dilluns, 5 de novembre de 2012

Manifestar-se

Heu observat mai com cacen les morenes? Són aquells peixos que semblen anguiles que surten en molts reportatges dels fons marins del planeta. De fet, ben lluny de submergir-me, és on jo les he vist, a la tele. És un peix que durant el dia s’està recollit en cavitats rocoses i que surt de nits per caçar a l’amagada. Solament amb el cap a la vista, escruta els seus voltants i quan algun despistat s’acosta massa rep una queixalada i acaba a l’estómac del predador. Després, torna a l’amagatall i a esperar de nou. Els intel·lectuals que signen el “manifiesto” publicat a El País aquests dies em semblen morenes. Solament surten a treure el cap de tan en tan, sobretot quan senten el seu status amenaçat per alguna vel·leïtat del populatxo, o quan necessiten visualitzar el seu ego. Ara, quan els catalans hem alçat la veu, veuen trontollar els seus límits i això els posa nerviosos. Mentre Catalunya ha estat quieta i obedient, tots muts i a la gàbia, quan ens mostrem rebecs, corren a “manifestar-se”. En realitat, tan se’ls en dóna el benestar del poble, solament el seu és important i intocable. Així, ens trobem amb personatges com Félix de Azúa, que es va exiliar voluntàriament de Catalunya perquè no volia que el seu fill fos educat aquí. És un dels “pensadors” de la solució Ciutadans, gran befa a la democràcia. De Azúa va abandonar C’s com tots, tots, els seus fundadors, tornant a la cova per tal de no rebre cap clatellot. Valgui com a exemple.
Els intel·lectuals han tret el cap a veure què cacen, però trigaran a tornar-hi. Ara, una vegada expressada la seva opinió, ja no es mouran més del cau: ja han deixat anar el seu sermó, com un eructe excrementici que s’abandona a la seva anunciada dissort.