Anna Grau i Àrias, àlies Ana Grau Arias

 

Ana Grau Arias és una gironina, de mirada altiva i barbeta legionària, que un bon dia va dir que “hi ha una plataforma subvencionada per la Generalitat que espia els nens si parlen o no català al pati”. Després es va queixar que la insultaven i amenaçaven a “les xarxes”. Ex-parella de l’ínclit Sánchez Dragó, que un bon dia va deixar anar “haver mantingut relacions sexuals amb dues nenes menors d'edat, de tretze anys”. Aquesta perla va ser presidenta de Sociedad Civil Catalana, es va presentar per Ciutadans en diverses ocasions i va arribar al Parlament de Catalunya. Una fracassada sense excusa, va renunciar a la política –o li van fotre una cossa al cul– el 2024 amb el desastre del seu partit de l’ànima.

Aquest petardo ultradretà és avui tertuliana de Catalunya Ràdio al programa del titafreda de l’Ustrell, i deixa anar la seva bilis des dels micròfons de la ràdio pública d’aquest país. Ens mereixem, de veres aquest fantasma? No en tenim algun de més empàtic? De veres que l’hem de pagar nosaltres?

Avui, 12 de maig de 1926, ha defensat la infiltració de dues policies en una assemblea de mestres, en plena crisi dels ensenyants amb el “Govern de tots”.  Ultramuntana com una castellanota rendida al Cid, no té cap vergonya en justificar que la policia, amb traïdoria i mala llet, es dediqui a espiar-nos “per la nostra pròpia seguretat”. No solament això, sinó que diu que a ella també l’han escoltada i seguida –és mentida, segur– i escup que no li molesta i que creu que és així com els agents compleixen amb el seu deure.

Personatges com aquesta escurçona es mouen per viure de la moma mentre ens donen pel sac a nosaltres, que som els qui esquitxem; i se’ns pixen a la boca mentre ens diuen que plou. D’altres, com l’Ustrell, els donen corda admetent-los en tertúlies que anomenen “plurals”. Aquest mateix periodista traça línies vermelles a l’extrema dreta; i aquesta quilla  què cony és, una germaneta de la caritat civil catalana?

De veres que indigna i emprenya haver de sentir una veu que, per femenina que sigui, només embruta i empudega la societat tot venent-los la impunitat policial. Que déunostresinyormisecordiós t’agafi confessada, perquè, així i tot, t’enviarà a l’infern dels miserables i bruts de cor.

 

Nota de l’autor: en el meu temps de soldat d’Espanya, a Madrid, vaig tenir de cap de cuina el brigada Arias. Pel qui no entenguin en coses de l’exèrcit, el brigada és un sotsoficial de l’escala de xusqueros, una mica més que un sergent. Aquest home, un tap de bassa, era un borratxo franquista que ja es llevava mamat. Per aquelles coses del destí, no m’estranyaria que l’Anita fos descendent d’aquell pobre home.