Morin els pobres!

Potser el títol és una mica dur, ho reconec, però en temps de crisi profunda, amb nou-cents mil aturats al carrer i davant les provocacions de la cosa pública, no en queda d’altra. Em sento així després de rebre el dia amb la veu entusiasta del Manel Fuentes a Catalunya Ràdio anunciant a bombo i plateret que el Celler de can Roca ha estat escollit millor restaurant del món, que no és “moc de pav”, que deia algú. Ja és curiós que aquesta sigui la primera entrada de l’editorial d’un programa que escolten centenars de milers de catalans, la major part dels quals de segur que no es poden permetre, ni tan sols somiar, en un aperitiu al restaurant dels famosos germans. I no solament en l’editorial; al llarg i ample del matí, el locutor en continua fent bandera, un cop i un altre. Francament, no trobo honest, ni adequat, ni pertinent ni pietós de refregar pels morros del país l’èxit del luxe. Em sap greu aigualir la festa, però em sembla que una mica més de continència i respecte aniria bé: qui pugui que mengi dues vegades, però en silenci, amb discreció i donant gràcies per poder-ho fer. Avui per avui, pocs catalans poden permetre’s pagar 165 € per un menú a cals Roca. Que els aprofiti!


Publicat a El Periódico 30.04.2013

La miopia bancària

Els bancs semblen abocats al fracàs en la seva relació amb els clients, i sembla que acompleixen aquella màxima que diu que l’home és l’únic animal que, quan cau a l’aigua, fa tot el possible per ofegar-se. Des de fa temps, observo com l’atenció al client es va reduint poc a poc en les relacions que mantens amb una màquina anomenada caixer automàtic. Cada vegada hi ha menys empleats a les oficines, i els que queden gairebé no tenen contacte diari amb els clients. Amagats rere mampares i vidres velats fan feines que ningú no coneix. Quan necessites algun aclariment poc usual, quan vols retrocedir comissions o efectuar alguna reclamació, les respostes s’allargassen en el temps. Has d’insistir, sobretot enviant correus, perquè les persones cada vegada són més invisibles.

Els agradi o no, és un error. Ara potser se senten assetjats per clients descontents, però també és l’hora de donar la cara, explicar-se i disculpar-se en directe, perquè sinó, a curt termini, es trobaran cada vegada més humanament rebutjats i el negoci se’n ressentirà. Perdre el tracte personal, la proximitat, sempre ha tornat malestar i pèrdues. Ara, que sentint el crack del senyor Fainé, no crec que canviï gaire, tot això. Fa poc, vaig sentir que responia aïradament a la lleu crítica d’una periodista de TV3. Ella li deia que com recuperarien la confiança perduda, i ell, altiu i prepotent, enfadat, contestava: “I si no ens els du a nosaltres els diners, a qui els durà?”. Amb aquesta actitud, no anirem enlloc.

La pedanteria impenitent. Un altre "patán" al PP.

Antonio López-Istúriz White. No el coneixia de res aquest home navarrès, antic ajudant personal d’un tal Aznar i diputat pel PP al Parlament europeu. Avui l’he sentit en una entrevista per la ràdio i, francament, la seva petulància me l’ha fet imaginar com un tonto presumit. En pocs minuts s’ha convertit en el portaveu del què agrada i què no a Europa, en el què hem de fer i què no, ens ha donat una lliçó de correcció política i se n’ha anat tan tranquil. Posseïdor de la veritat única, característica comuna als polítics de la gavina, ha insultat sense manies la intel·ligència de tot el poble. Si és aquest el prototipus del diputat europeu, més val que pleguem. Sobre el procés català cap a la independència, ens amonesta tot dient que “esto no gusta en Europa”. A veure, si és que no pretenem que agradi: el que volem és que se’ns reconegui un dret, tan si agrada com si no. La diferència entre aquest esperpento del PP i la resta dels seus companys és que, mentre ell criminalitza i menysprea el què no li agrada, els altres són capaços de respectar-ho i d’acceptar-ho i. O és que som criatures, senyor López-Istúriz, que actuem segons apetències? No és estrany doncs que España vagi malament, amb cervells privilegiats com aquest. Com deia aquell: "patán!".

Alcañiz i la font de la vergonya

Alcañiz és, després de la capital Teruel, la ciutat amb més habitants (16.424) de la província i reuneix serveis, comerç i indústria d’una àmplia regió que alguns anomenen Bajo Aragón Histórico. Si un hom s’arribava a la ciutat allà pels anys 60-80 i volia enviar una postal a algun familiar (eren temps sense mòbils ni whatsapp) segur que en trobava una amb l’emblema de la ciutat: la fuente de los 72 caños. En un país on l’aigua no abunda amb excés, l’esplendidesa de la font corprenia el visitant amb l’arrogant generositat dels seus brocs sempre rajant. Però tot ve que s’acaba i l’esponerosa font es va assecar en benefici de la generalització de l’aigua corrent pels veïns, i ara porta anys i panys sense deixar escapar ni gota, ni gota. Per això, la notícia que llegeixo al diari local La Comarca em deixa esmaperdut: “La emblemática fuente lleva sin funcionar de forma continuada desde hace más de dos años, cuando terminaron las obras de remodelación del parque de la glorieta de Telmo Lacasa, con una inversión de más de 579.000 euros”. Després de gastar-se 96.337.494 pessetes en obres de recuperació, la font no ha recuperat la seva única i original funció: que pels seus brocs hi ragi l’aigua. És espectacular, perquè ara els ciutadans recullen signatures per a forçar l’ajuntament a donar una solució i les associacions de veïns (Casco Histórico Aljamas, Carretera de Castelserás, Barrio de San Pascual, Amas de Casa ‘Ercávica’, ‘El Cachirulo’, asociación Sociocultural ‘El Cuartelillo’ y los Amigos del Río) pressionen. Per més INRI, “...el alcalde de Alcañiz, Juan Carlos Gracia Suso (PP), explica que están estudiando un problema «heredado» de la anterior legislatura”. En definitiva, que el símbol per excel·lència de la ciutat –castell dels Calatrava a part– es relega a una peregrina discussió política: en tenen la culpa ells!

Aquest és un fet local que il·lustra com funciona el país, España, un territori on es gasten una pasta en arreglar una font perquè no ragi i se’n dóna la culpa al manxaire, al d’abans. Épatant!

Temible Millo

El diputat i portaveu del PP al Parlament Enric Millo Rocher, és el paradigma del gregari perfecte. No solament ensuma la cua del seu superior constantment per a veure què en surt, sinó que n’amplifica tots els sons, donant-los un volum i una virulència superiors. Millo sembla el trepa polític perfecte: primer a UDC, quan se li nega encapçalar la llista, canvia de camisa, festeja amb ERC i acaba al PP. És el polític professional, el que té el cul enganxat a l’escó perquè no sap fer res més; és el que confon la servei amb carrera personal. Sense despentinar-se, ara justifica les funestes paraules de la senyora de Cospedal sobre l’escarni, tot dient-nos que “és normal”. Normal? Que no és normal que la gent es defensi contra les orelles sordes del Gobierno? Crec, senyor Millo, que la Cospedal, vostè i d’altres haurien de donar gràcies a Persones com Ada Colau, capaces de canalitzar la ira del poble amb protestes pacífiques. Recordin que, en altres temps, la gent famolenca socarrimava esglésies i capellans.

Les Stolpersteine

Iñaki Brosel Goiricelaya, La Vanguardia 17.04.2013 (felicitats pel magnífic article), explica que a Wiesbaden l’artista Gunter Demnig ha ideat un curiós homenatge a les víctimes de l’holocaust: entre les llambordes de pedra del carrer n’ha col·locat d’altres de llautó a un nivell diferent. Són les Stolpersteine. Quan et passeges, si vols si no, notes una molèstia en ensopegar amb aquests obstacles i abaixes la vista per veure què carai et detura. Una inscripció simple: “Hier wohnte Arthur Wertheimer / Deportiert Theresienstadt 1942” / Ermordet”; “Aquí hi va viure Arthur Wertheimer / Deportat a Theresienstadt 1942 / Assassinat”. Són davant de cada casa de cada deportat. La Shoà al carrer. Un gran exercici de memòria i acceptació d’uns fets terribles per part del poble alemany, que assumeix el greu error sense excuses: llambordes que miren enlaire els vianants d’avui.

Tots aquells idiotes i idiotesses que avui usen l’adjectiu nazi en va s’haurien d’entrebancar cada dia unes quantes vegades amb una d’aquestes Stolpersteine, caure de morros per terra i deixar-hi les dents. Potser és l’única manera de que sapastres com la senyora de Cospedal deixein de fer referència a una ideologia sinistra per qualificar els qui no pensen igual que ells. Usant el seu propi idioma, perquè m’entengui, a vegades no queda altre remei: “la letra con sangre en las narices entra”.

Atemptat a Boston

He vist al web de La Vanguardia un vídeo que mostra en directe les explosions que un animal sense escrúpols ha provocat enmig de la gernació que espera el final d’una marató. Sembla la filmació d’una persona que es trobava entre el públic en aquell moment, es contínua i, mentre es mou pel carrer, va mostrant com s’esdevé tot plegat. M’he quedat impressionat. Després d’un primers segons de desconcert, la gent que no havia resultat ferida s’ha llençat immediatament a socórrer els ferits escampats per l’asfalt, enmig de grans taques de sang. Homes i dones, amb coratge i valor, es llancen sense pensar en una possible tercera explosió a desmuntar balles i obstacles per a prestar assistència als seus conciutadans i facilitar l’arribada i la tasca dels serveis mèdics d’urgència. Enmig d’un caos de crits, sirenes i alarmes, en un batibull de cossos estesos, de vidres, la gent s’ha lliurat a ajudar la gent. Felicitats al poble americà per la seva solidaritat i valentia i, a través d’ell, a tots aquells qui, arreu del món, cada dia fan accions semblants.

Publicat a La Vanguardia 17.04.2013

Que no el sentiu?

A l’insigne periodista esportiu de TV3 Jordi Grau no li agrada Adriano; es veu que ja ho va dir el dia del PSG i ahir ho tornava a repetir. Cony, que no l’heu entès? Al Grau no li agrada Adriano! Tito (subcomandante, potser...?), que no m’has sentit: a mi, Jordi Grau, el Grau de TV3, no m’agrada Adriano, collons!!!

Que es fot del poble maese Aznar?

La FAES, sempre atenta a l’actualitat política, “demana a Rajoy un missatge ferm i que no es deixi guanyar el carrer”. L’inenarrable Aznar, un personatge certament incomprensible en una democràcia, ataca altra vegada i diu que tota la culpa és del dimoni, encarnat en el PSOE evidentment. Res de nou en la creuada del Cid de Quintanilla de Onésimo. De tota l’editorial, però, en destaco una frase especialment:  “El PP es depositario del mandato de una gran mayoría”. O es fot de mi o em pren per imbècil. El mandat de la majoria se l’ha passat per l’engonal el seu successor, l’inefable Rajoy, en incomplir un per un tots els compromisos electorals que va fer als seus electors. El seu crèdit és ara nul, una merda dalt d’un pal (amb perdó), i no mereix ni un minut més de confiança. Quan al senyor Aznar, més li valdria reflexionar seriosament sobre el seu paper, que s’està convertint en paperot. No hi ha babau més babau que aquell babau que es pensa llest. Allò de que la victòria no és un xec en blanc, maese Aznar, esdevé davant l’enganyifa del PP una plantofada a la cara dels seus mandataris; i les befes al poble no es salden “pagando baratas sus culpas”.

Don Felipe i els nens

Felipe González, el darrer gran dinosaure després de Fraga, es pregunta: “¿Un niño tiene que aguantar presión en la puerta de su casa?” Doncs sí, diria jo. L’argument de González no s’aguanta per enlloc. De tot i en tot s’aprèn en aquesta vida, de les estones bones fins de les situacions més desagradables se’n treu allò que ens fa experts: les experiències. Els polítics que es veuen en aquesta tessitura, haurien de reflexionar, en lloc d’enfadar-se i demanar barreres policials. I el resultat d’aquesta reflexió, sigui quin sigui, el poden traslladar als seus fills i així proporcionar-los una lliçó de vida. El senyor González potser ha estat un d’aquests pares tan ocupats en realitzar-se, en arribar al cim i a mantenir-s’hi fins l’esgotament, que no ha tingut temps pels fills: ara ha fet salat, però que no vulgui privar d’altres col·legues d’aquesta oportunitat.

Aquest corporativisme que desenvolupen actualment els polítics, per allunar-se més i més del poble que els ha elegit, em recorda els temps en què els reis regnaven lluny del poble, de palau en palau, fins que un dia es llevaven i, de cop i volta, es trobaven amb el cap a la mà: no s’havien adonat, pobrets, de que “els temps estan canviant”.

L’estranya parella

No és que trobi estrany, o antinatural, que la Forcades i l’Oliveres vagin plegats pel món; crec que hi ha moltes coses que comparteixen. El que els converteix en una parella estranya és el manifest que han concebut entre tots dos. Me l’he llegit diverses vegades i fins i tot m’he empassat l’entrevista, una mica cuinada, que el Jaume Barberà els va fer a TV3 –amb “curioses” imatges de fons–.

Amb algun capgirell, el text és prou acceptable, i la idea d’un procés constituent no és gens menyspreable. Alguna d’aquestes hipèrboles, per exemple: quan diuen els impulsors que el model socioeconòmic ha fracassat, els dono la raó. Però quan invoquen l’opció assembleària no ho puc entendre: que no ha fracassat sempre també? D’altra banda, manifesten no voler presentar-se a unes eleccions, però en l’entrevista semblen reservar-se un paper de comissar polític que no m’agrada ni en pintura. Després ve allò de “de baix a dalt”, però el mateix Oliveres diu que (Vilaweb, 12.04.2013) “Si no sumem CUP, ICV i moviments socials, haurem fracassat”. Així en què quedem? La seva crida és realment àmplia, universal, o va solament dirigida a les elits de l’esquerra? De forma velada, durant l’entrevista, donen a entendre els dos signants que l’ANC o les mateixes CUP els han donat el vist i plau, però al capdavall han de matisar que solament han mantingut “contactes informals, personals”. En definitiva, són a les beceroles.

Però el que més m’aixeca les antenes, les alarmes, són els deu punts de la “llista provisional, orientativa i no exhaustiva de punts”. Lamento molt que dues persones a qui atribuïa una visió oberta i justa parlin en termes que em sonen a totalitaris amb mots i conceptes com expropiació, deute il·legítim, no als acomiadaments, democràcia participativa, no a les privatitzacions, etc. És a dir: com a bons dirigents, ens marquen el camí; ens diuen el què ens cal per ser feliços. Pel nostre bé.

Sabent de la tendència a defensar al senyor Hugo Chávez que té Teresa Forcades, diria que es nota un cert aire veneçolà inspirador. Potser a ella també li ha volat damunt del cap algun ocellet revelador? De moment els regalaré un barret a tots dos. Això sí: sense pardalet, per ara.

Més sobre l’’escrache’

A la Vanguardia (05.04.2013) Francesc-Marc Àlvaro parla d’aquesta fórmula de protesta que s’anomena ’escrache’ dels altres. Això és, quan es fa aquest escarni a les idees pròpies o aquelles per les quals ens sentim representats. Em permetrà aquest bon periodista que faci una distinció important, per a mi. Quan escarnim algú, no hauria tan de ser perquè ens és o no simpàtic, sinó per si representa o no postures justes o injustes. Així, l’escarni de personatges que s’oposen a la reforma d’una llei com  la hipotecària em sembla plenament justificat. Potser es tracta de que els nostres representants es donin compte de que no n’hi ha prou amb que guanyin les eleccions, sinó que després cal actuar amb justícia i d’acord amb els manament del poble, de que les lleis, quan són pèrfides, s’han de canviar: no es val a posar un cordó de policia davant el parlament per mantenir allunyades les protestes. D’aquí reaccions com  l’escarni. Amb tota la distància que ho separa, es veu que la mateixa Barcelona tenia botxins i esquarteradors. Aquests darrers desmembraven el reu i n’exposaven les parts a totes les portes de la ciutat, per escarments de ciutadans. Doncs no veig gens injust exposar a l’escarni públic aquells qui defensen postures contràries al pensar dels electors. Per tant, es tracta, per mi, d’una qüestió de justícia, no pas de simpaties.

El senyor Feijóo i el garrí del gitano

La Vanguàrdia, edició digital publica el següent títol: “Feijóo, el único que parecía ignorar las actividades del narco Marcial Dorado”.

Diu que van dos guardiacivils per un camí de rucs quan veuen venir un gitano amb un garrí sobre les espatlles. Els guàrdies, que ja el coneixen i saben que l’ha pispat, l’aturen i li pregunten,

         - On vas amb aquest garrí?

         - Garrí, quin garrí?

         - Aquest que dus damunt l’espatlla!

         - Collons, què hi fot aquest “bitxo” aquí? Fuig!!

Doncs bé: sembla que el Senyor Feijóo duia un porc a l’espatlla i ell és l’únic que no se n’havia adonat. Ja té pebrots!

És ara!

Les estratègies per a obtenir propòsits són variades. Una de moltes està en aprofitar els moments de debilitat del contrari. Al futbol, per exemple, quan per avatars del joc expulsen un jugador de l’equip contrari cal prémer l’accelerador per guanyar el partit. A voltes podem pensar que no és una acció gaire noble, però quan a l’altra banda hi ha algú molt poderós, que lluita amb armes superiors aquesta estratègia és elemental. No es pot deixar passar perquè ens hi anirà la vida.

L’Estat espanyol està ara en un moment de debilitat extrema. El partit al govern està apunt de ser imputat en estafes múltiples per al seu finançament i l’amic Bárcenas els té en escac permanent. Estem davant d’un govern doncs que ha perdut tota la credibilitat i que es debat en la merda. D’altra banda, la corona està a la corda fluixa, tant que els diaris més prestigiosos del planeta ja parlen de que la corrupció esquitxa les institucions més altes de l’Estat. I doncs, com diu l’himne, ara és hora catalans! Si no sabem aprofitar aquestes debilitats mai no aconseguirem res de res, cal atacar quan les defenses estan dedicades a altres escomeses i prémer tots el botons per a aconseguir l’objectiu: la independència. No podem deixar passar les oportunitats que ens ofereix la conjuntura actual, econòmica, social, internacional i anar a la nostra. D’altra manera, ells seran sempre els més forts.

Si jo tingués un avi a Cuelgamuros també el trauria d’allà

Ahir, amb una mica de retard, vaig veure el reportatge de TV3 “Avi, et trauré d'aquí!”, un reportatge emocionant que desvetlla ràbia. Potser molts se n’han adonat, o potser no, però en les primeres imatges en què apareix Franco, es pon veure que calça botes altes amb esperons. Premonitori. Aquell nan amb veu de flauta i grassonet, s’exhibeix per les obres on defallien els republicans vençuts amb esperons: ho vaig trobar lamentable, de pallasso. Deia premonitori perquè els esperons són símbol de domini, que és el que exercia el botxí fins i tot sota el pali de l’església més tronada. Un domini que va arribar a l’aberració de traslladar cossos sense coneixement ni permís dels familiars. Alguns van dur flors sobre una tomba buida durant anys i anys, mentre l’home dels esperons encenia la llumeta del Pardo per continuar humiliant els qui ell creia vençuts. Uns fets vergonyants, cert, però encara trobo més pocavergonyes personatges com Alejandro Muñoz Alonso, senador pel PP que en la cantarella estúltica de “ahora no es el momento” continuen mantenint milers de famílies en un dol innoble: la barra d’aquest personatge no cabria a la basílica de Cuelgamuros. Tampoc tindria espai suficient el cara dura de Ramón Jáuregui, que presumeix d’haver fet alguna cosa. Als socialistes els van faltar pebrots per fer justícia i es van amagar darrera la bandera i els escuts de la gallina que encara abundes al Valle. D’Anselmo Álvarez, abat d’un cementiri, solament una paraula: miserable. Si el cel ha de fer la justícia final, aquest homenet ridícul no anirà al cel; massa mentides en tan pocs segons.

En una ocasió vaig sentir dir a no sé qui que algú pertany a una terra no quan hi neixen els seus fills, sinó quan hi enterra els seus morts. Unes paraules que mereixen una reflexió, perquè quan algú ha gosat desenterrar els morts per exiliar-los no veig quina condemna mereix. Potser per això persisteixen dues espanyes.