De ben segur –la presumpció de saviesa reservada– que el
ministre José Manuel García-Margallo no sap el que és un margalló. Com que és
una paraula catalana que designa una palmera mediterrània, no s’haurà preocupat
mai de saber-ne res; no fos cas que s’empeltés de nacionalisme excloent. També
hauria de saber que per les terres ebrenques les seves fulles, tallades i
assecades, servien per a la confecció
d'escombres i altres estris domèstics. Escombra és aquell estri que serveix per
escombrar, per treure la porqueria, vaja.
Ara, davant del simposi 'Espanya contra Catalunya: una
mirada històrica (1714-2014)', que se celebrarà del 12 al 14 de desembre a la
sala Prat de la Riba de l'Institut d'Estudis Catalans, Margallo opina que és “falsificació flagrant de la història”. I
ho diu admetent que només en sap el títol. La setmana passada, Rajoy va fer
emprenyar Hollande i va fer riure el Parlament escocès quan reconeixia que no
havia llegit el llibre blanc sobre la independència d’aquell país. Salmon,
dotat de la ironia britànica, va aprofitar la ignorància del President espanyol
per a relaxar els tots els escons: van riure els independentistes i els unionistes
junts. Ara li toca a Margallo. Aquest personatge, sense ni haver llegit les
propostes del simposi ja aventura les conclusions, les seves naturalment. Sense
encomanar-se ni a Déu ni al dimoni, excreta que es tracta “d’un joc
extraordinàriament perillós” organitzat per “pseudohistoriadors nacionalistes excloents” i ha advertit que no
contribueix gens a millorar la relació entre Catalunya i España.
Aquesta és la cara de l’España de les essències: en
lloc d’escoltar veus divergents, espantats d’antuvi, prefereixen fer-se els
sords i jutjar sumaríssimament, com han fet sempre. Aquesta mena de gent és la
mateixa a qui li agraden els toros, però mirats des de la barrera no fos cas
que prenguessin mal. Mai entren al debat noble perquè els esparvera escoltar,
parlar i els fan tremolar les veus que no són les seves.
