De tant en tan miro la roda de premsa que els consellers de la Generalitat fan cada dia a través de TV3. No miro la d’Espanya: només de veure aquells tres carallots emmedallats i autocomplaents amb el que és la seva obligació, ja em ve mareig. Fa dies que a TV3 hi surt un personatge que es diu Xavier Rius Tejedor. He “investigat” una mica i m’he trobat amb el paio de la fotografia. No en diré gran cosa: amb la cara, paga. Però sí que voldria destacar una curiositat: en realitat es diu Xavier Tejedor Rius, i el 1990 va invertir l’ordre dels cognoms. Ves a saber perquè.
La cosa és que he anat observant una agror forassenyada en la seva manera de preguntar, que ràpidament ha evolucionat fins a l’agressivitat directa contra els Consellers. Però això, en un personatge que és el que és, no seria gran cosa. Passa que és un professional poca pena, un d’aquells monuments a la imbecil·litat profunda, a l’estultícia més miserable, que perverteix una funció de servei, que aprofita la seva posició per a resoldre els seus problemes personals. I això és molt lleig. Quan un és estúpid, fa preguntes estúpides i prou. En una roda de premsa informativa ha reclamat al Conseller Buch una llista de no sé quins experts. S’ha queixat dia sí, dia també de sol·licitar una informació que no interessa a ningú i que és molt possible que sigui pública; una informació totalment prescindible. Senyor Rius, o Tejedor, que a mi tan me fot, si té algun problema personal no el volem saber, ens importa un rave, posi’s en contacte amb qui li pugui respondre i deixi els seus companys i el país sentir les respostes que necessita.
I aprofito: no és l’únic periodista que aprofita que el Ter passa per sant Benet de l’Espardenya per endinyar-nos un dia rere l’altre els seus maldecaps. Així, la senyora Empar Moliner porta dies fent-nos llistes d’oblidats on ella hi figura, queixant-se per la seva qualitat d’autònoma –com si els autònoms de la faràndula fossin els únics del país–, de que no pot rebre el vi a casa, de que no la deixen sortir a passejar el cul pel món; de que haurien de deixar anar la gent a segones residències. És a dir: és allò de qué hay de lo mío. Molt penós, miserable diria.
I reaprofito: ho faran més o menys bé, seran millors o pitjors comunicadors, però vull lloar l’extraordinària paciència dels Consellers que surten a contestar preguntes als periodistes del país: barret!, chapeau!, i tot el que calgui. Que aguanten periodistes que són repetitius, reiteratius, pesats, mal educats, agressius que proposen qüestions irrellevants, que no interessen per a res a la ciutadania; periodistes fora de lloc, impertinents. Repeteixo: ho feu molt bé.
No vull ofendre ningú però si el bo i millor que tenim de periodisme és el que surt aquests dies a les rodes de premsa, anem ben arreglats, perquè excepte valuoses excepcions estem envoltats de mediocres.
La cosa és que he anat observant una agror forassenyada en la seva manera de preguntar, que ràpidament ha evolucionat fins a l’agressivitat directa contra els Consellers. Però això, en un personatge que és el que és, no seria gran cosa. Passa que és un professional poca pena, un d’aquells monuments a la imbecil·litat profunda, a l’estultícia més miserable, que perverteix una funció de servei, que aprofita la seva posició per a resoldre els seus problemes personals. I això és molt lleig. Quan un és estúpid, fa preguntes estúpides i prou. En una roda de premsa informativa ha reclamat al Conseller Buch una llista de no sé quins experts. S’ha queixat dia sí, dia també de sol·licitar una informació que no interessa a ningú i que és molt possible que sigui pública; una informació totalment prescindible. Senyor Rius, o Tejedor, que a mi tan me fot, si té algun problema personal no el volem saber, ens importa un rave, posi’s en contacte amb qui li pugui respondre i deixi els seus companys i el país sentir les respostes que necessita.
I aprofito: no és l’únic periodista que aprofita que el Ter passa per sant Benet de l’Espardenya per endinyar-nos un dia rere l’altre els seus maldecaps. Així, la senyora Empar Moliner porta dies fent-nos llistes d’oblidats on ella hi figura, queixant-se per la seva qualitat d’autònoma –com si els autònoms de la faràndula fossin els únics del país–, de que no pot rebre el vi a casa, de que no la deixen sortir a passejar el cul pel món; de que haurien de deixar anar la gent a segones residències. És a dir: és allò de qué hay de lo mío. Molt penós, miserable diria.
I reaprofito: ho faran més o menys bé, seran millors o pitjors comunicadors, però vull lloar l’extraordinària paciència dels Consellers que surten a contestar preguntes als periodistes del país: barret!, chapeau!, i tot el que calgui. Que aguanten periodistes que són repetitius, reiteratius, pesats, mal educats, agressius que proposen qüestions irrellevants, que no interessen per a res a la ciutadania; periodistes fora de lloc, impertinents. Repeteixo: ho feu molt bé.
No vull ofendre ningú però si el bo i millor que tenim de periodisme és el que surt aquests dies a les rodes de premsa, anem ben arreglats, perquè excepte valuoses excepcions estem envoltats de mediocres.