Cada dia llegim notícies de desnonaments, els veiem per la
TV, quan la justícia (?) va a casa del desnonat, rebenta el pany i treu, a
voltes a plantofades, el pobre ex-propietari de la casa o del pis. És una de
les imatges més salvatges i inhumanes que he vist: treure una família de casa
seva perquè no pot pagar un usurer.
Cal saber que a Espanya la usura no és un delicte des de l’any
1995, encara que contractes considerats viciats poden ser qualificats d’usuraris
i declarats il·legals. Es fa molt difícil de què un jutge dicti que un préstec
és usurari perquè no hi ha paràmetres que permetin fixar a partir de quin
percentatge d’interès es produeix aquest vici. Ni la llei, ni l’Estat, ni els
controladors financers s’ha molestat a establir-ne un. Per això, els bancs són
impunes davant d’aquesta consideració.
La usura ha estat històricament considerada una lacra. Les
religions l’han condemnada, encara que han acabat dulcificant-se a base de
donatius i prebendes. Fins i tot va servir d’excusa, una de tantes, perquè els
reis “catòlics” expulsessin els jueus a finals del s. XV. Els usurers, si els
enxampaven, eren jutjats, escarnits públicament i cremats a la foguera. L’usurer
era una persona abjecta.
Malgrat que penalment la llei, avui, ha oblidat aquesta
figura, encara continua vigent la Ley Azcárate de 1908 que, en el seu article
primer, diu textualment (sic): “habiendo motivos para estimar
que ha sido aceptado por el prestatario a causa de su situación angustiosa, de
su inexperiencia o de lo limitado de sus facultades mentales”. Parla
doncs d’inexperiència. Quantes de les persones desnonades tenien experiència en
un contracte hipotecari, desvinculat de l’habitatge, que contempla un munt de
circumstàncies que varien l’interès, que penalitzen; quants sabien que, en el
cas d’impagament, els prendrien la casa i haurien de continuar pagant, em
pregunto jo, innocent? De totes aquestes persones, unes tenien una cultura
limitada, però un gran percentatge segur que eren gent prou ensenyada, ignorant
però dels envitricollats revolts bancaris. Si ho afinéssim veuríem com el 90%
dels qui signem un document bancari, el que sigui, som incapaços de capir-ne
ben bé l’abast de les seves clàusules.
La usura, la opacitat dels textos, la valoració dels bens
hipotecats, les clàusules abusives, tot plegat forma part del gran engany de la
banca. I quan em refereixo a la banca, no vull pas quedar-me en els
mandamassos, sinó que també incloc tots aquells directors i directorets d’agències
petites o grans que, enlluernats per comissions i gratificacions indecents, van
repartir desgràcies a tort i a dret: ells també han col·laborat a la gran
falòrnia. L’ètica personal hauria de prevaldre sobre la corporativa, que al
capdavall només els fa fer còmplices de la seva maldat.
No és cap bestiesa desitjar als indesitjables banquers,
usurers de la pitjor espècie, que facin la fi del cagaelàstics. Sempre serà
millor que cremar com teies ben encebades en alguna plaça. Sempre serà més
benèvol que fer la fi del poll, plomat i rostit, donant voltes a l’ast, penjat
al rostidor de la mala llet de la gent enganyada. La maldat té el seu càstig i
si l’infern existeix, que es bullin a l’olla de l’oli més calent fins el proper
big-ban; com a mínim, colla de delinqüents, coi!
