Ja he parlat alguna altra vegada del llenguatge dels
polítics, que no deixa de ser l’espill de la seva ànima, a voltes més negra que
el carbó. Em refereixo tan al llenguatge públic com al privat, aquell que usen
quan fan la veritable política de passadissos (secrets). Avui, per CATRadio
entrevisten l’Alicia Sánchez-Camacho Pérez i el primer que em grinyola és la
seva referència constant a “la deuta”. Com que és endèmica i afecta
terriblement al nostre país, durant tota la conversa la parauleta va sonant per
les ones hertzianes de tot el país. No és que avui la senyora Sánchez-Camacho
tingui un lapsus recurrent, sinó que sempre feminitza aquesta paraula, que en
castellà sí que ho és de femenina. Això demostraria que la immersió lingüística
no ha estat prou efectiva? No ho crec. Sempre hi ha expressions que se’ns
encallaran, siguin en castellà, siguin en anglès. La senyora Alicia
Sanchez-Camacho Pérez deu tenir els seus assessors d’estil, o de qualsevol
altra ciència d’aquestes que ajuden a la candidata a fer-se. I doncs, com és que no corregeixen errors tan
evidents com aquests en els seus assessorats?
Potser
és per això que tan lluita contra el català i s’entesta a treure’l de la vida
pública: si no hagués de xerrar en català, diria “la deuda” i santespàsques. Però
també fa pensar en altres causes. En una entrevista
amb Xavier Sardà al El Periódico declara “Yo he vivido en la casa cuartel, he jugado por las
dependencias, me iba a la zona de los solteros... Era la niña mimada de todos.
Eran viviendas... Recuerdo lo de «todo por la patria». Se cerraban las puertas
y quedabas aislado del exterior”. Jo he estat en una “casa-cuartel” i puc assegurar que l’adjectiu
que millor la definiria és lúgubre. Afegit a la gran veritat de quedar aïllada
de l’exterior, poden explicar el trauma d’aquesta dona. De moment, però, i per
si de cas, començaria despatxant els assessors. Sempre serà més barat que anar
al psiquiatre i així, de passada, no augmentarem “la deuta”.
