Beatriz Talegón

Beatriz Talegón té 30 anys i diu que “en política con 30 años estás listo para comerte el mundo” (entrevista a El Mundo de 19.02.2013). Carai, per no dir una altra cosa. Aquesta noia es veu que va fer un discurs a la Internacional Socialista celebrada a Portugal que va irritar a més d’un vell militant del partit de progrés. Els va criticar per haver-se apalancat en el poder i perdut de vista l’ideal de transformació que implica el socialisme –es veu que han perdut el progressisme–. Ho diu ella, presidenta de la  IUSY (International Union of Socialist Youth) i ex-Asesora de la Dirección General de Asuntos Europeos a l’ ‘ambaixada’ de Castilla-La Mancha, un càrrec que li proporcionava 42.281,89 euros nets anuals. Ara, com que s’ha de menjar el món si vols si no, fa d’assessora de la delegació socialista en el Parlament Europeu, adjunta a la secretaria general del PSOE a Castilla-La Mancha, secretària general de las Juventudes Socialistas de España en Europa i secretària General de la Unió Internacional de Joves Socialistes.Si busqueu al diccionari de la RAE el significat de “talega” el seu cognom queda justificat i augmentat.

Es necessita barra per declarar-se “rebel” amb aquest currículum i amb l’ambició política que traspuen les seves declaracions; es necessita barra, quan cobra el què deu cobrar cada mes, pretendre ser la cara de la regeneració socialista. Sembla una autèntica política professional, d’aquelles que no deixen l’escó, el càrrec, perquè no saben fer res mes (és al PSOE des dels 22 anys), perquè al carrer se la menjarien de viu en viu. La prova: pocs dies després de la seva brillant intervenció, va ser expulsada d’una manifestació contra els desnonaments a Madrid. Acompanyada per l’ex-ministre Juan F. López Aguilar, va ser escridassada i empentada i la policia els va haver de protegir mentre ella, lacrimògena, marxava amb la cua entre les cames. Que crua és la realitat! Es veu que el poble, no tant estúpid com pretenen certs polítics, no s’ha acabat de creure que el seu posat de pija quadri amb la rebel·lia dels desheretats.

Morir per la pàtria

La comarca del Maestrat Aragonès té un 3700 habitants. És un territori torturat per muntanyes escabroses, dures i contínues que l’aïllen de contrades veïnes més amables. Formada per pobles petits –Cantavella i Castellote amb prou feines arriben als 800 habitants  situats a més de 1000 metres d’alçada, els seus habitants menen una vida dura. Tradicionalment dedicats a l’agricultura i la ramaderia, darrerament el turisme ha proporcionat un cert dinamisme a la seva economia. Per la seva orografia, però, una part del territori ha estat sempre més relacionada amb les poblacions del Maestrat castellonenc, d’accés més benvolent.

Avui llegeixo a La Comarca, diari local alcanyisenc, que “amenazan con retirar la ambulancia con médico y desfibrilador (Samu) más cercana a los pueblos del Maestrazgo. Se trata del vehículo ubicado en Vilafranca (Castellón) que presta servicio a los pueblos limítrofes gracias a un convenio suscrito entre la DGA y la Generalitat Valenciana”. Una vegada atesos per aquest servei, els pacients són traslladats a l’hospital de Castelló... a una hora i mitja de camí.  Si es suprimeix aquest servei, els pacients seran atesos per un anomenat servei vital bàsic, sense metge ni desfibril·lador, i traslladats a Terol... a dues hores de carretera.

Impressionant. Enganxats al carro de les retallades, les administracions es dediquen a escatimar els recursos allà on els fa menys mal: les zones on la quantitat de vots no pot afectar gaire les seves aspiracions. Les zones rurals, poblades per gent gran, aïllades i amb comunicacions precàries, pateixen la desaparició de serveis bàsics, vitals. Possiblement l’excusa és que el servei només s’utilitza unes poques vegades l’any. És clar: no es pot mantenir un servei d’emergències només per salvar de la mort dos avis l’any i algun jove de tan en tan.

Jo pensava que el pagament d’impostos servia, entre d’altres coses, precisament per això, per poder donar assistència malgrat que un territori no generi prou recursos per mantenir-la, per a igualar en drets tots els ciutadans que han complert el seu deure de contribuents. Ara resulta que no, que els diners públics, guanyats amb molt d’esforç pels ciutadans, només han servit per engreixar administracions perverses, per pagar experts fantasma, per retribuir polítics indecents i omplir la panxa de corruptes diversos. Mentrestant, gent del Maestrat turolenc hauran de morir perquè a ells no els falti de res. Són uns miserables.

Oh, és que jo no ho sabia!

A La Vanguardia del 25 de febrer, el lector Pere Serra Vilas es queixa de que una entitat bancària no li va voler donar canvi d’un bitllet de 500 €. Primer l’havia d’ingressar al seu compte per “deixar constància de l’operació”. L’home es queixa amb santa indignació. Però des d’Ausbanc (Asociación de Usuarios de Servicios Bancarios) li contesta Montse Andrés Sabaté, Delegada d’Ausbanc a Catalunya, en pura teoria, una experta. Una experta que comença la seva resposta dient: “En principio no existe ninguna ley...”. I encara més endavant: “...no parece acorde...”. Espectacular.

L’experta no es mulla. La llei existeix o no existeix i una acció està d’acord o no amb la legalitat, però les paraules “en principio” i “no parece” indiquen els dubtes que la senyora Andrés escampa per la ment de l’atribolat Pere Serra. Ja fa dies que respostes ambigües com aquesta abunden per tot arreu; teòrics experts que donen respostes sense valor, sense suc ni bruc. Produeix un cert desassossec escoltar o llegir els qui en teoria haurien de donar indicacions certes: o bé no són tan experts, o bé naveguen per salvar els trastos. Fins i tot els nostres polítics s’apunten a la moda i ara els dirigents dels partits responen amb un “a mi no em consta” tal o qual cosa, per així, si es descobreix el marro, lliurar-se de responsabilitats. Mala opció: aquesta postura és la que eludeix la responsabilitat que comporta el càrrec. Si el desconeixement de la llei no justifica el seu incompliment, respondre el “jo no ho sabia” no excusa el polític, ni l'expert, del deure de saber.

Aplaudint

Llegeixo el diari dissabte al matí mentre sento, de fons, els esgarips de la Coppulo parlant de la nevada, més aviat rància, de la nit passada. La fotografia dels diputats del PP aplaudint Mariano Rajoy, en acabar el debat de la nació, em desvetlla i m’irrita. Sembla que la dreta d’aquest país té facilitat pel culte al líder i, malgrat que l’estat de la nació és penós com la nevada, ells vinga aplaudir. De veres que no puc entendre que, mentre el país es dessagna, el govern i el seu partit es dediquin a celebrar la victòria pírrica de la majoria absoluta. Si haguessin aplaudit des de l’oposició i tot, potser la mostra d’alegria tindria una certa justificació, però quan solament t’aplaudeix la claca des del galliner, hi ha poca cosa per celebrar. És més, sembla una befa als administrats que són els qui han rebut, reben i rebran les clatellades d’una situació perversa creada per l’elit espanyola i que paguem la plebs.

Com la nevada, amplificada per veus barcelonines que només veuen nevar dos o tres cops a la vida, el debat es devalua per l’exagerada proclama victoriosa dels qui s’aplaudeixen a sí mateixos. Deplorable.

Hi ha alguna cosa que “canta”

Ara resulta que la senyora Alicia Sánchez-Camacho va denunciar les escoltes que havia patit a la policia nacional espanyola en lloc dels mossos d’esquadra. Es veu que no té gaire confiança en els agents de l’ordre de Catalunya. Recolzant-se en aquest fet, la policia nacional s’ha fet càrrec de la investigació i no deixa anar ni un mot del què està fent; passen dels mossos i de l’Espadaler. De primer penses que el cos foraster fa valer la seva prevalença i, en un acte més de menyspreu a les institucions del país, les bandeja una vegada més. A mesura però que es va sabent coses, un es pregunta altres coses. De cop i volta, uns tristos informes fets al llarg d’anys, obtenen una categoria insospitada i són l’objecte d’una extremada recerca i custòdia per part del govern central. Què carai diuen aquests informes? Perquè la jutgessa prohibeix, ara, la seva difusió?

No penseu pas que em malfiï, no! Però és que el tuf que s’escampa un dia i un altre ens converteix en mosques sobrevolant pilons, a veure si hi veiem alguna cosa.

Olé pel Pàmies!

Abans que res, felicitar l’escriptor Sergi Pàmies per la seva excel·lent columna a La Vanguardia del dia 15 titulada “Inhibidors”. A part de que remarca un fet extraordinàriament greu –la inhibició de les comunicacions que va patir el congrés per odre del seu president–, ho fa d’una manera excel·lent (sic): “La inhibició de comunicacions ordenada des del Parlament, però, simbolitza perfectament la degradació política que, des de fa anys, estem patint. Convertir el Congrés en l’escenari de reunions secretes és el súmmum de la irresponsabilitat i del cinisme. I té, a més, un valor pedagògic suïcida, perquè la idea que es transmet és de por, d’autoritarisme i de corrupció dels deures de servei i representació”. I encara (sic): “A Espanya (i a Catalunya), quan algú es fa responsable d’alguna cosa, no passa mai res”. Mai millor expressada l’actitud estúpida del senyor Jesús Posada i el silenci còmplice de la cambra.

Sorprèn molt que el Congrés tingui inhibidors. Això vol dir que en qualsevol moment es poden tallar les comunicacions amb la institució per antonomàsia de la democràcia: la representació del poder del poble. I encara més que els seus integrants, els senyors diputats, no diguin ni mu. A l’adjectivació perfecta que fa el Sergi Pàmies, solament afegir-ne un: misèria. La misèria d’aquells a qui ja no sembla importar res més que cobrar de l’erari públic el seu sou, i les seves dietes, cada mes puntualment. Perquè el respecte escrupolós per l’ètica democràtica s’ha convertit en una entelèquia d’il·luminats. Felicitats i glòria, doncs, pel Pàmies i vergonya eterna pels excelsos diputats! Apa!


Inhibidors

Què té el rei?

Llegeixo a Vilaweb una notícia datada avui a les 17:42 h que fa així (sic): “[ Diego Torres]...  ha exhibit davant del jutge José Castro un correu electrònic en què Urdangarin demanava a la noble alemanya Corinna Sayn-Wittgenstein, amant de Juan Carlos, que l'incorporés en una de les seves fundacions per recomanació del mateix rei d'Espanya”. Amant del rei... caram!

Fa uns quants anys, potser 15, em van convidar a dinar a un restaurant barcelonès (no, no era a la Camarga). Un  lloc discret amb una cuina i una decoració més que acceptables. Érem un grup de persones que veníem de signar un bon acord i al nostre amfitrió li va venir de gust d’oferir-nos una bona estona gastronòmica. El personatge era un presumit, un autèntic exhibicionista, i no va poder evitar de demostrar-nos la seva amistat amb el propietari del local. Entre riures, bon humor i efluvis alcohòlics (una mica massa de Raimat chardonay, potser) ens va xiuxiuejar que el propietari era un dels amics barcelonins del rei, un cercle reduït que organitzava els xeflis del monarca, xeflis pujats de to, naturalment. No vaig saber si creure’l, la veritat, però altres detalls que vaig observar posteriorment em van fer veure que alguna cosa de veritat hi havia en tot plegat.

No he conservat aquelles “amistats”; la vida m’ha portat per camins divergents. Ara però, m’agradaria de poder mantenir una altra conversa amb aquell parell de sapastres: qui sap si em contarien alguna història prou sucosa com per poder il·lustrar, ara, aquestes pobres paraules.

Alicia amb Zaragoza al país dels miserables

Quan escrivia sobre el llenguatge que usen els polítics en les seves converses privades, poc m’imaginava que la misèria es limitava a les paraules. Però no. La realitat m’ha descavalcat i  ara, no prou contents amb la seva xerrameca de pinxos, es dediquen a espiar-se, a tenir cites secretes, a escoltar-se com vulgars sicaris de fireta i a sortir a la primera plana dels diaris com si fossin estrelles de premsa groga.

Què pot portar a una senyora com Alicia Sánchez-Camacho a acceptar una entrevista amb una desconeguda per parlar d’un tercer? Resulta que Alicia se’n va a dinar amb la Victoria, ex-parella del fill d’un polític enretirat, que és germà d’un altre en actiu. La segona li explica a la primera que el fill de l’enretirat du maletes de diners a Andorra. Aquesta senyora resulta que és la ex del fill del polític. Al mateix temps, l’Alicia es posa d’acord amb un paio del partit opositor per gravar la conversa i així poder-la utilitzar quan els convingui. Ara, l’Alicia diu que ella no en va fer cas, que posar-se d’acord amb el Zaragoza res de res i que demandarà no sé qui per no sé què. El Zaragoza, intrigant entre els “mindundis” de la política, diu que el què publiquen els diaris “no s’ajusta a la realitat”, curiós eufemisme.

Voleu més misèria que aquesta? Com pot ser que algú s’escolti una desconeguda que ven munició contra la seva ex-parella? I com s’arriba a un acord amb la competència per comprar-la a mitges? Vergonyós.

El benefici del PP

Sincerament, no puc recordar on he llegit avui que les finances del PP estan sanejades, segons els comptes publicats aquesta setmana. El periodista explicava que a l’exercici de 2012, el partit va guanyar dos milions d’euros. Caram!

De primer he pensat que Déu n’hi do, que estava prou bé. Però m’ha vingut al cap alguna pregunta: els ingressos dels partits no venen, en part, de l’erari públic en forma de subvencions? Què passa doncs amb aquests guanys? Què en fa el PP? S’ho reparteixen? No són els partits entitats sense ànim de lucre? No és un lucre aquest benefici? Dos milions no és cap blederia. Entenc doncs que si un PP té beneficis, no deu necessitar la subvenció de l’Estat i per tant que hauria de retornar aquest guany a Hisenda. En aquests temps revoltats, fiscalitzar les finances dels nostres polítics hauria de ser una qüestió prioritària i, vista la voracitat recaptatòria de les administracions, podrien recuperar per aquest camí uns quants euros, que bona falta ens fan als administrats.

Jo no tinc por

Imma Monsó escriu sobre l’autoritat (La Vanguardia 07.02.2013, “Quan teníem por”). I és ella, i persones que pensen com ella, qui em fa por. No entenc encara com es pot associar autoritat amb por: l’autoritat ha de fer por? Sembla que sí, almenys a la senyora Monsó li provoca certa enyorança quan escriu (sic): “Quan teníem por del superior immediat, la vida tampoc no era fàcil, les nostres ferides no eren menors... però almenys tot quedava a casa. I de fet, això tenia certs avantatges”. Crec una falta de maduresa, un capteniment infantil, necessitar la referència de l’autoritat com a pedra de toc dels nostres actes. Penso que les persones que necessiten mirar de reüll al seu superior mentre expressen una opinió pròpia, són gent poc autònoma, amb nul·la capacitat de decisió, insegura, amb poca autoestima i susceptible d’admetre l’autoritarisme amb facilitat. Són aquella mena de gent que quan són davant de la realitat, no gosen mirar i sempre esperen que algú ho faci per ells. Per això em fan por: perquè admeten guiatges que els treguin responsabilitat, perquè admeten la dictadura per no haver de pensar i decidir.

Caldria rellegir Eric Fromm (“La por a la llibertat”) per entendre què ens porta a acceptar que ens dirigeixin i entendre les raons de l’esclavatge del pensament, i posar l’autoritat allà on li correspon: al servei dels administrats, i recordar que quan l’autoritat fa por és que ha malbaratat el respecte.

Malala: cada cosa, quan toca

Amb la columna d’ahir de Pilar Rahola a La Vanguardia (“Esperança”, 06.02.2013), totalment d’acord. Crec que existeix un cretinisme creixent entre certs clergues que interpreten l’Alcorà segons les vel·leïtats del seu piu (disculpeu l’expressió). És inacceptable que una persona amb dos dits de seny sigui capaç de posar burca a les nenes nounades, només perquè el seu desig sexual no perdona res. Que es posi el burca ell allà on li càpiga.

Hi ha però un punt que no veig clar i que m’agradaria discutir: el cas de Malala. El seu, i el d’altres infants, elevats a la fama per qüestions diverses. No sé si és correcte comparar aquesta nena pakistanesa –amb nou anys és més nena que jove– amb Nelson Mandela o Anna Frank. Em pregunto si no posem damunt les seves menudes espatlles una responsabilitat que no li pertoca. Em qüestiono si la BBC té, o tenia, dret a arriscar la seva vida amb publicacions al web dels seus escrits. Penso si les entrevistes i la publicitat que li donen els mitjans són el millor per a ella i la seva causa, si és que es pot parlar de causa amb nou anys. En efecte, la imatge de persones fràgils, sobretot dones i nenes, és poderosa en la defensa de drets i llibertats, però no sé si el seu ús respon prou bé a l’ètica del propi missatge. A mi, per exemple, la imatge de Carme Chacon embarassada passant revista a una parada militar em va semblar penosa: la representació de la vida davant els professionals de la mort. No sé, ja dic, si estem tractant prou bé la Malala. No fóra millor que la deixéssim madurar fins poder decidir per ella mateixa en llibertat i maduresa?

El cas de la grua del poeta i la novel•lista premiada

Llegeixo als diaris i veig per la TV que han donat el premi Ramon Llull de novel·la a l’escriptora Sílvia Soler. Me n’alegro de veres. Un premi amb aquest prestigi i la dotació econòmica que comporta, sempre és benvingut. No he llegit mai res de la Sílvia Soler, però en canvi l’escolto, a voltes, per la ràdio. Per això, quan el 22 de novembre de l’any passat va parlar per la ràdio de la metàfora com a recurs literari, em va sorprendre la seva interpretació d’un poema de Salvat-Papasseit. Ara recupero el què vaig escriure aleshores.

La qüestió estava en la paraula grua (Quina grua el meu estel,/quin estel la meva grua!) sobre la qual la senyora Soler diu (sic): “És molt bonic fer una metàfora a partir d’una grua, no trobeu? Perquè és poc inspiradora una grua, en principi, no? Vull dir si veus paisatge, veus un cirerer florit, és més fàcil...”. Dedueixo que ha entès que el Salvat-Papasseit comparava el seu estel amb un aparell d’aquests que serveixen per elevar càrregues i que tenen una estètica dubtosa. Cras error. Jo no era, evidentment, al cap del Salvat-Papasseit quan va escriure el poema, però dubto molt que es referís a la baluerna que empastifa el cel de molts espais. Una grua pot ser també un ocell magnífic i, sobretot, un estel de paper, allò que fem volar tibant un fil els dies de vent. A la tercera estrofa del poema, el poeta diu: “De la meva barca estant / dono al cordill tota mida”. Així doncs, crec que Joan Salvat-Papasseit –desgraciadament ja no li ho podem preguntar– es referia a aquesta joguina estesa arreu del món. En definitiva, i si fos així, no existiria ni tan sols la metàfora que la Senyora Soler pretenia posar com a exemple.  També es podria tractar de l’ocell, doncs hi ha referències a les aus amb paraules com ala, gavot o oronella. Ves a saber... Tot el que vulgueu, excepte el trasto galdós que aixeca pesos cel amunt.


Publicat a La Vanguardia del 8 de febrer de 2013
Vegeu "La grua del Salvat Papasseit"

El Círculo de Josep Piqué

El Círculo de Economía ha reclamat un “diàleg sense apriorismes” al Gobierno central i a la Generalitat de Catalunya. A través de Josep Piqué, el seu president, acusa el Govern de “generar desorientació i sorpresa entre el món econòmic”. Un ja està cansat dels personatges  com Piqué que pretenen representar no sé qui, no sé què;  que demanen explicacions a governs constituïts democràticament amb la intenció de defensar espuris interessos particulars. Un personatge com Josep Piqué, un ex del PP, un ex d’Aznar, a Catalunya té molt poca autoritat moral (certes lleialtats duen a moltes infidelitats). Diàleg sense apriorismes? La llei, la constitució, l’estat de dret, no són apriorismes? No ho és recórrer qualsevol cosa al Tribunal constitucional? Desorientació i sorpresa: m’estranyaria que els empresaris, acostumats a heure-se-les amb imprevistos a cada cantonada, no reaccionessin amb rapidesa i sentit comú. Potser són el senyor Piqué i el seu Círculo el paradigma de la calavera atònita del Jesús Moncada? Desperti’s don Josep, que encara l’enxamparan rient!

Foment, de què?

A l’editorial d’avui de VilaWeb, Vicent Partal, sempre clarivident, afirma que “Foment no viu en aquest món” i encara més “no saben que no viuen en aquest món”. I, al meu entendre, Partal la clava. Veient i sentint Gay de Montellà un a vegades té la sensació de passat, en el sentit de temps i en el sentit de caducat. Ara, aquesta organització que presideix, havia organitzat un acte, entre polític i corporatiu, d’afirmació dels valors de l’empresariat del país –allò de la puta i la ramoneta versió civil–. Sembla però que no els ha sortit bé i la majoria d’empresaris del país se’ls ha girat d’esquena en un gest que dona la mesura de la desafecció envers aquesta organització. La prova: primer, s’havia de celebrar al Palau Blaugrana, després al Palau de Congressos i finalment es farà a la seu de Foment. Ha rebaixat l’aforament de 5000 a 500, i encara si l’omplen.

Que fomenta doncs Foment? Em pregunto jo si no s’ha desconnectat d’una realitat que vessa per tots els porus del país. Mal pesi a Foment, al senyor Gay i al senyor Rosell, l’empresari no pot viure d’esquena a les decisions que la pren la societat. I ara ja no toca parlar de pacte fiscal, un concepte que va quedar obsolet ja fa dies i que ara, com a mal menor, volen recuperar a Foment. A vegades, l’empresari, es creu per sobre de la intel·ligència mitjana i mira de reüll el poble, pobret. El seu error, la seva miopia, el porten a sentir-se superior i amb el dret, per tant, de corregir. Sempre fent una passa enrere. S’equivoca Foment perquè no fomenta els desitjos i les ambicions de la ciutadania i es queda ancorada en enunciats tronats. Què fomenta doncs Foment? La divisió? Els caldria recordar que l’empresariat contra el poble sol acabar malament.

L’ou o la gallina?

El ministre Montoro és tot un cas. Ja té pinta de funcionari del segle XIX, i ara, amb el look que li donen aquestes ulleres amb la muntura perfilada en groc, encara sembla una mica més vidriós. Però el seu aspecte, certament còmic, no preocuparia si les conseqüències de la seva amnistia fiscal no tiressin a funestes. Després de què l’impagable Bárcenas reconegués que havia regularitzat 11 milions d’euros, el ministre, preguntat per totes bandes, contesta que malgrat haver aflorat i pagat els impostos i recàrrecs, la procedència dels milions l’ha de determinar el jutge. O sigui, que a Hisenda tant li fa d’on vinguin els diners: la qüestió és recaptar. Jo, des del meu humil forat, em pregunto si això no ha estat una manera maquiavèl·lica per a blanquejar grans sumes amb la connivència de l’Administració. Si Hisenda no investiga la procedència dels diners, qui ho ha de fer? El jutge només actuarà si té denúncia, causada per una investigació. No ho ha de fer Hisenda, sobretot quan els diners estan dipositats en comptes poc transparents, qui investigui? Senyor Montoro: primer investigar i després cobrar o primer cobrar i després... res? El què fa la necessitat!

Publicat a La Vanguardia del dia 2 de febrer de 2013