dilluns, 17 de desembre de 2012

“La deute” de l’Alicia


Ja he parlat alguna altra vegada del llenguatge dels polítics, que no deixa de ser l’espill de la seva ànima, a voltes més negra que el carbó. Em refereixo tan al llenguatge públic com al privat, aquell que usen quan fan la veritable política de passadissos (secrets). Avui, per CATRadio entrevisten l’Alicia Sánchez-Camacho Pérez i el primer que em grinyola és la seva referència constant a “la deuta”. Com que és endèmica i afecta terriblement al nostre país, durant tota la conversa la parauleta va sonant per les ones hertzianes de tot el país. No és que avui la senyora Sánchez-Camacho tingui un lapsus recurrent, sinó que sempre feminitza aquesta paraula, que en castellà sí que ho és de femenina. Això demostraria que la immersió lingüística no ha estat prou efectiva? No ho crec. Sempre hi ha expressions que se’ns encallaran, siguin en castellà, siguin en anglès. La senyora Alicia Sanchez-Camacho Pérez deu tenir els seus assessors d’estil, o de qualsevol altra ciència d’aquestes que ajuden a la candidata a fer-se.  I doncs, com és que no corregeixen errors tan evidents com aquests en els seus assessorats?
Potser és per això que tan lluita contra el català i s’entesta a treure’l de la vida pública: si no hagués de xerrar en català, diria “la deuda” i santespàsques. Però també fa pensar en altres causes. En una entrevista amb Xavier Sardà al El Periódico declara “Yo he vivido en la casa cuartel, he jugado por las dependencias, me iba a la zona de los solteros... Era la niña mimada de todos. Eran viviendas... Recuerdo lo de «todo por la patria». Se cerraban las puertas y quedabas aislado del exterior”. Jo he estat en una “casa-cuartel” i puc assegurar que l’adjectiu que millor la definiria és lúgubre. Afegit a la gran veritat de quedar aïllada de l’exterior, poden explicar el trauma d’aquesta dona. De moment, però, i per si de cas, començaria despatxant els assessors. Sempre serà més barat que anar al psiquiatre i així, de passada, no augmentarem “la deuta”.