dimarts, 11 de desembre de 2012

La memòria d’Aznar


Sempre he tingut la sensació de que quan una patum es posa a escriure les seves memòries abans dels 70 anys és que no té esperança de viure gaire o que té una megalomania com una catedral. Les ganes desbocades de transcendència obliguen a individus sense massa intel·ligent a explicar i, sobretot, a justificar, els seus actes per tal de què la història no s’oblidi de la seva magnificència. En general, el resultat sol ser força patètic, perquè l’edat encara no els dona prou autoritat moral i perquè no sol haver-hi cap mena d’autocrítica veraç en un text baldat d’egocentrisme.
El cas de l’ex-president José Mª Aznar és paradigmàtic. Físicament ja és un personatge estrafet, petit, reclenxinat, més aviat lleig i desagradable. La seva gesticulació és amenaçant i el seu semblant extraordinàriament agressiu: no es pot treure de sobre la cara agre de la llet malmesa. És el posat de l’”hidalgo” castellà acostumat a l’estepa, al cultiu extensiu, a la terra sense horitzons: només una ratlla al fons on el cel es confon amb la terra. En la presentació de les seves memòries a Àvila, terra mística, ha deixat anar la més rància i corcada ideologia hispànica:  “algunos nacionalistas envidian no haber tenido el genio político que ha tenido Castilla” o “Castilla y León, por sus características históricas, tiene un papel muy importante que jugar en la política, porque es un momento en el que la continuidad histórica de España está encima de la mesa”. Però també es traeix i mostra la cara del conqueridor que enyora l’imperi: està reconeixent que és Castella qui, amb la seva agressivitat bàrbara, encarnada en un Cid mercenari, ha encastat, si vols per força, “los pueblos de España” en una nació fictícia.
Ell parla de que “se han perdido los pilares básicos de la Transición, entre los que se encontraba el reconocimiento a la pluralidad de España a cambio de la lealtad constitucional”. Lleialtat constitucional? Ara que als catalans se’ns recorda que vam votar a favor d’aquella Constitució, li hauríem de reclamar al de Quintanilla que ell hi va lluitar en contra i, com que no la va poder derrotar, ha maniobrat per a interpretar-la al seu albiri sense mostrar un sol bri de lleialtat cap a la pluralitat. Quin bunyol, senyor Aznar.
La fotografia de les Açores, els peus damunt la taula de Bush “me gusta mucho, me gusta mucho”, “España va bien, España va bien”... Ara ens diu que ho pagarem car; bé els catalans ja fa anys que ens passa això i una mica més no ens vindrà d’aquí. I més si així ens desfem d’una vegada d’individus fatxendes i desmemoriats com don José Maria Aznar de qui, per cert, sóc testimoni de la disfressa que el don lluïa en una festa privada: ell de Cid i ella, la senyora Botella de Aznar, de Jimena. Que els aprofiti i els empaiti.