A Pep Ricart, amic per sempre

Era la revetlla de Sant Isidre de finals dels 70 i havíem anat a sopar a can Pep i la Pilar, a la casa que tenien a Sant Pere de Torelló –jo li deia la casa de la fi del món–. Havíem deixat la Laia dormint plàcidament i nosaltres anàvem baixant l’escala mentre esgotàvem la conversa infinita: eren temps revoltats a l’escola Rocaprevera i nosaltres conspiràvem per expulsar el mal. Al garatge, en Pep hi tenia una baluerna de guix, una escultura en contínua evolució que no s’acabava mai. Encara ara no sé què se’n va fer.

En aquells temps remots tots dos ens desplaçàvem pel món amb un Citroën 2CV que competien per quin era el més tronat. Malgrat el seu estat precari, aquella joia ens duia per tot arreu sense greus conseqüències. Amb la Carme, vam pujar al cotxe i, sorpresa!: no es va engegar! Vam aixecar el capó i els quatre ferros que constituïen el motor semblaven tots al seu lloc. Què cony li podia passar al munt de llauna?

Amb el Pep, amb posat sever, vam reflexionar i vam arribar a la conclusió que potser era l’ “avaria dels pobres”: la carraca s’havia quedat sense gasolina. Observat el quadre d’instruments ho vam confirmar: l’agulla marcava patèticament “0”.

Sense badar, vam decidir de fer una transfusió d’un 2CV a l’altre i, amb un tros de mànega vella que vam introduir al dipòsit de l’auto d’en Pep, ens vam mirar: qui xuclava per fer l’extracció? Com que el culpable era jo, vaig decidir fer l’intent. De primer tímidament, i com que la gasolina no acabava de pujar, amb més empenta després. Una fastigosa glopada de gasos em va omplir la boca i el nas i em vaig treure el tub de la boca mig torrat. En Pep es partia de riure mentre jo escopia i esbufegava. Ell, bonhomiós i enriolat, em va prendre la goma dels dits i amb un “va, fuig” va reprendre la jugada, però no li va sortir gaire millor que a mi i en pocs segons ja estossegava i renegava. Em tocava a mi, però no va ser a la tercera, sinó a la quarta que, amb algun glop de líquid a la boca, en Pep va fer el miracle: la gasolina emplenava lentament la galleda. Abocada dins del dipòsit assedegat, el motor va estossegar un parell de vegades i es va engegar, mentre les dones aplaudien el nostre acte heroic.

Després de tants anys, Pep, avui, 29 de maig de 2024, m’ha vingut a la memòria aquell moment de glòria i, entre trist i amb un mig somriure als llavis, l’escric en memòria teva, perquè ara puc ben dir, Pep, que aquella nit vam mamar tots dos a la mateixa ampolla.

Encara t’abraço, amic.

A la fotografia, en Pep a la casa que tenien ell i la Pilar a Sant Pere de Torelló

Sant Jordi mata l’aranya

 

D’uns anys ençà. Sant Jordi ha anat perdent el seu esperit popular, la seva ànima de poble. Sant Jordi era el dia en què la GENT era la protagonista per un dia, només un dia. Sense saber com, els carrers s’omplien de ciutadans que fent campana de la feina acudia per un moment a la llibreria o a les parades a comprar un llibre i una rosa. Ho feien amb subrepció, si voleu, per no ser descoberts fora de l’obligació. I ho feien amb alegria, contents de viure, orgullosos d’una tradició que els distingia, però també amb la discreció que sempre hem usat els catalans.
Hi ha hagut, però, dos fets que malmeten i empudeguen la festa del poble. D’una banda, el periodisme, i de l’altra el femellisme. El periodisme ha convertit la festa en una competició de vendes i signatures i ha tret el protagonisme a la gent per donar-lo als autors —massa vegades patums mediàtiques— i a la quantitat d’exemplars venuts. I ells mateixos, els autors, amb l’ego crescut, encantats d’haver-se conegut, surten somrients als mitjans per mostrar la cua de paó. Centrant la festa a la Rambla de Barcelona, s’han menjat la resta del país, convertint la gran “perifèria” que és la resta de Catalunya en una mera anècdota folklòrica. Aquest any, per acabar-ho d’adobar, estem a tocar de les eleccions, i el periodisme, sempre atent, ha prestat una atenció exagerada als polítics que, amatents, s’han deixat veure amb capa i espasa per les parades dels llibreters. El poble hi perd de nou, com sempre. Amics periodistes, baixeu del ruc i deixeu de tocar l’ase.
L’altre element erosionant ha estat el femellisme. Aquest moviment polític femení, en exclusiva, s’ha llançat a destruir qualsevol figura masculina que pugui destorbar el seu camí cap al poder. Així, s’han inventat la figura de Santa Jordina —que no ha existit mai ni en l’imaginari més ranci— i convertint el drac en la víctima, la princesa en l’heroïna i deixant el pobre Sant Jordi a la paperera de la memòria popular. A les femellistes els molesta ser salvades, els molesta que el salvador sigui un home i els molesta no ser protagonistes: la ferum d’home les posa histèriques. No saben, no poden entendre, que una llegenda no és altra cosa que un conte i ho converteixen en un greuge. Per reivindicar-se elles destrueixen allò que no els fa gràcia. No és aquesta una reacció adulta, raonable, sinó una rebequeria pueril. Tot sigui dit de pas, Santa Jordina no ha existit mai al santoral cristià. Jordina no és altra cosa que la feminització del masculí Jordi, com passa amb molts altres noms.
Sant Jordi, el guerrer de Capadòcia, va néixer a la ciutat de Kayseri i va morir a Lydda a Israel: era turc i no pas grec. Potser aquesta confusió dels seus orígens, no gens clars, ha enredat uns i altres (periodistes i femellistes) i els ha permès de modelar-ne una imatge feta a mida, mastufejant fins i tot el seu sexe. Aquesta apropiació indecent d’unes i altres ha robat allò que era popular, del poble, a benefici d’uns elements interessats i perversos. M’agrado de recordar el poema de Josep M. de Sagarra: Sant Jordi té una rosa mig desclosa, / pintada de vermell i de neguit; / Catalunya és el nom d'aquesta rosa, / i Sant Jordi la porta sobre el pit. / La rosa li ha contat gràcies i penes /i ell se l'estima fins qui sap a on, / i amb ella té més sang a dins les venes /per plantar cara a tots els dracs del món.


Femellistes, periodistes: sou el drac!

Igualtat feminista, amb mirada de gènere (el meu)

En un article a l’Ara, Marta Rodríguez Carrera analitza acríticament les dades d’una enquesta del CIS sobre “la percepció de les polítiques d’igualtat i els estereotips de gènere, a partir de 4.500 persones entrevistades de més de setze anys”. No conté, l’article, cap dada tècnica de l’estudi ni la periodista es preocupa per tenir-les en compte. En aquest sentit, és que he escrit “acrítica”, però també en un altre de més profund.

Sostinc que el feminisme no és altra cosa, i no poca, que un partit polític no inscrit ni declarat que no busca la igualtat entre homes i dones, sinó el poder polític i social. Aquest article afirma, amb dades de l’enquesta del CIS que el 44,1% dels homes considera que la igualtat entre homes i dones “ha anat massa lluny”. La periodista, en lloc de preguntar-se per què els homes “se senten ara discriminats” es dedica a exaltar les dades que li interessen. Perquè no es pregunta com és que després d’anys de polítiques feministes, fins a arribar a criminalitzar els homes pel sol fet de ser-ho —recordem aquell anunci de la Generalitat en què un noi deia “em fa vergonya ser home”—, no s’ha aconseguit l’objectiu. Potser és que, després de pressionar tots els estaments del poder públic, per fer lleis de “protecció” per a la dona ara resulta que deixem els homes desprotegits? I si no, per què té més valor la paraula d’una dona que la d’un home? Per què davant de la justícia es “creu” la dona més que a l’home? Aquesta és la igualtat que volien? I, ara bé, i s’estranyen, les feministes, del rebuig masculí, i encara els cou més que siguin els joves els qui més s’apunten al carro.

Podrien reflexionar també sobre la responsabilitat de les dones en les relacions entre gèneres, que elles també interactuen per interessos, bons i no tan bons, i són perfectament conscients de les conseqüències dels seus actes. Potser la victimització, la defensa de “LA víctima” no és la millor manera de resoldre un problema que és elementalment social. I així criminalitzen accions com les “floretes” —cito textualment: “una conducta d’assetjament que penalitza expressament la nova llei integral de garantia de llibertat sexual”— quan no són altra cosa que paraules que poden ser ofensives, però que no passen d’aquí. I si la “floreta” la llença una dona, el Codi Penal també serà tan sever? Amb vores d’intolerància tan primes no anirem enlloc. En aquest sentit, l’excés de protecció infantilitza les dones i les presenta com éssers innocents en origen. Aquesta tutela quadra amb la política feminista, que persegueix, entre altres molts objectius, el control sobre les mateixes dones.

Vull insistir en l’autocrítica, perquè en el feminisme aquesta pràctica és zero, inexistent. Així, en el mateix article es diu que “en una escala de feminisme del 0 al 10, els homes se situen en el 5,77 i les dones en el 6,74”. No arriba a un punt de diferència. No es fan cap pregunta en aquest sentit? Si més no, és estrany.

Per acabar, i en l’àmbit més polític del feminisme, mirant les fotografies de les manifestacions d’aquest partit observo la seva espanyolitat: en aquesta imatge puc llegir 14 cartells i cap en català. Tot plegat, em porta a preguntar-me si a més de tota aquesta ideologia de poder no hi ha al darrere un atac subliminal al català i a Catalunya, una pràctica a la qual els catalans hauríem de ser sensibles.

Instal·lades en la queixa, en la victimització, en el i “tu més” i en el “i tu menys” no es farà altra cosa que impedir el diàleg entre gèneres. O potser aquest és un altre dels punts del programa feminista?