Crònica breu i potinerota de la coronació de Felip VI

M’apresso a fer una crònica del poc que he vist de l’entronització de Felip de Borbó, el borbonet (que no el bombonet). Ho faig perquè no se me’n vagin al carall dues imatges que m’han quedat a la retina. La primera és la del Presidente Rajoy vestit de pingüí, esperant al rei palplantat –com si li haguessis encastat un pal d’escombra per allà– davant l’entrada del Congreso. Amb aquells dos faldons penjant-li al darrera i els pantalons de ratlles, la figura de l’animaló es distorsionava per la mirada perduda a l’airecel de la Carrera de san Jerónimo: un gallegu autèntic...  i patètic. L’altra imatge és la de les senyores diputades del PP fent el genollet davant del monarca. Totes impacients, com núvies sotmeses al dret de cuixa, estaven atentes a l’arribada del rei qui, prenent-los la mà, les cobria una per una des de la seva alçada. Totes amb faldilla, per descomptat, algunes lluint les cuixes, dignes de l’aristocràcia més rància. Perquè així com la panxota identifica els bisbes, les cuixotes delaten les marqueses. De veres que ha estat tot un espectacle, que descriu bé el Pep Molsosa al seu blog ara mateix: “Quins fastos tan lluny del poble! Quin populisme tan ranci i anacrònic! Tant de bo sigui l'últim cop que hem d'assistir a espectacles d'aquest tipus!”. Tan de bo Pep! I us deixo la part final del poema Sóller, del malaguanyat poeta mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel. És per refrescar la pudor de naftalina que avui s’ha sentit des de Salses a Guardamar.

Unes cuixes de marquesa

em repassen l'espinada.

Quan el setí es torna gel,

sembla que es faci de flama.

El vicari compareix

amb un vas de llet glaçada.

La suor de les aixelles

li travessa la sotana.

Me’n vaig corrents a can Felip, que m’apreta!

L’Europa que ens espolsarà

Llegeixo avui als diaris que l'N-VA flamenca rebutja finalment integrar-se a l'ALDE (l'Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa). L’admissió de Ciudadanos i UPyD ha provocat molt de rebombori dins d’aquest grup de la cambra europea. Sembla que Ramon Tremosa va fer mans i mànigues per a evitar-ho, però a Europa els números manen i el nombre de diputats a guanyar han fet forat en allò dels principis. Ha semblat una desgràcia pels catalans. Per contra no sembla pas que hagi afectat massa als independentistes holandesos, que han sumat els seus quatre escons als Conservadors i Reformistes Europeus (ECR) i santes pasqües.

És una gran lliçó de la qual hem d’aprendre. Ser un país petit té avantatges certes, però també desavantatges inevitables i els holandesos ho saben bé. Catalunya n’ha d’aprendre i posar-se al seu lloc, perquè mai no podrà enfrontar-se ni a Europa ni a España per volum: no podem imitar la política exterior espanyola perquè fracassarem. Hem d’imitar l’holandesa, la danesa, i si convé no ficar-nos on no ens demanen. I, sobretot, aprofitar el gran avantatge que dóna ser petit: la maniobrabilitat; que l’ALDE ens la fot, ens passem a l’ECR i a sucar. Si ens fan poc cas perquè som petits, tampoc s’adonaran massa de que canviem de rumb i quan se’n vulguin donar compte ja serem ben lluny. D’Europa n’hem de treure tot el profit que puguem i passar de puntetes a l’hora de signar compromisos. Perquè Europa està feta per i per a els grans, Europa no ens regalarà res, no ens farà independents. Això sí, si arribem a la independència ens cobrarà religiosament la “quota” com a contribuents nets i ens espolsarà les butxaques tant com pugui exactament igual com fa España ara. Deixem-nos de romanticismes i anem per feina que amb el lliri a la mà ens donaran pel sac.

Batucades impertinents

Dissabte vaig ser a la manifestació que es feia a Barcelona per l’escola catalana. Des del principi fins al final, vam estar amenitzats per diferents grups de batucaires que ens burxaven l’orella amb el seu soroll infernal. Amb uns quants bombos, una mica de ritme i escàs sentit d’estètica musical semblaven rellevar-se un darrera l’altre per tal de que la festa no decaigués. Aliens a l’esperit de la protesta, lliurats al seu art de la fressa, el rebombori ens impedia parlar entre nosaltres i mantenir una conversa va ser pràcticament impossible. En els primers moments, el final de les seves llarguíssimes simfonies –un seguit repetitiu de batzegades sobre les castigades pells de tambor– era aplaudit pels veïns de marxa, però al cap d’una hora de sentir-los tothom se’ls mirava amb resignació franciscana. Entre batucada i batucada, uns resignats grallers, amb molta voluntat, intercalaven alguna peça, ràpidament contestada pels “bombers” de torn.

Certament, vaig pensar què hi pintaven allà. És que la organització els pagava la el concert? Participaven de les nostres reivindicacions? O eren allà perquè no saben on anar amb la seva música? No ho sé, amb franquesa. I no és que em facin nosa, però la impertinència del seu bum-bum interminable acaba fent molesta la seva presència. Tant que, al final de l’acte, no vam poder sentir els parlaments de cloenda perquè els batucaires estaven per la feina, la seva esclar.

Les calces de la Consellera

No puc entendre de cap manera, i mira que hi he donat voltes, que un mestretites y mitja dotzena de famílies recalcitrants tinguin amb l’ai al cor a la comunitat educativa i a tota la Generalitat. No puc entendre com es pot tolerar que uns quants ciutadans puguin fer un xantatge obert a tot un país, a tota una cultura. No puc entendre que se’ns humiliï d’aquesta manera, de veres que no. O potser sí, que ho puc arribar a capir: la senyora Consellera Irene Rigau ha dimitit de la seva obligació de defensar la nostra cultura, un dels nostres signes més estimats com és la llengua. Perquè bé, ja hem ajornat el problema fins a final de curs, però cap de les escoles que ha estat afectades saben què carai hauran de fer el curs que ve: calien directives que avui ja han fet tard.

Trobo a faltar, senyora Consellera, una actitud valent i decidida per part seva davant d’una comunitat que demana a crits un lideratge potent. Ells, senyora Rigau, la seguiran on sigui, però no els pot deixar indefensos davant la voracitat de quatre aprofitats. No fem les coses bé. Dissabte vaig ser a Barcelona manifestant-me per l’escola, una manifestació inútil perquè no hi ha compromís real. Una manifestació inútil perquè va estar convocada fora de temps, perquè hi havia més batucada que capgrossos.

Em fa vergonya haver d’escriure això perquè em sento profundament humiliat, vexat per un Estado que aconsegueix un a un els seus objectius, mentre la nostra Consellera no sap què farem demà passat. Jo, senyora Rigau, no vull una escola en castellà, ni un 25% ni res de res i només ens queda una solució: la desobediència. Però per això, necessitem una condició imprescindible: que la senyora Consellera no se’ns cagui a les calces (i ja em perdonarà, però l’expressió és ben catalana).

Un consell (gratis) als amics taxistes

Malgrat que em sap greu pel taxista de veres, els he de dir que la seva protesta és estèril i que val més que dediquin el seu esforç no pas a defensar un statu quo corporatiu. Quan dic "taxista de veres" em refereixo a l’autònom que amb la seva llicència es guanya la vida. Cada vegada en queden menys. La perversió del sistema ha anat creant empresaris del taxi que compren llicències i lloguen conductors, com més barats millor. Els sindicats ineficaços hi han contribuït. Amic taxista: aturar sistemes com Uber que s’estenen globalment és una entelèquia. Probablement esteu destinats a desaparèixer, almenys en una bona part, com ho han fet altres oficis que semblaven eterns. Als USA les app-taxi ja són una pràctica habitual i la Comissió Europea ha dit que no es poden posar límits a nous models de negoci que beneficien els ciutadans.

Us explicaré una història. El Pau –nom fictici, per descomptat– va acabar empresarials el 2009 i, amb una beca, se’n va anar a Anglaterra a fer un d’aquests màsters fantàstics que et fan més savi. Va perfeccionar l’anglès. Quan va tornar, va aconseguir, després d’esforços ingents, una altra beca per continuar la seva formació a París, on va arribar a treballar de becari a l’Elisi. Va perfeccionar el francès i, com que vivia en un pis de la banlieu amb tres italians, també es va quedar amb aquesta llengua. Durant el 2012 va enviar tants currículums que va esgotar un cartutx de tòner sencer. Al poble es jubilava un taxista i, per no quedar-se a la lluna, li va llogar el taxi. Avui, un any i mig després, té uns ingressos considerables fent de taxista, tant que ja no envia currículums. La seva cultura i els seus idiomes li han permès de convertir-se més que en un xofer en un company de viatge. Les empreses de la comarca li lloguen el servei per atendre gent que ve de tot el món. Si tenen alguna hora lliure el Pau els du de visita i els fa de guia a càrrec de l’empresa. Organitza viatges personalitzats per tot Europa a preus continguts. Mentrestant, estudia xinès i s’ha tret un títol de socorrista per atendre als seus clients, arribat el cas. Per descomptat, també tragina gent d’un poble a l’altre, com s’ha fet sempre.

El taxi clàssic no s’acabarà d’avui per demà, però el servei sense valor afegit té els dies comptats, no ho dubteu, i el cotxe sense conductor truca a la porta. Els qui teniu una edat, possiblement podreu jubilar-vos sense massa sobresalts, però els joves cal que hi posin imaginació, perquè sinó Uber els passarà pel damunt.

Visca la gallineta ecològica! Dedicat, amb afecte, a na Núria Coll

Per una d’aquelles casualitats casuals, ensopego amb el programa Divendres de TV3, que aquesta setmana fan des de Folgueroles. Veig un xicot que explica que cria aviram ecològica i una xicota que ens presenta, atenció, un galliner urbà. Res a dir: tothom publicita el què té per a vendre. Al costat hi veig na Núria Coll, a qui aprecio especialment perquè pretén que tots mengem molt i molt sa, tant sa que a voltes més ens valdria no menjar. Mirem les dues fotografies, que no són altra cosa que una captures de pantalla del vídeo del programa, penjat a la web de TV3. A la de l’esquerra, sempre segons na Coll, es poden llegir les condicions que s’exigeixen perquè una gallina o dindi, siguin considerats ecològics. Entre elles,  es pot llegir que cada animal hauria de disposar de 4 m² d’espai, que ja és més del que disposen alguns humans. Bé, molt bé. Després, na Coll ens canta les excel·lències d’un galliner urbà, fet amb fusta reciclada naturalment, on s’hi encabeixen tres formoses gallines. Vistes les proporcions de la baluerna, no crec que faci més de 3 m², que dividit per les tres ocupants ens dona que toca a 1 m² per cresta. Però, no havíem quedat que calien 4 m² per fer feliç una gallina? Ai, ai, ai, que em sembla que hem patinat, benvolguda Coll...

Escric això perquè cada dia em sorprèn la poca feina de documentació que fan a voltes els periodistes, una mancança que els du a donar informacions contradictòries, com la que ens ocupa, errònies, o incompletes. Per exemple el carai de galliner: ja sap na Coll que les gallinetes caguen i que produeixen una gallinassa pudenta, tòxica i corrosiva que s’ha de netejar diàriament? Que les gallines puden? Que, a nosaltres, aquesta pudor ens pot semblar molt ecològica, però que als veïns potser no els agradi gaire? Que les gallines es desponen a l’hivern i que no deixen anar ni un ou? Que cal tenir verdura mig corrompuda, pudenta, humida i fastigosa per alimentar-les? Que el gra també put? Que tot aquest aliment atrau rates i ratolins? Que les gallines cloquegen i poden molestar el veïnat? I, per acabar, les gallines es fan velles, es desponen definitivament, i cal fer-ne alguna cosa. En fi, amiga Coll: tenir un galliner porta molta feina, pot molestar el veïnat amb pudors i soroll i atrau altres bèsties gens desitjables. És que aquesta informació no s’ha de donar? La desconeixem? El fet és que, si algú  es gasta tres-centes cuques en un embalum com aquest, se l’emporta a casa i es troba amb tot això, ja pot anar cridant ous a vendre!

...i, Maria, també sé / que ets falsa.

No volia escriure sobre l’abdicació del Borbó, però la diarrea informativa en què han entrat els mitjans catalans se m’ha encomanat i si no evacuo rebento. Dir que no em fa ni fred ni calor seria poc, però m’estalviaré posar-hi adjectius poc edificants per centrar-me en l’atenció formidable que s’ha prestat a un fet biològic que als catalans ens hauria de deixar més aviat indiferents.

Ahir els de la Tribu de CatRàdio, un programa que pel nom hauria de semblar innocu, fins i tot van entrevistar una especialista (madrilenya) en protocol per saber el color dels mitjons que el Borbó dimissionari haurà de dur a partir d’ara. Em feia més l’efecte de ser a Madrid, a la “villa y corte”, que no pas a la Barcelona que a principis de segle adaptava l’himne de Riego i cantava: “El rei demana corona / corona li donarem, / que vingui a Barcelona / i el cap li tallarem”. En fi, una cagalera entre rosa i monàrquica que feia esglaiar i que, com vaig escriure, em tornava la cara ximple.

No ens deixem enredar: el Borbonet que ara ens engalten sense vaselina, no ens oferirà res que España no ens hagi ofert mil vegades des del 1714 ençà. Mitges promeses, molt ben redactades en castellà per especialistes de l’enrenou i l’estraperlo, que no compliran mai. Com sempre vaja: un os, sardanes i castellers i a córrer per passar quaranta anys més munyint la mamella catalana.

Crec que el President Mas, qui cada vegada més ens en diu en anglès, ho deixava clar només saber-se de la maniobra borbònica: “Canviarà el rei, però el procés va endavant”. És així. España fa temps que va dimitir de Catalunya i ens té com una nosa necessària i ara ja no ens interessen les seves intrigues i enviem un missatge clar: feu el que vulgueu que nosaltres anirem per on ens doni la gana. De ponent, ni vent ni gent: tot és una enorme garrofa.

El gran Josep M. de Sagarra, a qui cada dia envejo més la seva vena satírica, escrivia demà farà 120 anys la “Cançó del desig farsant”. En una de les estrofes d’aquest poema, més amb sarcasme que amb ironia, deia: 

“Jo ja sé el peuet lleuger
tots els punts que et calça.
També sé que moriré
i, Maria, també ho sé
que ets falsa”.


P.D. Aquest poema de la "Cançó del desig farsant" va ser exquisidament musicat per Guillermina Motta i el trobareu a Spotify.

No juguem amb la bona fe

Ahir vaig desplaçar-me a Vic a una, diguem-ne, conferència d’Òmnium Cultural. Hi assistien representants de la FAPAC, la UVIC, de Somescola i d’Educació és futur, a més de representants d’Òmnium. L’hora era a 2/4 de 9 del vespre a l’antic auditori de Caixa de Manlleu i el títol una cosa així com “Pares, mestres i alumnes davant la LOMQE”. Molt bé. Semblava que els conferenciants donarien directrius i interpretacions del que cal fer a les escoles davant l’ofensiva del ministre Wert contra l’escola catalana. Però no. Després de que els convidats en presentessin un  panorama apocalíptic de l’educació mundial i catalana, empitjorada per la recentralització espanyolista, el representant de Somescola ens va engegar un míting sense engaltar i en dejú que em va deixar esmaperdut. Fet i fet, tots ens convocaven a la manifestació del proper dia 14 a Barcelona per l’escola catalana. Ens van fer propaganda de samarretes i capgrossos, ens van explicar les condicions de venda, l’oferiment d’autocars, a 9 € per persona, i l’encàrrec de sembrar la convocatòria.

Em va semblar una solemne ensarronada. A dos quarts de nou del vespre, sense sopar i amb un dia complicat per endavant allò no em va fer cap gràcia i em vaig sentir utilitzat. Si m’haguessin dit que es tractava d’això no hi hagués anat perquè altra feina tinc. Em fa vergonya i m’irrita veure com una entitat amb el prestigi i l’ètica d’Òmnium hagi de recórrer a tàctiques retorçades per atraure un grup de persones a una tupper-llenguacatalana per tal d’omplir la manifestació.  Un mitjà molt miserable per una finalitat tan noble. Francament lamentable. El meu país no hauria de ser així. Òmnium no hauria d’actuar així.

Ah! A la manifestació del dia 14 ja havia decidit anar-hi.

Sobre la violència, encara

El Movimiento de Liberación Nacional, més conegut com a Tupamaros, va ser una organització eminentment maoista i violenta sorgida a l’Uruguai a mitjan dels anys 60. A ran de la dictadura militar, que va governar el país entre 1973 i 1985, els seus dirigents van ser detinguts i el grup desarticulat. Els qui es van poder exiliar, però, van fer força soroll i el debat es va estendre fins el nostre país. Aquí, malgrat la repressió franquista, es va discutir llargament sobre aquest grup i també sobre la violència extrema amb què actuaven. Jo, aleshores tenia 19 anys, vaig assistir a una conferència que el desaparegut sociòleg Modest Reixach va oferir sobre el tema. Aquell 1973 ETA havia enviat al cel l’almirall Carrero Blanco i es discutia molt i molt sobre el camí extrem que la organització basca havia pres. En aquell ambient és on cal posar les paraules de Reixach, que van ser aquestes, segons recordo: “A voltes, la violència és la única forma de diàleg que queda als oprimits, als desheretats, a la bona gent sense esperança”. Fa pensar, no?

Ara venim al 2014, han passat 41 anys i el país suporta un índex indecent d’atur, els salaris han baixat miserablement, el benestar social és més aviat malestar social i les oligarquies cada vegada són més riques. Ahir, el professor de la UVIC, Antoni Tort, deia que “als poderosos ja no els interessa el caviar, que fa temps que el tenen: ara van per llevar-nos el pa”. Per acabar-ho d’adobar, un ministre absurd, sortit de les catacumbes franquistes anomenat Jorge Fernández Díaz, vol embussar les xarxes socials perquè fomenten l’odi. Digueu-me: què els quedarà “als oprimits, als desheretats, a la bona gent sense esperança”? No tots abaixen el cap i tornen a la feina, perquè encara els queda un bri de dignitat. Fins avui, són grups marginals els qui agafen un pal i trenquen uns quants vidres, cremen algun contenidor i calen foc a una excavadora. Però anem amb compte, perquè els poders públics continuen pressionant i les actituds violentes s’encomanen, perquè no els queda cap més “forma de diàleg”. I tornem al Modest Reixach.

Al nostre país, per vergonya meva, surt un Conseller d’Interior, Ramon Espadaler que, davant dels fets de can Vies ens venta pels morros que “tenim un problema greu com a societat si qui s’ha de justificar és la policia”. Podríem girar la sentència del Conseller i dir que “els qui governen tenen un greu problema quan la policia s’ha de justificar cada dos per tres”. Voldria recordar-li al senyor Espadaler que la policia, i ell amb més motiu, ha de justificar les seves actuacions cada vegada que la ciutadania li ho demani. Frases com la seva no fan altra cosa que alimentar aquella postura tan de dretes –Espadaler és d’UDC– que pensa que governar es fa amb un xec en blanc. Com a servidor públic, Espadaler ha de justificar-se cada vegada que se’l requereixi. Només faltaria!

Molta gent amaga el cap a la manera estrúcica quan veu violència o en sent parlar. Tothom la condemna “sense pal·liatius” i renega d’ella. Nosaltres mateixos, per bé o per mal, som qui som i on som a través de la violència. Sempre ens convé reflexionar-hi malgrat ens repugnin certes actituds, perquè al darrera pot ser que s’hi amagui una reiterada, persistent, opressora i salvatge mordassa que aboca a una part de la societat, als “als oprimits, als desheretats, a la bona gent sense esperança” a buscar formes de diàleg alternatives, entre elles la violència.

El cardenal Josep Cuní

Llegeixo a l’Ara: “Cuní diu que el PP, CiU i ERC van rebentar-li el debat electoral perquè no el podien controlar”. Recordo els anys d’aquell Cuní a CatRàdio amb una certa enyorança, al periodista incisiu i, sobretot, ben documentat. Les seves entrevistes feien tremolar el polític més veterà de l’escena d’aleshores. Era almenys tant temut com la Mònica Terribas, més recentment. Va plegar, ja no recordo perquè, i se’n va anar als EEUU uns anys a aprendre dels mestres d’allà i ara, després de passar per TV3, és a 8TV, la TV del comte que té el coll inclinat, cap a la dreta, com la torre de Pisa. En la línia editorial del noble (?) català (?), el Cuní se’ns ha tornat unionista i tira tantes cosses com faci falta contra el dret a decidir.

Però el que m’irrita del Cuní no és pas la seva deriva: tothom es guanya la vida com pot. El que em treu de polleguera són els seus aires de diva ofesa que gasta dia sí dia també. Des de la seva trona vanguardista, brama com si fos un bisbe dels d’abans i tot li sembla poc. La seva dicció clara i directa et penetra el cuc de l’orella i sempre sembla que té la raó absoluta. Al Cuní, en definitiva, el perden les formes i la panxa de cardenal. D’aquells cardenals que sopen a la terrassa del Vaticà amb els poders fàctics i després volen predicar caritat, austeritat i castedat i ètica i independència i tantes coses de bon dir. Aquesta mena d’actituds m’inspiren un sentiment de fàstic que se’m fa difícil de digerir i desperta en mi pensaments altament impurs. Que ara el Cuní surti a fer-se l’ofès per un debat avortat amb els candidats a les eleccions europees, em sembla d’un miserable poc edificant. I encara més quan vol presumir d’”incontrolable”. Segons ell, la seva independència es veia compromesa per les exigències dels partits. Es necessita barra: ell que s’empassa les babaies del comte, ens ve a donar lliçons d’ètica. És inacceptable Cuní.

Qui pensa amb la punta del nap?

En un blog d'UPyD llegeixo: “El Dr. Tobeña discutirà dades aportades per la genètica, la psicologia social i la neuroimatge dels biaixos i afectes pro-grupals que permeten aprofundir en la recerca dels sistemes neurals que nodreixen i enforteixen els nacionalismes identitaris”.

Collons! Ja és complicar-se la vida, ja. Em podria embolicar molt, però li contestaré amb un poema curt i clar del gran Josep M. de Sagarra:

Pixo a l'abim:

al fons la mar blava, 

allà el cap de Begur, 

aquí el cap de la fava.

I a viure senyor Tobeña, que són quatre dies!

Sobre la provocació i les pedregades

En aquests dies de revolútum electoral, molts polítics espanyols visiten Catalunya ben carregats amb l’artilleria pesant que els proporcionen els seus assessors. És evident que el debat sobiranista no és tal pels nacionals: és una ofensa que no pensen discutir i que combaten amb el foc de tota mena d’armes. Ens tracten de tot, ens insulten, ens alliçonen i adoctrinen a casa nostra mateix i encara pretenen que els rebem amb alegria. No sé, però em sembla que si els acollim amb indiferència ja poden donar gràcies a Déu. Que la ínclita senyora Rosa Díez reclami des de l’Hospitalet de Llobregat que l’Estat prengui les competències d’Ensenyament a la Generalitat, perquè així “no s’eduqui ni en l’odi ni en la mentida” és un insult inacceptable. Com es pensa que la rebrien en qualsevol escola del Principat, amb pètals de rosa i càntics d’alegria? Com s’han de sentir els professors, pares de les AMPA i alumnes? Potser l’odi el genera ella i tots els altres amb la seva actitud, pregunto?

Algú admetria que algú vingués a casa seva i li digués com ha de fer les coses? Algú està disposat a admetre que un foraster l’insulti al menjador de casa? Doncs això. Potser els jutges i la fiscalia, enlloc d’empaitar banderes, haurien d’investigar els casos de provocació que, dia sí dia també, protagonitzen els polítics espanyols quan venen a Catalunya. Potser la senyora Díez entendria que li llencin algun pot de pintura i el senyor Montoro algun cop de roc. Que entendre no vol dir justificar, però sí que vol dir reflexionar i exercir l’empatia, que no costa tant. Ja dic, provocar és una forma de violència que no és admissible, tan inadmissible com una pedregada.

La lliçó de Turmeda

Anselm Turmeda, poeta, allà pel segle XIV-XV, escrivia:

Diners, magres fan tornar gords,

e tornen lledesmes los bords.

Fa uns dies, una dona molt enfadada, va engegar dos trets a una política lleonesa. Es veu que després d’uns anys d’amistat i favors mutus, la cosa es va enredar i l’acomiadament de la filla de l’assassina va ser la causa de que ambdues congriessin tal quantitat d’odi que només l’exercici d’una violència extrema podia aturar. Tot seguit, els mitjans van publicar la vida i miracles de la política lleonesa resultant que, a més d’acumular càrrecs com els hàmsters acumulen menjar, s’havia obert pas a la política a colps de colze. De tot plegat es dedueix que havia fet “amics” a base de trepitjar ulls de poll a tort i a dret, i que en tenia a les files enemigues però també a les amigues.

Ningú, hagi fet el que hagi fet, no mereix morir com ho va fer la política lleonesa; però mori com mori, cal separar la forma del fet. “[Diners]... tornen lledesmes los bords”–lledesmes és sinònim de legítim”–, cantava Raimon en els versos de Turmeda, però la mort torna a tothom al seu lloc. No hi ha més.

Jo dic merda sovint

Salvador Cardús defensa Raimon a la contraportada de l’Ara d’avui, 13 de maig. Més que defensar Raimon, reivindica el dret a la discrepància; absolutament d’acord: ni tan sols els catalans tenim la raó absoluta. Cert també que devem molt als nostres veïns per les seves aportacions a la cultura i la política catalanes; però compte, que també els catalans hem contribuït, i molt, a mantenir vives les seves. Però, bé, no es tracta de passar comptes. Volia dir que ni tan sols un homenot com el cantautor xativí ho fa tot bé, i jo ja li vaig retreure, no pas la seva discrepància, sinó el moment i la oportunitat de les seves paraules. Raimon no és oportú en manifestar els seus dubtes en un moment tan delicat per a Catalunya –potser ell, personalment, també té algun deute amb la seva terra d’acollida–. I, crec, que no endevina el moment perquè ja feia temps que molts esperàvem un pronunciament; jo personalment anys i li ho havia demanat més d’una vegada. En realitat, tan me feia el què digués, però el silenci prolongat m’ha agrejat l’espera. Resumint: no he volgut mai que Raimon pensi com jo, però m’hagués agradat que caminés amb mi. Explico tot això, benvolgut Salvador, perquè sóc dels qui ha criticat Raimon, però no en el sentit que dones al teu article i perquè no m’agradaria passar per d’intolerant o unanimitarista només perquè no n’aprovo les formes.

Quan a la merda... confesso que sóc renegaire de mena i en dic un sac de paraulotes, cada dia. Ben al contrari del Salvador, jo no puc pas comptar quantes vegades l’he escrita: una feinada. Però si li molesta, doncs que no em llegeixi (tot sigui dit amb respecte).

De dones i condons

Una noia surt en un anunci ficant-se un coixí sota les faldilles per veure com es veuria si estigués embarassada. Suposo que és un gest que moltes joves han fet: una visió d’estètica diferent. Després, aquesta noia decideix que s’agrada amb la panxeta –o panxota, que per a algunes tot és diminutiu– i, agafant un paquet de preservatius, comença a punxar-los amb una agulla. Les reaccions es van fer esperar una mica; segur que si s’hagués tractat d’un anunci masclista la reacció hagués estat fulgurant. I tiro dards contra el feminisme mal entès, que jo anomeno femellisme, amb tot el propòsit. Tant les autoritats sanitàries com altres col·lectius es van esverar perquè... era una temptat contra la salut pública en la prevenció de malalties de transmissió sexual.

Hi he reflexionat i he trobat almenys dos grans grups humans que resulten menystinguts i ignorats.

Primer els homes, possibles pares de criatures fruit de preservatius trucats. La dona, en aquest cas, prescindint de la voluntat del company, decideix tenir un nen perquè li està bé l’estilisme maternal. Això em porta a reflexionar quantes vegades ha passat que una dona ha decidit, per ella mateixa i per motius diversos i espuris, convertir la parella en pares. Quina reacció és la del company? L’embaràs convertit en un xantatge, emocional o material, en una arma de dominació femellista? En una frivolitat passatgerament estètica?

Segon i principal perjudicat: el nen. Què en farem del fruit de l’estètica panxeta –o panxota– quan, al cap de nou mesos, es desinfli? Serà una nosa que ens endurem al bar de copes fins a la matinada? En donarem la culpa al mascle –sempre amb ganes– d’haver-se posat el preservatiu malament? Li direm a la criatura, quan sigui gran, que va ser fruit d’un rampell de estètic? Ja és misèria, perdoneu, i una falta de respecte que em fa bullir les neurones; una banalitat que pot determinar la vida d’una persona.

Potser les meves reflexions es poden veure desproporcionades, exagerades, però no volen ser altra cosa que una provocació que ens dugui a reflexionar en la cultura del “tot s’hi val”, fins i tot punxar condons per aconseguir ja no un embaràs, sinó la panxeta –o panxota– que provoca, per una estètica de nou mesos. És una cosa de dones.

Em sembla que no té remei

Les ocurrències del Pere Navarro són cada cop més delirants i, sobretot, preocupants. Llegeixo al diari que ahir, referint-se als comicis europeus va deixar anar:  “No podem permetre que ens segrestin les eleccions”. Explica el periodista que el cap pensant del socialisme català es referia a què es parla més de la consulta que d’Europa. Potser serà que és el que interessa als ciutadans, dic jo. Potser és que les seves propostes, quan al procés, no són gaire reeixides. Potser és que ja no sap què més dir, o fer, perquè l’escoltin. És preocupant perquè ara mira de dir-nos a tots de què hem de parlar als mítings els propers quinze dies.

Jo diria, benvolgut Pere, que els catalans volem parlar d’Europa perquè, malgrat els clatellots que hem rebut sempre d’aquesta encara entelèquia, hi seguim creient i estem disposats a donar-li una darrera oportunitat: la de deixar-nos votar sobre el nostre destí. I això és el què tu no vols, oi Pere? Perquè el Pérez, si no creus, et clavarà un calbot i aquest (aquest i no pas el de Terrassa) serà el definitiu.

Immigrants tots, però diferents. Va per tu Marian.

Íngrid Bernal, una noia que per motius laborals ha hagut d’anar a viure a Londres per guanyar-se la vida, ens explica el seu punt de vista de la seva experiència com a immigrant. Una carta trista, potser amarga. Voldria fer una reflexió arran de les seves paraules i de la mort, fa uns dies, d’una immigrant al revés: ella va venir del seu Gal·les natal a Torelló.

Ella es deia  Marian Thompson i Meaney (és com ella escrivia el seu nom) i va venir a fer de professora d’anglès. No sé ni quan de temps feia que era a Torelló: de tan veure-la em semblava que hi era de tota la vida. Baixeta, menuda, sorprenia pel seu català correctíssim, amb aquell fort accent britànic, com el Tree vaja. Sempre xerrameca, de caràcter, extravertida, em sembla que no li va costar gaire de “ser del poble”. Integrada en desenes d’entitats, va identificar-se no solament amb els torellonencs i les seves dèries, sinó amb el país i el seu anhel: les seves fortes conviccions la van dur a renunciar a la seva nacionalitat d’origen per a poder votar, quan calgués, la independència de Catalunya. El passat 1 de maig, els seus amics li van dedicar un multitudinari i càlid adéu aquí, a la seva terra d’adopció.

Quan un hom emigra, sigui quin sigui el motiu, té dues opcions: o bé s’integra a la terra d’acollida, sentint-se partícip del seu destí, o bé es passa la vida enyorant i planificant un retorn que potser mai es produirà. Cadascú té la seva opció, però jo li diria a l’Íngrid que ha de prendre partit: només així curarà la seva amargor. La Marian va fer la seva elecció i, quan un càncer cruel se l’ha endut els torellonencs hem sentit que tenim un deute amb ella i amb la seva memòria per la seva contribució a un món millor: no està malament per una immigrant. Diuen que un s’ha integrat no pas quan té els fills a la terra d’acollida, sinó quan hi enterra els seus morts. Bon viatge per a la Marian!

Pere Navarro i la senyora amb el vestit de color tal

Segueixo amb atenció la resolució de la clatellada que una senyora de mitjana edat li va clavar al Pere Navarro i constato amb curiositat la intensitat de la policia per investigar un clatellot mal donat. El Navarro no es podrà queixar: ara, mig centenar de famílies terrassenques seran visitades per un parell de mossos i interrogades a casa seva, a veure si troben la senyora amb un vestit de tal color. Sort que no s’ha de presentar per alcalde: potser n’hi fotrien un munt de calbots. Ara, sembla que s’ha ordenat al capellà de la catedral lliurar la llista de les famílies assistents a l’acte i facilitar la tasca policial; una tasca que, es veu, no és gens fàcil perquè segons publica Nació Digital “fonts de la investigació es queixen de la ‘poca col·laboració’ del primer secretari del PSC i el seu entorn a l'hora de trobar indicis sobre l'agressora”.

La misèria que excreta tot l’afer de la plantofada crispadora és extraordinàriament pudent, perquè el seu protagonista no ha fet altra cosa que aprofitar un fet banal per convertir-lo en sentència. Una acció mal calculada perquè les conseqüències que pot tenir la resolució del cas són, ara per ara, funestes sigui quin sigui el resultat. Si és cert que la bufa va ser independentista, tot s’acabarà amb una estirada, benèvola, d’orelles per a la senyora i deixarà el fet en el que és: una fotesa. I si la castanya va tenir una altra intencionalitat, no política, aleshores comenceu a fer comptes perquè el final pot ser de bombo i platerets amb festival de focs inclòs.

Jo, si voleu que us digui què en penso, crec com Sala i Martín que es tracta d’una amant emprenyada. És el més plausible, i tan creïble com la versió “oficial”. Passa que una amant no crispa gens.

Per cert: tot buscant una foto del Pere Navarro m’he fixat que el seu nas té tendència a envermellir per la punta. Curiós.

Tomàs Molina i Bosch i la “seva” titella

Al programa Espai Terra de l’inefable Tomàs Molina –incombustible i etern home del temps de TV3– el dilluns parlava de titelles. Ja és curiós que en un programa amb aquest nom es parli de titelles, però el senyor Molina ens té acostumats a deixar anar del què faci falta. El bunyol del que vull parlar però és una constant d’aquest espai que ja he comentat altres vegades: la manca de rigor. Així, quan el tema principal són ELS titelles, no es pot repetir una vegada i una altra “LES titelles”: no es pot canviar el gènere d’aquests ninots articulats gratuïtament i quedar-se tan amples, el sr. Molina i el seu col·laborador, el sr. Jordi Aguilera tots dos a duo.

És de rigor mínim, em sembla, documentar-se, i pronunciar correctament la paraula central, el mot que és el titular.

Només comentar que en una ocasió ja em vaig queixar directament al web del programa sobre la falta de rigor habitual del programa, per la qual cosa vaig rebre un clatellot –virtual– del sr. Molina, qui, lluny de disculpar-se i fer propòsit d’esmena, s’excusava en els seus col·laboradors en una resposta clarament a la defensiva. Ara, hi tornem...

Ecologistes, naturalistes?

Fa uns dies, per la TV3, vaig veure un reportatge on s’explicava que al Delta de l’Ebre es fa un anellament de polls de flamenc cada any. Per això, uns 200 voluntaris, encerclen, tanquen i manipulen unes 400 aus per deixar-les anar després de satisfer les ànsies de saber dels naturalistes. Avui he rebut una petició per recolzar la prohibició de no sé quin medicament que mata els voltors que s’alimenten amb restes d’animals tractats amb el compost. Aquestes dues intervencions humanes i les seves conseqüències em fan pensar en quines són les motivacions que mouen aquestes persones quan realitzen accions com aquestes.

Els voltors. Fa només unes dècades, aquests majestuosos animals estaven en perill d’extinció a la península ibèrica. Per això se’n va prohibir la caça i es van protegir. Mentrestant, espantats per l’afer de les vaques boges, les autoritats, fortament pressionades, van tancar els canyets de tot el país, alimentant el negoci fortament lucratiu i pervers de la recollida de cadàvers (això mereix tota una tesi). Els canyets, eren la font principal d’aliment dels voltors i aquestes bèsties, empeses per la fam, van començar a matar animals vius. La reacció ecologista: alimentar artificialment els voltors amb canyets controlats i subministrats per cadàvers d’animals de granja. Resultat, el voltor depèn de l’home. Gloriosa intervenció dels amants de la naturalesa, que converteix un animal poderós i lliure en un mer esclau de la voluntat humana, que a partir d’ara en regularà el futur a pler. És aquest el pensament ecologista? Quan als pobres polls de flamenc, una altra facècia que va pel mateix camí. Perquè putejar –sí, sí, putejar– els polls? Doncs per permetre els senyors ecologistes conèixer millor aquests animalons, saber-ne els moviments i costum, i poder exercir un major control sobre l’espècie.

Perquè les intervencions dels ecologistes sobre la naturalesa és necessàriament bones? Ells mateixos critiquen durament l’ús que la societat industrial ha fet del control de la naturalesa i de la destrossa irrecuperable (?) que ha provocat la intervenció humana sobre el planeta. Però ells fan exactament el mateix, només que proveïts d’una aura de bonisme que els justifica i els permet autoerigirse en salvadors del món. Ho sento, però amb mi que no hi comptin.

Carta oberta a Josep A. Duran i Lleida

Déu vos guard, senyor Duran,

Feia dies que no sentíem de Vostè cap dels seus sacrapandis sobre el Procés a Catalunya i, certament ja l’enyoràvem. Ara toca dir que, si Convergència decideix tirar per unes plebiscitàries, Vostè s’ho haurà de pensar. Doncs no s’ho pensin tant, Sr. Duran, aclareixin d’una vegada la seva postura, deixin CiU i, sobretot, deixi’ns tranquils a tots: que sapiguem a quin camp juga, que la puta i la ramoneta ja són història i Vostè a la inòpia.

Però la meva reflexió no va ben bé per aquí. Encara avui comentava amb un amic la meva coneixença amb Lluís Carrasco i Formiguera, germà desconegut del Manel. Jo era aleshores i camacurt de pocs anys a Taradell, i el meu pare, gran aficionat a la fotografia, compartia amb ell aquesta afició. Aquell metge radiòleg es va comprar un Citroën 2CV i viatjaven amb el pare d’aquí d’allà pel territori buscant núvols per fotografiar. En aquests recorreguts, en Lluís li explicava al pare el patiment del Manel, la seva ideologia, els desitjos i els seus anhels per la pàtria: Catalunya. Dic això perquè al Manel li cauria la cara de vergonya si veiés en què ha transformat UDC Vostè: un partit a la seva mida i gust, que dirigeix al més pur estil messetari, autocràtic i personalista.

Quan Vostè diu que “hauré de plantejar-m’ho” quan es parla d’independència, ho fa en nom d’UDC? Jo, abans de res, ho preguntaria pels despatxos del partit. No fos el cas d’aquell que predica escoltant campanes que no sap d’on venen. I cal adonar-se de quan un hom fa nosa al país i al partit perquè, senzillament, l’edat li ha cremat les neurones, ja no té capacitat de regenerar-les i fer seus els aires nous que baten el món.

Ja no cal esperar més. No ho veu que les seves amenaces ja semblen les de Madrid? Que és que no entén que la política de despatx, que a vostè li agrada tant, ara, a Catalunya, és cosa decrèpita? Que potser li fa por abandonar la coalició. Jo, humilment, penso que sí, que aquella habitació de Madrid li pesa massa, aquell esmorzar “continental” en mànegues de camisa, llegint el diari com qualsevol ministre, tot plegat fóra una pèrdua molt i molt gran per una persona com Vostè. La imatge que il·lustra aquestes ratlles, creu Vostè que als catalans els cau bé, creu que és un exemple de la manera de fer catalana? No senyor Duran, i perdoni l’expressió: vostè la caga, és un ròssec pel país, una rèmora que ja pesa massa, un autèntic dinosaure polític.

És dura la carta, Senyor Duran, però és que Vostè és una mosca collonera que ja cansa i, quan això passa, no queda cap més sortida que la paleta o el flit.

Ben atentament.

Demòcrates de tota la vida

Alejandro Rusiñol, jurista i president del partit Aliança Central Demòcrata, veí de de Cabrils, va presentar una demanda de suspensió d’un acord de l’Ajuntament per la cessió de les dades del padró per la celebració de la consulta. Es veu que creia que es vulnerava “l’honor d’un ciutadà, que té dret a la seva intimitat”. La seva pretensió era, sens dubte, establir un precedent i provocar un rosari de demandes per tot el territori. Però una jutgessa amb el cap ben moblat li ha respost que per a ell li val, però no per a tothom: les seves dades no es podran cedir, cautelarment, per a la celebració de la consulta, però sí les de la resta de ciutadans. Ah!

Des de la meva ignorància, em sembla que s’ha engegat un tret al peu, com altres gamarussos que corren pel món a la recerca del minut de glòria, i ens ha fet un favor. Fixem-nos-hi: si el Sr. Rusiñol no permet que les seves dades s’utilitzin en la consulta, vol dir que no figurarà al cens electoral; per tant no podrà votar “no”, que és el que faria. Amb la qual cosa ens fa dos favors: no afectarà a la participació i s’elimina automàticament del procés consultiu. Ells es retraten. Així doncs, l’amic Rusiñol marca el camí de demòcrates com ell –na Sánchez-Camacho, en Trillo, el Rivera, el Cañas, i demés­– que no volen votar: només han de demanar als seus ajuntaments que no es facilitin les seves dades per a la consulta i submergir-se així, encara més, en el seu procés autoexcloent. Gloriós, senyors!

La força dels ciutadans

Ahir em vaig empassar tot el debat (?) que es va fer al Congreso de los Diputados de Madrid per a decidir si es concedia a la Generalitat la capacitat de convocar un referèndum sobre el futur de Catalunya. Els partits espanyols es van dedicar, com era d’esperar, a combatre de totes les maneres possibles la petició presentada pel Parlament català. L’argumentari ja el sabem, no cal repetir-lo perquè no s’hi va aportar cap novetat. Ni tan sols es va intentar l’art antic de la seducció. Ben al contrari, tots van apuntar-se als retrets i les fal·làcies que es repeteixen, de fa anys, pel país: la llengua no està maltractada, el finançament és correcte, la queixa constant i altres perles que el gallec Rajoy va recordar fins el “fin de la cita”.

Cap però de les clepses brillants, inclosa la llumenera extraordinària de na Rosa Díez, va gosar fer referència al clam popular, ningú va parlar dels dos milions de catalans que vam sortir a la carretera per a reclamar amb veu clara: independència! Ho va sentir tot el món, excepte els robinsons de Madrid que viuen, es veu a la inòpia. Perquè? Doncs perquè és incontestable, el nostre clam no té ni crítics ni detractors, perquè saben que en fer-ho travessarien una ratlla que les democràcies mundials no estarien disposades a acceptar.

Aquesta és la nostra gran fortalesa, la dels homes i dones lliures que sortim al carrer a demanar, a exigir, independència. Hem de seguir per aquí: esgotem totes les vies i, al final, posarem la veu del poble damunt la taula, perquè aleshores ja no hi haurà retorn; ni per a ells ni per nosaltres. Ara és hora, catalans!

La plaga

D’entre les moltes plagues que flagel·len les nostres carreteres i carrers que aquesta societat moderna i ordenada ens ha portat, hi podríem trobar la de les rotondes, els radars, els senyals de trànsit, els semàfors... Però n’hi ha una de molt més abast i de la qui ningú no en parla: la dels sotracs artificials. Es tracta de bandes o pegats, de dissenys més o menys afortunats, destinats a obligar als conductors a reduir la velocitat en llocs especialment perillosos (o no). N’hi ha de moltes menes però l’aparició d’uns o altres només depèn de la imaginació o la mala llet del responsable de torn. N’hi ha de visibles i d’amagats, de pintats i fins i tot de camuflats.

La nostra Administració, que vetlla per la nostra salut entre d’altres coses, hauria de replantejar-se’n l’ús, crec jo. M’explico; pateixo, segur que com alguns centenars de milers de catalans, d’una hèrnia discal. Cada vegada que amb el cotxe he de travessar un sotrac d’aquests m’encongeixo, serro les dents i maleeixo els ossos del crack que em proporciona aquests segons de goig sense alegria. És molt, molt molest i dolorós haver de fer un bot inútil que em masega les vèrtebres amb mala llet.

Una anècdota: el meu tiet Ramon, home d’aguda ironia, allà pels 70 era posseïdor d’un sis-cents, de color verd si no recordo malament. De tant en tant ens venia a buscar a la Garriga i ens duia a casa seva a Mataró. Passàvem per la carretera de Parpers. Prop de la Torreta, només deixar Granollers, hi havia un pont molt i molt estret que travessava la via del tren. Hi havia un forat enorme al mig i el pont era tant estret que l’havies d’engaltar per força. El meu tiet el va batejar: el sot del renec. Ell en deia un de tant en tant, avui jo en dic un fotimer cada dia de renecs.

11M

Aquestes ratlles van dedicades als mitjans de comunicació que, per terra, mar i aire ens informen cada dia. Ja està, ja s’ha acabat. La commemoració de l’11M ja està fora de focus. Cap portada, cap editorial, cap més fotografia. Fins d’aquí a deu anys, o cinc, depèn del moment polític. Aleshores tornareu a treure l’espantall de l’armari i, apa, ja tenim portada. Això vol ser una crítica sense atenuants als mitjans pel tractament que s’ha donat al fet de que fa 3650 dies 192 ciutadans van perdre la vida en un atemptat esgarrifós. Un grapat de beneits, en nom d’Al·là, van fer esclatar bombes en trens replens de gent que anava a treballar, o a estudiar, o al què sigui.

M’ha sorprès la manca total de sensibilitat; tothom s’ha deixat portar per lo més fàcil: talls de veu de víctimes, entrevistes a supervivents; altres talls de la patuleia política encapçalada per Aznar i el miserable d'Acebes; testimonis plorant, policies i bombers recordant. I, sobretot, imatges i més imatges. De veres pensen els mitjans que això és recolzar els familiars de les víctimes? Pilar Manjon, a qui vaig veure molt tocada, ho repeteix a cada entrevista que li fan: sisplau, deixeu-nos tranquils, prou de recordatoris cruels. Però ningú no li fa cas i continuareu una vegada i una altra, no pas contribuint al record, sinó furgant en el dolor. Certament penós. Penseu-hi.

El "follonero"

No vaig veure el programa de Jordi Évole sobre el cop d’estat del 23F, i me n’alegro. Hi ha persones que tenen la sort i la intel·ligència de saber llegir la vida, i les oportunitats que aquesta els ofereix, i esdevenen referents. Arriben a quotes altes de professionalitat i seriositat, de manera que la ciutadania “se’ls creu”. Aquest estat però, no ve de gratis i cal que el personatge en qüestió estigui a l’alçada. La seva evolució personal cap a l’excel·lència demostrarà al final la seva intel·ligència i sobretot la seva capacitat d’arribar a la saviesa. Quan aquesta persona sucumbeix a l’adulació, quan creu haver arribat al cim i només és a les beceroles, aleshores esdevé un pobre ninot del seu personatge.

Jordi Évole mai ha estat un professional que em mereixés tota la confiança. Malgrat que he valorat la seva valentia en molts dels seus reportatges, sempre hi he trobat a faltar quelcom que se m’escapava: al final dels seus informes, de les seves entrevistes, sempre em mancava alguna cosa. Ara, després d’aquest espantall, em sembla veure que el compromís personal és el que Évole no hi posa, sempre ambigu, nedant entre l’oli i l’aigua.

Per acabar, en referència al programa en sí, dir-li que no cal que cap cervell superior em vingui a dir que em poden enredar: a la meva edat i amb la meva experiència em dol que aquest mocós vulgui tractar-me de beneït. Ara, haurem d’esperar al final perquè ens digui: tontos, que era mentida! I perquè ens ho hauríem de creure? Perquè ho diu ell? En definitiva, la imatge que Buenafuente va donar a Évole és el que em queda: el “follonero”, el personatge que crida i brama i que desapareix quan el merder s’emmerda.

Quants morts calen per ser reprovat?

En un assalt d'immigrants a la frontera de Ceuta, van morir 15 immigrants a causa de la pèssima gestió que la Guardia Civil va fer dels seus recursos: bales de goma contra persones nedant. La tragèdia començava el dia 7 de febrer; estem a 20. Als semàfors de La Vanguardia no apareix cap reprovació al Ministerio del Interior, ni cap al seu obsés ministre. Això sí, l'endemà de la sagnant repressió a Kiev (18 morts) apareix el president Ianukóvitx al vermell i el títol: "Violència extrema a Kíev".

Cony, que calia arribar als 18 per figurar al ranking? Doncs res, a tirar, a tirar, que només en falten tres.

Quo vadis PSC II

"Un membre del consell d'administració de la CCRTV proposat pel PSC, va demanar el tancament del programa (L'orquestra), i amb el vist i plau del govern de CiU, es va fer de forma fulminant. Malgrat les protestes, amb manifestacions a la porta de Catalunya Ràdio, el programa no es va emetre més, i Jordi Vendrell no va tenir mai més un programa diari".

Això que s'explica a dalt passava l'any 1992, l'any Olímpic, i el PSC ens va segrestar Jordi Vendrell, un periodista irrepetible. O sigui, que ja fa anys que el PSC té tics feixistes de comitè central, de comissari polític. Au, a cagar a la vinya altre cop, mamons!

Escenaris per després d’una victòria

Sento aquest matí unes declaracions que dirigents del Banc Sabadell feien ahir a la City de Londres “per a tranquil·litzar els mercats”. Deien que, en les seves previsions, no hi ha cap escenari que contempli la independència de Catalunya. Doncs mal fet. Si jo fos accionista d’aquest Banc els clavaria una estirada d’orelles per mals gestors. Des del moment en què una possibilitat real –dos milions de catalans a la cadena, enquestes, etc.– pot afectar els meus projectes econòmics, tinc la obligació tècnicament moral d’incloure-la en els supòsits de futur. Perquè si no faig un flac favor a la companyia.

La possibilitat d’una Catalunya independent ja no fa riure ningú, ni a España, ni a Europa ni al món. Capçaleres de diaris influents en el món financer li han dedicat articles, estudis i reportatges més o menys encertats. N’han parlat governs de primera línia i governants influents. La FAES mateixa hi dedica esforços ingents, el cap visible de la patronal excreta auguris malvolents i don Mariano s’excusa.

Si és veritat que Banc Sabadell no té presents aquestes i altres veus, ja em perdonaran: mereixen ben poca confiança.

Qui assumeix el risc?

Llegeixo un article a l’ARA de Xavier Alegret (dimarts, 11 de febrer) en què l’home mira d’explicar-nos com carai funciona el mercat elèctric i perquè ara no sabrem mai quan pujarà la factura del corrent que ens arriba cada dos mesos. Haurem d’arriscar-nos: o bé convertir-nos en obsessos amorrats a la tarifa elèctrica horària, o bé contractar una tarifa plana.

Quan vaig estudiar economia, em van explicar que el benefici de l’empresa està justificat, si més no en part, pel perill que corre l’empresari en jugar-se els quartos en el seu negoci: era el premi a l’assumpció del risc, a més risc més benefici, dèiem. Però les grans corporacions, a mesura que han anat guanyant poder, s’han espolsat el risc de sobre i l’han anat traslladant, “sin que se note el efecto”, cap al client final, cap al consumidor. Així ha passat amb les hipoteques i altres préstecs: són contractes que tendeixen a reduir fins extrems immorals els riscos que podria córrer el banc. Així, clàusules de garantia, avals, tipus variables amb mínims, tots instruments al servei del banquer per a reduir la incertesa del seu negoci. Una incertesa que es trasllada al creditor, que no sap mai quan pujarà el rebut el mes següent. I quan això no funciona, estripen les cartes: SACYR. En efecte, malgrat tots els preventius que aquesta societat devia posar en el seu contracte amb el govern panameny, resulta que al capdavall encara hi perdien diners. Però el seu poder és enorme i posen en escac el mateix estat de Panamà: paren les obres i 10.000 obrers al carrer. Encara s’ha de veure qui pagarà el nyap, però em temo que jo. Sí, sí, perquè ja s’ha parlat de que l’Estado espanyol se’n faci càrrec. El risc l’acabem pagant nosaltres en benefici de les grans corporacions.

Aquesta és la perversió del sistema capitalista que domina el món per sobre de qualsevol govern, perquè aquests, a bases de suborns socials o econòmics, acaben cedint enormes quotes de poder. Qui ens defensa, el Miquel Roca i Junyent?

Què diu David Trueba?

Diuen que Trueba ha dit: "aneu poc per Catalunya, cosa que recomano que feu: s'ha d'anar més a Catalunya a dir-los que els estimem". Bé David, però feu tard. Ja ens agrada que ens estimin, com a tothom, però també que ens respectin. I com que ja fa molt temps que dura el desamor i encara no heu après a respectar-nos, ara ja només volem marxar. Això sí; si arribeu a estimar-nos de veres i a respectar-nos, podrem ser bons amics. Però ja res més.







Publicat al diari Ara

Susana Díaz

Felipe González ha tornat reencarnat en dona: Susana Díaz! Quin ensurt quan vaig sentir-lo amb veu femenina i aquí a Catalunya, dient que Mas s’ha begut l’enteniment amb tot això de l’independentisme. El seu accent, la seva gesticulació, les seves formes... tot igual! Em vaig endur un bona sorpresa. Quaranta anys de democràcia per ser allà on érem.

Dit això (era broma...), em sorprèn aquesta argumentació que usen els polítics contraris a la consulta, com na Susana, quan diuen que no es pot “obligar a decidir”. A veure, que no són adults aquesta gent, que no han après res de la vida? Perquè la vida, senyora Díaz, és això: prendre decisions cada dia, un darrera l’altre. A la feina, a casa, en la vida personal, en la pública i fins i tot quan anem a comprar unes sabates, ens obliguen a decidir! I ara ens ve a explicar que no es pot “obligar” a la gent a decidir? Si és que no es tracta d’una obligació, sinó d’un deure i un dret que exerceixen les persones adultes. Potser és que la senyora Díaz no vol haver de decidir: quina mandra, potser m’equivoco, que no m’atabalin, no em convé. Així ens va: una democràcia de la “señorita Pepis” que no vol haver de decidir.

Empar Moliner, Femen i les calces del Rouco

Un article recent a l’Ara de l’Empar Moliner, “Femen, el mossèn i la taca de pintura” ha desvetllat una interessantíssim debat sobre l’avortament al fòrum del diari. Normalment, els articles de l’Empar solen tenir una gran acceptació, sobretot entre els lectors femenins. En canvi, en aquesta ocasió, les crítiques de les dones li plouen per totes bandes. I dic dones amb un cert dubte: com que la xarxa permet l’anonimat, no sempre pots deduir el sexe de qui opina i t’has d’imaginar un ésser asexuat: sin-teticas i sin-bolicos.

Però, de tot em sorprèn una actitud no pas minoritària: la majoria de dones ignoren l’opinió del company, deixant la decisió d’avortar única i exclusivament per elles. Sembla que el fet de no gestar exclou l’home d’aquesta decisió tan greu, i crec que no és just ni ètic. M’agradaria dir que, per a persones responsables, els actes de gestar i parir no són més que una anècdota en la vida d’un fill, i dels pares. El que és important de veres és el que ve després: educar nois i noies en la difícil trama de la vida. Aquesta educació no és només femenina, com moltes vegades es volen atribuir les dones sota el paraigües de la gran paraula “mare”, sinó també masculina. Jo sempre m’he sentit responsable total del meu fill, tan si el vaig parir com si no, i sempre he mirat de donar el millor de mi.

En definitiva: un visca per l’Empar, menys pits i més arguments per les Femen i que el Rouco es cordi bé els calçotets (o les calces) perquè se li gira feina.


Femen, el mossèn i la taca de pintura

La descomposició del PSC?

És el PSC un partit en descomposició? Ho podria semblar però no, no ho és. En realitat, és  víctima d'una maniobra començada fa més de 30 anys pel PSOE, que sempre ha vist el partit català com una anomalia incontrolable. Aleshores presumien de federalisme: la federació d’aquí, la federació d’allà... Ara ja feia anys que no en parlaven i s’han vist obligats a treure el ninot de l’armari i dur-lo a passeig tot exhibint-ne l’olor d’arnat que ha anat acumulant. Patètic, francament: com volen el PSOE i el PSC que ens creguem la seva voluntat de reforma de l’organització territorial espanyola? Aquest moviment culminarà ara davant l'estultícia insòlita de Navarro i Balmón amb la desaparició definitiva del PSC de la política catalana. No es donen compte aquest parell d'il·luminats que Rubalcaba els ha empès al suïcidi? Ara, al PSOE només li quedarà recollir-ne els trossos i muntar la seva sucursal (per si de cas que s'hi afanyin: la independència és a tocar).

De l’hongarès al finès, passant per Barcelona

A La Vanguardia d’avui (16.01.2014) llegeixo una carta de la senyora Alejandra Vergés Fort que, després de fer-nos saber que torna de Copenhaguen, es queixa que la locució als trens de RENFE que van a l’aeroport només és en català i castellà. Acaba dient que “si queremos ser una ciudad cosmopolita y abierta al turismo deberíamos plantearnos incluir el inglés en la locución de las paradas”. Ho trobo molt encertat; encara més diria que també hauria de fer-se en rus, ara que venen en massa a Barcelona; i en francès, perquè són els bons veïns del nord; i per descomptat, en alemany, que són els que manen a Europa. Així, quan s’hauria acabat la locució ja seríem a la parada següent, on s’encavallaria amb la locució següent tot formant un guirigall, després de tres o quatre parades, que ja no deixaria “la mitad de los pasajeros del vagón perplejos y confusos”, sinó pixant-se de riure.

Una mica de cosmopolitisme, amiga Vergés. Mira que és difícil l’hongarès i, al metro de Budapest, no vaig sentir ni un borrall de finès.

El ministre Cañete ha dit que prou!

Llegeixo que el ministre Cañete vol posar ordre al “pota negra”, un nom que solament hauria de dur el pernil elaborat amb porc ibèric i amb unes condicions de curació determinades. Per a fer-ho, s’ha servit de la senyora vicepresidenta del Gobierno, Soraya Sáenz de Santamaría qui, com si fos una hostessa, anava ensenyant la brida que tocava en cada moment durant la roda de premsa posterior al consell de ministres. Explicada aquesta ocurrència del ministre de les passejades militars per l’Ebre, passem a la realitat de la marca España.

El diari local La Comarca, d’Alcañiz, publicava el passat dia 3 que havia nascut el primer turolenc de l’any, i que “la empresa turolense ‘Manolica’ entregó a los padres un jamón y una camiseta pequeña con la bandera de Aragón’”. En una samarreta calcada a la que el barça utilitza enguany com a segon equipament, hi han escrit ‘catar’ enlloc de Qatar i tan panxos. De veres que a vegades em costa d’entendre els publicistes, però per acabar-ho de rematar, cal fixar-se en la funda que cobreix el pernil i llegir-hi “HAMOON”, així, amb lletres ben grosses. Impressionant, formidable. Com que hem de promocionar el “jamón” què millor que traduir-ho a l’anglès i santes pasqües! Un pobre favor li fan a l’amic Cañete, entestat en la promoció del “jamón”, sigui o no “pota negra”. En conjunt, una imatge prou patètica.

I als cracs de “Manolica” que els aprofiti: amb la còpia burda d’una samarreta famosa i una traducció tant aconseguida segur que les vendes els pugen com l’escuma: España cañí, forever!