Avui, algú m’ha dit que sóc un ressentit. De primer, m’he
sentit malament: carai, tinc ressentiment per un fet que va passar fa un temps.
M’he quedat incòmode perquè m’ha semblat un sentiment amb connotació negativa i
he reflexionat. En Quim Monzó diu que “el
que diu el diccionari va a missa”, o sigui que he agafat la versió web de l’edició
de l’IEC i hi he trobat la definició:
ressentiment
1 m. [LC] Acció de ressentir-se; l’efecte.
2 m. [LC] Disgust, irritació, que hom sent per una ofensa, una burla, un engany, etc. El capteniment dels amics li va deixar el cor ple de ressentiment. Hem restat amics, sense rancúnies ni ressentiments.
2 m. [LC] Disgust, irritació, que hom sent per una ofensa, una burla, un engany, etc. El capteniment dels amics li va deixar el cor ple de ressentiment. Hem restat amics, sense rancúnies ni ressentiments.
Hi he trobat
consol, la veritat. En efecte, per aquell fet antic em vaig sentir aleshores
disgustat i irritat per un engany. És doncs negatiu sentir-se disgustat per
aquell engany? Home, diria que és una reacció lògica i lícita. El dia que trobi
qui em va acusar de ressentit li aconsellaré que abans d’usar algunes paraules,
primer consulti el diccionari, perquè a força d’usar-los, els mots van perdent
el seu sentit original i correm el risc de ser injustos. No diré que m’alegro
de ser un ressentit, però he après que no és res negatiu; es un sentiment ben
humà.
