Ahir, vaig veure per la tele un vídeo del PSC per la campanya electoral. Em va semblar deplorable, indecent, digne del Sr. Zaragoza, un personatge que haurien de desar a l’armari de l’oblit. No el descriuré perquè el podeu veure a l'enllaç i és molt millor veure’l, sobretot l’escena final. Jugar amb la mort per a obtenir vots és una bestiesa que només pot concebre una ment malalta. No s’hi val tot. Ni tan sols es pot recórrer a la llibertat d’expressió per justificar unes imatges que perverteixen de manera malèvola l’ètica mínima que s’exigeix a les persones que ens volen governar. Com es pot confiar en algú que es recolza en la por d’altri per a treure’n rèdit? No se’n deia sadisme d’això? O potser tortura? És la tècnica de la secta: sense mi, et moriràs perquè els altres són molt dolents, el món t'odia; tu no pots fer res, sense mi; vota’m, sinó et moriràs. Buidar de contingut la ment de l’acòlit per emplenar-la de l’adoctrinament crapulós. L’amic Zaragoza, ha pensat el l’angoixa dels malalts i dels seus familiars?
No puc entendre com ments intel·ligents i solvents del PSC han pogut donar el seu vistiplau a unes imatges que insulten i fereixen la intel·ligència dels votants. Geli, Nadal, Tura, Maragall, Iceta... vergonya. Un mort a la campanya per a fer creure al poble que si no voten la Sra. Chacon es moriran en un cul d’hospital perquè “les retallades tenen conseqüències”, com si el PSC no tingués cap responsabilitat del què passa, és d'una maldat diabòlica. I els professionals de la sanitat... apa, que deuen estar contents veient el carai de ninot que es mira des de la buidor com el piiii anuncia la fi d’un ésser humà.
I d’aquesta perversitat cal trobar-ne el culpable, que no és altre que la Sra. Carme Chacon, disposada a travessar tots els límits de la decència per esgarrapar uns quants vots.
Fa uns mesos, durant la lluita successòria del PSOE, la Sra. Chacon va renunciar finalment a la carrera cap a la Moncloa. Aleshores, una femellista recalcitrant va escriure un panegíric a la Vanguardia denunciant que la condició de dona de la candidata l’havia condemnada a l’abandó. Tot seguit feia una lloança exultant de la bondat femenina davant la perversitat masculina. Ja vaig escriure aleshores que l’ambició no té sexe i que la senyora Chacon, com qualsevol “trepa”, busca el poder a qualsevol preu. La retirada només era una estratègica retirada a les casernes d’hivern, bo i esperant el bon temps. Ara, amb aquesta collonada, ella mateixa es retrata. Misèria, Carme Chacon, misèria.