Sobre l’energia “verda”

Fan uns anys, amb tres companys més, vam iniciar un projecte de telecomunicació en que intervenien aparells desatesos, és a dir aïllats i d’accés remot. És per això que vam decidir equipar-los amb una bateria que es carregava a través d’una petita placa solar. Com que l’aparell ens permetia obtenir diverses dades ambientals i de manteniment, de seguida ens vam donar compte de que la placa solar tenia un rendiment discutible: només era eficient quan el sol arribava “net”. Així, quan núvols prims malgrat que deixessin passar el sol, cobrien el cel el rendiment baixava notablement a percentatges inferiors al 20%. Amb el cel cobert, la càrrega era zero. També vam descobrir els ocells, per dir-ho així, i les seves cagarades. Tota vegada que els aparells havien d’estar instal·lats en un suport d’uns 2,5 m d’alçada, els ecològics amics alats s’hi posaven amb freqüència i emmerdaven de mala manera la placa reduint de manera natural la superfície exposada. Tampoc podem oblidar els dies de pluja de fang ni les nevades. En definitiva, les plaques solars eren necessàries però no suficients i els cost de manteniment, evidentment no era el zero que imaginàvem. La pràctica de la naturalesa ensenya i molt, i de bucòlica i amiga no en té res. Ella fa la seva i santes pasqües.

Per això avui, en llegir l’article “La demagògia sí que és insostenible” de l’enginyer i escriptor Xavier Roig m’he sentit premiat i profeta. En el seu escrit, Roig assenyala tres grans mentides i una anècdota. La primera garrofa Que l’energia que fa moure un cotxe elèctric no és innòcua, perquè les seves fonts són altament contaminants. Així, una gran part de l’electricitat que consumim prové del carbó, de centrals de cicle combinat o nuclears, del gas... i cal saber que per cada kilowatt d’energia “neta” que necessita el beneït cotxe elèctric, se n’han produït tres de bruta. Genial. La ineficiència en la producció i en el transport, fan que es perdin 2 dels 3 kilowatts. L’excusa de l’energia elèctrica renovable, no val: aquesta només representa un 16,4% del total i no és fiable. Així, quan el senyor Francesc Mauri i Domènech, a boca plena, ens diu que “avui les energies renovables han significat el 60 o 70% de la producció”, només és un dia anecdòtic en que la tramuntana ha bufat com un animal emprenyat i també s’ha endut alguna teulada i ha fet caure algun pal de corrent. Com diria aquell “menos lobos Caperucita”.

La segona engalipada, és la biomassa. Només amb un dels punts que esmenta Roig ja n’hi ha prou per a desacreditar la moto que ens venen: el seu transport i el seu rendiment. Si la biomassa –allò que abans en dèiem llenya, vaja– que produïm a Catalunya fos aprofitable, només produiríem un 25% de la que ara es genera amb el petroli. Això sense tenir en compte que cremar llenya, per molt bio que sigui, també genera CO₂. Si per col·locar la llenya al peu del forn necessitem transportar-la a llocs allunyats, aleshores la verdor ja no és tanta, perquè el cost material i ecològic es fa molt elevat. De ben segur que cremar llenya de proximitat no deu ser ni suficient ni gratis.

La tercera llufa que ens pengen va pels ajuntaments: requalificar contamina i molt. El 7% de la contaminació mundial per CO₂ prové de la producció de ciment. O sigui que, cada vegada que a un senyor alcalde li ve la dèria de “fer créixer” el municipi ens proporciona uns quants milers de tones de merda atmosfèrica i d’altres porqueries no pas menors. Roig proposa una solució evident: més rehabilitar i menys noves urbanitzacions.

I finalment un estirabot. Estic segur que molts hem vist aquestes estufes de gas que els bars posen a les seves terrasses: una comoditat aberrant que, aquesta no, no ens podem permetre. Llençar calories al cel no és decent. Però ah! les terrasses proporcionen quinzets a les batllies i de passada faciliten els beneficis a les tabaqueres. Sobre aquesta barrabassada, Xavier Roig ens recorda que “hi hauria possibilitats que aquesta acció [la de prohibir aquestes estufes] fes que Santa Greta Thunberg els beneís des de la barqueta incontaminada amb la qual camina sobre les aigües”. Amén.

Potser sí que, com diu na Patri (@patriesagronoma), tuitaire –es veu que ser piulaire ara ja és professió– mereixem l’extinció pels nostres pecats, però en tot cas que no ens fotin passar bou per bèstia grossa, ens facin culpables de tot i fem mutis amb la camisa ben aixecada. Mentrestant, benvolguda Patri, ves-te extingint tu.

Proporcionalitat (espanyola)

Imatge de Norbert Feher apareguda a l'edició digital
del diari ABC.

Llegeixo a La Comarca digital (enllaç a l’article), diari editat a Alcanyís, que avui es jutjaran quatre persones per “haber publicado en las redes sociales mensajes ofensivos hacia la Guardia Civil” i que les acusacions els demanen “penas de hasta 4 años de prisión, multas de casi  11.000 euros e indemnizaciones a cada familiar de los agentes fallecidos de hasta 7.000 euros”.

Explico els antecedents, breument, perquè s’entengui tot plegat. Un sonat pervers i antisocial, l’exmilitar serbi Norbert Feher a qui anomenen Igor ‘el ruso’, va matar dos guardiacivils i un pagès que els acompanyava prop d’un maset a Andorra (Terol). Tres dones i un home van piular diferents comentaris que van ofendre algun sindicat de la benemèrita i ara s’asseuen al banc dels acusats per “haber cometido delitos de odio y de injurias graves contra la Guardia Civil”. Les tres dones s’han penedit dels seus escrits i el tercer –català d’Olesa de Montserrat– es limita a dir que no anava per aquest cas particular, sinó per les actuacions d’aquest cos en general. Per cert, Felip Segura, el noi d’Olesa ha anat al judici “respaldado en la calle por una treintena de vecinos de su pueblo”.

Quatre anys de presó per insultar? Potser pel que ni tan sols era un insult, sinó un comentari desagradable i reprovable, ben cert, però quatre anys i multes elevades per unes paraules? Amb tota franquesa això és un despropòsit, sobretot si ho comparem amb el delicte que durant 10 anys –10 anys!– dos Presidents de la Junta de Andalucía, i una llopada de lladres de camí ral, van perpetrar sense vergonya. 700 milions €, es van petejar per la cara, diners públics, de tots els ciutadans guanyats treballant. Per a aquests penques 6 anys i inhabilitacions. Unes inhabilitacions, a més, extemporànies perquè els pàjarus estan ben jubilats.

Si d’això, d’aquesta excrescència, en volen dir justícia, doncs molt bé, però un insult que no afecta més enllà d’unes quantes persones, tingui una pena incomparable amb el mal que ha pogut causar l’espoli de tal quantitat de diners, jo en dic una caca.

El senyor Buch i la realitat

Esther Vera, directora del diari Ara, publica una entrevista a Miquel Buch, Conseller d’Interior, en l’edició d’avui, 3/10/2019. Em sobta un destacat al mig del text i llegeixo l’entrevista sencera, quan no tenia cap intenció de fer-ho. L’esmentat destacat fa referència a una pregunta de la periodista [sic]: “La majoria d’actuacions sota sospita estan protagonitzades per la Brimo, els antiavalots. ¿Hi ha un problema estructural amb la Brimo?” Amb la típica habilitat dels polítics de contestar-ho tot menys allò que se’ls pregunta –i amb la gràcia de la periodista de no repreguntar– el Conseller es despatxa dient [sic]: “Bé, el que està clar és que en aquest país, quan la policia actua en qüestió d’ordre públic, ens incomoda molt a tots, no ens agrada. Altres països potser hi estan més acostumats: hem pogut veure l’actuació de la policia francesa davant dels armilles grogues i ha sigut molt més dura i violenta, i potser allà no hi ha hagut tanta crítica”.

Ens queixem permanentment del coneixement nul i esbiaixat de la realitat catalana que es té des de la messeta, però hom espera més, molt més, enteniment d’un Conseller de la generalitat. Dir sense solta ni volta que “quan la policia actua en qüestió d’ordre públic, ens incomoda molt a tots, no ens agrada” és demostrar que el senyor Buch o ve de l’hort o parla amb mala fe. És cert que els catalans som poc amants de resoldre les coses a bastonades, i això no ho hauria de ser dolent com insinua Buch. Es podria entendre fins i tot una certa aquiescència de Buch amb la brutalitat viscuda. Però el que realment és xocant és que digui sense engaltar i generalitzant que les actuacions policials ens “incomoden”. I no és cert: ens emprenyen les actuacions brutals de la Brimo, l’acarnissament que han demostrat amb gent de totes edats, estats i condicions, el passar-se per l’engonal els propis protocols i, ens cabreja, que el Conseller no tingui ni la més mínima autoritat sobre aquesta colla d’energúmens violents i descerebrats. Això és el que ens treu de polleguera, senyor Buch, perquè és ser molt injust amb una ciutadania que ha demostrat a desdir que la violència no és cosa nostra. No és cosa nostra perquè ens comportem i ens manifestem de manera pacífica i civilitzada, mentre que la violència institucional de la Brimo és gratuïta i gosaria dir que fomentada. No senyor Buch, no ens incomoda la policia, ens cansa i ens avergonyeix la Brimo, la seva impunitat i el seu desgovern.

I ens diu que som massa criticons, i que hi ha països que “hi estan més acostumats”, i ens posa l’exemple de França i els armilles grogues. De debò que es pensa que França no s’ha mostrat prou crítica amb l’actuació dels seus antidisturbis?  Li recomano vivament una mirada sincera a l’hemeroteca francesa, la que està en francès, per fer-se’n una idea, que el desconeixement, de nou, ja li fa dir que “potser allà no hi ha hagut tanta crítica”. I subratllo el “potser”. I de nou, que els catalans siguem crítics hauria de ser una qualitat. Però clar, per un polític amb la pixera al ventre, tenir ciutadans crítics acaba provocant que es pixi a les calces, i això emprenya. La crítica, senyor Buch, no és mai excessiva i fa que uns, els ciutadans, i altres, els qui governen, avancem cap a espais més justos.

De veritat que és penós sentir un personatge elegit democràticament pel poble gosi tractar-lo com ho fa el senyor Buch. Emprenya, i molt, que demostri un desconeixement preocupant per la realitat del país on governa –o no!– la violència institucionalitzada. Aquest fet ens demostra la talla política i humana de Buch, almenys la que mostra en públic. Puc entendre els equilibris a que l’obliga el càrrec, però no puc mostrar-me acrític ni callar amb les males actuacions policials i menys amb la ignorància del Conseller.

Sobre el dol ‘maternal’

Al diari Ara Roger Curtielles parla del dol perinatal que pateixen les mares (els pares es veu que no pateixen gens, perquè a l’article ni se’ls esmenta). És a dir, la mort d’un fill no nat, o mort poc després de néixer. Una de les entrevistades, Guida Rubio, diu que “a la gent no li agrada que li parlis dels teus fills morts”. Tot l’article està amarat del plany d’aquestes mares, que han vist frustrada la seva maternitat, en una queixa per la poca o nul·la sensibilitat de les institucions i la societat davant del drama.

L’experiència del dol és tant diversa com persones i situacions. Hi ha qui necessita parlar contínuament de la pèrdua, i hi ha qui necessita silenci i recolliment. Si una dona a qui li agrada parlar-ne es topa amb una altra que prefereix la quietud, aleshores ens trobem reaccions com la de la Guida Rubio, que culpa els altres pel seu silenci. O bé la reacció és la de Sonia Maldonado que diu que “els amics tampoc van estar a l'altura i se'n van allunyar”. El denominador comú de les dues queixes és que la culpa del seu malestar, la incomprensió del seu dolor, és només de la resta, dels altres. Cal ser just i pensar que a voltes demanem a les persones coses que no ens poden donar.

La gent, els amics, poden empatitzar amb el nostre dolor i recolzar-nos en la pena, acompanyar-nos i procurar-nos escalf. A través d’aquestes ajudes, paral·lelament, nosaltres hem d’avançar en l’acceptació de la pèrdua, tancar la pàgina trista que ens ha tocat viure i superar definitivament el dol. Si no ho fem així, l’empatia i la comprensió que hem suscitat s’anirà refredant, ens farem pesats, amargats, ens tronarem ànimes en pena i ens anirem allunyant nosaltres mateixos fins convertir-nos en éssers solitaris. No, no s’allunyaran amics i familiars de nosaltres, serem nosaltres els qui, amb la nostra pena eterna, els foragitarem del nostre costat.

Superar el dol vol esforç i voluntat per fer-ho, i el nostre entorn ha de veure que anem per aquest camí. Perquè de dols en duem tots al damunt, els qui ens envolten i ens acompanyen també. Uns dols que han superat, amb més o menys fortuna, i esperen que la mare que ha perdut el fill faci el mateix. Quan no es produeix aquesta evolució, ens aïllem, ens rebolquem en el dolor i oblidem el dolor dels altres. Esdevenim éssers egoistes, incapaços d’aportar res als qui ens són propers.

És per això que les frases que he esmentat abans les veig d’un egoisme excloent i unívoc, potser infantil; la certesa de que el major i únic dolor és el meu. Aleshores, crec que les dones que creuen en aquestes paraules no els en queda d’altra que ajuntar-se en associacions com Little Stars o Madres Libélula per plorar en un dol inacabable amb altres que pateixin de la mateixa manera, amb voluntat d’eternitzar la pena. Potser aquests grups, però, a més de plorar amb elles, els haurien d’ensenyar que el seu dol no és el dol del món i que amb fermesa i voluntat un torna a veure la vida de colors, amb algun puntet negre, però de colors.