...i del batre

Grup de segadors i batedors a l'era.
Fotografia de Daniel Molsosa. Taradell, Osona. Catalunya. Juliol de 1954.

Documentant-me per a posar dates i llocs a les més de deu-mil fotografies que em va deixar el pare –imatges dels anys 50 a TARADELL– em veig en la plaent obligació de llegir-me prou números de la revista Taradell. Ahir, per exemple, vaig saber que una de les primeres taradellenques històriques –és a dir, que figuren en un document– es deia Guisla. Per una d’aquelles casualitats còsmiques, una meva neboda ara porta aquest nom 1200 anys després. Però no vull parlar d’onomàstica, sinó d’un text que apareix al número 306, del mes de febrer de l’any 1974. Es tracta d’un interviu que fa Jordi Minador a Joan Lleopart i Prat de la masia «El Colomer». Aquest text, del qual en reprodueixo una part, us el transcric en la seva versió original. És indispensable fer-ho així, perquè conte una quantitat tan important de paraules i expressions oblidades, que qualsevol retoc n’abrogaria el seu alt valor lingüístic. Espero que el meu plaer sigui el vostre. Jo faig mutis pel fons i us deixo amb aquesta joia de la nostra llengua. 


– Què se'n fa del blat batut?

– S'emprenen tot seguit –vull dir que no es fa migdiada– una sèrie d'operacions que són les següents: Primera: Es treu la paia amb forques de fusta, en petits rems, espolsant-la bé perquè caigui tot el gra a l'era i es va acostant al lloc on es fa el paier, on un o dos batadors van donant forcades de paia al paiaraire o paiaraires. Segona: Passar el "pinte" per separar-ne el "paiús" o paia millor (significat aquest en contra de l'ús despectiu d'aital mot) composta de la fuia i pell de les espigues, i feia aquesta operació l'eugasser per donar el paiús als animals batadors. Tercera : S'apila tot el restant, boll i gra, amb tirassos i també amb una "tirassa" tirada per un animal; s'arraplega amb un escombra de cabassudes i se'n fa una pila allargassada perquè li doni de ple el vent. Quarta: Es "venta" amb forques especials de fusta, tirant-ne forcadetes enlaire decantades un xic cap a la banda del vent per a que es separi bé el gra del boll, que el vent s'emportava. S'anava resseguint la pila d'un extrem a l'altre, fins que ja no en quedava per ventar. Com que sempre alguns grans anaven amb el boll, hi havia el "bollaire" que el ventava amb una forca de ferro. Aquest "bollaire", per evitar les molesties que comporta a la cara, al cap i a tot el cos el boll, anava encaputxat amb un sac. Cinquena: Un cop destriat el gra del boll, es passa per la "garbella" lligada amb una baga al petit enforcat d'un llarg pal, sostingut dintre un "morter de pedra". Aquest pal solia ser de cervera encara que alguns el tenien de boix. El "garbellaire" pujava al cim d'una banqueta o cadira per a poder garbellar millor el gra que li portaven els altres a cops de senaia, i així poder-lo deixar ben net i treure'n els "grapissos" o restes mal batuts d'espigues o els caps de les espigues amb algún gra, no destriats pel vent. Dels "grapissos" en feien festa els godais, les truges, etc. Sisena: Es mesura el gra en mitges quarteres i passa als sacs en la quantitat de dues mitges quarteres o una quartera (55'50 k.) per sac. I setena operació: El blat ensacat es porta al graner.

Vaga general?

Observo, veig, escolto, aquests dies veus que es pregunten, amb més o menys rigor, de què serviria una vaga general a Catalunya. S’entén una vaga de veres, indefinida i, si convé, salvatge. Els qui s’ho pregunten ho fan en molts cassos des del sarcasme i vénen a dir que no tindria cap utilitat, que danyaria l’economia catalana, que només perjudicaria el petit empresari i, al capdavall, el ciutadà i la seva pròpia butxaca.

Tots aquests efectes són certs, però també ho és que l’insaciable bocassa de la caixa espanyola també se’n ressentiria i fort del sotrac perquè, cal no oblidar-ho, som el 25% de l’economia ibèrica. Espanya en sortiria tocada per la imatge internacional que presentaria: un quart del país aturat per la intransigència dels seus governants, una vegada més.

I sí, nosaltres en pagaríem les conseqüències, ben cert. Però jo no he vist mai una independència, una evolució, una revolució, sense ferides. I si la que hem de pagar és la de l’economia jo estic disposat a fer-ho. Primer perquè la decisió és meva i són els meus diners, i perquè estic a punt per perdre-hi el que calgui per la meva llibertat. I segon, perquè si d’alguna cosa estic convençut és del cabàs de resiliència que tenim els catalans i de que serem capaços de recuperar-nos en molt poc temps. Espanya, en canvi, s’afonaria en la misèria. Tot, això sí, a mig i llarg termini i fugint de la miopia dels nostres polítics, que no hi veuen, com les dones del temps, més enllà de demà passat (i encara).

És així que convido als pacifistes irredempts i radicals que pretenen guanyar la república tocant la flauta que s’ho pensin bé, i que sí volem guanyar cal arriscar, perquè qui no arrisca no pisca.

Catalunya aixeca el teló, amb dos...

Per aquelles casualitats de la vida vaig saber que la gala que obre la temporada de teatre a casa nostra es feia enguany al Liceu i que, com sempre, la retransmetria TV3. Alguna vegada l’havia vist, però com que em semblava més un autobombo generós, on la cara d’en Pou ocupa tota la pantalla i més, no em va preocupar que no la pogués veure. Però ah!, quan vaig tornar de la feina, al televisor d’uns amics, l’espectacle encara durava i vaig poder sentir una nena –em van informar de seguida que es deia Nonna Cardoner!– que no devia tenir més de 10 anys, que ens alliçonava amb veu de mel i actitud sexy sobre el què calia i què no que anéssim a veure. Al TN de l’endemà, veig que al Club Súper3 faran un espai de cuina presentat per una menor a la qual anomenen xef: té 12 anys i vesteix com a tal. El programa es dirà Manduka, així, amb K de kollons. Es veu que, per fer-ho més digerible, la nena ens ensenyarà a cuinar al costat d’un famós de torn.

M’indignà, ja d’entrada, l’ús desvergonyit que es fa de la canalla convertint-los en personatges adults que res tenen a veure amb la seva edat. Diuen i fan coses que els converteixen en allò que la meva mare en diu “homes (o dones) escurçats”. Se’ls veu en actituds que no els corresponen, amb gestos impostats en cossos massa tendres com per aguantar tanta decrepitud. Ni tant sols estèticament s’aguanta. Però pares i mares (sobretot mares) estan amb la idea de que cal començar quan són petits perquè arribin a ser uns genis, i és així com els converteixen en el presagi incomplet de la seva edat adulta. Els responsables de l’espectacle també es deleixen per fer el descobriment de l’estrella que els converteixi en immortals, i entre els uns i els altres transformen criatures en adults anticipats.

No és just: tothom té el dret, aquest sí, de viure la seva edat; ningú hauria d’arrabassar a un nen el goig de ser-ne induint-lo a una carrera fora del seu enteniment. A l’adolescència, una noia es fa conscient del seu cos i adquireix el coneixement de l’erotisme que genera. Ho fa d’una manera natural, com un joc de seducció d’ella mateixa i dels altres, a voltes no del tot agradable ni satisfactori, que du el seu ritme. Quan a aquesta mateixa nena, amb 9 o 10 anys, li emboteixen les possibilitats que el seu cos, pintat i vestit, és capaç de generar, li prenem cruelment la infància. Si fem el mateix amb un noi, les possibilitats de potenciar el seu paper dominant són reals i poderoses i, amb molta probabilitat, l’abocaran al masclisme més penós: el de l’adolescent. Després vénen les femellistes de tota la vida i es queixen de la sexualització de les nenes –dels nens no, aquests no compten– donant-ne la culpa, esclar, al patriarcat.

M’agradaria que els qui aixequen el teló de Catalunya fossin gent més assenyada.