Vaig estar a Formentera ja fa
uns quants anys, a principis dels 80: un mes de vacances joves. Una casa al
mig del bosc, quatre cossos desinhibits i amb ganes prop de sant Agustí. L’illa era aleshores un
paradís mediterrani que els seus habitants ja miraven de preservar. No hi he
tornat mai més: em fa por descobrir que ja no en queda res d’aquella Formentera
que recordo i guardo.
Encara veig l’illa des del
mirador de la Mola, al cap tard, com un vaixell enmig del mar. La Pilar, formenterenca
de sempre i per sempre, ens explicava que, quan venia a Catalunya, se sentia
aïllada; mentre que el mar, per nosaltres, era un obstacle, per a ella era l’eixida.
Allà hi vaig escriure aquest poema:
 |
Formentera
d'Olga Portús
|
Ones de blau
m’omplen la mirada
i em penetren
i m’omplen.
Tot és mar, tot és blau
i massa gran,
tot solca el blau immens
de la mirada.
Terra endins
hi trobaràs el reflex
de l’aigua clara.
Formentera per mi, fa 30 anys
era un fluir de blau immens com el quadre de l’Olga, que em desperta i em
retorna aquella mirada. De tant en tant, un roig de passió, no massa que l’illa
necessita calma. I alguna taca de blanc humà, com les seves cases. De verd,
poc, molt poc, només insinuat com les figueres enormes, asprades per ombrejar
el ramat. Un poc de negre de roca dura i tallant, allà on el mar no vol ser
molestat. I el groc de la terra illenca, contundent, banyat pel blau que l’endolceix
. Com des del Cap de Berberia, groc intens, un punt perdut a sol post, d’horabaixa.
Allà, l’illa s’adorm cada dia submergint-se al blau intens, profund, insondable
de la Mediterrània.
Bé podria haver estat l’illa
d’Ulisses. Avui, telèmac com sóc d’aquells blaus, prefereixo el quadre de l’Olga i
guardar en el record aquella visió dolça i llunyana.
