Guardo expressament el diari La Vanguardia del dilluns dia 5 d’agost
perquè he vist a la portada que parla de les reines i la “reinamania”, un
fenomen del qual, pobre de mi, no m’havia adonat. L’article és de Núria Escur i
només començar ja em decep: parla d’una gitana d’un llibre de Falcones, que
deixa anar una parrafada sobre la seva raça que no acabo d’endevinar què carai
té a veure amb les reines de debò. Segueixo i de seguida em dono compte de que
no parla de reines, en realitat, sinó que fa propaganda de diferents llibres
novel·lats que tracten de personatges diversos que han ostentat aquest títol al
llarg de la història. Certament decebedor: per això no calia un article sinó
una ressenya i avall.
Malgrat que, entre línies, es pretén donar una visió
suavitzada de les seves vides, com a integrants de la línia alta de la noblesa,
no cal oblidar que eren dames intrigants i, sobretot, poderoses, capaces de fer
caure un rei i un regne. Fins i tot es parla de que eren menys lliures del que
pensem, però no pas gaire menys que els seus marits. No guerrejaven perquè els
vingués de gust, sinó empesos per una noblesa insaciable que si no era
corresposta es menjava el rei amb patates. I quan no eren els nobles era l’església,
que es treia de la màniga alguna creuada i corrien a treure el sancristo gros. Tot això mentre les seves
reines guardaven el tron, una tasca encomiable de la qual parlaré un altre dia.
