L’ ”acabose”

Certament es fa difícil de mirar la imatge de Pere Navarro i Alicia Sánchez-Camacho asseguts en algun racó del Parlament, després del darrer debat. En comptes de mantenir un contacte discret, van posar-se volgudament de cara a les càmeres, especialment abundants en un dia així. Intent patètic d’ambdós dirigents per no quedar en un espai residual de la política del país? No ho sé, però la imatge és potent i dóna aquella sensació de decadència que tant haurien d’evitar els propis personatges. Sap greu pel PSC; del PP ja en coneixíem perfectament la deriva i totes les reaccions que ha tingut eren, i són, previsibles. El PSC, segons apunta Iñaki Ellakuria a La Vanguardia, reviscola una anomenada “declaració de Granada” que no es creu ningú –recordem l’anterior de Santillana del Mar, amb Maragall– mentre Maurici Lucena encara diu (sic): “crec que és bo que siguem capaços, com en la transició, de seure a la mateixa taula”. En definitiva, del PSC només venen propostes tronades, demodés, que ja no tenen valor avui. Què s’ha fet del veritable progressisme, bandera impenitent d’Obiols? Totes les propostes que ha de fer el PSC són les que es basen en pressupostos passats, antics, rancis,  històrics? Cal espavilar-se una mica i començar a pensar en solucions originals.

Els catalans potser passem ara per il·lusos, perquè alguns pensen que pensem que un estat català ens proporcionarà la felicitat eterna. Però cal que aquests pensadors tan fins s’enfonsin en la idiosincràsia del nostre poble i veurà que el llegir mai no ens fa perdre l’escriure: l’endemà de la derrota del 1714 els barcelonins ja treballaven per això d’ara. El mateix passarà l’endemà del resultat de la consulta: els catalans ja treballarem pel futur. El PSC treballa al passat: mala peça al teler.

Anatomies

No sé si és veritat o no, però conten aquesta història. En algun país africà hi havia un grup humà que habitava la riba d’un gran llac. La seva gent vivia de l’agricultura i, també, del peix que treien del llac. Cada dia, els pescadors de l’aldea treien uns quants centenars d’exemplars i els intercanviaven per altres aliments. Això era així des de feia centenars d’anys. Aquella gent vivia bé. Conten, que un bon dia un grup d’europeus es van presentar al poble: eren patums de la cuina que... “recorrien el món a la recerca de nous sabors”. Obsequiosa, aquella gent va cuinar peix del llac i el va oferir als fartets i aquests van veure el cel pel forat del cul. Quina menja aquell peix, quina llepolia! Els va faltar temps per subscriure un acord amb els natius per tal de que fessin arribar als fogons més llefecs del món tota la pesca que poguessin. A aquella gent, enlluernada per la quincalla dels conqueridors, els va faltar temps. Es van tecnificar amb barques de motor i xarxes gegantines i ara venen peix a dojo. El resultat és que ara aquella gent no pot menjar peix: ells mateixos no el poden pagar perquè és massa car i per substituir-lo mengen porqueria que els mateixos europeus els venen. S’han engreixat i tenen colesterol, malgrat que treballen un munt d’hores al dia. A més, amb la pesca intensiva, les captures van minvant i els caladors s’esgoten. Ara es barallen per un bon lloc, pel preu i per veure si fan un moll on deixar la barca. Títol del conte: anatomia del progrés.

Ara, a Catalunya, passarà el mateix amb els bolets i els caragols. Com que no em tenim prou amb una cistelleta per fer un bon àpat, els hem de collir a tones i hem de ser els campions. Arribarà que no en deixarem ni per llavor. I amb aquesta excusa, l’administració –que sempre vetlla pel nostre bé– ens posarà una taxa per collir-los. Aleshores sortiran els furtius que es tornaran violents i haurem de posar guardes als boscos –guardes privats– que es vendran per la meitat d’un permís. Títol d’una realitat anunciada: anatomia de la collonada universal humana. I així anar fent, que són quatre dies!

La font d’Alcañiz i el savis de Vilatrista

El 23 d’abril escrivia en aquest blog sobre la font de la vergonya d’Alcañiz. Explicava aleshores que, després de gastar-se la burrada de 579.000 euros per arreglar la Fuente de los 72 caños a la glorieta de Telmo Lacasa, a la font no hi rajava ni una gota d’aigua. Les associacions de veïns demanaven una solució pel símbol. Bé, sembla que al capdavall van aconseguir que l’aigua brollés, però van desmuntar la font, la van canviar de lloc i hi van posar una bomba amb circuit tancat. Si en van ser de savis que resulta que la bomba s’embossa i el canvi de lloc no li ha agradat a la baluerna. Resultat, la font seca altra vegada. El comentari que en fa La Comarca, diari local, és sucós: L’alcalde i regidor d’obres, Juan Carlos Gracia Suso diu que “Ya mana agua pero detectamos un problema que no esperábamos” i que “el alcalde prefiere no adelantar más detalles a la espera de un informe de la arquitecta municipal”. La veritat, fa por.

Els que la van bastir per allà al s. XIX es veu que no la van orientar a la babalà, sinó que tenien alguna raó que ara, una moderna arquitecta, no sap endevinar i l’empresa encarregada de reparar-la –que ja ha facturat 27.000 euros més a l’ajuntament– tampoc. En definitiva, i si fem cas de la llegenda, una font que portava més de mil anys rajant ara és seca i ja veurem si tornarà a rajar. Ja et dic, savis de Vilatrista.

Com quedem?

Segueixo llegint Fernando Ónega i veig que el nerviosisme s’ha instal·lat de veres a la capital del regne d’España. A la manca de capacitat per entendre el conflicte català, que ja havia comentat amb anterioritat, s’hi afegeix la fixació amb les intencions del President Mas. És cert que no sé que passa per la seva ment, el senyor Ónega tampoc, però ell no es cansa de repetir que acabarà quan hagi dut al país a l’autodeterminació. Està aleshores fóra de lloc que el periodista digui que (sic) “Mas deu tenir vocació de martiri per la causa i no li importa aquest càstig (el de les darreres eleccions), sinó el missatge de les urnes”. Em pot dir, Fernando, a qui o a què ha d’atendre un administrador públic, un polític com amb sentit d’Estat? Potser ha de pensar com li suggereix si (sic) “Ha calculat que pot ser Esquerra qui tingui la glòria de construir l’Estat català? Doncs miri Fernando, l’actitud del President és formidablement noble, i per tant inconcebible en certs ambients, com sembla que són els seus. Sembla inèdita perquè en un país com España per ara no hi ha ningú al govern que es preocupi realment pel bé del país. És aquesta actitud que porta Ónega a afirmar que Mas té “mentalitat de màrtir per la causa”. Doncs mira, no estaria malament que fos així en un temps i un país on dimitir, ni que el teu tresorer hagi estat un lladre fastigós, es considera una debilitat. Potser tot això ens ho fan dir els nirvis?

Criteris

A vegades em perd l’ansietat d’escriure immediatament sobre un fet o una opinió. I ho sé: mai se m’han posat bé les presses i sé que, després de deixar reposar un desig, el resultat és molt millor, més equilibrat. És per això que he esperat, impacient, a llençar-me a redactar aquestes ratlles. Immers en el debat del Parlament he fullejat amb atenció els diaris, he llegit tot el que el meu temps m’ha permès, i després d’anys de subscriptor de La Vanguardia em permeto dubtar de la qualitat equànime de la publicació. La secció de cartes al director, de la qual en sóc usuari freqüent, ha estat per mi un termòmetre de l’anar i venir del país, un exponent dels temes que interessen i que estan a l’actualitat. És per això que en veure aquesta secció dels dos darrers dies he arribat a la conclusió de què alguna cosa ha canviat en els criteris: amb el debat intensíssim al Parlament sobre el sobiranisme, cap carta sobre el tema. Això sí, sembla que solament és notícia la tonteria de la sèrie Isabel i la Plaça del Rei. No solament aquesta secció, sinó també els titulars; el d’avui és aclaparador: “Mas accepta una consulta que inclogui la tercera via”. Considerar que aquesta opció és la defensada pel President, després de sentir el seu discurs i el de Junqueras, em sembla absolutament fóra de lloc i inadequat. Hi ha altres paraules, frases, que definirien millor el discurs de Mas: vaig sentir clarament com deia, contradient explícitament Duran, que les terceres vies porten anys i panys fracassant i que és inútil plantejar-les.

Vist tot això, els meus dubtes sobre la línia d'opinió de La Vanguardia avancen, més quan a l’Editorial d’avui s’afirma el següent: “(...) una tercera via que Mas va rebutjar afirmant que en els últims cent anys aquestes solucions no han funcionat”. Com lliguen aquell titular amb aquesta referència? Alguna cosa grinyola a La Vanguardia, un grinyol que em burxa la orella i m’intranquil·litza.

El meridià del ministre

“Le pediría (a Rivero) que no dijera disparates. Alguien le tiene que explicar lo que es el meridiano de Greenwich, que alguien le diga que pasa por una serie de países, entre ellos España, y que pasa también por Canarias”. Són paraules del ministre d’Indústria José Manuel Soria dirigides al president del Gobierno de Canarias. Realment esparvera sentir coses com aquesta en boca de tot un ministre, però ja hem vist el nivell que tenen a España: des del bunyol de la senyora Botella es pot creure tot. Amb aquesta afirmació Soria ha desplaçat el meridià almenys 1500 km a l’est, amb la qual cosa modifica la mesura de la longitud i engega al carall, de passada, tot el sistema de geolocalització. No sé si els farà gaire gràcia als responsables del GPS.

Damunt la carretera N211, entre Mequinensa i Casp, més o menys al km 275, hi ha una àrea de descans dedicada al meridià 0. Un monòlit de pedra sorrenca, típica del país, ho testifica. En aquell paisatge desolat al voltant de l’embassament de Mequinensa, és un dels pocs signes civilitzats que es podien veure. A partir d’ara, per obra del ministre, ni això.

NO en nom meu, Duran

La proposta de Duran Lleida és un bunyol mal fet. Però no entraré pas a criticar-la, sinó que faré alguna pregunta a l’home d’Alcampell: en nom de qui, senyor Duran, se’n va a Madrid a vendre’ns? Amb quina barra s’atorga la representativitat de la cambra catalana? Per quins set sous interpreta que només es tracta de llençar-nos, per enèsima vegada, l’os de l’autonomia? Després de marxar a sud-amèrica, representant España, per la diada més transcendental del país, vol que ara li cedim alguna facultat per negociar el nostre futur?

Benvolgut Duran, es queixa de que és el boc expiatori de l’independentisme, però vostè s’ho busca. Permeti’m dir-li que és un miserable i un poca-solta que no té altra vocació que la del quintacolumnista, abocat a sabotejar una vegada i una altra el projecte català. En nom meu, no, senyor Duran. N’estic tip. Com deia l’enyorat Pere Quart a La vaca suïssa: Aneu al botavant / vós i galleda i tamboret de fusta!

I Serrat?

Joan Manuel Serrat amb Cristina Fernández de

Kirchner,demòcrata de tota la vida, en una visat

a la Casa Rosada.

Corria l’any 1968, un servidor tenia 14 anys i era un fervent admirador de Joan Manuel Serrat. El Serrat, aquell any, va començar a cantar en castellà i el van fitxar per defensar España al festival d’Eurovisió amb la cançó La, la, la. A mi, en el meu despertar a la catalanitat, allò em va semblar una punyalada i li vaig fer la creu: mai més he comprat un disc seu ni he escoltat cap  cançó sencera si ho he pogut evitar. Era evident, per a mi, que s’havia venut a l’or de l’idioma de l’imperi, que li obria un mercat immens entre el centenars de milions castellano-parlants. Crec la versió que aleshores va circular en què s’explicava que, d’acord amb el seu representant José M. Lasso de la Vega, van fer un intent de recuperar el mercat català que se’ls escapava. Així, van posar com a condició per anar a Eurovisió poder cantar en català. Pensaven que almenys els concedirien una estrofa, però ni això. El règim no ho va tolerar i el va entaforar al forat dels records foscos. Sigui veritat o no –jo penso que sí– el Serrat ja no va cantar gairebé mai més en català i es va abraçar a España i l’Amèrica Llatina per sempre més.
Ja fa anys que no me n’arriben declaracions polítiques, i si les fa és tan lluny de Catalunya que no el sento. Possiblement nedi entre deu o dotze aigües per no perdre vendes. Tot i així, he de dir que crec que és un gran músic i millor lletrista i que és una llàstima que no el pugui sentir. La meva visió d’ell s’ha amansit però –l’edat ensenya– i si el pogués escoltar pensant que és sincer potser acabaria per ser comprensiu. Però no el sento, no sabem què en pensa de Catalunya i els anhels dels seus conciutadans. Si bé, i mentre no em convenci d’altra cosa, la seva opinió tant me fot, també penso que hi ha molta gent que l’admira i que es mereix altra cosa que el seu clamorós silenci.

Martino, Guardiola i el periodisme esportiu

Llegeixo al diari ARA l’article de Xavier Bosch “El superdotat”. Entenc que l’home vol dir-nos que cal deixar treballar Martino i no deixar-nos portar “perquè Valdés etziba unes quantes gardeles a la quinta forca”. Té raó, els savis de Vilatrista surten amb el sol i es ponen a migdia, no fos cas que massa llum els deixés cecs, muts, sords i nus. Ens diu que no hem de comparar Martino amb Guardiola, perquè aquest sempre perdrà i dedica el 95% del seu escrit a recordar-nos les virtuts inabastables del noi de Santpedor. Doncs no sembla que aquesta sigui la millor manera, amic Bosch. L’estil del barça no l’ha creat ningú, tampoc el Pep: és el fruit de més de 100 anys d’entrenadors, jugadors, directius, aficionats i periodistes que han aportat una temporada i una altra el seu esperit particular. Aquesta essència no es lloga ni es perpetua ni es contracta, i Martino, com tots, aportarà el seu saber i ens farà avançar.
Quan un periodista diu que tal o qual opinió “està al carrer” sempre em fa l’efecte que parla del seu carrer i poca cosa més, entenent el seu carrer com una avinguda on solament hi habiten altres periodistes i opinadors que necessiten fer soroll per a mantenir la hisenda. Amic Bosch, convé palpar de més a prop el carrer real i, sobretot, treure’ns de sobre Guardiola. El Pep és ja un fantasma que si no ens el traiem de sobre ens ofegarà. Perquè com bé dius “ni és l'entrenador del Barça ni ho serà mai més”.

Referèndums perversos

L’any 1966 Franco va fer el gran intent de perpetuar el règim amb la Ley Orgánica del Estado, que es va sotmetre a referèndum. Un referèndum convocat sense cap mena de garantia democràtica, on només es podia parlar i recolzar el Sí sense pal·liatius. Jo tenia aleshores 12 anys i sentia els meus familiars parlar-ne gairebé en un murmuri. Jo pensava en allò de votar:  no ho havia vist mai. En un dinar d’aquells de celebració, algú li va preguntar al meu tiet Ramon què votaria. El tiet Ramon, soldat de la quinta del biberó, home irònic, va arronsar les espatlles i va respondre que no diria ni sí ni no: ell votaria “buenu”. Amb aquesta expressió volia significar que aquella votació no tenia cap mena de valor, perquè era perversa d’inici. No sé què va fer finalment el tiet Ramon amb la seva papereta, però intueixo que davant la proposta d’en Duran d’una tercera via, arronsaria altra vegada les espatlles i diria: “buenu”. No comparo ara Franco amb Duran, déumenguardi! Voldria expressar que no hi ha mai terceres vies exitoses, mitges tintes miraculoses; que un referèndum que no sigui una sola pregunta, amb dues respostes possibles no és tal: seria una presa de pèl, una reinterpretació duranesca de la voluntat del poble.

Cansa i cansa

En una entrevista que publica avui el diari The Wall Street Journal, el President Mariano Rajoy diu això: “Jo vaig a Europa a discutir d'unió bancària o unió fiscal o més mercat comú, i de sobte aquí hi ha qui està parlant de recórrer el camí en direcció contrària”, referint-se a Catalunya. Sembla un diàleg de sords això. Algú ha dit per aquí que no volem estar a Europa, que Catalunya no vol ser europea? De veritat que cansa haver d’explicar les coses tantes vegades. Com que alguns –o molts, o tots­– ja ens n’hem cansat de tanta i tanta estultícia pensem que més val ser cap d’arengada que cua de peix. I sí, volem ser del món, d’Europa, però sense tutors, que ja som grandets.

Que no es preocupin tant pel nostre futur que ja ens espavilarem i, en poden estar segurs, que els atraparem: si anem una mica endarrere només és per agafar empenta.

Esgotar les vies o ser proactius

Els partits que defensen el dret a la independència de Catalunya sembla que volen esgotar totes les vies legals per a arribar a la consulta. Podria ser una postura prou assenyada: demostrar a la comunitat internacional que s’ha provat de totes les maneres possibles poder interpel·lar l’opinió de la ciutadania. Aleshores, diuen, es veuria que la decisió de l’Estat és merament política i que no té la voluntat de permetre-ho. La comunitat internacional es mou, sempre, pels fets consumats. Només hem d’observar com es produeixen els darrers reconeixements de nous estats o de nous statu quo. Al final, el que compta són les relacions que es puguin establir a partir de la nova posició. Excepte quan les escissions siguin, violentes i hagin provocat crims execrables, el reconeixement és ràpid, en pocs anys, i en l’entremig no es trenca res. La comunitat internacional observa i decideix en funció dels seus interessos, no pas de les seves polítiques o ideologies. És aquí on Catalunya té un dels punts més forts. A Europa seria contribuent net en tot i per la resta del món, en tot cas, no seria cap problema. Seria una nació activa, amb plantejaments moderns i progressistes, assenyada i lliure de sospites involucionistes; democràtica per vocació, sense passats obscurs i, si ho sabem fer, neta de compromisos i un aliat de fiar.

Ara, España sembla que ens vol fer campanya dels inconvenients de separar-nos. Si som proactius, hauríem de trobar els avantatges que obtindrien els espanyols de la separació de Catalunya, en lloc de refregar-los que hi perdrien l’“oro i el moro”. Hem de trobar fets demostrables de que España seria un país millor sense una Catalunya emprenyada a perpetuïtat. Repto a la intel·ligència dels nostres polítics a posar-s’hi i així potser no hauríem d’esgotar tantes vies.

Tranquil·la, Empar

Benvolguda Empar Moliner, veig que avui estàs preocupada per l’adhesió de la Plataforma Hispanoamericana a Catalunya a la manifestació del Día de la Raza. Em sap greu que el senyor  Bernardo Casique pertorbi barroerament el teu capteniment de persona tranquil·la. Amb l’ànim de retornar la calma a la teva ànima sensible, amb tota humilitat, em permeto de dir-te tres cosetes. La primera és que no sé amb quina autoritat el Casique fa una declaració com aquesta: ha fet un referèndum intern? Si no és així, més li valdria callar i no parlar en nom de la resta d’associats. D’altra banda, amiga Moliner, que sàpiga aquest home que les plataformes no voten, sinó les persones, i que dintre del seu col·lectiu hi ha gent de tota mena, fins i tot independentistes. Per acabar, em sembla que l’amic Casique no ens ha de fer gaire por. Aquest personatge pertany, ni més ni menys, al Partido Castellano (PCAS) hereu de l'antiga formació castellanista Tierra Comunera (TC). Un partit, el PCAS, que ha maldat per ser alguna cosa apel·lant a l’origen de les persones. Diríem que no li ha sortit bé, i ara hi torna amb la mateixa cançó. N’hi ha, Empar, que no tenen remei ni cura.

Sistema inútil

Antoni Bassas entrevista al filòsof Josep Ramoneda a l’Ara i ens deixa anar una pregunta extraordinàriament dura: “Si la feina no et permet viure com una persona decent, quin sentit té el sistema?” Una veritat que interpel·la, mirant als ulls, la classe política sencera. Ara, mes que mai, tinc la sensació que totes les garanties que donava l’Estat se n’han anat a fer punyetes davant la mirada inoperant dels governants. L’economia els ha engolit i ens ha deixat als ciutadans sols davant la ferocitat d’un capitalisme omnipresent i omnipotent. Aleshores, la pregunta de Ramoneda du implícita la resposta: el sistema, quan no procura per la decència vital dels administrats, no serveix per a res. Cada vegada amb més intensitat les persones ens convertim en la nosa del sistema: consumim salut, carreteres, medicaments, neteja i, se’ns acusa d’abusar-ne; i el sistema ens castiga. Ens regategen fins i tot el dret d’estar malalts i aviat haurem de pagar per tenir-ne el dret. El sistema és pervers perquè absorbeix l’esforç del ciutadà, el fruit del seu treball, i cada vegada els dedica menys recursos; cada vegada els dona menys a canvi. Ben contràriament, el sistema dedica els recursos a pagar els errors del mal cap del poderosos.

Posats com estem els catalans en la dèria –que no en la histèria que Duran Lleida ens vol atribuir– de ser independents seria bo que, una vegada aconseguit l’objectiu, penséssim amb tranquil·litat i serenor quina mena de sistema volem. Serà aleshores que en tindrem la oportunitat i no la podem malbaratar.

El Francesc sí que ens entén

“Si un té resposta a totes les preguntes, som davant d’una prova que Déu no està amb ell. Vol dir que és un fals profeta que utilitza la religió en benefici propi. Un cristià restauracionista, legalista, que ho té tot clar i segur, no trobarà res. Aquell que avui busca sempre solucions disciplinàries, el que tendeix a la seguretat doctrinal de manera exagerada, el que cerca obstinadament recuperar el passat perdut, posseeix una visió estàtica i involutiva”. Aquestes són paraules del Papa Francesc (entrevista a La Vanguardia, 20.09.2013). Ho traduiré –traducció absolutament lliure– a la política: “Si un té resposta a totes les preguntes, som davant d’una prova que s’equivoca. Vol dir que és un fals profeta que utilitza la política en benefici propi. Un polític restauracionista, legalista, que ho té tot clar i segur, no trobarà res. Aquell que avui busca sempre solucions disciplinàries, el que tendeix a la seguretat doctrinal de manera exagerada, el que cerca obstinadament recuperar el passat perdut, posseeix una visió estàtica i involutiva”. He “traduït” només tres paraules i el Papa dona una lliçó a la política española. La postura actual del Govern de Madrid, i de la oposició, té respostes a totes les interpel·lacions que es fan al sistema des de Catalunya; utilitzen els mecanismes de l’Estat en benefici de la seva ideologia, ara els uns ara els altres. La santa Constitució, la llei, no és res més que una doctrina a la que s’arrapen els conservadors per tal de que no els moguin la referència que els permet perpetuar-se en l’statu quo. A partir d’aquesta doctrina s’amenaça el mesell amb el càstig disciplinari, amb la pena de les tenebres eternes. Finalment, sentencia: el doctrinari és involutiu, no progressa, s’estanca, i defensa la seva posició a sang i foc: el totalitarisme. El Papa els canta la cartilla.

Ai, pobre rei!

Diu el diari “El Confidencial” que el senyor rei està enfadat amb els catalans i que li va endinyar a Salvador Esteve, president de la Diputació de Barcelona, que (sic): “¡Vaya la que habéis organizado sacando a la gente a la calle con engaños y con la ayuda de estos de TV3 y de La Vanguardia!”. Es veu que estava tan i tan enfadat que Esteve va témer per la seva integritat física quan diu que (sic): “Va ser una experiència molt desagradable i violenta. Hi va haver un moment en què vaig pensar que m'anava a agafar per les solapes”. Què li passa al rei, ai pobre rei! Doncs li passa que al que a ell li agrada és passejar-se ventant la mà –a l’estil del seu alter ego Toni Albà–, somrient, recollint aplaudiments i presumint de campetxanu. Ara, més aviat el xiulen i l’esbronquen i té una “província” d’irreductibles que li fan la punyeta. En definitiva, li toquen els santíssims i li fan perillar la hisenda. No li agrada, no, al Borbó, perquè es tem que si perd Catalunya perd l’imperi. Hauria de fer memòria i recordar que, en temps pre-republicans, els catalans cantaven això amb la música de Riego: “Si el Rei demana corona / corona li donarem / que vingui a Barcelona / i el coll li tallarem”. Mal averany...

L’herència dels miserables

Hi ha personatges que passen gairebé sense que la majoria de ciutadans ens n’adonem però que deixen un llegat immens. Fóra el cas de Martí de Riquer, un home bo que s’ha passat la vida “divertint-se”, com ell deia, mentre ens feia hereus d’una obra formidable. En aquests sentit, estic segur que, fora d’ambients erudits, pocs coneixien la feinada de de Riquer. Per contra, n’hi ha d’altres que no saben com fer-ho per a quedar de llavor per a la història i malden tota la vida per fer-se més que visibles, sorollosament inoblidables. És el cas de José Mª Aznar que, a més de fundar un bunyol com la FAES des d’on sermoneja el món sencer, de tan en tan apareix com un mal aire i deixa anar exabruptes a tort i a dret. Rep tothom, fins els seus. Però no en va tenir prou amb això: com a colofó de les seves ànsies d’història-histèria, va i deixa d’alcaldessa de Madrid la seva senyora esposa, Ana Botella. En una pirueta política grotesca, aquesta senyora substitueix a Ruiz-Gallardon, cridat a ministre de justícia, i des d’aleshores regeix els destins de la capital d’España amb frases com (sic): “La Cenicienta es un ejemplo para nuestra vida por los valores que representa. Recibe los malos tratos sin rechistar, busca consuelo en el recuerdo de su madre” o “Los mendigos son una dificultad añadida para la limpieza de las calles”. José Mª Aznar va voler que Ana Botella Serrano emulés Hillary Clinton, sense tenir en compte la qualitat personal d’una i altra: incomparable. I així els va als madrilenys amb l’herència de l’ex-president: tenen una alcaldessa que es pren una “relaxing cup of café con leche in Plaza Mayor”. Honor i glòria a Martí de Riquer, vergonya i misèria per a Ana Botella.

Fantasma!

A vegades se’ns apareixen fantasmes, veritables morts vivents. A voltes són espectres amables que ens conten el seu rodar etern i ens desperten compassió. Però d’altres són espantalls irritants que només desvetllen sentiments oblidats. Fa uns anys em van convidar a una d’aquestes festes d’antics companys d’escola. No hi solia anar, però en aquella ocasió algun sant em va tocar el cor, o alguna altra cosa, i vaig acceptar. Quina no va ser la meva sorpresa en comprovar que els organitzadors havien convidat un antic professor: l’”hermanu” Víctor Castro. Aquest personatge infaust era un frare de la Salle xulesc, reprimit i abusananos que repartia òsties a tort i a dret, per qualsevol ximpleria. Un mamon amb totes les lletres. Cansat de no poder follar, va penjar els hàbits, se’n va anar a Sevilla i va tenir tants com 5 o 6 fills (malgrat que s’havia després de la sotana, allò del sexe i la reproducció, que ell tan ens refregava, li va jugar una mala passada). Quan el vaig veure que entrava per la porta a mi se’m va desvetllar automàticament l’esperit depredador. No us explico com va acabar la festa, però puc dir-vos que jo el vaig deixar ben arreglat.

Està vist que un factor comú a aquesta mena de personatges és que, malgrat els anys passats, no es donen compte de tot el mal que van causar i de tant en tant reapareixen, per aquí o per allà, com si res no hagués passat i els haguessin de perdonar per la seva cara. És com si tot allò pertanyés a un passat en què ells no hi tenen res a veure. Faig aquest comentari perquè aquests dies se m’ha aparegut un d’aquests fantasmes. Com sempre, algú l’ha invocat sense saber la mena d’esperit que ha estat, o precisament per això. Ara s’exposa, com el Víctor Castro, a l’escarni més cruel perquè, si l’atrapo, l’escapçaré com un vulgar ànec de bassa.

Per acabar, disculpar-me per algunes paraulotes: ja et dic, els sentiments traeixen i jo no en sóc una excepció. Per altra banda... qui sigui confrare, que en prengui candela.

Profetes de pega

Llegeixo no sé on que un tal Francesc Granell, assegura que una Catalunya independent, abans d'entrar a la Unió Europea, ho hauria de fer a les Nacions Unides, un tràmit complicat perquè tant USA com França en vetarien el reconeixement (!?). Aquesta insigne llumenera és Catedràtic d'Organització Econòmica per l’UAB i director general honorari de la Comissió Europea, que no és poca cosa. Granell no fa altra cosa que, partint de la seva experiència i dels seus coneixements, elaborar una profecia. Ras i curt: mira d’endevinar el futur. Ja em vist com ho han fet els economistes –entre els quals em compto– això de noliejar l’esdevenir. Predir què passarà és una tasca que ha enamorat la humanitat en tots els temps i, malgrat els avenços tecnològics d’avui, encara no hem aconseguit predir ni el temps. Ens passa perquè no tenim el do de la profecia i basem les nostres prediccions en el mateix que el senyor Granell. I així no anem enlloc. Ho dic perquè durant el procés en que aquest nostre país, Catalunya, s’ha ficat, de profetes de pega en sortiran a cabassos. No els fem massa cas. Els partits s’han de jugar tots i fins al final.

A Sara Moreno

Aquest octubre farà 35 anys que la Carme i jo ens vam casar. He de dir però que, per motius que no vénen al cas, en vam festejar 9. Comptat i debatut doncs, en fa 44 que compartim la vida. Sobre la base d’aquesta experiència he de dir a Sara Moreno (diari Ara, 17.09.13, Catalunya i Espanya: teràpia o divorci que el seu article) que el seu article no s’aguanta massa. Penso que hi ha coses que només es poden argumentar des de l’experiència i ella, pels seus arguments, no sembla tenir-la. Ni en la vida en comú ni en la vida política. En la parella no n’hi ha prou amb seduir; el que cal per damunt de tot és estimar-se; sense amor, la seducció només és un instrument espuri. Si al cap de 44 anys encara ets capaç de dir t’estimo, no calen seduccions perquè no serveixen. Però amb España fa 300 anys que ens hi van casar, si vols per força, sense res que s’assemblés a l’amor ni de tros. Per tant, parlar ara de “teràpia” de parella quan aquesta no ha existit mai em sembla simple i reduccionista. España ja ha tingut prou temps per seduir-nos i no ha fet ni el gest; ja no diguem de si ha fet per estimar-nos. No hi ha teràpia perquè una part no ha considerat mai l’altra com la parella, sinó com la minyona; i mal pagada.

Reactius i proactius

Quan un hom pertany a una organització humana complexa i n’és un membre actiu, cal que vibri i visqui amb les vicissituds que commouen el conjunt. Mentre que hi ha membres que estan a l’expectativa, n’hi ha d’altres que pensen i treballen per a la millora de la organització. Dels primer en diem reactius i dels segons proactius. Entre Catalunya i España hi ha una relació de reactivitat, perquè sempre es produeixen declaracions o es prenen posicions quan una de les parts es mou. Com que en el cas que ens ocupa és Catalunya qui ha iniciat el moviment, España es dedica a la reacció, a esperar moviments per a contrarestar-los. És una manera de resoldre fases de crisi, però té la greu mancança que solament combat i procura la destrucció del problema, sense aportar res a la relació. De tota manera, els catalans no aporten gran cosa a la resolució, per quan, una vegada iniciat el moviment, no hi ha accions proactives que facin avançar el país cap a l’objectiu de la independència. Sí, hem iniciat un procés de canvi, però feta la primera passa només esperem la recció espanyola, sense fer passos que provoquin un avenç real. Ser proactiu, en qualsevol cas, suposa assumir la responsabilitat de les pròpies accions i mantenir-se ferm malgrat l’entorn negatiu. En aquest sentit, si volem ser una organització madura, no ens ha de preocupar passa que una persona com el senyor Almunia, per molt Vicepresident de la Comissió Europea que sigui, declari que Catalunya sortiria d’Europa en cas d’independència. El què ens cal és reafirmar la nostra postura i treballar perquè Europa i el Món ens acceptin com a membre de ple dret. Tenim tots els números, però ens cal jugar-los.


Publicat a La Vanguardia 18.09.2013

Fernando Ónega l’espifia

Llegeixo regularment Fernando Ónega, una veu assenyada dins del rebombori periodístic madrileny. A l’article del dia 12 a La Vanguardia (Que lluny, España) fa una anàlisi prou bona de la diada. Penso, humilment, però, que comet l’error de l’”encarrilament”. En la darrera frase del seu article diu així (sic): “Ahir es va veure massa distància entre la paraula Espanya i la paraula independència. Personalment, em causa dolor. I també irritació amb qui no ho va saber encarrilar”.  Encarrilar, reconduir, interpretar, són massa eufemismes per a definir allò que els polítics fan constantment: dur l’aigua al seu molí usant qualsevol mena de subterfugi per a subvertir el mandat del poble. És una ganyota massa òbvia que ja hem vist centenars de vegades. És aquella actitud paternalista que pretén fer les coses “pel nostre bé”. El poble parla clar i net: independència. No s’ha d’encarrilar res, s’ha de recollir el clam i començar a caminar. Res més, és senzill. És potser aquesta claredat la que irrita al senyor Ónega? Una claredat que no admet interpretacions espúries?

El valor de les persones

No coneixia de res Carme Forcadell abans del 2012, francament no n’havia sentit parlar mai. Avui, aquesta dona de Xerta em sembla un exemple de lideratge natural, sense impostacions, sense màsters, sense cursets d’autoafirmació. Amb intervencions limitades i concretes, concises, ha anat forjant una organització, l’ANC, que arrenca del més profund del poble de Catalunya. Sense cridòria, ella, i els seus, han sabut reunir opinions diverses sobre un mateix anhel. El meu sincer homenatge a la Carme Forcadell perquè, sense els aires de lideressa que algunes i alguns s’atorguen només perquè els han votat en una llista, ella sap mantenir la tensió i el capteniment necessaris per a remoure la societat civil. La seva discreció l’honora com a representant d’un moviment civil molt superior a qualsevol força política. M’agradaria veure la capacitat de mobilització que tenen avui els partits, poca, o els sindicats, cap. És per això que em molesten expressions com les de Joan Majó, que escriu a l’Ara que “les altres institucions són imprescindibles, han de ser escoltades, han d'empènyer els polítics en un o altre sentit, però no han d'agafar el protagonisme que no els toca”. Qualificar l’ANC d’”altres institucions” i restar-li representativitat quan és capaç de congregar 1,6 milions de persones, em sembla francament pobre, tant que gairebé llepa la misèria. Carme Forcadell i l’ANC, avui per avui, està molt per sobre del Govern, del Parlament i, per descomptat, del PSC. Ells tenen ara la veu del protagonista de la democràcia: el poble. L’opinió de Majó i altres patums apologètiques són ara irrellevants.

En definitiva, felicitats, barret i ànims a l’ANC amb els seus 30.000 voluntaris, i a la Carme per la seva labor impagable. Els ho agraeixo de tot cor.

Rubalcaba versus Sáenz de Santamaría... tanto monta monta tanto

D’entre totes les declaracions que s’han fet avui, després de la jornada reivindicativa d’ahir, n’hi ha dues que m’han cridat l’atenció. La intervenció de Rubalcaba, cendrós com sempre, recomanava al President Mas “encauzar” les reivindicacions del poble català. Busco al diccionari de la RAE aquest mot i me’n surten tres accepcions. La tercera em sembla la més adequada: 3. tr. Encaminar, dirigir por buen camino un asunto, una discusión, etc. És a dir, nosaltres ens hem manifestat i ara els polítics duran per “buen camino” el nostre esfroç. Res d’això, amic Rubalcaba; el poble ha parlat clar i català (mai millor dit) i ara el què cal és que els seus representants duguin a terme l’anhel expressat. No valen interpretacions ni “encauces”, perquè el missatge i el sentit són formidablement clars.

Des de l’altra riba, veig la senyora Sáenz de Santamaria mudada, llavis pintats de roig, vestit de festa grossa, que, preguntada sobre la cosa, respon que el Gobierno escoltarà tothom, especialment la “minoría silenciosa” que no ha sortit al carrer. És un cras error si el què pretén dir-nos la Ministra és que els silenciosos són “la inmensa majoria”. Perquè la resposta porta implícita la rèplica, que no és altra que... doncs preguntem-ho! I la manera democràtica de fer-ho és amb un referèndum. Ras i curt.

Em sorprèn que persones del seu nivell siguin tan i tan simples, que pensin que aquestes respostes satisfan algú a Catalunya. Perquè els asseguro que per convèncer els seus val tot, però als catalans... ah! Això ja són figues d’un altre paner. 

Duran 1 – Chacon 1

A voltes tinc la sensació del que el senyor Duran és a Unió el que la senyora Carme Chacón és al PSC. La senyora Chacón vol ser presidenta d’España. Per això fa gestos exagerats i perfectament estudiats de manera que no sembli gens catalana i guanyar-se així el respecte i l’estima dels espanyols. Li cal, perquè català i president del regne grinyolen. A Duran em sembla que li passa el mateix: vol servir España i, si pot ser, ser-ne el primer ministre.  Segurament perquè Catalunya li sembla un “país petit”, una província vaja. Ara, la senyora Chacón se’n va a Miami i el senyor Duran a Panamà. La diferència entre l’un i l’altre està en que ella té l’equivalent al PSC en el PSOE i a ell li costa d’empassar-se tots els galàpets del PP.

Benvolgut senyor Duran, aquesta esquizofrènia no és sana, més quan dura anys. Cal que es desprengui d’una de les personalitats i afronti d’una vegada què vol ser quan sigui gran, és hora de madurar i entendre que a la vida no es pot tenir tot. A Panamà s’hi pot quedar una temporada i reflexionar, lluny del soroll que ara fem els catalans. Per cert, a prop d’allà, a l’Equador, hi fabriquen uns magnífics barrets de palla anomenats panamà o jipijapa. Compri-se’n un senyor Duran, i quan torni porti-me’n un per mi; ja li pagaré.

Passat, present, futur...

Veig que el PP(C) ens vol explicar ara la seva història sobre la derrota del 1714 repartint fulletons i fent conferències durant la diada. Està bé. Així sabrem la seva versió. Em temo però que serà aquella de centrar el discurs a través de les elits del moment i dels seus actes, i no pas en la vocació dels ciutadans que el dia 12 ja treballaven pel què avui defensem. És cert que tots els pobles necessiten, més o menys, una èpica per conformar i enfortir la seva personalitat nacional, una èpica que, com sempre, es veu d’una manera o d’una altra depenent de qui se la mira. Així, el descobriment d’Amèrica es veu com una gesta des d’España i, en canvi, als indígenes sud-americans no els fa cap gràcia que encara es celebri el 12 d’octubre. Com deia, però, aquest relat ajuda.

Als espanyols, això de l’èpica els va especialment. El record de l’imperi els estaca al passat i pensen que nosaltres, o qualsevol altra nació, som iguals. Per això ara pretenen desmuntar “la tergiversación que los nacionalistas han hecho del asedio a Barcelona de 1714” –Sánchez-Camacho dixit–. No pas per un estrany desig pedagògic, sinó per convèncer-nos que aquell passat, on pensen que recolzem el peu per saltar cap a la independència, és fals i que, per tant, no tenim raó. Encaterinats com estan en glòries tronades, creuen que humiliant la història ens desmuntaran el somni. Ja fa temps que l’Armada Invencible es va enfonsar, però lamentar-se’n encara, no tornarà els arbres als Monegros.

Caldria que es donessin compte que a Catalunya fa temps que no parlem gaire del passat, que és allà per recordar-lo, sí. Del que es parla pel carrer és d’un estat nou, d’una nació feta a la mida humana i al servei dels ciutadans, en definitiva del futur i de la voluntat de ser. Demà, a la Via Catalana hi anirem gent de totes les edats. Gent gran que ja somiava la independència fa molts anys i gent jove que s’ha desvetllat fa pocs dies. Tots compartirem però l’esperança en el futur, no pas la nostàlgia del passat. El peu no el recolzem en el record sinó en l’anhel audaç de llibertat. Ja ho deia Martí i Pol: “De res no ens val l’enyor o la complanta”, i ho sabem. Per això, demà ens agafarem les mans i farem cas del vell poeta:  “Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara. / Cridem qui som i que tothom ho escolti.

Padrins

Corre aquest dies pels diaris i mitjans diversos la figura del padrí per a universitaris. Imagino que es tracta de que algú amb diners es faci càrrec de la universitat d’un estudiant, la família del qual no en té. D’entrada semblaria que aquest ajut directe pot ser una bona via per a què joves amb capacitat no perdin l’oportunitat de poder estudiar una carrera. Sense desmerèixer gens aquesta possibilitat, diria que és un “frau de mal govern”. És com aquella figura del “frau de llei”: utilitzar-la malèvolament per a aconseguir un fi, encara que aquest sigui legal. En una nació com cal, és l’Estat qui ha de garantir la igualtat d’oportunitats a l’hora d’estudiar. Si no és així, tota vegada que es tracta d’un dret fonamental, és que aquest Estat no administra de forma diligent els seus recursos. Recórrer a la iniciativa privada, al mecenisme formatiu, pot ser un complement a la garantia Estatal, però no un substitut.

Fa por pensar en “deutes” com aquest que podrien contraure molts joves, abocats a retornar el favor al padrí, d’una manera o altra. Semblaria que afavorim com sempre les elits econòmiques, que poden tenir estudis sense deutes; els pobres tindrien carrera, sí, però amb l’obligació moral de retornar el deute. Els governants haurien de pensar-s’ho bé.

Gargamel

Tinc un parent que és del PP. Sí mira, què hi vols fer. L’home no és català ni viu aquí, però tot i així, és del PP. Ell, ja jubilat, és una excel·lent persona que col·labora activament en tot allò que organitzen al poble i fins i tot en va ser regidor. Pel PP, per descomptat. A casa, va tenir cura dels seus sogres fins que van morir i els va cuidar amb amor i sol·licitud admirables. Encara el recordo plorant com una criatura al cementiri quan va morir la sogra. Ja us dic, una persona en qui confiaria absolutament. Fa ben poc vaig estar a casa seva –només ens veiem molt de tan en tan a causa de la distància– i vam estar parlant tranquil·lament fins que va sorgir la història d’un robatori que vam patir a casa. En contar-li que la policia sabia perfectament qui eren els malfactors, va saltar dient que ell ja els hauria detingut. Jo li vaig dir que la policia no podia emmanillar ningú sense proves. Però no el vaig poder convèncer: encara està amb aquella guàrdia civil que, amb quatre mastegots, treia confessions a innocents i culpables. Dic això perquè es vegi la dualitat del personatge: en al pla individual una bona persona, en el públic tota una altra cosa.

Tinc un altre parent estranger: de Soria. Aquest no és del PP. El xicot té una filosofia de vida molt particular i posseeix un agudíssim sentit d’observació. Ell actualment té cura, també, de la seva sogra, víctima d’un munt de dolències que la invaliden totalment; una pena. En ell confiaria igual que en el primer, i això que és d’esquerres. Comentant-li la meva conversa, va rumiar-s’ho un segons, pocs, i em va dir: no ho entenc; no comprenc com una persona que s’ha passat la vida treballant com un ase defensa a capa i espasa un partit com el PP i els voti facin el què facin, incondicionalment. Ell els ha omplert les butxaques amb el seu esforç i els altres s’ho han petejat tot davant dels seus nassos.

Pensant-hi jo després, vaig arribar a la conclusió de que això és España: un país de barrufets que vota en Gargamel.

De perquè el PP va a la plaça del Rei

Llegeixo a Nació Digital que el PP s’ha decidit finalment per la Plaça del Rei per a contraprogramar la Diada i la Via. Trobo que és una elecció assenyada. Si s’haguessin decidit per Ripoll o Poblet com havia insinuat Sánchez-Camacho s’haurien equivocat de mig a mig. Què els ha guiat en aquesta decisió tan delicada? La resposta és molt simple: perquè fóra de Barcelona no hagueren reunit ni un centenar de seguidors. Desplaçar la dreta sempre ha estat difícil, i militants i seguidors del PP de segur que no mourien el cul de la butaca per anar a sentir “un missatge d'esperança a tots els catalans que també se senten espanyols”, Alicia díxit. Curiosa frase que reafirma el meu modest raonament: si l’únic que pot oferir avui per avui el PP és esperança, és que tàcticament ja ha perdut la partida. Parlem-ne dijous.

Què ha passat amb Madrid?

Provincianisme. Aquesta és la paraula. Allò de les provincias, els ha caigut al damunt a ells. Sempre, des del centre han tractat qualsevol altre habitant d’España com si fos un pagerol, com un patán. I la delegació ha anat a L’Argentina amb aquest aire, el de considerar tot aquell que no fos madrileny i no parlés español com un pobre estúpid incapaç de comprendre la superioritat de la “villa y corte”. Hi han anat amb la superioritat de saber-se els escollits de Déu, i quan ha estat l’hora de comportar-se ho han fet com a provincians, cometent errors infantils, que, davant autoritats mundials, tiren per terra qualsevol feina per ben feta que estigui. El comportament, les actituds, les respostes, la imatge de deixadesa de la taula amb Botella al front, van propiciar que el COI s’endugués la impressió que la delegació havia acudit a la votació com si anés a un “paseo militar”. Així els ha anat i així els anirà.

Jo dic que vol dir que diu...

El passat dia 4 vaig publicar al meu blog una entrada titulada “Tornema la puta i la ramoneta?”. Tota vegada que ella usa aquesta expressió en la seva columna del dia 7 de setembre a La Vanguardia, em sembla de rebut contestar-la.

Des que va escriure un llibre sobre el President Mas, la senyora Pilar Rahola s’ha erigit en la seva defensora més fidel i no estalvia reinterpretar, segons la seva particular visió, el que diu o el que vol dir el seu defensat. Està bé, però no per això en té l’exclusiva, i escriure que el que expressa el ella anomena la “tropa internàutica” sigui un esverament injustificat em sembla excessiu. N’estic una mica tip de que la senyora Rahola ens doni contínuament lliçons sobre les intencions i el pensament del President Mas. No sé si ella em considerarà com un membre de la tropa –tinc un blog– perquè vaig mostrar el meu temor sobre un reculada, més que evident, mostrada en les paraules del President: aquest és l’efecte que va fer i el que va provocar les protestes. Deu ser per tant, un error d’expressió del President, però no, en qualsevol cas, una interpretació malèvola o esverada. Es veu que nosaltres no tenim la finesa de la senyora Rahola i que vam ser incapaços de captar el matís.

La senyora Rahola es permet, a més, dir que “sortosament, Oriol Junqueras... no va compartir el dubtes”. Doncs a mi em sembla que el cap d’Esquerra no les tenia totes i va fins i tot criticar que Mas ensenyés totes les cartes a l’enemic. Pilar, això no s’hi val. Em sembla que és vostè la que està esverada pel bosc i qui ha perdut la capacitat de veure els arbres. Keep calm, Pilar...

No anem bé, President

Sembla que ha començat el què temíem: CDC afluixa i rebaixa el llistó de les exigències a Madrid. Una setmana abans de la cadena humana, les paraules del President Mas no ajuden gens a mantenir el clima de tensió necessària perquè es generi el que a España més temen: una demostració de força inapel·lable. Dir-nos ara que si Madrid diu no a la consulta haurem d’esperar al 2016 per a fer nous passos cap a l’autodeterminació, no és de rebut per a una societat que ha demostrat a bastament la seva voluntat de ser. És malbaratar una força que ha costat més de 30 anys d’alimentar i que en necessitaria 30 més per recuperar-se.

Desconec les pressions que, evidentment, ha de suportar el President, però és superior a la que fan milions de catalans? Hem d’aparcar de nou les nostres aspiracions de llibertat? Espero que reflexioni, President, i que els seus socis d’ERC no afluixin la mà, de manera que Catalunya tingui la oportunitat, a tres-cents anys de distància, de recuperar la plena nacionalitat. Tal com ens ho fia, President, no anem pa bé.

Tornen la puta i la ramoneta?

“La percepció de rebuig absolut a tot del Govern espanyol respecte a qualsevol iniciativa des de Catalunya ja no la percebem igual”. Aquesta frase és de Francesc Homs, alter ego d’Artur Mas. Si ell percep, jo també percebo i no tinc pas la mateixa vibració. Em fa la sensació que l’aparent trencament entre Mas i Rajoy no és tal, sinó que es manté una línia negra, oculta, a través de la qual es va teixint una nova edició de la puta i la ramoneta. Això és, concessions al procés per la independència a canvi de la promesa d’un finançament diferent. I recalco les paraules “promesa” i “diferent”, perquè l’Estat castellà té l’habilitat de saber-nos enredar amb promeses que mai no compleix i amb diners que mai no arriben. Alimentats per l’ànsia del Govern per l’ofegament econòmic, els españols continuen creient que l’única cosa que ens mou en realitat als catalans són els diners, que tot el demés és soroll i farfolla per a aconseguir la pela. No m’agradaria que se’ns dirigís cap a una consulta descafeïnada sobre el dret a decidir, que no faria altra cosa que demorar el referèndum vertader: el de la independència. Aquí, ERC hi juga un paper fonamental: el de guardià dels orígens d’un procés que ja fa un any que gira i sobre el qual la societat civil va fent passes, mentre que el Govern se’l mira estàtic.

La màgia política

La senyora Núria de Gispert, Presidenta del Parlament de Catalunya i segona autoritat del país, en declaracions que llegeixo a El Periódico diu que “Via Catalana cap a la Independència és "cap a" la independència però no "per" aconseguir-la.  "Cap a la independència significa que hi pot haver altres camins, com una altra forma d'entendre'ns amb l'Estat o tenir un estatus diferenciat"”. Magnífica giragonsa política que es fixa en la literalitat d’un eslògan i no en la seva intencionalitat. Dir-li a la senyora de Gispert que no necessitem ningú que ens interpreti res, que ja som grandets i que som conscients i acceptem que, els qui el proper 11 de setembre serem a la cadena, volem la independència. Aquella que desitjava Pere Quart a les seves Corrandes de l’exili: “I una pàtria tan petita / que la somio completa”. Així, “completa”, independent, senyora de Gispert. No ens maregi la perdiu que les coses són com són i l’estúltica pràctica política de fer màgia amb el que es diu i el que es vol dir no val. Si vostè no se sent independentista, no vingui.

Aigua al preu de vi

Al número 308 del suplement “es” de La Vanguardia, Daniel Leo publica un panegíric sobre l’aigua “Beverly Hills 90H2O”, que té un “gust fresc i natural”. Em costa d’entendre aquesta mena d’articles, que no sé si són pagats o no. Fa temps que moltes organitzacions mundials adverteixen sobre els usos de l’aigua, la seva propietat, la seva distribució i la seva disponibilitat. L’aigua està passant de ser un bé lliure a ser objecte d’especulació. Una ampolla d’aquest suc de les muntanyes de Califòrnia costa 12,50 € l’ampolla, molt lluny de les possibilitats de tants pobles d’Àfrica, on homes i dones han de recórrer quilòmetres a peu per a poder disposar d’uns pocs litres d’aigua. I és així que interpel·lo l’ètica d’aquestes empreses del luxe que es riuen dels pobres convertint en luxe un element fonamental per a la vida; però també a consciència dels periodistes i mitjans que en fan propaganda gratuïta (o potser no). Rondino contra la banalització de la misèria que suposa mercadejar amb drets fonamentals.

Tornem-hi amb el pagar!

Els putxinel·lis socialistes continuen, i el que continuaran. Ara l’home del nas vermell, Pere Navarro, es despenja dient que l’ANC hauria de pagar pels serveis públics que es “gastaran” el dia 11 de setembre, tota vegada que es tracta d’una entitat “privada”. La demostració del que és la funció pública i els cossos que conformen l’administració, continua sent un tema que els polítics no han estudiat a l’escola. La primera obligació de la cosa pública és administrar amb justícia, equitat i criteris tècnics els diners del poble, siguin de la ideologia que siguin els administradors. Malbaratar o robar els recursos que els administrats hem guanyat amb el nostre treball i el nostre patiment, hauria d’estar penat amb la màxima pena del codi penal i l’exili permanent per a exercir càrrecs públics. A la feina, molta gent s’hi deixa la salut i una gran part de la vida –que és única i sagrada– i ningú té el dret a malgastar i petejar-se aquest esforç individual i col·lectiu. De passada, recordar que sense treballar no es  crea riquesa, que el treball és l’única manera de crear-la, i amb ella s’ha pogut construir l’estat del benestar, ara en perill a causa de la corrupció política i la misèria ètica del bancs.
Quan sento algun polític, en aquest cas Pere Navarro, que ens refrega els costos que suposem els ciutadans a l’Estat se m’encén un atàvic instint depredador: Pere, con goses dir-me que he de pagar per un servei públic? És que no m’has cobrat els impostos amb puntualitat? Amb quins pebrots em dius que, si em vull manifestar, estic gastant diners públics? Que de qui són els diners públics? Són teus, potser? Que els necessites per pagar el bunyol còsmic de la banca? O els desastres merdosos dels ERO andalusos? No fotem, Pere, no fotem, es necessita barra! Em sembla que ja n’hi ha prou! A cagar a la vinya, Navarro!