En valencià, la almendra es diu amela. O sigui que Víctor
(Manuel) Amela també es podria haver dit Víctor (Manuel) Almendra. Ve al cas
això per la tendència natural d’aquest periodista a escriure en castellà, un
tret que ha sortit a la superfície en ser-li concedit l’amanit premi Ramon
Llull per a obres en català. Sembla anecdòtic, però no ho és tant.
Per motius familiars, tinc vinculació personal amb el poble
de Forcall, d’on són originaris els avantpassats d’Amela. Hi he estat manta
vegades a Forcall, a Morella i he recorregut intensament el Maestrat i la
comarca dels Ports. És per això que quan vaig veure una sinopsi del llibre “El cátaro imperfecto / El càtar imperfecte”
el vaig comprar i el vaig regalar al meu sogre. Ell, quan en va acabar la
lectura, me’l va passar i el vaig llegir en la versió catalana. Resumint: el
llibre era menys que mediocre, era una narració penosa. Mal ambientada geogràficament
i social, amb una línia temporal desestructurada i una trama fluixa i poc creïble,
vaig pensar que Amela podia ser un bon periodista; ara bé, com a escriptor, no
passava de com ja he dit, de penós. Sempre havia llegit amb interès les seves “contres”
de La Vanguardia, i m’agradaven més que no pas les de Ima Sanchís i Lluís
Amiguet, els seus companys de pàgina, però la seva vessant de novel·lista no
mereixia gaire atenció.
Ha d’haver millorat molt Amela perquè el premiat “La filla del capità Groc” sigui digne
del Ramon Llull. Però el llegiré. No pas perquè m’il·lusioni la seva lectura,
sinó perquè resulta que a cal Tomàs Penarrocha Penarrocha, el capità Groc, eren taverners i la taverna, coses
del destí, va acabar sent la casa del meu sogre.
