No volia escriure sobre l’abdicació del Borbó, però la
diarrea informativa en què han entrat els mitjans catalans se m’ha encomanat i
si no evacuo rebento. Dir que no em fa ni fred ni calor seria poc, però m’estalviaré
posar-hi adjectius poc edificants per centrar-me en l’atenció formidable que s’ha
prestat a un fet biològic que als catalans ens hauria de deixar més aviat
indiferents.
Ahir els de la Tribu de CatRàdio, un programa que pel nom
hauria de semblar innocu, fins i tot van entrevistar una especialista (madrilenya)
en protocol per saber el color dels mitjons que el Borbó dimissionari haurà de
dur a partir d’ara. Em feia més l’efecte de ser a Madrid, a la “villa y corte”,
que no pas a la Barcelona que a principis de segle adaptava l’himne de Riego i
cantava: “El rei demana corona / corona
li donarem, / que vingui a Barcelona / i el cap li tallarem”. En fi, una cagalera entre rosa i monàrquica que
feia esglaiar i que, com vaig escriure, em tornava la cara ximple.
No ens deixem enredar: el Borbonet que ara ens engalten
sense vaselina, no ens oferirà res que España no ens hagi ofert mil vegades des
del 1714 ençà. Mitges promeses, molt ben redactades en castellà per
especialistes de l’enrenou i l’estraperlo, que no compliran mai. Com sempre
vaja: un os, sardanes i castellers i a córrer per passar quaranta anys més
munyint la mamella catalana.
Crec que el President Mas, qui cada vegada més ens en diu en
anglès, ho deixava clar només saber-se de la maniobra borbònica: “Canviarà el rei, però el procés va endavant”.
És així. España fa temps que va dimitir de Catalunya i ens té com una nosa
necessària i ara ja no ens interessen les seves intrigues i enviem un missatge
clar: feu el que vulgueu que nosaltres anirem per on ens doni la gana. De
ponent, ni vent ni gent: tot és una enorme garrofa.
El gran Josep M. de Sagarra, a qui cada dia envejo més
la seva vena satírica, escrivia demà farà 120 anys la “Cançó del desig farsant”. En una de les estrofes d’aquest poema,
més amb sarcasme que amb ironia, deia: “Jo ja sé el peuet lleuger
tots els punts que et calça.
També sé que moriré
i, Maria, també ho sé
que ets falsa”.
P.D. Aquest poema de la "Cançó del desig farsant" va ser exquisidament musicat per Guillermina Motta i el trobareu a Spotify.
