divendres, 14 de desembre de 2012

Les pensions del PP



Durant la campanya per les eleccions  catalanes, la senyora Alicia es va dedicar a visitar residències de la tercera edat venent-los la idea de que en una Catalunya independent no cobrarien les pensions. Mala fe a part, interessos electorals descomptats, l’acció és d’una baixesa moral que li hauria de fer caure la cara de vergonya. Ara, el Gobierno, mentre ajorna fins el 2014 la reforma de la funció pública, els diu als pensionistes, per boca de la ministra Fátima Báñez, que d’actualitzar-los les pensions el més calent a l’aigüera. Potser convindria que totes dues, amb aquell rialleta fal·laç, anessin ara a visitar aquells avis, a veure què els expliquen. Definitivament, es necessita molta barra.
Sento ràbia, la veritat. El meu pare, que va començar a treballar amb 14 anys a la fàbrica, va tenir 6 fills i va haver de veure la mort de dos d’ells. Va treballar tantes hores que a temporades no li vèiem el pèl, només els caps de setmana i gràcies. A la feina, mentre el seu patró s’enriquia, hi va deixar la salut, tant que es va morir als 61 anys sense haver cobrat un sol euro de la seva merescuda pensió. Ara, la mare, viuda, cobra el 40% del que li hauria correspost a ell. El meu pare va treballar 40 anys, cotitzant religiosament fins la darrera pela en impostos i en seguretat social, obligat per la llei. Ara, l’Estat, li fa trampa a ell i a la mare, li diu que s’ha de sacrificar pel país i que ha de perdre, un any rere l’altre, tot el dret que havia adquirit a base d’esforç.
Contentes i mudades, aquestes dues dones es foten dels pensionistes; això sí, com que són dones i sensibles, ho fan amb un somriure a la cara, com si servís de vaselina. Em costa d’entendre que hi pugui haver espècimens humans tan mesquins.