Mar Canelo Matito

Al “vist al twitter” del diari Ara, Mar Canelo Matito (secretària de polítiques d’igualtat del PSC de Granollers, @marcanelo) es queixa de les declaracions del seu jefe, el lamentable Miquel Iceta. Estaria bé si al final de la seva piulada no digués (sic): “Té raó per les dades, però són poc encertades en el moment o la situació!” O sigui que en un “altre moment o situació” sí que serien encertades? Dona, Mar, que a tu també se’t veu el llautó i dónes a entendre que no tens idea del què significa comparar qualsevol procés polític amb el nazisme que va assolar l’Europa sencera dels anys 40. La ignorància podria excusar-te, però d’una secretària de polítiques d’igualtat s’espera un cert nivell cultural. O és que al PSC ja tant els fot qui regeixi els seus destins? Potser sí, perquè el nivell que està demostrant, els nervis i la incontinència verbal del Miquel Iceta no el fan precisament un exemple. Quin mal que em fa a l’ànima el PSC!

La tieta Montserrat

El passat dissabte, dia 18 d’octubre, va morir a l’Hospital de la Santa Creu de Vic la tieta Montserrat, germana de la mare.

A casa, la Montserrat no era la Montserrat; ni tan sols la tieta Montserrat. A casa la Montserrat era LA tieta.

Menuda, un poc inquieta, quan venia per casa seia en qualsevol racó mentre observava el nostre tràfec, un xic admirada de tan de moviment. Xerraire a voltes, contava les seves històries fetes de quotidianitat pura. I ens observava, des d’allà, des del seu món fet de senzillesa, un món petit i assequible.

I enigmàtic també, en la seva pregonesa més amagada, en el seu secret profund: quin era el darrer pensament de la tieta, allò que guardava amb gelosia quieta?

Ara se n’ha anat. De puntetes gairebé, per la porta de l’eixida, per no molestar, per no aixecar cap bri de pols que pogués alterar l’aire. Se n’ha anat com el vent lleu d’estiu, lleugera, ondulant en la brisa.

La tieta ha mort com va viure: senzillament, sense soroll ni remor. Ens ha deixat vivint la nostra vida sorollosa, apressada, inquieta. Ens ha deixat en aquesta vida nostra que ella es mirava, bocabadada, des del voral sense, entendre massa bé la nostra brega... o potser massa que l’entenia!

La tieta ha marxat xino-xano, amb la delicadesa de l’ànima simple: ja et dic, sense soroll ni remor.

Miquel Iceta, entre Duran i Sànchez-Camacho

Avui he sentit l’entrevista que la Mònica Terribas ha fet a Miquel Iceta a CatRàdio i he tingut l’estranya sensació de què és el polític més allunyat de la ciutadania que actualment té aquest país, que el seu discurs s’acosta molt al de Sánchez-Camacho en la seva escassa negació del país i, curiosament, al de Duran Lleida quan menysté el mandat popular de manera displicent. Sí, displicent, quan qualifica les grans manifestacions populars de simples expressions del populatxo (això ho dic jo, però es desprèn del to del polític). Sembla que per Iceta els catalans siguem una societat que es deixa enredar amb facilitat, que tot han estat enganys (Montilla també?)  i que ell té la única i veritable solució, la solució final. Abocat al possibilisme, creu que és capaç de convèncer, no ja a l’España eterna, sinó al PSOE de negociar el federalisme. Per Déu! Com vol que ens creguem que l’imperi pot ser federalista? És que això no és enredar? Quants decennis necessitarem? Serem els eterns “esperadors”? Perquè ell, Iceta, defensor de l’statu quo, integrant de “la casta”, no té gens de pressa.

Iceta vol resoldre els problemes com sempre: entre les elits polítiques que han governat alternant-se en els darrers trenta anys, en la política de despatxos i passadissos, amb dinars al Majèstic i encaixades de mans suoses; estil Duran, vaja. I ho fa amb la inacció, sotmès al PSOE, amb crítiques constants al procés, menystenint la voluntat popular sobradament expressada, dinamitant qualsevol activitat dinamitzadora, molest amb l’expressió popular que ell no controla, ni lidera ni recolza: li molesta; estil Sánchez-Camacho. Sí, Iceta és la síntesi.

Decebedor Iceta. L’he sentit irritat, possiblement perquè està fora de joc i necessita reivindicar-se constantment, instal·lat en el “jo ja ho deia”, en el “tothom ho sap”. Molt pobre, benvolgut Iceta, que de tant pobre t’estàs tornant miserable. 

Sobre la dignitat del periodisme

Algú ha visitat els darrers mesos els espais de comentaris dels diaris digitals? Són la comuna de la premsa, on tota la zoologia anònima del país hi aboca insults a manta sense haver de donar explicacions a ningú. La provocació i la bel·ligerància que es destil·len en frases curtes plenes de tòpics i paraules gruixudes, d’informacions a mitges i poc contrastades, són proverbials.

Tinc la sensació de què, malgrat que els mitjans diuen que filtren el què els arriba, el control és tan displicent que solament eviten publicar allò que seria delicte flagrant. Tot això pensava ahir quan, per masoquisme pur, vaig fer un cop d’ull als “comentarios” de La Vanguardia. Són un putiferi de bestieses, un niu d’odi i de ressentiment. Aquest diari especialment, i d’altres, hauria de ser més exigent i no permetre que tanta, tanta porqueria se’ls coli fins les entranyes. Potser els caldria afegir o modificar alguna cosa al tan mastofejat llibre d’estil.

Ja sé que és demanar molt, que qui paga mana, però la bona gent que encara hi escriu els seus articles d’opinió i els periodistes que hi elaboren les notícies haurien de fer alguna cosa: una mica de dignitat.