dimarts, 17 de juny de 2014

Les calces de la Consellera

No puc entendre de cap manera, i mira que hi he donat voltes, que un mestretites y mitja dotzena de famílies recalcitrants tinguin amb l’ai al cor a la comunitat educativa i a tota la Generalitat. No puc entendre com es pot tolerar que uns quants ciutadans puguin fer un xantatge obert a tot un país, a tota una cultura. No puc entendre que se’ns humiliï d’aquesta manera, de veres que no. O potser sí, que ho puc arribar a capir: la senyora Consellera Irene Rigau ha dimitit de la seva obligació de defensar la nostra cultura, un dels nostres signes més estimats com és la llengua. Perquè bé, ja hem ajornat el problema fins a final de curs, però cap de les escoles que ha estat afectades saben què carai hauran de fer el curs que ve: calien directives que avui ja han fet tard.
Trobo a faltar, senyora Consellera, una actitud valent i decidida per part seva davant d’una comunitat que demana a crits un lideratge potent. Ells, senyora Rigau, la seguiran on sigui, però no els pot deixar indefensos davant la voracitat de quatre aprofitats. No fem les coses bé. Dissabte vaig ser a Barcelona manifestant-me per l’escola, una manifestació inútil perquè no hi ha compromís real. Una manifestació inútil perquè va estar convocada fora de temps, perquè hi havia més batucada que capgrossos.

Em fa vergonya haver d’escriure això perquè em sento profundament humiliat, vexat per un Estado que aconsegueix un a un els seus objectius, mentre la nostra Consellera no sap què farem demà passat. Jo, senyora Rigau, no vull una escola en castellà, ni un 25% ni res de res i només ens queda una solució: la desobediència. Però per això, necessitem una condició imprescindible: que la senyora Consellera no se’ns cagui a les calces (i ja em perdonarà, però l’expressió és ben catalana).