Sempre he tingut una memòria curta, tant que he hagut de
muntar-me estratègies, a voltes còmiques, per a assegurar-me de recordar tal o
qual cosa. Tot i que sembla que els peixos encara la tenen més curta que jo, la
memòria vull dir, em sembla que el polític és l’animal que ho supera de tros.
Un exemple n’és el senyor Mariano Rajoy: no solament ja no recorda què va
prometre al seu programa ara fa un any, sinó que ja ni sap on el té aquell
programa.
Quan
un polític perd poder, també perd l’oremus i el caos se li instal·la a la clepsa.
Així, fa només uns mesos, quan el PP pactava a tort i a dret amb CiU res no era
excloent, no hi havia divisió, tot era sentit comú. Però ara, quan és ERC que
pacta amb CiU, tot és negatiu, tot es tomba de cap per avall i el país se’n va
a fer punyetes. Com que perillen alcaldies, vicepresidències, tinences i
direccions aquesta legislatura té “data
de caducitat” (com si no en tinguessin totes). La rebequeria de la senyora
Sànchez-Camacho, que es comporta com una marquesa ofesa, bull a tota màquina i
la incontinència verbal del senyor Millo comença a omplir un orinal rere l’altre.
Com ha dit el President, tenim “adversaris
poderosos i sense escrúpols”. Doncs ja han mogut fitxa.
