El
resultat és un article que no tant qüestiona un esdeveniment concret com denota
una incapacitat per situar-lo en el seu context. La Sagrada Família no és només
religió, ni només símbol: és, sobretot, una obra sostinguda durant més d’un
segle per la persistència col·lectiva d’un país, Catalunya. Ignorar aquesta
dimensió —o reduir-la a una mera escenografia— és no entendre de què s’està opinant.
Escriu
la senyora El Hachmi que, en una democràcia, la religió ha de quedar confinada
a l’àmbit privat. És un principi debatible, però en qualsevol cas exigeix una
mirada coherent: si s’aplica, hauria de fer-ho amb la mateixa exigència a totes
les tradicions, no només a aquelles més properes o més còmodes de qüestionar.
Altrament, la crítica deixa de ser un exercici de racionalitat i esdevé un
simple gest discriminatori.
La
seva peça introdueix, a més, afirmacions categòriques sobre la moral religiosa
que, més que il·luminar, simplifiquen. Tota tradició —també la cristiana— ha
generat normes, contradiccions i tensions internes. Reduir-les a caricatura pot
ser efectista, però empobreix el debat. I en un text que vol fer-se passar per
reflexiu, aquesta simplificació grinyola.
Quan
es refereix al Vaticà i a la presència de les dones, el problema és semblant:
la crítica és legítima, però la formulació és tan sumària que acaba caient en
la mateixa superficialitat que pretén denunciar. No tot s’explica amb una frase
enginyosa, ni tota estructura complexa es pot resoldre amb una ironia ràpida.
Tot
plegat em retorna a la idea inicial: la senyora El Hachmi sembla instal·lada en
un vol i dol que travessa el seu discurs. Vol formar part d’un espai
que, alhora, resisteix assumir sense reserves. Aquesta ambivalència
—comprensible en termes personals— esdevé problemàtica quan es projecta com a
judici sobre tot un país. Perquè aleshores ja no és només una tensió íntima: és
una mirada esbiaixada.
Permeteu-me
acabar amb una idea que vaig sentir fa anys a la ràdio, en boca de l’enyorada
Patrícia Gabancho —argentina d’origen, catalana per decisió—, i que continua
sent d’una precisió gairebé incòmoda:
“Un hom s’arrela en una terra no pas quan hi neixen els seus fills, sinó
quan hi enterra els seus morts.”
Quan pugui sebollir els seus difunts,
senyora El Hachmi —i també els seus
fantasmes— en aquesta terra catalana, quan
abandoni l’autocomplaença de víctima “dona i immigrant”, serà aleshores quan
deixarà de sentir-se estrangera.
