 |
| El judici d'Osiris. Dibuix sobre papir. Capítol 125 del Llibre dels morts. |
He
reflexionat, tapant-me una mica el nas, sobre les declaracions que la senyora
secretària judicial Montserrat del Toro va fer davant del Suprem en el judici
contra el procés. Sense que signifiqui cap mena de valoració pejorativa, diria
que aquesta senyora va patir un episodi d’histèria. M’explico: modernament, hom
defineix histèria com un “trastorn de conversió o de
dissociació” que provoca “diversos tipus de somatització com
ara les convulsions, la paràlisi o la catalèpsia, entre les alteracions
motores, i la hiperestèsia, anestèsia i les al·lucinacions, entre les
sensorials. Tots aquests fenomens poden ésser provocats per suggestió o
autosuggestió” [sic enciclopedia.cat].
Com que no vam poder veure el seu llenguatge corporal perquè va ser el seu
desig de no sortir en imatges –creguda aquesta senyora de que pateix una
persecució–, hauríem de deixar les alteracions motores i centrar-nos en les
sensorials descrites per ella mateixa.
Va patir aquesta senyora hiperestèsia? La hiperestèsia no és
altra cosa que l’augment exagerat de la sensibilitat. Aquesta dolència, entre d’altres,
pot provocar, vaginisme, ella mateixa pot ser un símptoma de malalties com ara la
ràbia. L’anestèsia, per contra, és l’absència de sensibilitat, amb pèrdua de
consciència o no, provocada, entre altres, per estats de xoc en situacions d’estrès
extrem. Al·lucinacions, en va tenir la secretària? Mira, sentir la veu de Carme
Forcadell i confondre-la amb la de la diputada d’ERC Raquel Sans s’hi acosta
molt, si tenim en compte que a aquests estats s’hi arriba per autosuggestió. En
una situació com la que va patir la senyora Montserrat del Toro, acompanyada d’una
personalitat procliu, podria ser que efectivament hagués patit histèria, un diagnòstic
que caldria que fes un professional. Aquí només es fan suposicions.
Caldria, penso, determinar si una testimoni tan important ha
estat víctima d’un trastorn psiquiàtric abans d’acceptar per bo el seu relat.
Certament, parlar de tumult o demanar un helicòpter per sortir de la situació
que ella mateixa, en el seu fur intern, s`havia creat podrien avalar la tesi. D’altra
banda, caldria preguntar-se quin valor té la seva intervenció a la seu d’Economia
i, sobretot, com han de ser analitzades les seves conclusions al respecte. Seria
necessari valorar com una personalitat fortament alterada pot ser capaç d’elaborar
informes sobre uns fets que la van afectar fins fer-la emmalaltir. Imaginar-se
saltant terrats i teulades quan només va haver de traspassar –de ben segur
ajudada amb guants de seda per guàrdia-civils i policies– un muret d’un metre i
mig, no sembla una visió massa ponderada de la situació. D’altra banda,
descriure com a “tumult” una manifestació on, per no haver-hi, no hi va haver
ni danys al mobiliari urbà, sembla exagerat, induït, suggerit o suggestionat.
Caldria preguntar-se quants tumults ha presenciat aquesta senyora com per poder
afirmar el que relata. No sembla, en aquest sentit, un testimoni expert.
En definitiva, caldria posar en tela de judici el valor d’aquesta
testimoni abans de donar-lo per vàlid en el procés. Perquè entenc que una
persona pot sentir por i fins terror en situacions com la del 20S i que es
mereix ser convenientment atesa, perquè sinó li pot deixar seqüeles importants
i permanents. Per les seves declaracions, bé sembla que podria ser així, perquè
a preguntes de l’advocada Olga Arderiu va contestar que “el año que ha
pasado me ha permitido revivir cada día lo que sucedió”. O sigui que,
sembla, continua afectada.
I si no és així, el seu relat és un conte, una mentida, una
broma, una intoxicació, un dictat, una dramatització? Perquè la visió dels
mateixos fets que han contat protagonistes i altres assistents a la
concentració no és ben bé la seva, i en són molts més. Gosaria, amb la deguda
vènia, suggerir al Jutge Marchena que
tingui en consideració l’estat mental i personal de la testimoni. En un altre
ordre de coses, caldria preguntar-se quina mena de personal ens governa, tota
vegada que un alt funcionari no és capaç de mantenir la calma en els moments en
que més se li requereix.
