure restringit l’ús de la llibertat d’expressió: no pots mostrar públicament les teves preferències, perquè aleshores malmets la teva presumpció d’imparcialitat. Que la nostra societat no està feta només de drets, sinó també de renúncies, de moltes renúncies. Com es pot permetre que gent vestida d’extrema dreta, lluint signes i colors del seu cos policial els usin per a recordar-nos qui mana, per a humiliar-nos altra vegada a casa nostra? És que els nostres governants són estúpids?

Hi ha qui defensa la indiferència davant de manifestacions com aquesta. Hi estic d’acord. Però hi ha qui, pel mateix motiu, actua i també hi estic d’acord. No podem posar-nos contra els qui opten per una o altra actitud, perquè tots tenim els mateix objectiu, o no? Com es pot dir que s’equivoquen? És que la passivitat ens du a algun lloc millor? Que entre ser violent de principis i estar tip de posar l’altra galta hi ha un límit, i hauria de ser el nostre Govern qui el posés i cridés amb veu forta i clara que s’ha acabat. I després actuar en conseqüència. Perquè si els nostres dirigents no ho fan ho farà el poble, i llavors ja podran cridar ous a vendre que ningú no els farà cas. Que tot té un límit i la paciència dels catalans també.

President Torra: vostè no pot admetre de cap manera que una colla de brètols vinguin a fotre’s de nosaltres, arrossegant pels nostres carrers la humiliació que vam patir fa un any. President Torra: vostè no pot llançar els mossos a estovar el poble, quan fa un any, desobeint tota lògica i els poders de l’estat, ens vam llançar amb cos i ànima a defensar les urnes que vostès van posar. Tot han estat lloances als herois de l’1 d’octubre, però a l’hora de defensar-nos us heu cagat a les calces, covards! Us en podeu anar tots a cagar, a la vinya, a la via o allà on us plagui, però a cagar!  

Segon intent

Aquest paio, vestit de Cid amb tots els ets i uts, és José M. Aznar. La fotografia es va fer a la torre d’algun castell de la Meseta, i a la dreta es pot distingir la bandera de Castilla-León. A sota, el poble, naturalment. No és la única imatge d’aquest melòman abillat d’aital manera, la qual cosa dóna una idea de la projecció del personatge. Ara, que ha caigut estrepitosament el seu successor, ha llançat l’oferiment d’erigir-se, de nou, en el salvador de la pàtria de dretes per a “reconstruir el centroderecha” des de la seva “posición actual”. Galdosa impostura.

No és la primera vegada que Aznar fa una proposta com aquesta. L’octubre de 2013, en un acte a Donosti, de “reparació de les víctimes del terrorisme”, el dirigent ja va oferir-se a “poner en marcha una gran política nacional basada en los principios constitucionales”. Si us ve de gust –és una manera de dir– podeu llegir el discurs sencer a La Vanguardia. Referint-se aleshores al terrorisme d’ETA, va dir que hi havia “tres condiciones para librarnos del terror: la  aplicación de la ley con todas sus consecuencias; impedir que su proyecto encuentre oxígeno en sus socios políticos y reconocer que es radicalmente ilegítimo”. Si substituïu avui la paraula “terrorismo” per “Cataluña” veureu que la tècnica que es proposava en aquell moment no és gens diferent de la que ha aplicat el seu PP al nostre país.

En aquell moment la seva “gran política nacional”, que no és altra cosa que la fusió de Cs amb PP, no va tenir èxit i el polític rònec es va retirar les casernes d’hivern de la FAES. Aquell Cid semblava ja el cadàver lligat al cavall per fer por a l’enemic, més que no pas una opció vàlida. Ara, però, ressorgeix ni que sigui amb les venes de mòmia al vent i amb pudor de naftalina per ressuscitar el vell projecte promovent l’èxtasi de la dreta: “una, grande y aznariana”. No sé com li anirà. El monstre que ell mateix ha alimentat des de l’ombra, Rivera, per venjar-se d’un PP desafecte, té un ego que se’l trepitja, i el seu hereu al PP ha caigut estrepitosament, corcat per una corrupció galopant.

En aquella ocasió del 2013, entre altres perles del seu discurs, deia:  “Y por tanto quien la ignora [la Constitución], la incumple, la suspende o la aplaza está fuera de la ley, actúa contra la voluntad nacional, y debe percibir sin que le quepa la menor duda las consecuencias de sus actos”. Amén.

Quanta, quanta merda Hèracles!

Eristeu, esporuguit, s'amaga d'Hèracles dins una gerra de bronze.

Museu del Louvre, París

Escoltava avui n’Inés Arrimadas en l’entrevista que la Mònica Terribas, amb infinita paciència, li feia a Catalunya Ràdio. També vaig veure com Rafael Catalá, Ministro de Justicia, perdonava la vida a Carles Campuzano al Congreso per dur un llaç groc ofensiu a la solapa. I encara a l’ex-ministre José Manuel García-Margallo redefinint la violència a conveniència de la seva circumstància. La defensa penosa de Griñan pels ERE d’Andalusia i la cagarada del màster de la Cifuentes.

Conta la mitologia que Hèrcules, en un atac d’ira induït per Hera, va matar els seus fills i la penitència olímpica el va posar a les ordres d’Euristeu de Micenes. Aquest, descrit com a “un home imperfecte, tant física com moralment”, va ordenar a l’heroi els famosos dotze treballs. Entre aquestes tasques ingents s’explica la neteja dels estables del rei Augies. Es veu que aquest tenia un ramat enorme de toros (oju al datu!) que produïa tal quantitat de fems que empudegaven tot el Peloponès i migraven la productivitat dels seus camps. Sembla que Augies no tenia gaire interès en la higiene i la situació era merdosa de veres. Tal com havien pactat, Hèrcules, en un sol dia, va fer neteja desviant els rius Alfeu i Peneu del seu curs i les aigües s’endugueren tota la femada cap al mar.

Meditant sobre semblances, se m’acut pensar si en tota la pell de brau (oju al datu!) hi ha prou rius i prou aigua per a endur-se tota la merda i podridura que els diferents Gobiernos espanyols han anat acumulant en aquesta segona etapa de franquisme pudent. En tinc seriosos dubtes. Del que no dubto en canvi és que, de moment, no es veu cap Hèracles capaç d’emprendre aquest treball. Potser és per això que alguns preferim no emmerdar-nos en tal heroïcitat i preferim deixar Euristeu i els seus estables ben lluny.

Un mal partit

A mi les primaveres i les tardors no em proven. Em produeixen un sentiment de tristesa que em pot arribar a aclaparar i a produir-me un desassossec molest i enganxós. Per això el dia d’ahir començava malament: a més d’aquesta meva feblesa estacional endèmica, hi havia altres coses carregades d’incertesa. Una feina important que penjava d’un fil, dues visites mèdiques que podien canviar-nos la vida i un maldecap infame per acabar-ho d’adobar. Per alegrar-me el matí, el meu mai prou ben ponderat Tomàs Molina, em parlava de “vientos ábregos o llovedores”, una expressió que em treu de polleguera, i ens amenaçava amb un cap de setmana ple de malvestats climatològiques: quina creu aquest home, déu meu!

Amb aquest panorama vam sortir de casa. Però un no sap mai quan els mags de la fortuna actuen (deu ser quan els surt de la torradora) i el cas és que el primer diagnòstic que esperàvem va ser immillorable: no hi havia cap indici que ens hagués de fer patir (1-0). Faltava el segon, que era el més pelut. Després d’un petit recorregut per diferents serveis recol·lectant resultats, la doctora Perelló ens va confirmar que res de res, que el control era absolutament negatiu i que ja ens veuríem d’aquí 7 o 8 anys, si hi havia res de nou (2-0).

Arribem a casa i l’avi tenia la tele a tota màquina (l’home és una mica dur d’orella) per no perdre’s un mot de la notícia: la justícia alemanya deixava lliure Puigdemont en rebutjar el delicte de rebel·lió. L’home –91 anys– estava que no hi cabia i ens va encomanar, com cava en vena, un somriure exultant (3-0). Sona el mòbil; email entrant: la feina a fer punyetes. Cagu’m dena, anàvem massa bé (3-1). Sona el mòbil; una amiga em diu que la presentació del llibre del Ramon Minoves Paraula de Nargó ha anat molt i molt bé (4-1).

S’acaba el dia. I n’hi ha que diuen que sí, que hem guanyat, però que no hem fet un bon partit. Però què voleu que us digui, de partits d’aquests que en vinguin tants com vulguin, i als pobres perfeccionistes tocats dels pebrots que déunostresenyor els agafi confessats.

Boadella i el circ Dastis & Bros.

Fa uns dies, el senyor Alfonso María Dastis Quecedo, Ministro de Asuntos Exteriores y de Cooperación de España, manifestava la seva preocupació pel “circ” que Carles Puigdemont havia muntat a Brusel·les i amb les seves visites a Dinamarca i Suïssa. Al tal Dastis, que ho va dir amb menyspreu i aire de suficiència carpetovetònica, només voldria recordar-li que el circ és una activitat professional prou sacrificada, on alguns fins i tot s’hi deixen, literalment, la pell. Dit això, el ministre hauria d’estar més preocupat per les xarlotades d’un senil i esperpèntic Boadella, protagonitzant una estupidesa potinera a Waterloo. No parlem ja dels dos guardiacivils bufs desplaçats al mateix lloc per fer el pena davant la policia belga. Em consta que els dos valents van quedar-se literalment en calçotets quan els agents els van manar treure’s els ridículs uniformes, tribanya inclòs. I això que no els va estomacar ningú.

Boadella és un pallasso dolent, que no en sap vaja, que és una vergonya per la professió, ell, que volia que el nomenessin “bufón del reyno”. Però haver de posar-se al nivell de dos pocapenes mal disfressats de caderneres ja és caure baix.

Jo recomanaria al Sr. Dastis Quecedo que no badi, que al pas que anem a Espanya se la coneixerà més pels sapastres aprenents de ruc que no pas pels toros, que ja és dir. I als ciutadans de Waterloo, que cada tarda agafin la cadira i s’asseguin davant d’aquella casa de la seva ciutat i que es preparin a veure, tot sovint, “españolitos del lo, lo, lo...” fent el pena.

Santi Vila en condicional

Imatge recollida a la web gerio.cat, signada per ACN.

Santi Vila, ex-conseller de la Generalitat, ha escrit un llibre que es titula D’herois i traïdors on explica la seva vivència del procés. No l’he llegit, però com que se n’han publicat extractes i passatges per tot arreu un pot fer-se una idea de per on va. El títol ja és ben explícit. La meva opinió és a priori, però hi ha dos aspectes sobre els quals he reflexionat abans de decidir-me a llegir-lo.

El primer es el moment. Perquè no hi ha perspectiva, perquè Vila no està suficientment allunyat d’una realitat encara en construcció i, per tant, incerta. El moment també inclou la oportunitat, quan el país que ell va representar està immers en un caos considerable. Pretendre convertir-se en narrador subjectiu quan té companys en una lluita que ell va abandonar, no sembla gaire ètic. I no jutjo si va fer bé o malament, que per ell farà. Posats a parlar d’oportunitat, sempre he desconfiat d’aquella literatura que puja a cavall del vent que bufa, que aprofita l’empenta dels fets calents per a fer calerons. Tampoc ho afirmo però, el cap em caigui, a mi em fa malpensar.

L’altre aspecte me l’ha desvetllat aquesta frase que Vila va pronunciar en una entrevista que li va fer l’Antoni Bassas pel diari Ara: “Si Junqueras hagués fet costat a Puigdemont per fer eleccions, ara tindríem autogovern i no hi hauria presos ni exiliats”. Que és tan com dir que Puigdemont és culpable de la presó i l’exili. Si el llibre va d’això, de “si” condicionals, no val la pena llegir-lo. Tothom és molt savi l’endemà i no hi ha res més estúltic que dir “jo ja ho deia”. Qualsevol de nosaltres és capaç de dir frases celebres amb un “si” al davant i en passat. No ha de fer gaire gràcia que qui ha estat el teu conseller, nomenat per tu mateix, ara et refregui la causa dels mals del país. Vila sabia de què anava el joc: doncs no haver-s’hi apuntat. Quan un és independent i no pertany a cap organització ni partit, la seva opinió és lliure i no deu res a ningú, en canvi no té el recolzament de cap grup. Però si un hom és membre d’un col·lectiu, se suposa que en coneix les normes, que les ha acceptat i que els deu lleialtat; i així tindrà l’escalf del grup. Vila podia i pot tenir la seva visió personal del procés, però en virtut de la lleialtat no la podia expressar lliurement. Si ho volia fer, haver dimitit primer i no esperar a que li fotessin la cossa al cul. Perquè ara, alguns podem pensar que l’únic que vol expressar amb el seu llibre és el ressentiment de l’ambició insatisfeta, i no pas una anàlisi, sinó imparcial, sincera.

Parlem doncs d’herois i traïdors? Això sí, sempre en condicional...

La reial ignorància

La portada de Heraldo de Aragón és el paradigma de com l’Espanya colonial ignora sobiranament Catalunya, i posa pel damunt de tot, per un interès mesquí, un congrés comercial. És més important tenir les elits del país fent calers a manta en benefici propi, que atendre les demandes de la ciutadania. “El rey ignora” diu amb orgull el titular del diari com si el Borbó pogués passar-se per l’engonal tot un poble. Doncs no, Felip: cap dirigent, i menys algú com tu que ni tan sols ha estat escollit, té el dret a ignorar el clam de la seva gent, vingui d’on vingui i de qui vingui. Si el dirigent ignora, és un ignorant, un indigent mental que no mereix el lloc que ocupa. Una ignorància que frega la indecència quan, després de clar un “a por ellos” institucional, es presenta a Barcelona com si no hagués passat res, com si el repic de cassoles fos un concert de benvinguda.

El rei Felip, el preparao, i també el seu virrei Millo, el pocapena, han de saber que no són benvinguts i que l’un ha de mirar de no acostar-se massa i l’altre que ja es pot anar buscant una casa on poder posar el cul, i que sigui ben lluny. Que el meu avi, quan anava a cagar, deia “me’n vaig a can Felip”.

Bravo Boya, merda Pascal!

No sóc un defensor de Mireia Boya, a qui he criticat els seus exabruptes femellistes en diverses ocasions. Avui he sentit l’entrevista que li ha fet la Mònica Terribas a Catalunya Ràdio i m’ha agradat el seu discurs: coherent, ferm i valent. Davant del jutge Llarena ha defensat que com a política tenia la obligació de complir el seu programa electoral, un programa que ningú no va impugnar abans de les eleccions. Ella li ha explicat al jutge que res de “declaracions simbòliques”, sinó que ella havia votat sí a la república, amb totes les conseqüències, en compliment del seu compromís electoral. Ella, diu, no podia enganyar els ciutadans. Amb veu reposada, tranquil·la i sense cap mena de dubte, ha anat contestant les preguntes de la periodista, sense vacil·lacions i amb seguretat. Per tant: bravo, Boya!

Al mateix mitjà, seguidament, he sentit Marta Pascal, Coordinadora General del PDeCAT, dir que volien un govern “estable i dins de la legalitat”. Redéu! No dona no, no podem dir ara que allò no valia. No podem fotre pel pedregar les garrotades que vam rebre els ciutadans només per salvar el cul dels polítics. M’emprenya tanta covardia, sí: covardia. Admeto, i he defensat, que tothom té dret a fer el que faci falta per sortir de la presó, però això no ha de fer oblidar que hi havia una promesa pública de proclamar la república. Al capdavall haurem d’admetre que retractar-se té les mateixes conseqüències, o pitjors, que reafirmar-se en els objectius. Sentir avui Marta Pascal m’ha acabat la paciència.

No anem bé. Hi ha qui no ha llegit honestament els fets que s’han produït des de l’1 d’octubre i ara, de genolls davant d’una justícia incerta, renuncia expressament a complir el seu programa. A mi em fa l’efecte que l’estratègia de les defenses és equivocada des de l’inici. La meva experiència en la vida privada i en la laboral m’ha ensenyat que un pocavergonya en necessita un altre al davant, que arronsar-se davant d’un xuloputes no serveix per apaivagar la seva agressivitat. Cal seguir defensant els principis que es van proposar, i que han guanyat dues eleccions consecutives amb coherència, fermesa i valentia. El demés són òsties, i ja em perdonareu l’expressió.

Personalismes “fake”

Sento veus. Que ningú s’espanti: les sento per la ràdio, per la TV, que acusen Carles Puigdemont de mantenir la seva investidura en benefici propi, per la necessitat de protagonisme i personalisme. Aquestes veus, per qualificar-les de manera suau, són perverses i la única cosa que persegueixen és pressionar el President perquè renunciï a la seva investidura. Volen dir-nos que Puigdemont no pot ser President perquè a ells no els agrada i ho vesteixen tot plegat d’una il·legalitat feta a mida per un Tribunal Constitucional absolutament venut a l’or de la Moncloa.

Però m’interessa saber quin profit personal en treu Carles Puigdemont de persistir en la seva voluntat. Si la gentola que l’acusa pensa que no ha fet cap mena de renúncia els preguntaria si... allunyar-se mil quilòmetres de la família, els fills i la seva dona, dormir en un hotel, suportar befes d’espanyols armats amb una bandera, insults i menysteniments; no saber si podràs tornar a veure els teus pares, viure amb la frugalitat que exigeix el moment, estar privat de la seva feina i dels seus drets. Tot això no són renúncies? A Carles Puigdemont, l’Estado espanyol li ha destrossat la vida i encara hi ha pocapenes que l’acusin d’ambició malaltissa. Com ja he escopit altres vegades, m’agradaria veure a tots aquests valents, i valentes, en la seva situació. és de miserables.

Des de Madrid, i també des de Catalunya, hi ha homenets, donetes, i cagabandúrries que s’omplen la boca de mots com lleialtat, honor, respecte a lleis i institucions, però que són incapaços de mostrar el més mínim respecte per les decisions que pren qui ha estat elegit pel poble amb els seus vots: la cambra catalana i el seu President. En unes eleccions muntades i amanides des de Madrid, la ciutadania ha parlat alt i clar i ha clavat una puntada de peu al cul als mal anomenats constitucionalistes, que ara es passen pel forro de la pebrotera la seva estimada consitución. “Menos lobos, Caperucita!”

Victòria!

Sí, els independentistes hem guanyat aquestes eleccions malgrat els espeternecs triomfalistes d’Inés Arrimadas: no, no podrà ser “la presidenta de todos los catalanes”; així, en castellà, perquè se sàpiga en quina llengua i cultura ho hauria fet. Avui, diversos amics d’arreu d’Espanya, es pregunten com és que a la democràtica Catalunya un partit filofeixista d’extrema dreta ha guanyat de manera clara. No m’estranya que s’ho preguntin perquè la desinformació que pateixen dellà de l’Ebre i el Sènia és aclaparadora, perquè ignoren quina és la nostra realitat. Arrimadas ha guanyat perquè ha reunit el vot de la por, perquè ha sabut capitalitzar sense manies l’aplicació del 155. Aquí és on ha jugat bé Cs, perquè qui ha fet la feina bruta i n’ha patit les mortals conseqüències ha esta el propi PP, i que n’ha rebut els rèdits han estat ells.

Com a tot arreu, a Catalunya hi ha gent que té por quan les coses es sacsegen, i més encara quan les circumstàncies instal·len un clima de terror. Als pobles i ciutats fora de l’àrea metropolitana barcelonina no ho hem notat, però allà sí que l’Estado s’hi ha abocat: helicòpters sobrevolant dia i nit l’espai urbà, furgonetes amunt i avall traginant policies i caderneres, càrregues indiscriminades contra ciutadans pacífics, la llibertat d’expressió coartada. Acusacions a tort i a dret, detencions, empresonaments i el Govern exiliat a Brussel·les. Al cinturó roig tot això fa molta por i és aquí on es concentra el 50% del vot de Catalunya. Si mireu qualsevol mapa de resultats comprovareu la gran taca taronja que s’estén al voltant de la capital del país –on també ha guanyat Cs–. És aquí on el PSC a fet la llufa més estrepitosa i s’ha deixat arrabassar tot el seu capital polític, perdent fins i tot Mataró! Aquesta àrea és on hi ha majors concentracions d’immigració dels anys del franquisme i on les bosses de cultura precària són més profundes. Fa pocs dies es publicava un estudi sociològic on es feia evident que el votant de Cs és el més inculte del cens. I la incultura i la ignorància són els generadors de por més potents.

Cs ha estat el partit que ha gastat més diners en la campanya d’aquestes eleccions, 2,1 M d’euros, que ningú no sap d’on han sortit. La propaganda visible a tot el país, però, només ha fet efecte allà on no els feia falta.

Tampoc cal oblidar que el Gobierno i el PP de Madrid han llençat tota l’artilleria a l’atac i no han estalviat mitjans, ni públics ni privats, per estendre el seu missatge barroer amb un García que s’hauria de rentar la boca amb salfumant. I tot això amb el handicap que significava pels independentistes tenir els seus líders fora de combat: l’un a Bèlgica i l’altre a la presó. És com un combat de boxa amb un dels contrincants lluitant amb una mà lligada a l’esquena.

És per tot això que Cs ha obtingut el resultat de 12 diputats més que en les anteriors eleccions. Però compte: el vot que ha obtingut és extremament inestable perquè és fruit de la conjuntura política que el PP ha muntat, amb el flabiol sonant dels propis Ciutadans al darrera. És un vot volàtil i voluble perquè han influït sobre una gran massa de gent esporuguida, mal informada i amb la cultura a nivells escassos, que fa que canviïn el sentit del vot cada vegada que van a pixar.

Però això també té una segona lectura que hauria d’alliçonar els independentistes: ells no han sabut conferir seguretat a tota aquesta gent, no els han pogut convèncer perquè no ha trobat ni el canal ni el missatge adequats. Ara, els toca d’estudiar bé la composició social d’aquests votants, conèixer a fons les seves inquietuds i trobar la manera d’arribar-hi. Ho podem fer des de la força de la victòria. Tenim quatre anys per fer els deures.

Què no s’ha de fer per guanyar

Al diari Ara d’ahir, 12 de desembre de 2017, l’escriptor i historiador Joan Esculies escriu que: “Des de l’1 d’octubre els directors del Procés no han sabut mantenir el relat del que feien perquè algunes variables no s’havien sospesat prou. S’ha improvisat com en altres ocasions, però no s’ha trobat el to per explicar-ho”. A mi em sembla que en aquesta premissa, que presideix l’article, hi ha un error d’apreciació que cometen algunes anàlisis profètiques sobre què passarà en aquestes eleccions. En el context que estem, de repressió violenta i limitació de drets, dir que els impulsors del procés “no han sabut mantenir el relat” no és cert; o si més no, no és exacte. Una cosa és que s’hagi canviat l’objectiu, que era la independència, i una altra és que si l’expresses et puguin muntar un sidral que et dugui de potes a la presó. En definitiva, crec que el relat es manté, i tots els qui l’hem defensat ho sabem bé. I també ho saben els qui hi estan en contra, perquè així ho demostra la violència que s’ha desfermat contra l’independentisme.

És cert que hi va haver errors greus en proclamar una república que no tenia clar que l’estat espanyol trauria els tancs al carrer, que no tenia el control del territori i que potser va confiar prou i massa en què Europa es desvetllaria i els faria costat. Però d’aquí a pensar que els seus promotors han abandonat la idea o que l’han diluït és, potser, tenir una imaginació massa desperta. El prova-error científic també val en política.

En el que sí que estic d’acord en l’apreciació que fa Esculies és en que s’ha improvisat massa i que “no s’ha trobat el to per explicar-ho” . Sobretot pel que fa a ERC. Les llàgrimes de Marta Rovira davant la detenció de Junqueras, la dependència evident del líder a la presó, les contínues justificacions de la candidata demanant perdó per presentar-se, debiliten molt les expectatives del partit. No pas entre els seus votants, que crec fidels, sinó entre la massa d’indecisos que sempre flota en l’aire de les enquestes. Les coses han anat com han anat, i ara ERC no pot asseure’s a la vora del camí a llepar-se les ferides. Ha de recuperar el seu discurs i emetre’l amb claredat. Sense oblidar cap pres, els seus mitings han de fer referència directa als objectius independentistes i deixar-se d’enyorances que no tenen remei i que en campanya només serveixen arguments a l’enemic.

Es pot entendre el dolor pels companys empresonats, però als polítics els suposem una capacitat de resiliència important –una resiliència que d’altra banda la ciutadania ha demostrat sobradament i heroica– i ara és l’hora de mostrar-la. Perquè sinó, els qui anem de comparses, els qui fem bulto, ens podem sentir escapçats i perdre l’empenta i amb això ells, els polítics, sí que perdran el relat i la capacitat d’explicar-lo.

Podeu llegir l’article sencer de Joan Esculies al diari ARA

La xerrameca autoritarista

El llenguatge no és mai innocu. Hem assistit aquests darrers mesos a una normalització de mots terribles com rebel·lió, tumult, cop d’estat, sedició, 155 i altres eufemismes d’un sol concepte: la venjança jurídica d’un estat enganxat per les part toves. De mica en mica, els ministres i adlàters del PP, C’s i PSOEPSC ens han anat acostumant un dia darrera l’altre a escoltar aquests mots amb “naturalitat”. Periodistes i mitjans d’un color i de l’altre ens les endinyen amb una facilitat que fa por, sense donar importància aparent al que signifiquen, no tan sols jurídicament sinó moralment. Hem sentit policies titllant de catalufos homes i dones nobles quan els duien a la presó. Hem vist un portaveu d’aquest cos manifestar-se a Madrid amb l’extrema dreta més violenta. Hem assistit a agressions feixistes contra ciutadans després de cada manifestació unionista. I un pòtol de barraca tractant un càrrec electe, President del meu país, de cocomocho i etzibar-li que “no es un cobarde, es un mierda”. I a Espanya ningú no s’immuta.

Aquesta setmana he llegit dues frases que expliquen el concepte que els espanyols tenen del país. La primera és de l’inefable fiscal Maza: “Bastante paciencia ha tenido el Estado de derecho”, ha deixat anar. Les implicacions que té l’expressió faria posar vermell qualsevol demòcrata que l’hagués pronunciat, que dimitiria tot seguit al·legant alienació mental transitòria. L’Estado ni té ni deixa de tenir paciència, com no en té una pedra o un bocoi de vi de Porto. A qui se li ha acabat la poca paciència democràtica que tenia és al Gobierno del PP-C’s-PSOEPSC, li ha sortit la vena dictatorial i ha aplicat la repressió pura i dura, tot esbotzant el mateix Estat de dret que pretén defensar. Però l’expressió també té la seva lectura subliminal i deixa en pilotes la democràcia espanyola: “el estado de derecho es mío!” Recordem ara la frase de la mòmia corcada del PP, Manuel Fraga Iribarne: “la calle es mía!”. I recordem-ne les circumstàncies. L’home era aleshores ministre d'Interior; eren els mesos immediats a la mort de Franco. L'exabrupte el va vomitar per unes manifestacions obreres a Vitòria, amb tres morts, tots manifestants. I aquí estem.

La segona frase és un titular de La Vanguardia que diu així: “El ministro de Exteriores belga llama al orden al de Interior por hablar de Puigdemont”. La “notícia” ve signada per Europa Press, per tant l’autoria de la titulació és del diari. Segons l’Oxford líving Dictionaries espanyol, defineix aquesta expressió com “Pedir una persona con autoridad a otra que cambie una actitud o un comportamiento que la primera desaprueba”. A veure, un ministre no pot cridar a l’ordre a un altre perquè no té autoritat per fer-ho. Com que el ministre d’Interior no té bona opinió de l’Estat espanyol i en canvi el d’Exteriors sí, el diari atorga rang major al qui va a favor de la línia editorial. En realitat el primer podria haver engegat tranquil·lament a fer punyetes el segon sense que el cel els caigués al damunt.

Són dues frases, dues expressions, que defineixen descarnadament l’estat de descomposició cadavèrica en què es troba la democràcia dels espanyols, són la mostra evident i diàfana de l’esperit franquista que impera en totes les institucions de l’Estado i a tots els seus nivells. Són la justificació del “a por ellos” que ha estat avalada pel Borbó, pobret, pel seu estado de derecho i per una enorme part de la ciutadania espanyola. I així estem.