dimecres, 18 de juny de 2014

Batucades impertinents

Dissabte vaig ser a la manifestació que es feia a Barcelona per l’escola catalana. Des del principi fins al final, vam estar amenitzats per diferents grups de batucaires que ens burxaven l’orella amb el seu soroll infernal. Amb uns quants bombos, una mica de ritme i escàs sentit d’estètica musical semblaven rellevar-se un darrera l’altre per tal de que la festa no decaigués. Aliens a l’esperit de la protesta, lliurats al seu art de la fressa, el rebombori ens impedia parlar entre nosaltres i mantenir una conversa va ser pràcticament impossible. En els primers moments, el final de les seves llarguíssimes simfonies –un seguit repetitiu de batzegades sobre les castigades pells de tambor– era aplaudit pels veïns de marxa, però al cap d’una hora de sentir-los tothom se’ls mirava amb resignació franciscana. Entre batucada i batucada, uns resignats grallers, amb molta voluntat, intercalaven alguna peça, ràpidament contestada pels “bombers” de torn.
Certament, vaig pensar què hi pintaven allà. És que la organització els pagava la el concert? Participaven de les nostres reivindicacions? O eren allà perquè no saben on anar amb la seva música? No ho sé, amb franquesa. I no és que em facin nosa, però la impertinència del seu bum-bum interminable acaba fent molesta la seva presència. Tant que, al final de l’acte, no vam poder sentir els parlaments de cloenda perquè els batucaires estaven per la feina, la seva esclar.