Quan es produeix un escàndol polític on es fan públiques
converses telefòniques entre polítics, sempre em produeix tristesa el
vocabulari que usen els nostres dirigents. El cas Bustos no n’és, ni en serà,
una excepció. Quan era jove els carreters s’emportaven la mala fama dels
improperis més recargolats, les blasfèmies més elaborades. Acostumats a tractar
amb animals, desobedients, tossuts i mesells, engegaven tota mena d’escurçons
per la boca. I així, d’algú que usava aquesta mena de llenguatge se’n deia que “renega més que un carreter”. També era
sinònim, amb tot el respecte pels vells carreters, de persona inculta i mal educada.
Els nous malparlats barroers es veu que són ara els polítics, sempre en la
intimitat, això si, fins que es passen de frenada, la policia hi posa l’orella
i aleshores surt de tot. Utilitzar expressions com el “capo” i la “pija” en boca
de tot un alcalde de Sabadell, la cinquena ciutat de Catalunya, em sembla d’una
barroeria i un poc respecte infames. D’altres expressions ja superen fins els
límits de la mínima educació i prudència: Daniel Fernández, secretari d'organització
del PSC, per trobar un lloc de treball per Llumà etziba a Bustos “Cal col·locar-la!”; “ja he donat l'ordre”, respon aquest. O
també: Bustos es va dirigir a David Madí, exdirigent de CDC: “li dius a l’Homs i a l’Oriol que per
matar-me necessitaran més coses". Bustos fins i tot avisa que pot
treure a la llum temes compromesos per als convergents si és atacat.
Segur
que aniran sortint més perles, però tornem a la tristesa. Es diu que les
paraules potser se les endú el vent, però no és pas cert: es repeteixen com un
eco reticent, impertinent quan són ofensives, quan atempten contra la mínima
correcció i la mínima cultura que s’espera dels dirigents del país. Se n’haurien
de donar vergonya i, com deia la meva àvia “els
haurien de rentar la boca amb un fregall”.Publicat a La Vanguardia del dia 06.12.2012
