divendres, 23 de novembre de 2012

Sobre exhibicionisme i erotisme


El periodista li pregunta al filòsof : “El bon sexe ha de ser obscè?” I ell, André Comte-Sponville, respon: “Sense tabú no hi ha transgressió, i sense transgressió no hi ha erotisme. Som animals eròtics perquè som animals morals. Per ser animals morals tenim vergonya, i per tenir vergonya som animals eròtics: si tots forniquéssim públicament sense vergonya..., on seria l’erotisme? Fins i tot les tribus que viuen nues s’amaguen per fornicar: senten que és millor preservar aquest acte de la banalitat!”.
Fa temps que reflexiono sobre l’exhibició permanent i general que el sexe femení fa del seu cos: noies amb minifaldilles de pam, amb escots interminables, amb leggins per segona pell, shorts minúsculs, bruses que no arriben al melic... Un cos que torturen amb pírcings, tatuatges, pentinats, tenyits i depilacions extremes, sense oblidar maquillatges dalinians. Malgrat que no m’és cap ofensa, ben al contrari, sí que em pregunto fins a quin punt aquesta exhibició ha deixat de ser erotisme per passar a ser pornografia. És veritat que s’ha perdut la vergonya? No pas la vergonya nyonya de monges i capellans prehistòrics, sinó aquest pudor ètic, gairebé infantil: la vergonya eròtica, allò que ens desvetlla el desig, o la curiositat.
Potser és l’explicació que Comte-Sponville que em fa entendre perquè quan veus una noieta amb uns shorts arrapats i mínims, amb una samarreta curta fins sota els pits, que ressalten en l’estretor, un tatuatge entre les natges i la cintura i un pírcing al nas, un hom pot sentir un desig abassegador, potent.  Una atracció però, que s’esvaeix, que es dilueix, com una bombolla. Sense esperar més, perquè menys no pot ser. Per això trobo formidable la reflexió del filòsof: copular en públic és una banalitat, la mort de l’erotisme.