dimecres, 17 de febrer de 2021

Lo tio Fresco


Agafo el diari avui al matí i llegeixo a primera plana que Pablo Hasél ja és a la presó, mentre el Gobierno calla rere els murs de la Moncloa. A la pàgina 3 una fotografia de la senyora Calvo, vicepresidenta, que diu que això del 51% està bé, però que de referèndum ni parlar-ne. Al costat, un titular que diu que Espanya lidera la destrucció de llocs de treball a Europa: el 25% (!) de les fallides europees són espanyoles. Les pàgines 4, 5 i 6 estan dedicades als aldarulls provocats per la detenció de Hasél i als atacs a la llibertat d’expressió practicats per jutges i fiscals. Per si no n’hi hagués prou, la delegació del Gobierno a Madrid –ja té nassos aquesta institució– autoritza una manifestació neonazi per homenatjar la Divisió Azul, que revifa la polèmica amb Rússia i provoca la protesta d’Israel pels crits antisemites i les consignes hitlerianes que s’hi van sentir. La fiscalia ho “investiga”. Com també “investiga” si Vox practica l’odi contra l’islam per la campanya Stop Islamización. Mentrestant, el PP fuig de l’edifici del carrer de Gènova a Madrid amb el cul i la cua cremats per una corrupció que el fa assemblar-se més a una associació de malfactors que a un partit polític: lo tio Fresco els ha atrapat. El silenci de la Moncloa ressona fins el cul de l’infern.

Totes aquestes notícies funestes per la ciutadania passen amb un Gobierno “d’esquerres i progressista” a Madrid, mentre a Catalunya el pitjor ministre de sanitat a l’Europa de la pandèmia ve a redimir els catalans de la seva dèria independentista, i marca un cordó sanitari al voltant de la ideologia que no li fa el pes. Salvador Illa ha vingut des de la metròpoli a dir-nos amb els altaveus a tot drap que arriba per “passar pàgina”. No voldria semblar maleducat però es necessiten penques per venir a explicar-nos el seu programa a Barcelona mentre a Madrid li cremen la cua: juguen al tio Fresco. Si deixar córrer nazis per la capital i ficar rapers a la presó és “passar pàgina” anem ben arreglats.

 Què en queda del socialisme de Suresnes: em temo que un tio Fresco cremat, pudent. Només per fer memòria, recullo (Wiquipèdia) “la Resolució Política” aprovada al Congrés:   

  • Llibertat de tots els presos polítics i sindicals.
  • Devolució de tots els seus drets a les persones que hagin estat desposseïdes per les seves actuacions polítiques i sindicals contra la dictadura.
  • Dissolució de totes les institucions repressives.
  • Reconeixement i protecció de les llibertats mitjançant:
    • Llibertat de partits polítics.
    • Llibertat sindical.
    • Llibertat de reunió i expressió.
    • Dret de vaga i manifestació.
    • Restitució del patrimoni espoliat a les organitzacions polítiques i sindicals suprimides per la dictadura.
    • Convocatòria d'eleccions lliures en termini no superior a un any a fi que el poble manifesti sobiranament la seva voluntat.
  • Reconeixement del dret d'autodeterminació de totes les nacionalitats ibèriques.

Si confrontant els actuals dirigents del PSOE –el PSC fa anys que no existeix, que és una sucursal del PSOE i gràcies– no els cau la cara de vergonya és que a més de no tenir-ne són uns caragirats amb tots els ets i uts. Tots i cada un dels postulats que va predicar l’ínclit Felipe González, avui un garrí grassonet engreixat al ventre de les elèctriques, tots queden en paper mullat en 6 pàgines de diari del dia 17 de febrer de 2021. Aviat podran celebrar el 50è aniversari d’aquella aixecada de camisa monumental.

La federació catalana del PSOE encara té el pebrots de voler vendre’ns la victòria a les eleccions catalanes i dir que han guanyat (en vots) “les esquerres”. No es pot atribuir la victòria tan sí com no al PSOE quan ha perdut clarament, i a més amb una correlació de forces que fan impossible que arribi a tenir cap presència al govern. Qui, celebrades les eleccions, no pot governar ha perdut i ja està. No vulguem, com ha fet sempre el socialisme català, fer passar el clau per la cabota. “És que hem guanyat en vots”, va repetir Obiols una vegada i una altra, però mai, mai, va presidir la Generalitat. Ergo, va perdre, va fracassar. Ja no diguem que Illa  no té la més mínima possibilitat de presidir l’executiu. La seva tossuderia en “passar pàgina”, la pretensió genocida d’acabar amb l’independentisme, s’haurà d’esperar i que sigui pels segles dels segles. Al PSOE l’únic que ha guanyat és Iceta, que com a bon professional, va acceptar un canvi de cromos que ha deixat Illa en segon pla i sense càrrecs i l’ha elevat a ell a l’altar del ministeri. En Pilotilla encara dóna guerra, salta, balla i fa el que vol, com el rector de Vallfogona. Les riallades que se senten des de la capital d’Espanya ja arriben al Sènia i aviat ressonaran a sant Jaume: en Pilotilla s’ha menjat l’Illa.

El darrer punt de Suresnes diu: “Reconeixement del dret d'autodeterminació de totes les nacionalitats ibèriques”. I la senyora Calvo, ben seriosa i amb cara de funeral, ens diu sense immutar-se que sí, que molt bé, però que la Constitució tal i qual. Bona excusa, com la del malalt que es pixa al llit i diu que sua. Pretendre que Illa hagi causat algun efecte a Catalunya és com pensar que si el pollastre mou molt, però que molt, les ales potser aconseguirà el vol del falcó. Trist i de vergonya aliena; és aquell “hem guanyat una copa de conyac” que cantàvem quan perdíem quan érem criatures. Quin ridícul marededéusenyor!

Si l’actual socialisme –inclòs aquest invent de Podem– només ens pot oferir titulars com els d’avui només puc exclamar: quina merda! I del tio Fresco no en queden ni les cendres per poder-les escampar a l’era dels penjats.

 

diumenge, 31 de gener de 2021

Les armes i les dones



Fotografia apareguda a l'edició digital del diari La Comarca amb un peu que diu:
 "Laura Biurrun lleva nueve años como Policía Local de Alcañiz / L.B.".
Aquesta noia somrient que apareix a la fotografia és instructora de tir. Ella, amb un altre company, té el projecte de “crear un departament d'armes dins de la Policia. S'encarregaria del control i manteniment dels mitjans, des de les armes a la munició, les armilles de protecció balística, els grillons,...”. Apunta coses com aquesta: “El més important és la seguretat, es treballa molt a l'igual que els primers auxilis”. Com que les situacions en que cal fer ús d’una arma de foc són “d’estrès extrem”, ella apunta que “cal ser conscient que un policia és una persona de carn i ossos i té respostes emocionals i innates igual que qualsevol altre”. En l’article, es destaca que és una dona, que a Aragó només el 10% de policies ho són i que ella ha trencat un sostre de vidre.

Que la noia aparegui amb una arma i la seva munició en una fotografia ben explícita ja és prou xocant, però si observem el conjunt de la imatge ja resulta preocupant: per molt que somrigui, el que té al davant i que està disposada a utilitzar quan li sembli necessari, és una pistola capaç de treure la vida a una persona amb un lleuger moviment de l’índex. D’altra banda, pretendre igualar la seguretat en l’ús d’armes mortals amb la que s’imposen els serveis sanitaris em sembla, si més no, fora de lloc: mentre que el propòsit dels actes dels uns és salvar la salut i la integritat de les persones, les actuacions, amb armes, dels altres és deixar-les literalment fora de combat, amb un resultat de mort més que probable. Només cal recordar els fets que van ocórrer a Andorra (Terol) ben a prop d’Alcanyís: una dotació de la guardiacivil va disparar contra un malalt mental “en defensa pròpia” amb resultat de mort. Moment abans, un company de l’homicida havia ventat una cossa al cap de la víctima “de manera accidental”.

Que un policia no és pas millor que un ciutadà del carrer en situacions d’estrès ja ha quedat demostrat en innombrables ocasions. Jo diria que fins i tot és pitjor, quan abusa de l’ús de la força que li atorga la llei i atonyina persones sense mesura. Justificar accions violentes amb un “és de carn i ossos” no és el que s’espera d’algú format que du a sobre un instrument mortal.

No deixen de sorprendre’m les al·lusions als “sostres de vidre” que eviten que les dones arribin a certes professions. No entenc com es pot considerar una victòria que una femella arribi a ser especialista en disparar armes letals i en formar a d’altres per a aquesta tasca. No vull dir que una dona no pugui fer aquesta funció, però, sisplau, que periodistes, feministes i femellistes deixin de considerar un fet com aquest un pas endavant per a les dones i la societat. Que la meitat de la humanitat no tingués la missió de la violència segurament ens salvava d’alguna cosa; ara, amb el 100% no crec que haguem guanyat res que no sigui un traspàs de poder. Una dona pot desenvolupar qualsevol tasca que es proposi i vulgui sense entorpiments legals o socials, només faltaria; però això no converteix aquella tasca en una cosa necessàriament positiva ni millor per a la humanitat. Les dones cuiden, però també maten.
 

dissabte, 16 de gener de 2021

Un vi vell

Estem d’obres, i això ens obliga a remoure i fer neteja. Entre d’altres racons, ens vam ficar al petit celler que tenim a sota a casa i, després de fer net de tot allò inútil, vaig dedicar temps a posar una mica d’ordre a les ampolles. En un extrem d’un dels prestatges hi vaig trobar una dotzena d’ampolles que, anys ha, vaig omplir i tapar amb vins portats en garrafa de llocs diversos. Mira, experiments que feia quan pentinava el gat. Entre aquesta dotzena, n’hi havia dues que em van cridar l’atenció. Recordo que un vell amic em va dur vi del que feia el seu pare. Aquell home tenia vinyes a Villarroya de la Sierra, un poble a 22 km de Calataiud i a 95 km de Saragossa. Situat a 700 m d’altitud, als seus habitants els diuen morcilleros; ves a saber perquè. El meu amic es reservava uns dies de les vacances de l’estiu per ajudar el seu pare en la verema, i va ser en un d’aquests viatges que em va dur uns litres del seu vi. Era allò que nosaltres en diem rosat, i que a l’Aragó anomenen clarete, d’una tonalitat pàl·lida i delicada. És així que, endut per una dèria vinatera, vaig omplir-ne 3 ampolles, les vaig ben tapar i les vaig segellar amb cera de lacrar. D’aquelles tres ampolles, dues van quedar oblidades i, un rere l’altre, han passat 40 anys. 40 anys! A
l’etiqueta, que jo mateix vaig escriure amb ploma, hi vaig anotar que la collita era del 1979 i que el vaig embotellar el 1980. Vaig comprovar que el tap estava intacte i que no s’havia perdut vi pel brocal, per tant, vaig pensar, el líquid es podia haver conservat bé. Aleshores vaig decidir guardar-ne una i beure’m l’altra.

Una mica emocionat, vaig rentar l’ampolla i vaig veure que gairebé no hi havia mal pòsit: solament un polsim fi al fons de l’ampolla. Vaig treure el lacre i de seguida vaig comprovar que el tap de suro era ben esmicolat i no me’n va quedar d’altra que ensorrar-lo. En un decantador vaig trascolar el vi amb compte i el vaig deixar reposar unes hores. També vaig poder comprovar que no feia tuf de suro ni d’agre.

En arribar l’hora de dinar el vaig dur a taula, en vaig avocar a la copa i el vaig tastar. No us faré ara una descripció d’enòleg d’aquelles enrevessades que descriuen gustos exòtics i aromes estranys (no en sé), només diré que el vi tenia una olor i un paladar com no n’havia tastat mai, amb una nota darrera de ranci. Sobretot em va emocionar que aquell líquid s’hagués conservat tan bé durant tot aquell temps. Del dinar en va sobrar i el vaig guardar. L’endemà, aquell vi ja gairebé no s’assemblava al del dia anterior: malgrat conservar el rerefons de ranci, s’havia picat un xic i el color rosat s’havia daurat visiblement. Aquell substància encara era viva i evolucionava. 40 anys de vida en una ampolla de vi de Villarroya de la Sierra.

I aquesta és la breu història d’una ampolla que vaig oblidar durant 40 anys, i d’una altra que explicaré d’aquí uns anys, de la que he guardat, per quan vingui el diluvi universal.

dimecres, 13 de gener de 2021

La culpa serà del manxaire

El manxaire, en altres dies, era un aprenent de ferrer. Durant el temps d’aprenentatge, una de les seves feines era ben senzilla: accionar la manxa que avivava la fornal. Això, escombrar i fer de camàlic, era tot el que feia en els primers temps a la ferreria. Quan passava alguna cosa, com que era el que no tenia cap feina compromesa, se li donava la culpa del que sortia malament i així tothom es quedava tranquil. Mig en broma mig en serio, així és com anava la cosa.

A Andorra –una població de Terol de poc més de 7 mil habitants– el jove esquizofrènic Joel García Balaguer va ser assassinat (segons paraules del seu pare) per efectius de la guardiacivil quan intentaven reduir-lo després de patir un brot. Es veu que els pares, esporuguits per la violència amb què els va amenaçar, van creure que avisar la benemèrita seria el millor. El jove, armat amb un matxet i un tornavís, després de dues hores de negociació, els va atacar i no en van tenir d’altra que engegar-li tres trets –tres– per aturar-lo. A més de causar-li la mort –dos li van impactar al tòrax i un altre al ventre– van ferir el seu germà a una cama.

En un primer moment, un equip de sanitaris va intentar calmar el jove, fins que van arribar els números, van “prendre el control” i la cosa va anar pel pedregar. Ara tot és dir que “actuaron con proporcionalidad”, “que no les quedó otra”, “que era su vida o la nuestra”, etc. Tot excuses sense cap mena d’autocrítica. Ben al contrari, els sindicats del cos s’ha afanyat a dir que ells ja havien advertit que aquestes situacions eren imprevisibles i que una Tasser hauria evitat la mort d’un innocent.

Probablement va ser la imperícia dels guardiacivils el que va complicar una situació que és molt probable que s’hagués resolt amb paciència. Desconec la formació que es dóna al cos de la benemèrita, però la negociació i la calma no sembla que en formin una part essencial. Ara, als familiars els queda la penosa etapa de presentar denúncia, de sentir-se pressionats, d’haver d’enterrar un fill, d’escoltar que la culpa és seva pels pecats comesos i d’acabar davant d’un jutge que dictaminarà que els agents van fer el que calia i que a cagar a la via.

I aquí s’acabarà la història, donant la culpa al manxaire que ni tan sols voltava per la ferreria aquell dia, als guardiacivils els canviaran de destí i continuaran la seva “faena” i aquí no ha passat res. La mort d’aquest pobre noi en un cul de món i el patiment dels seus pares no mereixerà l’atenció de ningú.