dimarts, 10 de desembre de 2013

Margallo i el margalló

De ben segur –la presumpció de saviesa reservada– que el ministre José Manuel García-Margallo no sap el que és un margalló. Com que és una paraula catalana que designa una palmera mediterrània, no s’haurà preocupat mai de saber-ne res; no fos cas que s’empeltés de nacionalisme excloent. També hauria de saber que per les terres ebrenques les seves fulles, tallades i assecades, servien per a la  confecció d'escombres i altres estris domèstics. Escombra és aquell estri que serveix per escombrar, per treure la porqueria, vaja.
Ara, davant del simposi 'Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014)', que se celebrarà del 12 al 14 de desembre a la sala Prat de la Riba de l'Institut d'Estudis Catalans, Margallo opina que és “falsificació flagrant de la història”. I ho diu admetent que només en sap el títol. La setmana passada, Rajoy va fer emprenyar Hollande i va fer riure el Parlament escocès quan reconeixia que no havia llegit el llibre blanc sobre la independència d’aquell país. Salmon, dotat de la ironia britànica, va aprofitar la ignorància del President espanyol per a relaxar els tots els escons: van riure els independentistes i els unionistes junts. Ara li toca a Margallo. Aquest personatge, sense ni haver llegit les propostes del simposi ja aventura les conclusions, les seves naturalment. Sense encomanar-se ni a Déu ni al dimoni, excreta que es tracta  “d’un joc extraordinàriament perillós” organitzat per “pseudohistoriadors nacionalistes excloents” i ha advertit que no contribueix gens a millorar la relació entre Catalunya i España.
Aquesta és la cara de l’España de les essències: en lloc d’escoltar veus divergents, espantats d’antuvi, prefereixen fer-se els sords i jutjar sumaríssimament, com han fet sempre. Aquesta mena de gent és la mateixa a qui li agraden els toros, però mirats des de la barrera no fos cas que prenguessin mal. Mai entren al debat noble perquè els esparvera escoltar, parlar i els fan tremolar les veus que no són les seves.