dimecres, 12 de desembre de 2012

Estic sensible


感情
Cada any TV3 organitza la seva Marató, una tasca lloable i meritòria per quan, un any rere l’altre, s’aconsegueixen recollir molts diners per a la investigació de malalties i la seva curació. En altres àmbits s’ha provat aquesta fórmula de solidaritat però mai no ha tingut la repercussió que té al nostre país: tot un èxit de participació. Es veu que, malgrat als qui ens acusen de garrepes, els catalans som prou solidaris.
Dit això m’he de queixar de l’excés d’informació que des de molts àmbits m’arriben, a tort i a dret: un degotall incansables d’espots, anuncis, declaracions, explicacions, comentaris, exemples, testimonis, informes... Ja no sé si es tracta de fer el què bonament es pugui o de batre el rècord un any rere l’altre. Entenc que es promocioni l’acte i que arribi a tots els racons del país, però jo ho percebo excessiu. A molta gent els pot, efectivament, motivar, però també hi ha persones que tanta sensibilització els pot provocar al·lèrgia: senzillament perquè són hipersensibles. Les exageracions no solen dur gaires beneficis, ben al contrari a voltes l’efecte és de rebot. Ahir, per la TV vaig veure una habitació d’hospital on un infant passa els dies lluitant contra el càncer, ell i els seus pares. De cop i volta, entra un enorme carretó i tres infermeres tocant panderetes i xiulets i encara una quarta rascant la guitarra. El pobre noiet, gairebé atorrollat per tan de mòmio, mig espantat damunt del llit, només té la mirada aclaparada i perduda. Ratllava el patetisme. Tot per un intent de dur la natura a l’habitació! Certament, definitivament, excessiu.
Corol·lari: ja estic prou sensible, ja ho he entès, no cal que m’entaforeu més sensibilina intravenosa.