divendres, 8 de juny de 2012

Formentera


Vaig estar a Formentera ja fa uns quants anys, a principis dels 80: un mes de vacances joves. Una casa al mig del bosc, quatre cossos desinhibits i amb ganes prop de sant Agustí. L’illa era aleshores un paradís mediterrani que els seus habitants ja miraven de preservar. No hi he tornat mai més: em fa por descobrir que ja no en queda res d’aquella Formentera que recordo i guardo.
Encara veig l’illa des del mirador de la Mola, al cap tard, com un vaixell enmig del mar. La Pilar, formenterenca de sempre i per sempre, ens explicava que, quan venia a Catalunya, se sentia aïllada; mentre que el mar, per nosaltres, era un obstacle, per a ella era l’eixida. Allà hi vaig escriure aquest poema:

Formentera
d'Olga Portús
Ones de blau
m’omplen la mirada
i em penetren
i m’omplen.
Tot és mar, tot és blau
i massa gran,
tot solca el blau immens
de la mirada.
Terra endins
hi trobaràs el reflex
de l’aigua clara.






Formentera per mi, fa 30 anys era un fluir de blau immens com el quadre de l’Olga, que em desperta i em retorna aquella mirada. De tant en tant, un roig de passió, no massa que l’illa necessita calma. I alguna taca de blanc humà, com les seves cases. De verd, poc, molt poc, només insinuat com les figueres enormes, asprades per ombrejar el ramat. Un poc de negre de roca dura i tallant, allà on el mar no vol ser molestat. I el groc de la terra illenca, contundent, banyat pel blau que l’endolceix . Com des del Cap de Berberia, groc intens, un punt perdut a sol post, d’horabaixa. Allà, l’illa s’adorm cada dia submergint-se al blau intens, profund, insondable de la Mediterrània.
Bé podria haver estat l’illa d’Ulisses. Avui, telèmac com sóc d’aquells blaus, prefereixo el quadre de l’Olga i guardar en el record aquella visió dolça i llunyana.