Ai, Millo, memòria de peix!

Sempre he tingut una memòria curta, tant que he hagut de muntar-me estratègies, a voltes còmiques, per a assegurar-me de recordar tal o qual cosa. Tot i que sembla que els peixos encara la tenen més curta que jo, la memòria vull dir, em sembla que el polític és l’animal que ho supera de tros. Un exemple n’és el senyor Mariano Rajoy: no solament ja no recorda què va prometre al seu programa ara fa un any, sinó que ja ni sap on el té aquell programa.

Quan un polític perd poder, també perd l’oremus i el caos se li instal·la a la clepsa. Així, fa només uns mesos, quan el PP pactava a tort i a dret amb CiU res no era excloent, no hi havia divisió, tot era sentit comú. Però ara, quan és ERC que pacta amb CiU, tot és negatiu, tot es tomba de cap per avall i el país se’n va a fer punyetes. Com que perillen alcaldies, vicepresidències, tinences i direccions aquesta legislatura té “data de caducitat” (com si no en tinguessin totes). La rebequeria de la senyora Sànchez-Camacho, que es comporta com una marquesa ofesa, bull a tota màquina i la incontinència verbal del senyor Millo comença a omplir un orinal rere l’altre. Com ha dit el President, tenim “adversaris poderosos i sense escrúpols”. Doncs ja han mogut fitxa.

Duran brama

Duran brama: ei, que sóc aquí!

Com que mai no ha tingut florida cresta

I sempre ha estat miserable faquí,

Ara ens ensenya la punta testa i brava

De la seva pelada i polida fava.

Ai, Duran: no saps com fer-ho per ser la pesta!

L’animalada bancària

Catalunya Banc, abans Caixa Catalunya, ha donat un resultat negatiu, fins a dia d’avui, de 6.674.000.000 €. Falta el quart trimestre encara per comptabilitzar. Traduït a pessetes: 1.110.460.160.000 : un bilió cent deu mil quatre-cents seixanta milions cent seixanta mil pessetes. Una autèntica animalada. És incomprensible que no hi hagi justícia capaç de ficar a la cangrí els administradors que han aconseguit petejar-se aquest munt de diners. On ha anat parar aquesta quantitat que fa feredat només de pronunciar-la?

Fa ben poc, un pobre i miserable director de sucursal d’una d’aquestes caixes intervingudes, em deia, babau, que ni es pot saber qui n’és el culpable. Era un intent de justificar que en realitat, la culpa és de les circumstàncies, dels mercats, d’algun extraterrestre que ha obnubilat consells d’administració sencers.

Sempre hi ha un culpable. En la cadena de presa de decisions de corporacions grans, les idees sorgeixen des de baix: són els trepes que s’espremen els cervellets per a fer-se notar i arribar al despatx de la cantonada superior. Si progressen, van pujant per la piràmide de comanament fins que arriben al gran cap, el del darrer pis: ell decidirà i en serà el responsable. Perquè sinó cobren sous exorbitants i acumulen pensions inimaginables, si no és per la seva gran responsabilitat? Ells no poden mirar enrere, són els darrers de la fila i ja no queda ningú a qui clavar la bronca. En el cas de Catalunya Caixa hi ha un senyor que durant anys va regir els destins de l’entitat fins fa solament un any, manejant els diners dels impositors: Narcís Serra i Serra. Aquest pianista aficionat hauria de respondre pels seus errors davant la llei i ser condemnat amb escarni, vergonya i exposició pública. No hi ha dret!

Tots els escenaris. Carai!

Eduardo Torres-Dulce, fiscal general de l'Estat, diu a El Periódico que ha estudiat “tots els possibles i previsibles escenaris que podrien produir-se a Catalunya, en el cas que es convoqués un referèndum d'autodeterminació”. Carai, quina feinada... inútil. Sí, preveure el futur no ho fan bé ni els homes del temps, d’avui per demà, amb tota la maquinària i ciència que han estat capaços d’inventar: l’espifien manta vegades. Ni tan sols els economistes, ni els enginyers, a qui de tan en tan se’ls escapa alguna crisi o se’ls ensorra un pont. Però don Eduardo es veu que és un autèntic taumaturg i no se li escapa res.

Bé. Fan cinc anys que tots, tots, els equips de futbol d’Europa, fins del Món, miren de guanyar al barça i no hi ha manera. Estudien partits, els veuen mil vegades, analitzen els jugadors, comproven tàctiques, fan trampes “por lo civil o por lo criminal” i no hi ha manera. I ara don Eduardo ens vol fer creure que ell ho té tot, tot, previst per si els catalans se’ns acut de fer-ne una de grossa? Home, em sembla pedant, fins imprudent, prepotent. Sí, perquè miri don Eduardo, en el cas de que estigués tot estudiat i previst, com és el cas del barça, sempre ens quedarà en Messi, capaç d’inventar-se el gol en poques mil·lèsimes de segon i deixar amb un pam de nas, bocabadats, a tots els il·lustres entrenadors. Doncs això, senyor Torres-Dulce: ja et dic, feina inútil.

“La deute” de l’Alicia

Ja he parlat alguna altra vegada del llenguatge dels polítics, que no deixa de ser l’espill de la seva ànima, a voltes més negra que el carbó. Em refereixo tan al llenguatge públic com al privat, aquell que usen quan fan la veritable política de passadissos (secrets). Avui, per CATRadio entrevisten l’Alicia Sánchez-Camacho Pérez i el primer que em grinyola és la seva referència constant a “la deuta”. Com que és endèmica i afecta terriblement al nostre país, durant tota la conversa la parauleta va sonant per les ones hertzianes de tot el país. No és que avui la senyora Sánchez-Camacho tingui un lapsus recurrent, sinó que sempre feminitza aquesta paraula, que en castellà sí que ho és de femenina. Això demostraria que la immersió lingüística no ha estat prou efectiva? No ho crec. Sempre hi ha expressions que se’ns encallaran, siguin en castellà, siguin en anglès. La senyora Alicia Sanchez-Camacho Pérez deu tenir els seus assessors d’estil, o de qualsevol altra ciència d’aquestes que ajuden a la candidata a fer-se.  I doncs, com és que no corregeixen errors tan evidents com aquests en els seus assessorats?

Potser és per això que tan lluita contra el català i s’entesta a treure’l de la vida pública: si no hagués de xerrar en català, diria “la deuda” i santespàsques. Però també fa pensar en altres causes. En una entrevista amb Xavier Sardà al El Periódico declara “Yo he vivido en la casa cuartel, he jugado por las dependencias, me iba a la zona de los solteros... Era la niña mimada de todos. Eran viviendas... Recuerdo lo de «todo por la patria». Se cerraban las puertas y quedabas aislado del exterior”. Jo he estat en una “casa-cuartel” i puc assegurar que l’adjectiu que millor la definiria és lúgubre. Afegit a la gran veritat de quedar aïllada de l’exterior, poden explicar el trauma d’aquesta dona. De moment, però, i per si de cas, començaria despatxant els assessors. Sempre serà més barat que anar al psiquiatre i així, de passada, no augmentarem “la deuta”.

Les pensions del PP

Durant la campanya per les eleccions  catalanes, la senyora Alicia es va dedicar a visitar residències de la tercera edat venent-los la idea de que en una Catalunya independent no cobrarien les pensions. Mala fe a part, interessos electorals descomptats, l’acció és d’una baixesa moral que li hauria de fer caure la cara de vergonya. Ara, el Gobierno, mentre ajorna fins el 2014 la reforma de la funció pública, els diu als pensionistes, per boca de la ministra Fátima Báñez, que d’actualitzar-los les pensions el més calent a l’aigüera. Potser convindria que totes dues, amb aquell rialleta fal·laç, anessin ara a visitar aquells avis, a veure què els expliquen. Definitivament, es necessita molta barra.

Sento ràbia, la veritat. El meu pare, que va començar a treballar amb 14 anys a la fàbrica, va tenir 6 fills i va haver de veure la mort de dos d’ells. Va treballar tantes hores que a temporades no li vèiem el pèl, només els caps de setmana i gràcies. A la feina, mentre el seu patró s’enriquia, hi va deixar la salut, tant que es va morir als 61 anys sense haver cobrat un sol euro de la seva merescuda pensió. Ara, la mare, viuda, cobra el 40% del que li hauria correspost a ell. El meu pare va treballar 40 anys, cotitzant religiosament fins la darrera pela en impostos i en seguretat social, obligat per la llei. Ara, l’Estat, li fa trampa a ell i a la mare, li diu que s’ha de sacrificar pel país i que ha de perdre, un any rere l’altre, tot el dret que havia adquirit a base d’esforç.

Contentes i mudades, aquestes dues dones es foten dels pensionistes; això sí, com que són dones i sensibles, ho fan amb un somriure a la cara, com si servís de vaselina. Em costa d’entendre que hi pugui haver espècimens humans tan mesquins.

Santa Llúcia

Conten les cròniques que la Llúcia era una noieta cristiana que vivia a Siracusa, a la Itàlia del s. IV. La seva mare, Eutíquia, l’havia promès amb un home pagà però ella volia conservar la seva virginitat i la va convèncer perquè trenqués el compromís. Enfadat, el rebutjat promès, va denunciar la fe de la Llúcia davant del cònsol Pascasius, qui li va exigir l’apostasia. Ella s’hi va negar i el tribú, amb una imaginació que fa feredat, li va aplicar tortures tant bèsties que fins i tot ments werdes tindrien dificultats per imaginar. Irritat, va donar l’ordre dur la Llúcia al prostíbul perquè la violessin. Però el cos de la jove esdevé tan i tan pesat que no la poden moure ni amb mil parelles de bous. Aleshores, Pascasius fa avocar sobre ella betum, resina i oli bullents, li claven un sabre a la gola i, finalment li treuen els ulls. Diuen que, en morir, els ulls li foren restituïts per uns de bellíssims. Santa Llúcia és patrona de la vista: “Que Santa Llúcia et conservi la vista”. I per extensió dels oficis en que la vista és fonamental: dels cecs, els afiladors o els escriptors i, sobretot de les modistes.

El dia d’avui de fa 85 anys naixia a Taradell, a la plaça de Santa Llúcia, davant mateix de l’ermita de la santa, una noieta que es va dir Núria: la meva mare. Ella va ser, i és encara, modista i també modesta. Malgrat les patacades que la vida li ha clavat, gairebé tantes com a la Llúcia, la mare conserva com ella una mirada esplèndida, senzilla, amorosa i condescendent amb les nostres misèries. Gràcies per tot, i...

...per molts i molts anys, mare!

El tontisme bonifaci

Un títol ben rebuscat, sí. Però és que ja no sé com qualificar aquells que s’apunten de gratis a conceptes obvis sense entretenir-se a pensar. Així, per exemple, sembla evident que els coloms són els bons i els falcons els dolents. Així ho expressa en un enrevessat article Joana Ortega el dia 12 de desembre, i ens deixa anar (sic): “Uns opten per cooperar perquè els resulta més rendible, buscant la concòrdia i l’harmonia. Són els coloms. Al contrari, els falcons ataquen fins que l’altre es retira. Necessiten la confrontació per autorepresentar-se i miren d’imposar les seves idees manipulant els sentiments aliens”. En sí mateixos, falcons i coloms no fan altra cosa que representar el seu paper en la naturalesa i res més; i ho fan posant-hi tot el seu instint i saber. Però pensem-hi una mica. Els coloms s’han convertit en autèntiques rates voladores que envaeixen tots el àmbits, urbans i rurals. Algú ha visitat un vell campanar desprotegit on els coloms hi nien? Està absolutament ple de porqueria, perquè el colom no defeca fora del niu, sinó que dorm sobre la seva pròpia merda (amb perdó). A més, transmeten una quantitat de malalties prou interessant i omplen places i carrers de restes immundes. Algú ha mirat directament els ulls d’un falcó?: són d’una profunditat insondable, et perds en el seu negre intens que sembla llegir-te l’ànima. El seu vol és impressionant i cobreix una àrea considerable, la que constitueix el seu espai vital. Mai defeca dins del niu i el seu plomatge presenta un aspecte pulcre i sedós. Us puc assegurar que mentre els coloms van esdevenint més i més agressius, els falcons, per contra, són capaços d’espantar coloms sense tocar-los ni una ploma.

El falcó ataca i el colom coopera? Cert és que no he vist mai un grup de coloms col·laborar per a res, com no sigui constituir un estol inútil i bandejant. En realitat, és el falcó qui millor cobreix la seva tasca natural que és la de mantenir la població de coloms en nombre assumible per a tots. Sense falcons, els coloms se’ns menjarien de viu en viu. Per tant, compte amb les comparacions agafades de les estanteries de l’obvietat perquè ens hi podem picar els dits.

Estic sensible

感情

Cada any TV3 organitza la seva Marató, una tasca lloable i meritòria per quan, un any rere l’altre, s’aconsegueixen recollir molts diners per a la investigació de malalties i la seva curació. En altres àmbits s’ha provat aquesta fórmula de solidaritat però mai no ha tingut la repercussió que té al nostre país: tot un èxit de participació. Es veu que, malgrat als qui ens acusen de garrepes, els catalans som prou solidaris.

Dit això m’he de queixar de l’excés d’informació que des de molts àmbits m’arriben, a tort i a dret: un degotall incansables d’espots, anuncis, declaracions, explicacions, comentaris, exemples, testimonis, informes... Ja no sé si es tracta de fer el què bonament es pugui o de batre el rècord un any rere l’altre. Entenc que es promocioni l’acte i que arribi a tots els racons del país, però jo ho percebo excessiu. A molta gent els pot, efectivament, motivar, però també hi ha persones que tanta sensibilització els pot provocar al·lèrgia: senzillament perquè són hipersensibles. Les exageracions no solen dur gaires beneficis, ben al contrari a voltes l’efecte és de rebot. Ahir, per la TV vaig veure una habitació d’hospital on un infant passa els dies lluitant contra el càncer, ell i els seus pares. De cop i volta, entra un enorme carretó i tres infermeres tocant panderetes i xiulets i encara una quarta rascant la guitarra. El pobre noiet, gairebé atorrollat per tan de mòmio, mig espantat damunt del llit, només té la mirada aclaparada i perduda. Ratllava el patetisme. Tot per un intent de dur la natura a l’habitació! Certament, definitivament, excessiu.

Corol·lari: ja estic prou sensible, ja ho he entès, no cal que m’entaforeu més sensibilina intravenosa.

Duran, Duran...

Al senyor Duran i Lleida l’han entrevistat avui a Antena 3 i li han preguntat sobre la seva responsabilitat en la pèrdua de diputats, per part de CiU, en les darreres eleccions. Qualifica aquesta afirmació de simplista i es queixa de la manca d’autocrítica. Autocrítica? Em sembla que el dirigent d’Unió no n’ha fet mai d’autocrítica, ni tan sols sap quin concepte és aquest. Solament es limita a dir que potser sí, potser no, ha fet alguna cosa malament, però no concreta res de res. La seva actitud ratlla la impertinència i ressuscita els votants orfes. De votants orfes no n’hi ha; el què hi ha són votants decebuts, inquiets, dubtosos davant de l’actitud pusil·lànime d’UDC. La prova la tenen a dins mateix de les seves files: desercions sonades, baixes incentivades. I que no es pacti la data de la consulta, sobretot, no fos cas que algun compromís pogués afectar la seva “autocrítica”: els compromisos que els prengui CDC, així jo els podré criticar sense embuts. Quin poc compromís, quanta covardia. No senyor Duran, no anem bé i l’obstacle és vostè.

La memòria d’Aznar

Sempre he tingut la sensació de que quan una patum es posa a escriure les seves memòries abans dels 70 anys és que no té esperança de viure gaire o que té una megalomania com una catedral. Les ganes desbocades de transcendència obliguen a individus sense massa intel·ligent a explicar i, sobretot, a justificar, els seus actes per tal de què la història no s’oblidi de la seva magnificència. En general, el resultat sol ser força patètic, perquè l’edat encara no els dona prou autoritat moral i perquè no sol haver-hi cap mena d’autocrítica veraç en un text baldat d’egocentrisme.

El cas de l’ex-president José Mª Aznar és paradigmàtic. Físicament ja és un personatge estrafet, petit, reclenxinat, més aviat lleig i desagradable. La seva gesticulació és amenaçant i el seu semblant extraordinàriament agressiu: no es pot treure de sobre la cara agre de la llet malmesa. És el posat de l’”hidalgo” castellà acostumat a l’estepa, al cultiu extensiu, a la terra sense horitzons: només una ratlla al fons on el cel es confon amb la terra. En la presentació de les seves memòries a Àvila, terra mística, ha deixat anar la més rància i corcada ideologia hispànica:  “algunos nacionalistas envidian no haber tenido el genio político que ha tenido Castilla” o “Castilla y León, por sus características históricas, tiene un papel muy importante que jugar en la política, porque es un momento en el que la continuidad histórica de España está encima de la mesa”. Però també es traeix i mostra la cara del conqueridor que enyora l’imperi: està reconeixent que és Castella qui, amb la seva agressivitat bàrbara, encarnada en un Cid mercenari, ha encastat, si vols per força, “los pueblos de España” en una nació fictícia.

Ell parla de que “se han perdido los pilares básicos de la Transición, entre los que se encontraba el reconocimiento a la pluralidad de España a cambio de la lealtad constitucional”. Lleialtat constitucional? Ara que als catalans se’ns recorda que vam votar a favor d’aquella Constitució, li hauríem de reclamar al de Quintanilla que ell hi va lluitar en contra i, com que no la va poder derrotar, ha maniobrat per a interpretar-la al seu albiri sense mostrar un sol bri de lleialtat cap a la pluralitat. Quin bunyol, senyor Aznar.

La fotografia de les Açores, els peus damunt la taula de Bush “me gusta mucho, me gusta mucho”, “España va bien, España va bien”... Ara ens diu que ho pagarem car; bé els catalans ja fa anys que ens passa això i una mica més no ens vindrà d’aquí. I més si així ens desfem d’una vegada d’individus fatxendes i desmemoriats com don José Maria Aznar de qui, per cert, sóc testimoni de la disfressa que el don lluïa en una festa privada: ell de Cid i ella, la senyora Botella de Aznar, de Jimena. Que els aprofiti i els empaiti.

Ja fa temps que a punta de dia

Ja fa temps que a punta de dia

Agafo el mall gros i colpejo l’enclusa.

Amb fúria, el braç tens, esmeno paraules

I esgarrapo rimes, fornal d’espurnes roges.

Digueu-ne caprici, i és que sóc marrà

Que no em dóna la gana de perdre la llengua:

Que a cada cop el braç és més fort,

Que si el mall forja mots, també aixafa ratotes!

L’esquer

És important que ara no perdem l’oremus darrera d’una reforma educativa que a l’Estat espanyol li ve de gust posar damunt la taula, comptant amb la diarrea mental i verbal que un ministre amb cara d’acudit ens endinya cada dia de la setmana. Només és un esquer llançat amb tota la intenció per a distreure’ns de l’objectiu principal: l’autodeterminació.

L’Estat sap perfectament que si s’arriba a una consulta difícilment la podrà aturar perquè, malgrat el mutisme actual, les organitzacions internacionals i els governs no podran tapar-se les orelles davant de la voluntat d’un poble de la democràtica Europa d’esdevenir independent. L’exemple anglès amb Escòcia és massa evident i ha evidenciat l’esbalaïment espanyol. La única mesura que aplicarà Madrid serà la de de la dilació, posant tants d’entrebancs com pugui, fabricant les distraccions que calguin, per desviar-nos del nord. I ha començat per una de les més perverses, que és la de l’ensenyament espanyolitzant, centralitzant, perquè sap que això dol. Defensem la llengua, la immersió, la cultura del país, manifestem-nos. Però compte, que si la nostra voluntat és arribar a la independència i exercir-la, lleis com aquesta serien història en pocs dies.

Avancem el més ràpidament possible cap a la llibertat, perquè si ens deixem ensarronar pels esquers aconseguiran cansament i desil·lusió i això avui no ens ho podem permetre. Espanya és dèbil i cal aprofitar-ho.

Sobre nacionalisme i adjectius

Llegeixo gairebé tots els articles del senyor Francesc de Carreras, Catedràtic de Dret Constitucional la UAB, fill del destacat militant franquista Narcís de Carreras i Guiteras. La seva lògica m’havia fet equilibrar algunes opinions, ben contràries a la seva, per cert. Però d’un temps ençà hi perdo l’afició per frases com aquesta (La Vanguardia, 08.12.2012): “els nacionalistes sempre diuen que o ets espanyol o català, et fan decidir per uns o altres: mai no pots ser, segons sembla, un simple ésser humà, sense adjectius”. Dit així i sense cap més raonament em sona a simpleria. Suposo que tot ve del concepte nacionalista i com que en Quim Monzó diu que al diccionari hi ha totes les respostes em miro el de la DIEC:

2 adj. i m. i f. [LC] [PO] Que propugna o afavoreix la unitat i la independència de la seva nació. Els nacionalistes catalans.

Bé, doncs això. Senzill i clar. Passa que després, sobretot els qui escrivim, pervertim l’origen de les paraules i ens les fem venir bé segons el què vulguem expressar. I aquí el senyor de Carreras, un home lletrat, usa d’aquesta llibertat i converteix un desig en tirania. Així, seguint consignes oïdes, afirma que un nacionalista, català per descomptat, obliga a decidir entre una o altra identitat. Em sembla que a Catalunya això no val: amb tants anys de mestissatge hem aprés que l’únic que compta és la voluntat de ser i que si no fos així la identitat catalana ja hauria desaparegut sota la nova planta del seu admirat Felipet, fa tres-cents anys. I en aquesta voluntat hi ha gent de tots colors.

Encara afegeix el seu desig de ser “un simple ésser humà, sense adjectius”. Doncs que prediqui amb l’exemple i no es pengi l’etiqueta del “Manifiesto por un nuevo partido político” precedent de l’enginy de Ciudadanos/Ciutadans. No solament això, sinó que cap dels seus promotors són avui caps visibles d’aquella xarlotada i només treuen el cap del cau com les morenes, per mossegar. O per recitar un himne macarrònic amb cara de perdonavides. Potser el deixaré de llegir, senyor de Carreras, per la seva pèrdua de qualitat intel·lectual. Es pot ser un simple ésser humà sense adjectius, però mentre escrigui no. Gangues de l’ofici.

Sonia Gumpert

Obro el Google i escric “Sonia Gumpert” al cercador d’imatges i em surt la noia que veieu a la fotografia. Com que no he vist mai aquesta senyora i no la coneixo, penso que deu ser ella i, per tant aquí està. Ja m’estranya que surti així d’alegre una candidata al Colegio de Abogados de Madrid, però llegit el què ha escrit res no em sorprèn: a l’hora de guanyar, tot s’hi val.

“También se debe comprender que –y esto es una consideración meramente dialéctica – que aquellos españoles de vecindad catalana que se sienten profundamente españoles y detestan cualquier idea segregacionista, merecen el respeto y el franco acogimiento de aquellos que también, se sienten españoles. Ser un español catalán, por favor, no es nada malo”. Aquesta és una de les moltes perles que podeu llegir en el comunicat que publiquen “Las 20 joyas de la abogacía madrilenya”, que ja té bemolls tot plegat.

El que fa l'ambició, senyora Gumpert: per guanyar un càrrec relega la seva professió, que és la defensa dels drets humans, a una miserable i rastrera estratègia electoral. Li asseguro que per mi, l’haurien expulsar de la professió sense poder exercir mai mes, ni en aquesta vida i en la del més enllà. Perquè segons vostè ser un català no espanyol és dolent, solament són els bons els qui “se sienten profundamente españoles”. No solament es defensa d’una possible ascendència catalana seva, sinó que s’afanya a dir que “ninguno de los 14 diputados son catalanes, y todas las instituciones que apoyan esta candidatura son madrileñas”. No puc reprimir cert fàstic cap a persones com vostè. Ho sento, però se l'ha guanyat a pols.

Empleats de banca: a les dures i a les madures

Els empleats de la banca es queixen que han de treballar sotmesos a una tensió extrema per les protestes de molts clients contra les estafes de les quals ha estat objecte. Es veu que fins i tot han d’acudir al psiquiatre i prendre alguna pastilleta. Sembla que això els molesta i els fa treballar a disgust. Com que els bancs estan com estant i els llocs de treball també, sembla que no tots es queixen i fins i tot hi ha entitats que els ha prohibit de fer-ho.

És cert que ells no tenen la culpa de les polítiques que decideixen els seus superiors en despatxos de luxe, ben protegits. Però sí que hi tenen una certa responsabilitat que no poden obviar ni traspassar. La gent treballa, la majoria durament, per a guanyar-se la vida i, si s’ho poden permetre, estalviar alguna cosa per si de cas. Aquests diners, avui per avui, els tenim al banc  aquest és el responsable directe de la seva custòdia, i, en el seu cas de la seva bona administració. I amb aquests diners, fruit del treball, no s’hi havia d’haver jugat. Amb una fidelitat encomiable i una bona dosi de tranquil·litat i inconsciència, els empleats s’ha dedicat a vendre productes de risc a persones que es pensaven que tenien una llibreta i quan ha estat l’hora de fer-ne ús, els diners no eren enlloc. I ara es queixen, i se’n van a l’oficina a veure la persona en qui havien dipositat la seva confiança i els seus diners honrats; i s’enfaden i criden i amenacen i fins i tot algú en resulta espolsat. La resposta dels bancs: posar un vigilant a l’oficina. Fantàstica resposta: ara resultarà que a més d’estafats, els clients podran sortir emmanillats.

Amics empleats de la banca, heu d’assumir la vostra part de responsabilitat no solament davant l’empresa, sinó molt més davant dels vostres clients de qui heu perdut tota la confiança. Preneu-vos la pastilleta –n’hi ha molts més que ho fan– i no us queixeu.

Qui malgasta?

 Alcañiz és una població de poc més de 16.000 habitants situada a la comarca del Bajo Aragón a Teruel. Per aquest exercici de 2012 es va aprovar un pressupost de 18 milions d’euros. L’any 2010 es va inaugurar el Centro Joven, que es va construir sota els torricons de l’antiga muralla damunt del curs del riu Guadalope. Com bé es pot llegir als retalls de la notícia apareguda al diari La Comarca del dia 30 de novembre d’enguany, va costar 700.000 € més 70.000 € d’equipaments; necessitava 220.000 € anuals –un 1,22% del pressupost– pel seu manteniment i va ser tancat el passat mes de gener perquè només havia assolit d’irrisòria xifra de 15 socis. Per acabar-ho d’adobar, les humitats s’han anat menjant les instal·lacions i ara es requereix una inversió de 120.000 € per a reparar-les –un 0,7% del pressupost–. Impressionant. Un cost de conjunt monumental per a una instal·lació que no ha servit absolutament per a res, que no ha estat acceptada pels seus possibles usuaris i que la seva sola situació comporta greus problemes de manteniment. Aquesta mòmia va ser finançada pel famós Plan E de Zapatero, és a dir amb els diners de tots els contribuents.

De veritat que costa d’entendre com una administració pública es pot permetre un desastre com aquest i que cap dels seus responsables en prengui la responsabilitat, que cap llei exigeixi explicacions al malbaratament de tants i tants diners. Amb tot això, quina part n’hem pagat els catalans, tenint en compte les sostraccions en impostos que se’ns han aplicat un any rere l’altre?

No es pot entendre que Alcañiz es pugui gastar 220.000 € l’any mantenint aquesta parida mentre les institucions, organitzacions i escoles, públiques i privades, han de suportar retallades draconianes, injustes provocades precisament per dilapidar el treball de tots.

Per si no fos tot prou penós, resulta que al local li van posar el gloriós nom de “el Ninfeo”, “monumento consagrado a las ninfas, especialmente a las fuentes”. Valga’m Déu!

El capo i la pija

Quan es produeix un escàndol polític on es fan públiques converses telefòniques entre polítics, sempre em produeix tristesa el vocabulari que usen els nostres dirigents. El cas Bustos no n’és, ni en serà, una excepció. Quan era jove els carreters s’emportaven la mala fama dels improperis més recargolats, les blasfèmies més elaborades. Acostumats a tractar amb animals, desobedients, tossuts i mesells, engegaven tota mena d’escurçons per la boca. I així, d’algú que usava aquesta mena de llenguatge se’n deia que “renega més que un carreter”. També era sinònim, amb tot el respecte pels vells carreters, de persona inculta i mal educada. Els nous malparlats barroers es veu que són ara els polítics, sempre en la intimitat, això si, fins que es passen de frenada, la policia hi posa l’orella i aleshores surt de tot. Utilitzar expressions com el “capo” i la “pija” en boca de tot un alcalde de Sabadell, la cinquena ciutat de Catalunya, em sembla d’una barroeria i un poc respecte infames. D’altres expressions ja superen fins els límits de la mínima educació i prudència: Daniel Fernández, secretari d'organització del PSC, per trobar un lloc de treball per Llumà etziba a Bustos “Cal col·locar-la!”; “ja he donat l'ordre”, respon aquest. O també: Bustos es va dirigir a David Madí, exdirigent de CDC: “li dius a l’Homs i a l’Oriol que per matar-me necessitaran més coses". Bustos fins i tot avisa que pot treure a la llum temes compromesos per als convergents si és atacat.

Segur que aniran sortint més perles, però tornem a la tristesa. Es diu que les paraules potser se les endú el vent, però no és pas cert: es repeteixen com un eco reticent, impertinent quan són ofensives, quan atempten contra la mínima correcció i la mínima cultura que s’espera dels dirigents del país. Se n’haurien de donar vergonya i, com deia la meva àvia “els haurien de rentar la boca amb un fregall”.

Publicat a La Vanguardia del dia 06.12.2012

No perdem més el temps

Ara mateix sento per la ràdio com els periodistes discuteixen l’esborrany de la nova llei d’educació que ha parit el ministre Wert. Donen voltes i més voltes als punts que conté, la seva ideologia i els objectius darrers que persegueix. És un debat calmat i serè, que diríem. Els vaig escoltant i arriba un punt en què se’m dispara de cop la indignació. Però què estem fent, en què coi esmercem esforços i temps els catalans? Potser som nosaltres els qui no hem entès bé el problema? Espanya té la intenció absoluta, la convicció total de què cal eliminar qualsevol rastre de Catalunya i dels catalans. No hem entès que no tenim futur dins d’un estat que no ens vol? Doncs no perdem el temps, en discussions peregrines que solament endarrereixen l’objectiu real: la independència. No podem permetre que ara ens distreguin d’allò que ens hem proposat, del mandat clar i clamorós de l’11 de setembre i no escoltem més els brams d’ase dels botiflers. Com deia el vell cant dels segadors “a les armes catalans que el rei ens declara guerra”.

Especialistes de la mort

A vegades em pregunto si primer tenim el problema i després cerquem la solució, o bé si cerquem la solució a un problema que no existeix. Això em passa amb la mort. Diguin el què diguin experts com l’antropòloga María Getino (La Vanguardia, 03.12.2012), la mort és una marranada que ens fa la vida i cada u pela aquest moment com pot; i la marranada és tant per l’afectat com pel seu entorn. Per tant, no hi ha preparació específica possible. El què si hi ha és l’acceptació, si vols per força, del que és inevitable –excepte per algun il·luminat com el pobre Punset, que encara es pensa que el deixaran per llavor–. Getino, per exemple, diu (sic): “si no saben que es moriran, no es preparen. I és una fase molt important. Si no ho fan no poden dir, per exemple, que estima als seus familiars, la pena que li fa abandonar-los o com volen que se l’enterri...”. Penso que si un hom ha d’esperar a estar a les tres pedretes per manifestar que estima molt als seus propers, què ha estat transmetent-los durant tots els anys precedents? No es tracta tant de que algú verbalitzi que t’estàs morint, sinó que tu hagis acceptat la marranada i els demés acceptar com tu vols les coses: si en vols parlar en parles i si no a ells els toca callar: només faltaria que fins en aquest tràngol algú et marqués el camí. Si us plau, un respecte pel mort que serà! Quan al dol dels qui es queden, la manera de superar-lo no serà altre que revisar com ha estat la seva relació, partint del principi que ara ja no es pot corregir res i acceptar, talment la marranada. Aquesta capacitat de madurar com hem passat la vida amb qui ja no hi és, acceptant les renúncies, és el que ens permetrà viure sense ell amb un record lleuger i amable.

Fa ben poc, uns tres anys, en un ambient rural, vaig viure l’agonia i mort a casa d’una tieta, ja gran. La tarda anterior, l’habitació de la tieta estava plena de gent: ella semblava ser ja molt lluny. Germana, filla, algun veí, néts, besnéts. Aquests darrers s’asseien al llit i feien preguntes al grans sobre el què estava passant, i amb molta naturalitat i tendresa tots anàvem contestant: no sé com, però tot sortia sense esforç si deixaves fluir l’instint natural. El moment despertava en tots els adults algun instint ocult però real. Res no semblava un drama: els petits jugaven amb els seus game-boy mentre expressaven els seus dubtes. Ningú no ens havia preparat per tot allò. La tieta va morir l’endemà, tranquil·la i sense escarafalls. Avui és un lleuger, subtil, estimat i permanent record en la ment de tots. Formidable!

Unió?

Duran i Lleida demana al seu Consell Nacional “no deixar-se arrossegar més cap a un perfil sobiranista”. Quan Catalunya ha parlat a les urnes, el líder d’Unió l’erra en l’anàlisi del resultat i en el camí a seguir. Perquè es van equivocar les enquestes? Hi ha, evidentment factors diversos, fins i tot la maldestre interpretació que s’hagi pogut cuinar als despatxos dels diferents autors dels estudis. Quan van deixar de publicar-se en els darrers dies de la campanya, el líder d’UDC va començar a injectar dubtes i ambigüitats en els seus discursos, de tal manera que, quan es dirigia al faristol, els assistents als mítings cridaven independència. Es pot dir que no en va fer ni cas. Aquest va ser el forat obert pel qual molts vots van fugir cap a ERC, que es va veure com a garant del procés de secessió, com a guardià del missatge de l’11S. Duran no ha parat de modificar a la seva mida el missatge d’aquell dia fins dir que ell no compartia el lema: doncs no haver-hi anat, Duran; haguera estat més clar i noble. Dedicar-se ara a bandejar el sobiranisme fent la traveta a Mas és una traïció. Potser és cert que: “hem deixat orfes a centenars de milers de catalanistes no independentistes”, però també ho és que la seva actitud ha decebut centenars de milers d’independentistes a qui la seva imatge de botifler no ha passat desapercebuda.

Ara, que els catalans demanem unió, resulta que és Unió qui predica desunió sota la fantasmada de Pelegrí de convidar a tots els partits al diàleg, inclòs al PP, una manera sibil·lina de convidar-lo de nou a condicionar la política de Catalunya. Excepte els socialistes, la resta de partits treuen pit per les pujades de la seva representació, però si observem bé el panorama, cap d’ells ha adquirit prou poder com per condicionar res des res, i menys els espanyolistes. No és hora de malbaratar l’impuls popular que ha certificat a les eleccions la majoria sobiranista. L’acòlit, escolanet fidel que no es beu les canadelles d’amagat, Josep Maria Pelegrí, “ha demanat a totes les forces polítiques que, davant el resultat electoral a Catalunya, assumeixin la seva responsabilitat perquè aquest és el mandat del poble”. Doncs l’errem de nou: la majoria té un determini clar que Unió transforma en divisió.

La meva vaga personal

Sento les paraules del secretari general de l’OCDE, Ángel Gurría, fent les darreres recomanacions per a reflotar l’economia espanyola, a saber: contracte únic, reduir les indemnitzacions per acomiadament improcedent, augmentar els productes i serveis sota el tipus general de l’IVA i rebaixar les cotitzacions socials. O sigui: fot-li al mono que és de goma. Un ja comença a estar fins més amunt del gorro de suportar estultícies com les que el senyor Gurría escup sense cap mena de pudor. Fa solament 4 o 5 anys a cap manaia no se li hauria acudit de dir una bajanada com aquesta. Però ara, qualsevol mindundi es veu capaç d’aconsellar una nova clatellada als pobres. Això, afegit a les taxes judicials que el ministre Gallardon ens ha endinyat sense vaselina, em duen a reflexionar en què coi s’ha convertit l’Estat. Potser més ens valdria retornar a l’edat mitjana: a canvi dels delmes, el senyor oferia protecció i justícia. Avui, ni això. Sota el lema de que “tot costa diners i els administrats n’han de ser conscients” ens van fent creure de mica en mica que és l’Estat qui paga: fals. Que és que no paguem impostos?

Doncs bé em declaro en vaga. Des d’avui i fins que jo no deixi de ser el mono de goma a qui tothom pot plantofejar, no col·laboraré en res que signifiqui facilitar les coses a l’Estat, en res que requereixi un esforç gratuït per la meva part. Començaré, per exemple, per no reciclar res de res; al contrari, barrejaré amb afany totes les deixalles de casa i les llençaré avui aquí, demà allà i si convé en qualsevol abocador clandestí. O és que s’han cregut que “jo” sóc gratis?

Com poden dues nenes canviar el Pakistan

Aquest és el títol d’un article que apareix al digital Avaaz Daily Briefing: How two girls could change Pakistan. Una és Rimsha, una nena discapacitada acusada de cremar pàgines de l’Alcorà, finalment absolta per falta de proves. L’altra, Malala, autora d’un blog patrocinat per la BBC que va patir un atemptat quan es dirigia a l’escola en autobús. Els seus exemples, l’una per passiva i l’altra per l’activa, han provocat reaccions de la societat pakistanesa contra el terror talibà. Molt bé per les noies, però no tant pels adults compatriotes. Em fa pensar el fet que hagin de ser dues noietes les que aixequin la veu contra l’horror, posant en perill les seves vides tendres. Més que fer-me sentir bé, les notícies que impliquen nens en els problemes i les barbaritats dels adults em produeixen una tristesa profunda, més encara quan s’utilitza la seva innocència per a la lluita, sigui justa o no. Bé que critiquem la utilització de nens soldat, i en canvi ens sembla heroic que Malala escrigui un blog jugant-se la vida: un beneit li va clavar dos trets al cap. De veres que no em costa entendre que els seus pares i mestres no les hagin protegit, que no hagin assumit el seu testimoni abans que les coses arribin a extrems mortals. És que la veu prima, infantil, d’una nena commou més? No ho negaré pas, però la fi no justifica els mitjans i menys quan aquests són joves vides humanes. Als adults ens hauria de caure la cara de vergonya.

Sobre exhibicionisme i erotisme

El periodista li pregunta al filòsof : “El bon sexe ha de ser obscè?” I ell, André Comte-Sponville, respon: “Sense tabú no hi ha transgressió, i sense transgressió no hi ha erotisme. Som animals eròtics perquè som animals morals. Per ser animals morals tenim vergonya, i per tenir vergonya som animals eròtics: si tots forniquéssim públicament sense vergonya..., on seria l’erotisme? Fins i tot les tribus que viuen nues s’amaguen per fornicar: senten que és millor preservar aquest acte de la banalitat!”.

Fa temps que reflexiono sobre l’exhibició permanent i general que el sexe femení fa del seu cos: noies amb minifaldilles de pam, amb escots interminables, amb leggins per segona pell, shorts minúsculs, bruses que no arriben al melic... Un cos que torturen amb pírcings, tatuatges, pentinats, tenyits i depilacions extremes, sense oblidar maquillatges dalinians. Malgrat que no m’és cap ofensa, ben al contrari, sí que em pregunto fins a quin punt aquesta exhibició ha deixat de ser erotisme per passar a ser pornografia. És veritat que s’ha perdut la vergonya? No pas la vergonya nyonya de monges i capellans prehistòrics, sinó aquest pudor ètic, gairebé infantil: la vergonya eròtica, allò que ens desvetlla el desig, o la curiositat.

Potser és l’explicació que Comte-Sponville que em fa entendre perquè quan veus una noieta amb uns shorts arrapats i mínims, amb una samarreta curta fins sota els pits, que ressalten en l’estretor, un tatuatge entre les natges i la cintura i un pírcing al nas, un hom pot sentir un desig abassegador, potent.  Una atracció però, que s’esvaeix, que es dilueix, com una bombolla. Sense esperar més, perquè menys no pot ser. Per això trobo formidable la reflexió del filòsof: copular en públic és una banalitat, la mort de l’erotisme.

A Europa li convé Catalunya

Els diaris de Madrid es fan un tip de destacar les declaracions de diferents autoritats europees que asseguren que Catalunya es quedarà fóra d’Europa, en cas de declarar la independència. Cal fixar-se en què totes aquestes respostes, moltes fruit de la pressió del Govern de Maria Rajoy, estan basades en tractats i acords signats pels països associats. Es basen, en definitiva, en la llei. Potser per la pastifejada democràcia espanyola, la llei està per sobre d’ella. Però jo els convido a fer una simple reflexionar en que en el món global, l’economia està per sobre de la llei i per damunt de la democràcia. I doncs, l’informe que publicava el Financial Times anglès assegurava, a través de l’economista James Mackintosh, que “amb la independència, Catalunya seria un territori més ric” i que “seria difícil veure Catalunya exclosa d'Europa, ja que la seva economia és de la mateixa mida que la de Grècia i una exclusió de Catalunya de la zona euro seria perjudicial”. Per tant, Europa no es preguntarà si Catalunya compleix els tractats, sinó si és convenient pels socis que en formi part. Pel que fa a aquests tractats, aquestes lleis, poden ser modificats, com qualsevol acord. Aleshores, les pressions seran per Espanya que, tenint en compte en què s’haurà transformat el seu PIB sense Catalunya, no podrà mantenir gaire el veto. Ves que no es preguntin llavors si els convé Espanya.

A quant va el quilo?

Espectacular. El govern espanyol es planteja d’oferir la residència a Espanya si un estranger compra un pis que costi, almenys, 160.000 €. Es veu que és una mesura per a atraure compradors russos i xinesos per tal de buidar el banc dolent –dolent pels contribuents, naturalment–. Això, afegit a les declaracions de Miguel Martín, President de la Asociación Española de Banca, animant la construcció de més habitatges, ens demostra quina mena de dirigents ha tingut i té Espanya: malbaraten la nacionalitat espanyola, ells que tant se l’estimen! La veritat, no m’ho haguera cregut mai. Llegit en clau econòmica, resulta que ser espanyol, si més no resident a espanya, val 160.000 €. M’ho fien molt barat, la veritat. D’altra banda, conec gent immigrant que mai no veurà aquesta quantitat però que han treballat molt pel país, pels qui aconseguir el maleït NIE ha estat un pelegrinatge mesquí, un esforç més pesat que signar un xec, una cursa d’obstacles inacabable. Aquests no s’ho mereixen: són els perdedors. Així és com els defineix la Mònica Oltra, diputada a les Corts Valencianes per Compromís pel País Valencià. Els perdedors no es mereixen res que no sigui el ser enfonsats una vegada i una altra en la misèria. En canvi, qualsevol rus o xinés, amb la cartera ben plena es quedarà el pis d’un perdedor sense ni despentinar-se.

Aquesta és la política de merda, el cagarro immens (perdoneu) que ens ofereix Espanya, que ens ven el PP a través de personatges com Cristóbal Montoro: insigne caganer!

Entrada publicada a La Vanguardia del dia 22 de novembre de 2012,

encara que escapçada en la part escatològica que li posava sal.

Potser més rigor en els detalls?

Avui, en connectar amb Google, veig que la seva capçalera anuncia el “Dia Universal de l’Infant”. Immediatament, em ve a la memòria la cara ovoide de l’amic Tomàs Molina i me’n vaig al web de TV3 per recordar el programa d’ahir i, efectivament: ens anunciava “escombrant cap a casa” el “Dia Mundial de la televisió”. Bé, no sé què és més important, però sembla que els infants haurien de merèixer una mica d’atenció en un programa que es diu “Espai Terra”. I no solament això; mentre que en la imatge de TV3 apareix ben clar i net el 20 de novembre com a data del dia de la TV, en el document de les Nacions Unides hi surt el 21 de novembre. Per tant, un error en les dates i un altre d’avaluació en la importància o rellevància de les dues celebracions. Per acabar-ho d’adobar, en una de les fotografies, la que envia l’espectadora Anna Mora, apareix el magnífic castell d’Orís, amb accent a la “i”; i en canvia el Tomàs ens presenta el castell d’Òris, així, amb accent a la “o”.

Ja sé que són detalls, però tot contrasta amb les paraules del principi del programa amb les quals el senyor Molina despatxa una lleu disculpa per l’error en les pluges que van assolar les terres de l’Ebre el dia abans. Mira, a mi els detalls em perden i penso que si mostrem poc rigor amb ells, què ens passarà amb el gruix d’una previsió?

Penso que potser si prestéssim més atenció a allò que no té importància (o sí), potser no l’espifiaríem tant en coses que sí que són molt importants per la vida i el quefer de les persones.

El debat (I)

Malgrat els seus esforços, Pere Navarro no va poder evitar la imatge d’estar molt a prop del PP. Navarro va provar de totes les maneres imaginades de posar distància entre ell i Sànchez-Camacho, però va ser inútil. La postura inequívoca a favor del dret a decidir de quatre dels set participants deixava inevitablement Navarro i el seu federalisme al costat del PP. El candidat del PSC es va passar la mitat del temps discutint amb n’Alicia, i l’altra atacant a Mas sense aportar res. Pesaven com una llosa les declaracions incendiàries dels “compañeros” del PSOE, en moltes ocasions molt més castradores que les dels visitants del PP.

La federalitat dels socialistes catalans amb els espanyols no permet gaires digressions i això lastra amb força les possibilitats del PSC, que sempre ha aparegut com un apèndix del PSOE a Catalunya. I aquí tremola el federalisme del PSC: com es pot considerar creïble una alternativa federalista seriosa si la mateixa organització, que diu regir-se per aquest principi, no permet la discrepància i la llibertat de vot d’una de les seves federacions? De veres podem dipositar la confiança en aquesta alternativa? Comprometre’s personalment a que l’Estat permetrà una consulta, o a que Espanya acceptaria l’opció federalista és un brindis al sol com una catedral.

Apa siau!

La senyora Alicia Sánchez-Camacho s'ha fet un tip de repetir que ella “no vol viure en una Catalunya que...”. Tantes vegades ho ha dit, que no crec que li quedi ja cap motiu per quedar-se. Doncs no ho dubti més Alicia, marxi ara que hi és a temps; no vulgui viure en una terra que no li agrada gens. Per mi... que un bon vent l'apreti i el cul li enceti. Apa!

Mamons!

Em produeix una profunda tristesa veure algú agredint un ésser humà. Dic algú perquè no sé com qualificar, quina categoria donar a qui, armat, encaputxat, en l’anonimat legal, és capaç de colpejar una persona. Tenint l’autoritat i la impunitat que aquesta proporciona, no costa res. Quan veig imatges com les que ahir es van publicar, em pregunto què coi hi ha sota aquells casc, si un cervell o un pilot de merda.

Un mosso empaita algú que fuig i li clava una patacada a un altre que es troba pel camí. Del cop, un noi cau a terra i es cobreix el cap de dolor mentre l’agressor recrimina als acompanyants alguna cosa. Després resulta que aquest noi tenia 13 anys. No prou satisfets, un altre mosso empeny una noia de 15 anys que els renya per la plantofada i és colpejada tot seguit, gratuïtament per dos mossos més. Vist el vídeo puc dubtar de l’actitud del noi: pot ser que anteriorment hagués comès alguna bestiesa. Però la noia es limita a recriminar una acció que li ha semblat excessiva i per això la colpegen tres vegades. És immoral pegar i excessivament immoral fer-ho tres vegades gratis. Només per això, els tres energúmens ja mereixen una sanció.

Em pregunto quina mena de perfil es demana per algú que vol ser antidisturbis, quina personalitat ha de tenir, quins valors, què porta una persona a convertir-se en un colpejador de ciutadans. Estic segur que és un impossible psicològic. Ningú pot tenir dos dits de front, estar equilibrat, i colpejar una noia indefensa que només ha parlat. Si cada vegada que ens diuen alguna cosa que no ens agrada haguéssim de clavar una patacada no sé on seríem. Com deia, mamons!

No s’hi val

Llegeixo una notícia que diu que a la ciutat danesa de Kokkedal, una associació de veïns amb majoria musulmana ha rebutjat dedicar 7.000 corones –uns mil euros– a instal·lar un arbre de Nadal per aquestes festes. En canvi, per la celebració de l’ Eid al Fitr al final del Ramadà, hi van assignar 60.000 corones. Mentrestant, Jonas Birger-Christensen, un petit empresari local, es va oferir a pagar, no solament l’arbre sinó també una part de la celebració musulmana de l’any que ve, destinant 7.000 corones a cada un. Com a bon danès, l’home té l’esperança de fer reflexionar així l’associació de veïns. Per la seva banda, l'associació musulmana Islamisk Trossamfund ha rebut amenaces i insults de ciutadans anònims. Després de criticar la decisió de la junta veïnal, aquesta organització ha lamentat que es criminalitzi tots els musulmans per culpa d'uns pocs.

Em sona a una sonsònia de sempre. Gent que ve d’on sigui, que es queixa de discriminació, de maltractes, i que quan tenen una mica de poder els falta temps per fer el mateix amb els veïns que, si vols per força, els han acollit a la comunitat. Islamisk Trossamfund podrà dir missa, però amb lamentar-ho no n’hi ha prou, perquè es té la percepció de que comencen a “no ser uns pocs”. Quan la societat d’acollida té la sensació d’haver estat envaïda es posa la llavor de reaccions imprevisibles, perquè a ningú li agrada que li diguin què ha de fer a casa seva. És més: ningú té el dret de fer tal cosa. Torno a insistir doncs en què els col·lectius islamistes han de moderar i molt els seus missatges, en què els cal humilitat i reconeixement. Així, els autòctons podran reconèixer, lluny de ploricons, la seva aportació al país i a considerar-los un més. En nom de Déu, tampoc s’hi val.

100 milions de morts? 1 cretí

Un vell amic que volia ser admès al cos d’Agents Rurals, va veure rebutjada la seva sol·licitud perquè “no donava la talla”; ras i curt, era massa baix. El vaig trobar un matí d’hivern, entre boires i fred, a la plaça de Vic, al mercat del dissabte, i comentant la jugada va filosofar: “En quin món vivim! Per ser president de la Generalitat no et demanen ni el batxillerat i per ser agent rural, sóc massa baixet. Potser que em presenti a les eleccions!”. Aleshores, Jordi Pujol, era el President. El meu amic va morir molt jove: no va arribar a cap dels dos càrrecs.

Llegint les declaracions de Marcelino Iglesias, Expresident de la Diputación General de Aragón i actual Portavoz del Grupo Socialista al Senado, he regirat per internet i he vist que, excepte el títol de monitor d’esquí, aquest home no ha estudiat gairebé res més. Els qui em coneixen saben bé que mai he tingut titolitis i titofília. Mai he pensat que un títol sigui garantia de gairebé res, sinó que pot ser la base que una persona necessita per a desenvolupar-se al llarg de la vida. Fins i tot crec més en l’autodidacte que en l’acadèmic. El que sí que és indispensable és tenir cultura, ser llegit, bon oïdor i poc xerrador.

Sempre he tingut Marcelino Iglesias com un home reflexiu i moderat, a voltes massa, que procurava mantenir una bona relació amb Catalunya. Però quan perilla la hisenda, i el setial, ens tornem bocamolls, els cervells poc cultivats perden el nord i diuen sonades com aquesta: “l'hipernacionalisme alemany i francès de les guerres mundials, van ocasionar més de 100 milions de morts”, comparant-ho amb l’actual independentisme català. Gran reflexió. Per a fer aquest 100 milions de desgràcies, solament va caldre un cretí. Potser vol ser el senyor Iglesias el nou gran cretí? Potser com a monitor d’esquí no va arribar a molt, però com a cretí és possible que arribi al capdamunt. L’animo a intentar-ho, perquè per aquest camí segur que hi arriba i no necessita cap títol, ni el de monitor.

Viviane Reding i l’intermitent

Diu que un home arriba al taller amb el seu cotxe i li diu al mecànic que els intermitents no funcionen bé. El mecànic li demana que els observi, mentre ell els fa funcionar des de l’interior. “Funcionen?”, pregunta el tècnic. I el client respon: “Ara sí, ara no; ara sí, ara no”. Aquest acudit, suat, fa honor a la senyora Viviane Reding, vicepresidenta europea. Va començar amb una opinió, cada vegada que va al lavabo, la canvia i així anem. Pretén que ens la creguem, potser. Però els catalans estem curats contra els qui ens diuen A per després fer B, els albirem amb l’olor des de fa decennis. És per això que, abans de condemnar-nos a cadena perpètua fora d’Europa, llegeixi bé a les hemeroteques com ha evolucionat el tractament d’Espanya cap al nostre país. I aleshores potser es donarà compte de que el nostre olfacte no és cosa de quatre dies i que, abans d’emetre un judici cal informar-se: l’intermitent es diu així perquè funciona així i al mecànic no se l’enganya.

genteta VI

Se m’ha ofès, quin greu que em sap,

Quin malentès: he parit un nyap!

Està enfadat i corre per les places

I pica de peus i plora, pobre desgraciat.

Quin greu, tan greu que em sap!

Em sap tan de greu que ho bramaré,

Ni que hi deixi el buf, l’aresta i la veu,

A l’esglai dels vents: quin greu em sap!

Però no esperis que, pel posat bagaleu,

Tingui pietat de la teva complanta,

Pèrfid alcavot, verinosa taranta.

Ni un sol gram de metralla

Llevaré del meu escrit, beneit galifardeu:

Sempre, sempre, seré la teva tralla!

A les dones

Deixeu que el cos s'eixampli, deixeu les cotilles, les cremes enganxoses, els pits de plàstic, els culs de goma, deixeu els talons de 30; deixeu les etxures de pal, mengeu el què us doni la gana, llenceu la bossa. Engegueu al botavant els sostenidors, cremeu pestanyes i ungles postisses i les botes de mosqueter que us escalden els peus; i la bufanda, enorme, que us estreny el coll. Cruspiu-vos la barra de llavis i beveu-vos la maleïda body-milk (collons quin nom!); deixeu reposar la pobre, tenyida, rinxolada, estirada, lacada cabellera. No us preocupeu tant per no ensenyar, o si, les calces, seieu amb llibertat i aixequeu-vos amb fermesa. Abandoneu les mitges inútils, la bijuteria barata, aquella banda enorme, que més sembla un cinturó de castedat. Tot això, creieu-me cau quan, conquerit el darrer objectiu, us despulleu al peu del llit. Viviu, dones viviu: que la vida és curta i el presumir us l'escurça!

Dedicat a l’amiga Asuncion Vilas,

inspiradora involuntària d’aquesta entrada.

L’Alicia, l’Alberto i el castellà

Avui, primer dia de campanya, en engegar la ràdio he sentit els primers missatges dels candidats a la Presidència de la Generalitat. L’Alicia i l’Alberto han obert foc amb els seus anuncis en castellà. Primer i cras error d’estratègia, primers vots malaguanyats. Perquè parlar en castellà? Irrita als catalanoparlants i pressuposa que els castellanoparlants no entenen el català, menyspreant la seva capacitat i els seus coneixements. Solament un 6,2% de la població de Catalunya diu que no entén el català. L’Alicia i l’Alberto pressuposen, doncs, que aquests entendran el castellà, però i els qui no entenen ni l’un ni l’altre? Volent mostrar respecte pels qui no entenen el català, menyspreen els altres en no fer anuncis també en anglès, hongarès, finès, berber, etc. D’altra banda, cauen en el parany de voler pescar vots a base de pensar que Catalunya es divideix en “els qui parlen català” i “els qui parlen castellà”, bunyol semblant al que es mengen, campanya rere campanya, els socialistes del país. Els semblants acaben tocant-se.

Sor Lucía Caram i els homes

Si jo hagués de dir què transmet Sor Lucía Caram és energia. Quan parla té tantes coses a dir, tantes paraules es barallen dins del seu cervell per sortir, que fins i tot s’entrebanca. Sor Lucía posa passió en totes les seves accions i intervencions perquè, penso jo, creu en el que fa i fa el que creu que ha de fer. Malgrat que a vegades s’atropelli, li perdonem perquè hi posa l’ànima.

En una entrevista a La Vanguardia diu: “A l’Església oficial també hi ha misògins i masclistes; m’importen poc”. M’ha sorprès força; potser l’atropellament l’ha superada. No dubto que a l’Església hi hagi personatges d’aquesta mena: jo mateix els he patit. Són una colla d’irreductibles que es creuen superiors a les dones per la gràcia de Déu! Quina colla! El que em crida l’atenció és “m’importen poc”. M’astora per dos motius. Primer perquè demostra poca comprensió cristiana, poca caritat envers els qui estan equivocats. Fent memòria, em sembla que a les benaurances, Crist es recorda dels pobres d’esperit... No pertanyen aquests misògins al grup dels benaurats? M’ha fet reflexionar de veres aquest desdeny pels qui no arriben a capir la capacitat de la dona i la consideren com una auxiliar, com un adminicle d’ells mateixos.

Darrerament, les monges han adquirit un relleu especial i col·lectius feministes, que temps ha les havien desterrat, ara les reivindiquen i les posen com a models de l’avenç de gènere i les seves opinions són elevades als altars dels medis de comunicació. Potser elles s’han deixat seduir per la branca femellista. El “m’importen poc” de sor Lucía m’ho fa plantejar. Penso que si aquestes dones amb predicat s’interessessin més pels pobres d’esperit, curts d’enteniment, potser les coses canviarien més ràpidament i eficaç. Si a més de preocupar-nos pel desenvolupament de la dona, paral·lelament, dediquéssim temps a entendre els misògins i masclistes, no trobaríem una solució al seu capteniment? Si les dones demostressin interès intel·lectual per aquest greu problema, no ajudarien els homes afectats en el seu camí a l’acceptació? En lloc de pregonar a tort i a dret la superioritat femenina en tot i per tot, un defecte dit ancestralment masculí, potser haurien d’importar-los més els misògins i masclistes. Per mi, tot són preguntes. Si sor Lucía entén d’homes, potser ella en tingui les respostes. Guiï’ns sor Lucia!

Ressentiment

Avui, algú m’ha dit que sóc un ressentit. De primer, m’he sentit malament: carai, tinc ressentiment per un fet que va passar fa un temps. M’he quedat incòmode perquè m’ha semblat un sentiment amb connotació negativa i he reflexionat. En Quim Monzó diu que “el que diu el diccionari va a missa”, o sigui que he agafat la versió web de l’edició de l’IEC i hi he trobat la definició:

ressentiment 

1 m. [LC] Acció de ressentir-se; l’efecte.
2 m. [LC] Disgust, irritació, que hom sent per una ofensa, una burla, un engany, etc. El capteniment dels amics li va deixar el cor ple de ressentiment. Hem restat amics, sense rancúnies ni ressentiments.

Hi he trobat consol, la veritat. En efecte, per aquell fet antic em vaig sentir aleshores disgustat i irritat per un engany. És doncs negatiu sentir-se disgustat per aquell engany? Home, diria que és una reacció lògica i lícita. El dia que trobi qui em va acusar de ressentit li aconsellaré que abans d’usar algunes paraules, primer consulti el diccionari, perquè a força d’usar-los, els mots van perdent el seu sentit original i correm el risc de ser injustos. No diré que m’alegro de ser un ressentit, però he après que no és res negatiu; es un sentiment ben humà.

Manifestar-se

Heu observat mai com cacen les morenes? Són aquells peixos que semblen anguiles que surten en molts reportatges dels fons marins del planeta. De fet, ben lluny de submergir-me, és on jo les he vist, a la tele. És un peix que durant el dia s’està recollit en cavitats rocoses i que surt de nits per caçar a l’amagada. Solament amb el cap a la vista, escruta els seus voltants i quan algun despistat s’acosta massa rep una queixalada i acaba a l’estómac del predador. Després, torna a l’amagatall i a esperar de nou. Els intel·lectuals que signen el “manifiesto” publicat a El País aquests dies em semblen morenes. Solament surten a treure el cap de tan en tan, sobretot quan senten el seu status amenaçat per alguna vel·leïtat del populatxo, o quan necessiten visualitzar el seu ego. Ara, quan els catalans hem alçat la veu, veuen trontollar els seus límits i això els posa nerviosos. Mentre Catalunya ha estat quieta i obedient, tots muts i a la gàbia, quan ens mostrem rebecs, corren a “manifestar-se”. En realitat, tan se’ls en dóna el benestar del poble, solament el seu és important i intocable. Així, ens trobem amb personatges com Félix de Azúa, que es va exiliar voluntàriament de Catalunya perquè no volia que el seu fill fos educat aquí. És un dels “pensadors” de la solució Ciutadans, gran befa a la democràcia. De Azúa va abandonar C’s com tots, tots, els seus fundadors, tornant a la cova per tal de no rebre cap clatellot. Valgui com a exemple.
Els intel·lectuals han tret el cap a veure què cacen, però trigaran a tornar-hi. Ara, una vegada expressada la seva opinió, ja no es mouran més del cau: ja han deixat anar el seu sermó, com un eructe excrementici que s’abandona a la seva anunciada dissort.

L’Estat invasor

Pilar Rahola, a la seva columna d’ahir a La Vanguardia es mostra preocupada per una decisió del Govern anglès: “les nenes de sis escoles del comtat d’Oxfordshire “podran sol·licitar la píndola de l’endemà mitjançant un SMS en virtut d’un programa que s’iniciarà el proper mes de juliol” i que “l’administració els concedirà la píndola a les noies directament, sense mitjançar cap tracte humà i al marge del coneixement dels pares. És a dir, papà-Estat farà de tutor indirecte de les adolescents via telèfon”. Una autèntica bestiesa. L’Estat, una vegada més, tracta els administrats com a delinqüents o com a tontos, abans fins i tot de cometre cap falta. L’estat desconfia, en aquest cas, dels pares i els converteix en objectes inerts davant d’una de les decisions més dures que una noia, més o menys nena, ha de prendre. Desconfia dels adults i dóna llibertat a l’objecte de la pàtria potestat. Com la Pilar, no hi puc estar més en desacord i també temo que, algun partit progre, d’esquerres i de progrés, amb l’ànim de guanyar vots, prengui la bandera de la Union Jack i ens porti a casa aquest avenç social. La irrupció de l’Estat en la vida privada és cada dia més potent, més invasora, amb l’objectiu de controlar els ciutadans cada vegada de més a prop. És inacceptable i un dels atemptats més perversos contra la llibertat de les persones.

De fa dies que escric sobre aquesta tutela rastrera i l’he explicitada amb que, al final, ens posaran un mosso (cames obertes, ulleres fosques, cap rapat, gorra de gairell...) al menjador de casa. Ara em penso que aviat ens el trobarem al llit.

Qui mana a can Ribot?

Fixem-nos en aquesta “nota” que emergeix, graciosa, quan obres el web d’Unnim aquests dies. Del seu contingut, no en tinc gran cosa a dir, com no sigui que aquestes dades personals poden ser utilitzades per a qualsevol cosa fins i tot per anar contra mi (ho diu l’avís legal). Ara bé, les formes ja són una altra cosa: em tracten de “TU”, com si jo fos un col·legui de tota la vida. Ja fa temps que em queixo d’aquest costum que companyies, administracions o organitzacions de tota mena han anat adoptant per un d’aquells intents que savis del màrqueting recomanen de fidelitzar el client. La familiaritat, sembla, afavoreix que el client se senti com a casa. Ha! Algunes companyies, però, ja s’ha adonat que això no funciona i a Vueling, aquest dies, han tornat al vostè.

Les darreres actuacions de les entitats bancàries, de fet, ja han mostrar la falta absoluta de respecte cap els seus clients enredant-los malèvolament amb productes com les accions preferents. Directius i empleats, enduts per aquest col·leguisme, no han dubtat ni un pèl, abusant de la confiança que en ells havien dipositat, en col·locar-los dipòsits absolutament abjectes. De tal manera ha anat aquesta impostura que els papers ha arribat a canviar i el client s’ha vist tractat com un administrat a qui se’l castiga per qualsevol falta i se li nega el pa i la sal; s’arriba a deixar sonar el telèfon fins que s’esgota i ningú contesta. Tot plegat a dut a una pèrdua de la confiança en les entitats de crèdit i els seus representants. Només falta que, per acabar-ho d’adobar, encara ens tractin de tu. Em sembla a mi que no és així que s’arreglen les coses.

Mil

Aquest mes d’octubre, aquest blog ha rebut més de 1000 visites, 35 diàries, moltes més que l’anterior màxim que va ser de 643 durant el mes de maig.

N’estic molt content i voldria donar les gràcies a tots aquells que em llegeixen. Estic admirat de la seva paciència a l’hora de dedicar uns minuts al coneixement de les meves opinions. Espero continuar amb la vostra fidelitat i paciència, i jo em comprometo a millorar.

Moltes, moltes gràcies a tothom!

La fi del cagaelàstics

Cada dia llegim notícies de desnonaments, els veiem per la TV, quan la justícia (?) va a casa del desnonat, rebenta el pany i treu, a voltes a plantofades, el pobre ex-propietari de la casa o del pis. És una de les imatges més salvatges i inhumanes que he vist: treure una família de casa seva perquè no pot pagar un usurer.

Cal saber que a Espanya la usura no és un delicte des de l’any 1995, encara que contractes considerats viciats poden ser qualificats d’usuraris i declarats il·legals. Es fa molt difícil de què un jutge dicti que un préstec és usurari perquè no hi ha paràmetres que permetin fixar a partir de quin percentatge d’interès es produeix aquest vici. Ni la llei, ni l’Estat, ni els controladors financers s’ha molestat a establir-ne un. Per això, els bancs són impunes davant d’aquesta consideració.

La usura ha estat històricament considerada una lacra. Les religions l’han condemnada, encara que han acabat dulcificant-se a base de donatius i prebendes. Fins i tot va servir d’excusa, una de tantes, perquè els reis “catòlics” expulsessin els jueus a finals del s. XV. Els usurers, si els enxampaven, eren jutjats, escarnits públicament i cremats a la foguera. L’usurer era una persona abjecta.

Malgrat que penalment la llei, avui, ha oblidat aquesta figura, encara continua vigent la Ley Azcárate de 1908 que, en el seu article primer, diu textualment (sic): “habiendo motivos para estimar que ha sido aceptado por el prestatario a causa de su situación angustiosa, de su inexperiencia o de lo limitado de sus facultades mentales”. Parla doncs d’inexperiència. Quantes de les persones desnonades tenien experiència en un contracte hipotecari, desvinculat de l’habitatge, que contempla un munt de circumstàncies que varien l’interès, que penalitzen; quants sabien que, en el cas d’impagament, els prendrien la casa i haurien de continuar pagant, em pregunto jo, innocent? De totes aquestes persones, unes tenien una cultura limitada, però un gran percentatge segur que eren gent prou ensenyada, ignorant però dels envitricollats revolts bancaris. Si ho afinéssim veuríem com el 90% dels qui signem un document bancari, el que sigui, som incapaços de capir-ne ben bé l’abast de les seves clàusules.

La usura, la opacitat dels textos, la valoració dels bens hipotecats, les clàusules abusives, tot plegat forma part del gran engany de la banca. I quan em refereixo a la banca, no vull pas quedar-me en els mandamassos, sinó que també incloc tots aquells directors i directorets d’agències petites o grans que, enlluernats per comissions i gratificacions indecents, van repartir desgràcies a tort i a dret: ells també han col·laborat a la gran falòrnia. L’ètica personal hauria de prevaldre sobre la corporativa, que al capdavall només els fa fer còmplices de la seva maldat.

No és cap bestiesa desitjar als indesitjables banquers, usurers de la pitjor espècie, que facin la fi del cagaelàstics. Sempre serà millor que cremar com teies ben encebades en alguna plaça. Sempre serà més benèvol que fer la fi del poll, plomat i rostit, donant voltes a l’ast, penjat al rostidor de la mala llet de la gent enganyada. La maldat té el seu càstig i si l’infern existeix, que es bullin a l’olla de l’oli més calent fins el proper big-ban; com a mínim, colla de delinqüents, coi!