Al “vist al twitter” del diari Ara, Mar Canelo Matito
(secretària de polítiques d’igualtat del PSC de Granollers, @marcanelo) es
queixa de les declaracions del seu jefe,
el lamentable Miquel Iceta. Estaria bé si al final de la seva piulada no digués
(sic): “Té raó per les dades, però són poc encertades en el moment o la
situació!” O sigui que en un “altre moment o situació” sí que serien encertades?
Dona, Mar, que a tu també se’t veu el llautó i dónes a entendre que no tens
idea del què significa comparar qualsevol procés polític amb el nazisme que va
assolar l’Europa sencera dels anys 40. La ignorància podria excusar-te, però d’una
secretària de polítiques d’igualtat s’espera un cert nivell cultural. O és que
al PSC ja tant els fot qui regeixi els seus destins? Potser sí, perquè el nivell
que està demostrant, els nervis i la incontinència verbal del Miquel Iceta no
el fan precisament un exemple. Quin mal que em fa a l’ànima el PSC!
flagel de periodistes i mitjans; tralla de polítics, martell d'hipòcrites i mentiders; fornal d'idees emprenyadores... el poema.
dimarts, 28 d’octubre de 2014
dimarts, 21 d’octubre de 2014
La tieta Montserrat
El passat dissabte, dia 18 d’octubre, va morir a l’Hospital
de la Santa Creu de Vic la tieta Montserrat, germana de la mare.
A casa, la Montserrat no era la Montserrat; ni tan sols la
tieta Montserrat. A casa la Montserrat era LA tieta.
Menuda, un poc inquieta, quan venia per casa seia en
qualsevol racó mentre observava el nostre tràfec, un xic admirada de tan de
moviment. Xerraire a voltes, contava les seves històries fetes de quotidianitat
pura. I ens observava, des d’allà, des del seu món fet de senzillesa, un món
petit i assequible.
I enigmàtic també, en la seva pregonesa més amagada, en el
seu secret profund: quin era el darrer pensament de la tieta, allò que guardava
amb gelosia quieta?
Ara se n’ha anat. De puntetes gairebé, per la porta de
l’eixida, per no molestar, per no aixecar cap bri de pols que pogués alterar
l’aire. Se n’ha anat com el vent lleu d’estiu, lleugera, ondulant en la brisa.
La tieta ha mort com va viure: senzillament, sense soroll ni
remor. Ens ha deixat vivint la nostra vida sorollosa, apressada, inquieta. Ens
ha deixat en aquesta vida nostra que ella es mirava, bocabadada, des del voral
sense, entendre massa bé la nostra brega... o potser massa que l’entenia!
La tieta ha marxat xino-xano, amb la delicadesa de l’ànima
simple: ja et dic, sense soroll ni remor.
Miquel Iceta, entre Duran i Sànchez-Camacho
Avui he sentit l’entrevista que la Mònica Terribas ha fet a
Miquel Iceta a CatRàdio i he tingut l’estranya sensació de què és el polític
més allunyat de la ciutadania que actualment té aquest país, que el seu discurs
s’acosta molt al de Sánchez-Camacho en la seva escassa negació del país i,
curiosament, al de Duran Lleida quan menysté el mandat popular de manera
displicent. Sí, displicent, quan qualifica les grans manifestacions populars de
simples expressions del populatxo (això ho dic jo, però es desprèn del to del
polític). Sembla que per Iceta els catalans siguem una societat que es deixa
enredar amb facilitat, que tot han estat enganys (Montilla també?) i que ell té la única i veritable solució, la
solució final. Abocat al possibilisme, creu que és capaç de convèncer, no ja a
l’España eterna, sinó al PSOE de negociar el federalisme. Per Déu! Com vol que
ens creguem que l’imperi pot ser federalista? És que això no és enredar? Quants
decennis necessitarem? Serem els eterns “esperadors”? Perquè ell, Iceta,
defensor de l’statu quo, integrant de “la casta”, no té gens de pressa.
Iceta vol resoldre els problemes com sempre: entre les elits
polítiques que han governat alternant-se en els darrers trenta anys, en la
política de despatxos i passadissos, amb dinars al Majèstic i encaixades de
mans suoses; estil Duran, vaja. I ho fa amb la inacció, sotmès al PSOE, amb
crítiques constants al procés, menystenint la voluntat popular sobradament
expressada, dinamitant qualsevol activitat dinamitzadora, molest amb l’expressió
popular que ell no controla, ni lidera ni recolza: li molesta; estil Sánchez-Camacho.
Sí, Iceta és la síntesi.
Decebedor Iceta. L’he sentit irritat, possiblement perquè
està fora de joc i necessita reivindicar-se constantment, instal·lat en el “jo
ja ho deia”, en el “tothom ho sap”. Molt pobre, benvolgut Iceta, que de tant
pobre t’estàs tornant miserable.
dimecres, 1 d’octubre de 2014
Sobre la dignitat del periodisme
Algú ha visitat els darrers mesos els espais de comentaris
dels diaris digitals? Són la comuna de la premsa, on tota la zoologia anònima
del país hi aboca insults a manta sense haver de donar explicacions a ningú. La
provocació i la bel·ligerància que es destil·len en frases curtes plenes de
tòpics i paraules gruixudes, d’informacions a mitges i poc contrastades, són
proverbials.
Tinc la sensació de què, malgrat que els mitjans diuen que
filtren el què els arriba, el control és tan displicent que solament eviten
publicar allò que seria delicte flagrant. Tot això pensava ahir quan, per
masoquisme pur, vaig fer un cop d’ull als “comentarios” de La Vanguardia. Són
un putiferi de bestieses, un niu d’odi i de ressentiment. Aquest diari
especialment, i d’altres, hauria de ser més exigent i no permetre que tanta,
tanta porqueria se’ls coli fins les entranyes. Potser els caldria afegir o
modificar alguna cosa al tan mastofejat llibre d’estil.
Ja sé que és demanar molt, que qui paga mana, però la bona
gent que encara hi escriu els seus articles d’opinió i els periodistes que hi
elaboren les notícies haurien de fer alguna cosa: una mica de dignitat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)