divendres, 30 de novembre de 2012

La meva vaga personal


Sento les paraules del secretari general de l’OCDE, Ángel Gurría, fent les darreres recomanacions per a reflotar l’economia espanyola, a saber: contracte únic, reduir les indemnitzacions per acomiadament improcedent, augmentar els productes i serveis sota el tipus general de l’IVA i rebaixar les cotitzacions socials. O sigui: fot-li al mono que és de goma. Un ja comença a estar fins més amunt del gorro de suportar estultícies com les que el senyor Gurría escup sense cap mena de pudor. Fa solament 4 o 5 anys a cap manaia no se li hauria acudit de dir una bajanada com aquesta. Però ara, qualsevol mindundi es veu capaç d’aconsellar una nova clatellada als pobres. Això, afegit a les taxes judicials que el ministre Gallardon ens ha endinyat sense vaselina, em duen a reflexionar en què coi s’ha convertit l’Estat. Potser més ens valdria retornar a l’edat mitjana: a canvi dels delmes, el senyor oferia protecció i justícia. Avui, ni això. Sota el lema de que “tot costa diners i els administrats n’han de ser conscients” ens van fent creure de mica en mica que és l’Estat qui paga: fals. Que és que no paguem impostos?
Doncs bé em declaro en vaga. Des d’avui i fins que jo no deixi de ser el mono de goma a qui tothom pot plantofejar, no col·laboraré en res que signifiqui facilitar les coses a l’Estat, en res que requereixi un esforç gratuït per la meva part. Començaré, per exemple, per no reciclar res de res; al contrari, barrejaré amb afany totes les deixalles de casa i les llençaré avui aquí, demà allà i si convé en qualsevol abocador clandestí. O és que s’han cregut que “jo” sóc gratis?